Límits
AVE en direcció a Madrid, dissabte al matí. Escolto la tertúlia d'un grup de senyores ben simpàtiques i animades. Segur que van a la capital a passar el cap de setmana -un mal cap de setmana, sembla que la ciutat està plena d'escombraries. Una d'elles té un to de veu agut, afilat, és com un ganivet que em perfora el timpà i, francament, m'altera. Cada vegada s'anima més, comença a dir coses més o menys gracioses que ressonen per tot el vagó. Decideixo intentar cridar-li l'atenció: tres hores suportant aquesta tortura estan fora de la meva capacitat de resistència psicològica.
Volum
La senyora, amb un somriure murri, em contesta: "Ja es veu que no viu amb mi..." Em quedo més parat que un defensa de Tercera Regional davant del Messi. I continua, dirigint-se a les seves amigues: "M'ha dit que parli més baix, no que calli..." Penso que més d'un l'ha fet callar, potser. Vivim en una societat extremadament sorollosa. Màquines, automòbils, clàxons, crits al carrer i fils musicals industrials pertot. Hi ha restaurants on sembla que hi hagi una competició per veure qui crida més. Les conseqüències d'aquesta plaga social són i seran molt perjudicials per a la salut. Problemes de manca d'audició, acúfens, alteracions de caràcter. Alguns hi fan un bon negoci, com el client que vaig a veure a Madrid.
Més baix...
¿Saben quan es produeix la visita a l' otorrino , al centre d'audiologia i la compra del primer d'audiòfon? Quan qui pateix sordesa posa la televisió a un volum que és impossible de suportar per a la resta de la família. Es converteix en un problema familiar insuportable. Agraeix els efectes de l'aparell tant el que hi sent millor com qui descansa de sentir-lo cridar. El silenci és necessari per viure tranquil. I per gaudir del so quan es converteix en art i ens emociona quan volem, com ho fa la música. Pobra pianista de Puigcerdà! Ningú té dret a embrutar l'espai sonor dels altres...
