JORDI ALBERICH

Els pressupostos no són la qüestió

Fa poc es van presentar els pressupostos generals de l'Estat, que, com era de preveure, van donar lloc a un bon escàndol. Catalunya i altres comunitats, que veien reduir la inversió en els seus territoris, no van amagar la seva indignació.

En el nostre cas, a més, s'esperava un gest del govern espanyol que ajudés a reconduir les diferències. El govern central, per la seva banda, afirmava que Catalunya ha estat tradicionalment molt ben considerada, i ara més que mai, atesos els recursos que l'Estat ens aporta amb el fons de liquiditat i altres instruments.

Però el que més em crida l'atenció és la reduïda inversió global, una conseqüència de la crisi i del poc marge real del govern espanyol per decidir sobre el seu pressupost.

Tendim a oblidar el que realment representa haver cedit la política monetària, l'escàs marge de què disposem més enllà de seguir les indicacions de Berlín i Brussel·les.

Cal discutir aquests pressupostos, però on ens juguem de debò el futur és en una Europa que s'està transformant. Fa pocs dies Holanda venia a dir adéu al seu estat del benestar tradicional, que volen anar substituint per un nou concepte de caritat.

La robusta Alemanya mostra símptomes de gran feblesa, els seus minijobs no són aquell mecanisme per accedir al mercat laboral i, posteriorment, saltar cap a ocupacions de més valor afegit. Al contrari, són una mena de forat d'on qui hi entra no en surt; així s'entén els diversos milions de ciutadans alemanys que, tot i treballar, acudeixen als menjadors socials. O a casa nostra, amb sous de 700 euros i treballant a jornada completa, qui pot dur una vida digna? Tot i aquestes mostres de descomposició, els europeus som incapaços de ni tan sols plantejar-nos què ens passa, malgrat ser la primera economia del món. En els pressupostos estatals, Catalunya hauria d'haver estat més ben atesa, especialment les partides en l'àmbit productiu, ja que, encara que els recursos siguin limitats, assenyalar prioritats és important. Però el problema de debò és un altre.

Tinc la sensació que aquells anys daurats d'Europa passaran a la història de la humanitat com una mena de miratge.