Avui he après el nom d’un concepte que he descrit moltes vegades però que no sabia com es deia. Sembla una cosa sense importància, però no és així, perquè el simple fet de posar-hi nom i saber com s’aplica en alguns casos em dóna una nova eina mental que utilitzaré sovint a partir d’ara. Parlo del preu del temps. Parlava del Concorde amb un amic pilot, a qui de tant en tant interrogo sobre avions, amb preguntes des de què passa quan falla un motor fins al sou de les hostesses de Ryanair. Li preguntava per què no ha tornat a existir un avió com aquell, que, us faig memòria, era supersònic i va volar durant 27 anys unint Europa i els Estats Units en només tres hores de viatge.
L’any 2003 el Concorde va fer el seu últim vol comercial. Les companyies aèries que l’utilitzaven van argumentar tres motius per retirar-lo: el baix nombre de passatges arran de l’accident de juliol del 2000 (van morir més de 100 persones), l’augment dels costos de manteniment i la caiguda de viatges en avió després de l’11-S. El meu amic ho explica així: “El preu de tres hores [la diferència amb un Airbus] de 100 passatgers [la capacitat del Concorde] no cobreix els costos d’operació”. En canvi, actualment estan fent un avió privat supersònic, “que sí que transportarà persones, que té un preu per hora que compensa els costos”. És a dir, hi ha persones disposades i que poden pagar molts diners per tres, quatre o cinc hores del seu temps.
El valor del meu temps, per exemple, fa que sigui raonable tenir una dona de fer feines a l’empresa, o que jo mateixa la tingui a casa per canviar la planxa i l’aspiradora per quatre hores de descans cada dissabte. Em recorda tot plegat els Homes de Gris de Momo, en què hi ha un banc de temps de veritat. O el conill d’ Alícia al país de les meravelles : “De pressa, més de pressa!” Per cert, marxo de vacances a gaudir del meu preuat temps de descans i desconnexió, i a recarregar les piles! En cotxe, no en Concorde... Bones vacances!
