El racó del consumidor

Similituds

Què ha de fer un país quan se sent amenaçat per tot arreu? Probablement treballar fort, estalviar molt, tenir un exèrcit potent i anar al davant en tecnologia. Això és el que fa Israel, un país de 8 milions d'habitants amb un PIB de 200.000 milions d'euros (Catalunya té 7,2 milions d'habitants i un PIB de 198.000 milions). Es curiós observar com dos països tan similars en població i renda per càpita tenen economies en què el consum representa papers tan diferents en la destinació de la renda nacional. Catalunya és una societat en què el consum és present pertot: en l'urbanisme, en la publicitat, en el paisatge i, en definitiva, en la vida diària de les persones.

Tel Aviv

A Tel Aviv el nivell de presència dels estímuls del consum en el paisatge és més propi del d'una població amb 10.000 euros de renda per càpita que de 32.000. És curiós fins a quin punt jutgem la riquesa d'un país per l'aparença del consum que es fa, per les seves botigues i centres comercials i la intensitat de la publicitat. A Tel Aviv els meus clients m'expliquen aquesta estranya sensació. "La ciutat és caríssima", em diuen. "Els impostos són alts comparats amb els països de la CE". M'expliquen que treballen molt i surten poc. El passeig marítim s'assembla més al de Lima que al de Barcelona. Pocs diners destinats a tenir-ho tot bonic i endreçat.

Paràsits

La indústria militar representa el 8% del PIB en època de pau i fins al 20% en guerra. La despesa estatal en R+D és de les més altes del món. La balança comercial està quasi equilibrada. A sobre, un 15% de la població són jueus ultraortodoxos que viuen del pressupost, reben un salari sense treballar, tenen entre 6 i 10 fills per parella i no fan la mili . Al meu client no li agrada gens que amb els seus impostos es pagui la bona vida d'aquesta classe religiosa. Un país únic, on la societat de consum no trobarà el seu lloc fins que arribi la pau: mai?