Intangibles
Què passaria si tot d'una els ciutadans es convertissin massivament a la sostenibilitat? Imaginem que, per exemple, decidissin substituir la compra de béns materials per béns immaterials, i que en lloc de comprar-se un abric nou, dediquessin els 200 euros que pot costar a anar 10 vegades a un espectacle de 20 euros. O bé a 10 espectacles de 20 euros i 5 massatges d'esquena de 20 euros. El fabricant de l'abric no estaria content, intentaria convèncer els ciutadans que és important anar a la moda, perquè sap que d'abrics ja en tenen. I els actors i els massatgistes els hi dirien que considerin quantes hores de passar-s'ho bé poden tenir pel valor d'un abric que no necessiten.
Massatges
Si això passés massivament, el mercat laboral canviaria radicalment. Hi hauria molts més autònoms que treballadors de fàbriques i cadenes de botigues. La flexibilitat laboral seria essencial per adaptar-se a la demanda: ja sabem que els serveis no es poden emmagatzemar com els abrics. Els mals actors i els massatgistes mediocres haurien d'espavilar-se o es quedarien sense feina: és més difícil enredar un client amb un massatge dolent que trigar deu minuts més del compte a cosir les mànigues d'un abric. Hi hauria més competència, perquè normalment costa menys muntar una empresa de serveis que una de fabricació i comercialització de productes materials.
Castigar
Als governants els fa pànic aquesta economia. La por a l'autònom és mes vella que l'anar a peu. L'Estat els veu com a gent molt difícil i costosa de controlar, una colla d'evasors d'impostos als que s'ha de desanimar castigant-los sense subsidi d'atur ni jubilació. El maltractament a l'autònom, la discriminació negativa del petit empresari de serveis té aquest origen. El somni de qualsevol ministre d'Hisenda es tenir a tothom treballant en poques i grans empreses fàcils de controlar. En conclusió, la sostenibilitat no interessa a l'Estat.
