THE ECONOMIST

Els problemes laborals de Qatar Airways

L’aerolínia ja permet que les seves hostesses es quedin embarassades, però avança lentament en el respecte als drets bàsics dels treballadors

Akbar Al Baker, conseller delegat de Qatar Airways Zoom

Tenint en compte que els sindicats estan prohibits a Qatar, no ens hauria de sorprendre que la Federació Internacional de Treballadors del Transport (ITF) no hagi sigut mai una ferma defensora de Qatar Airways. Mantenen una disputa oberta des de l’any 2013, quan la ITF va obtenir una còpia del contracte de treball de la tripulació de cabina de l’aerolínia. No els va impressionar. Les clàusules dels contractes de l’aerolínia que prohibien als empleats i empleades casar-se o quedar-se embarassades van ser les més irritants, com també ho van ser els informes més amplis que apuntaven a un tractament dictatorial de la companyia als empleats. Dos anys després, el sindicat global està intensificant la seva campanya contra l’aerolínia del Golf, demanant al Futbol Club Barcelona que no renovi el seu contracte d’esponsorització de 150 milions d’euros amb Qatar Airways.

Potser l’opinió de la ITF no ha millorat des del 2013, però algunes coses han canviat. Qatar Airways ha signat aquest any un nou tipus de contracte amb la tripulació que elimina la prohibició de casar-se i de quedar-se embarassades. Els empleats són ara lliures de contraure matrimoni quan vulguin, i a les que tenen un fill se’ls ofereixen feines temporals a terra, fins que estan capacitades per tornar a volar. Segons l’agència Bloomberg, que va tenir accés a les reunions dels tripulants de cabina de Qatar Airways a l’agost, la direcció de l’aerolínia almenys ha obert un diàleg en altres qüestions com els tocs de queda a la nit o les restriccions en la conducta pública dels empleats. Qatar Airways també està reavaluant la seva prohibició que a les treballadores les portin a la feina homes que no siguin familiars, tot i que la companyia puntualitza que aquesta norma “reflecteix una reforma cultural” en un estat musulmà que és profundament conservador.

Qatar Airways, primer accionista del grup d’Iberia i Vueling

Mentre que la companyia afirma que va tirar endavant aquestes reformes el desembre passat, les notícies del canvi de sentit en la política d’embarassos van sortir a la llum pública a l’agost, dos mesos després que l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’agència laboral de l’ONU, revifés la polèmica. En resposta a una queixa de la ITF, l’OIT va acusar Qatar Airways de pràctiques “discriminatòries” i va demanar que es repensés la manera com tracta els treballadors. Akbar Al Baker, el conseller delegat de l’aerolínia, sembla que ha capitulat. Però no abans d’acusar l’agència de l’ONU d’estar duent a terme una “vendetta” contra Qatar. “M’importa un rave l’OIT”, va etzibar. “Sóc aquí per dirigir una aerolínia exitosa”, va dir Baker en declaracions a l’agència Reuters.

Els comentaris de Baker, tot i que difícilment es guanyaran el favor dels seus 9.000 tripulants de cabina, eren completament previsibles tenint en compte la seva trajectòria. El cap de Qatar Airways ha malparlat des de fa molt de temps sobre els drets dels treballadors, en la línia del rebuig del seu país al dret a la unió sindical. El 2013 va dir a Arabian Business que "al món occidental no tindrien el problema de l'atur" si els sindicats fossin abolits.

"Al món occidental no tindrien el problema de l'atur si els sindicats fossin abolits"Akbar Al BakerConseller delegat

El 2014 va dir a Bloomberg que altres aerolínies envejaven Qatar Airways perquè no han de “tractar amb la merda dels sindicats”.

El 2015, abans de la intervenció pública de l’OIT, Baker va dir a la CNN que les al·legacions de discriminacions que es dirigien a l’aerolínia eren “un munt de mentides” (també va dir que els inspectors de l’OIT havien visitat la companyia i havien considerat les al·legacions de la ITF “insubstancials”, un fet que es va demostrar que era més un desig que una realitat). Per a un país que depèn tant dels treballadors estrangers per desenvolupar les seves infraestructures, i que dóna a les empreses el dret a retenir el passaport dels seus empleats, i que tolera índexs alarmantment alts de morts a la feina entre els expatriats, tanta lleugeresa és vergonyosa.

L’estratègia de la ITF de dirigir-se als socis comercials de Qatar Airways, com el Barça, no és nova. Les anteriors campanyes de pressió s’havien dirigit a Oneworld, l’aliança d’aerolínies de la qual forma part Qatar Airways, i a la ICAO, el cos d’aviació de les Nacions Unides que va ser, durant un breu temps, convidat a instal·lar-se a Doha, la capital del país. Sembrar la discòrdia entre l’aerolínia i el Barça té tot el sentit dintre de la seva estratègia de lobi. Els patrocinis al futbol són negocis molt grans per a les aerolínies del Golf. La dubaitiana Emirates té un contracte de 150 milions de lliures (210 milions d’euros) amb l’Arsenal, mentre que Etihad Airways, d’Abu Dhabi, en té un de 400 milions de lliures (560 milions d’euros) amb el Manchester City. Els acords són eines de màrqueting potents, i projecten les marques a una audiència global, engalanant amb els seus logos des de les samarretes fins a les parets dels estadis.

És difícil decidir si cal aplaudir l’aerolínia perquè lentament s’acosta a una política laboral més decent o si cal ser incrèduls per la gasiveria a l’hora d’acceptar drets humans bàsics. Potser podríem dir que, mentre es requereixen més passos endavant, la direcció de l’aerolínia encara necessita temps per negociar amb el xeics qatarians, que són els propietaris de la companyia.