Ara la globalització és digital
Durant dues dècades, el comerç internacional de béns va créixer el doble de ràpid que el PIB mundial. Era quan les multinacionals passaven a proveir-se de primeres matèries i productes acabats en països amb mà d’obra més barata, o fins i tot a instal·lar-hi les seves plantes de producció. Aquella tendència, que va anar acompanyada d’increments semblants en el tràfic de serveis i diners, va tocar sostre cap al 2008. Però això no vol dir que la globalització s’hagi aturat. Al contrari: ha seguit creixent, però s’ha fet digital. El flux tangible de béns físics del segle XX ha deixat pas a l’intangible de dades i informació del nostre segle XXI.
En només 10 anys, l’ample de banda disponible -és a dir, la capacitat de transmissió de dades- en connexions transfrontereres s’ha multiplicat per 45, passant dels 4,7 terabits per segon (Tbps) de l’any 2005 als 211,3 Tbps del 2014. I segons el McKinsey Global Institute, es tornarà a multiplicar per 9 en cinc anys. El canal digital més ample és el que hi ha entre Europa i els EUA, però també són molt potents els que uneixen les dues Amèriques, la del Nord amb Àsia i la d’Europa amb el Pròxim Orient.
Pràcticament totes les transaccions internacionals tenen algun component digital: un 12% del comerç internacional de béns es porta a terme mitjançant el comerç electrònic, i hi participen milions de pimes i d’individus, que compren i venen en basars com Alibaba, eBay, Amazon i Rakuten. Hi ha 361 milions de persones que compren per internet fora del seu país, 44 milions que treballen virtualment a l’estranger i 13 milions que estudien a l’exterior mitjançant la xarxa. No sóc prou ingenu per assegurar que qualsevol està en condicions de competir amb una multinacional, però és evident que el panorama ha canviat. Mirin aquestes dades: 429 milions de persones van fer algun viatge internacional l’any passat, però 914 milions d’usuaris de xarxes socials ja tenen almenys un contacte estranger.
