Deflació
El mes d'octubre hem tingut un IPC negatiu, és a dir, sembla que els preus han deixat de pujar. "Que bé! -deu pensar algun lector-. Tan car que està tot, ja seria hora que baixessin els preus". Pels economistes, la deflació és un enemic temible, un congelador de l'economia, un fantasma pitjor que la inflació. Una cosa és la deflació d'un mercat específic, com l'immobiliari, una baixada de preus de la correcció d'una bombolla que ha esclatat. I una altra molt diferent és la deflació generalitzada, que porta la gent a pensar que els diners d'avui valdran més demà i que, per tant, com més els aguantes més hi guanyes. I si el diner no corre, l'economia es congela.
Innominable
Quan després de sis anys de crisi les rendes estan tocades, el deute ha baixat poc i els impostos segueixen a dalt de tot, el consum discrecional, el que en podríem dir variable , es redueix a poques decisions de compra. Les despeses fixes no baixen: la llum no baixa, sinó que puja; l'aigua no baixa, puja; el cost de transport no baixa, puja. Quina deflació hem de témer? La pitjor deflació és la creença en la deflació que vindrà. La creença crea el fenomen, la por a la deflació l'alimenta. Tothom la tem. Els economistes eviten parlar-ne, com si parlar del dimoni el desvetllés.
Mesures?
Abaixar els impostos a la classe mitjana, per exemple. Sembla que hi ha alguna proposta en aquest sentit. I no parlem de l'IRPF només. La pressió fiscal inclou tota aquesta panòplia d'extraccions forçoses a què ens sotmeten les diferents administracions: multes per no haver passat la ITV, taxes d'escombraries surrealistes, IBI desproporcionat... ¿Per què no deflacten els impostos i les taxes? Utilitzar els autònoms com a banc de l'Estat, pagar a l'hora les factures, etc. A Catalunya poc marge hi ha. Però a Barcelona ciutat hi ha camí per recórrer.
