OPINIÓ
JORDI ALBERICH

Per què no ens hi posem?

En una part del món independentista es va consolidant un argumentari matisadament diferent del de fa uns mesos, un cop van quedant enrere les reaccions més emotives a la Diada. Així, penso, va agafant força la idea que el gran problema de la independència no és tant la sostenibilitat d'un hipotètic estat català com el procés de transició. Un procés que, en el seu cas i si, com és previsible, fos prolongat i conflictiu, podria resultar de conseqüències ben complicades.

També, cada vegada més, es comparteixen un parell de consideracions prou importants. D'una banda, la inexactitud de la idea -que estava arrelada en l'imaginari de molts ciutadans- que Catalunya és un país ric i modern enmig d'una Espanya endarrerida i carrinclona. La realitat és que Espanya, i no només Madrid, ha fet un gran salt cap endavant. Hi deu haver qui consideri que és per mèrit dels espanyols i qui argumenti que és conseqüència d'haver-se aprofitat de recursos públics i governs propers. Però, en qualsevol cas, aquella diferència substancial amb Catalunya ha anat minvant. D'altra banda, es va acceptant que la responsabilitat d'una part de les nostres mancances actuals rau només en nosaltres mateixos.

Davant aquestes consideracions, i dominats pel desassossec de la crisi econòmica, s'argumenta, de manera ben recurrent, que només un procés independentista pot servir-nos de revulsiu i que, d'altra manera, no hi ha res a fer. No ho entenc. No veig per què s'ha d'esperar a un procés independentista que no se sap si arribarà, i encara se sap menys de les seves conseqüències, per començar a millorar tot el que depèn de nosaltres. Hi ha molt a fer en àmbits de la nostra vida social, política o econòmica que depenen exclusivament de les idees i la voluntat dels ciutadans de Catalunya i les seves institucions, i no tant de disposar de més recursos econòmics o nous instruments d'estat.

Mentre esperem que es concretin les legítimes aspiracions a un finançament públic més equilibrat i previsible, i al marge de cap on pugui evolucionar políticament Catalunya, no ens podem permetre deixar-nos i refugiar-nos en el consol del greuge. El nostre és, encara, un país amb bons fonaments. Però les decadències arriben. I, si ens arriba, no tot serà culpa del veí. Per què no ens hi posem?