Decebuts
Seguint amb la sèrie iniciada la setmana passada, continuem analitzant els perfils independentistes. Avui toca els decebuts. No em preguntin quin percentatge representaven. No eren pocs: potser centenars de milers? Estaven bàsicament decebuts i feien de la decepció la seva motivació. N'estaven fins al capdamunt. I particularment fins al capdamunt d'aquest vodevil político-mediàtic espanyol en dos actes: l'acte tràgic de la caverna espanyola de dretes i l'acte ridícul de la frivolitat de les esquerres. Farts del bigoti d'Aznar, que recorda el d' El gran dictador , i de la cara de cooperant il·luminat de Zapatero, amb aquest front enorme que sembla una pissarra infinita en què es pot escriure n'importe quoi, com diuen els francesos.
Desafecció
La decepció pot portar molta gent a retirar-se de l'escena pública, a reduir l'interès pel que és de tots. De fet, això és el que ha passat en els últims anys. És el que l'expresident de la Generalitat José Montilla va batejar com a desafecció : un estat de simplificació emocional que porta la gent a replegar-se en la seva esfera privada, fins que un dia s'adonen que això no porta enlloc, i que és impossible estar bé en l'esfera privada si l'esfera social en què vivim no compleix uns mínims de qualitat i racionalitat. Finalment, com em deia un amic austríac que estava present a la manifestació: "Jo també pago els impostos a Catalunya".
Emocionar
Els decebuts haurien de continuar passant de la decepció a l'acció: ja ho van fer anant a la manifestació i crec que ho seguiran fent si la classe política catalana té la capacitat d'integrar les seves motivacions en una visió política i social conjunta, i no els retorna a casa amb plantejaments d'idealisme postromàntic. La decepció s'ha de transformar en motivació per un model de país que funcioni millor, i això suposa fer el que no s'ha fet fins ara: canviar el sistema electoral i dur a terme una reforma a fons de l'administració pública.
