Dèiem diumenge passat que els secessionistes són una minoria. El perfil que avui ens toca descriure és molt més prevalent, i probablement s'identifica amb un dels grups més nombrós a la manifestació de l'Onze de Setembre. Són els nacionalistes, gent que basa la seva identitat catalana en el que se'n diu nacionalisme, una sensibilitat molt més complexa de com la solen descriure els mitjans i, en particular, la caverna mediàtica espanyola. Els nacionalistes són gent que basa la seva catalanitat en una identitat que recull la projecció d'una història i una cultura en un futur anhelat, en un projecte que té una part important d'idealisme.
La cara
El nacionalisme té una cara i una creu. La cara és que per a les societats que no se senten plenes ni realitzades constitueix una justificació de caràcter històric i cultural que legitima les demandes de més poder i capacitat de decisió. L'argument és que existeix una condició social que s'anomena plenitud nacional, un ideal de societat, sovint poc dibuixat i precís, un estat anímic i de percepció de la pròpia condició social que té una conseqüència directa en la realització personal i col·lectiva. Aquesta motivació, com diu el nostre president, és un sentiment, i contra els sentiments de les persones i dels col·lectius no hi ha lleis ni Constitucions que valguin.
La creu
La creu del nacionalisme és que hi ha una contradicció entre bo i dolent . El nacionalisme espanyol és dolent i el català és bo . Ho justifiquem dient que el primer és agressor i el segon és agredit, i que, per tant, tenim dret a defensar-nos. El nacionalisme bo es legitima per la defensa. I aquí és on patina el discurs. ¿No es legitimava el nacionalisme per la recerca de la plenitud nacional ? Si fos així, també seria legítima la plenitud nacional espanyola, no? Quin embolic. Defensar la independència a través del nacionalisme és un problema insoluble. L'idealisme nacionalista postromàntic no funciona al segle XXI.
