Ens encanten les coses gratis. Això no és cap secret, oi? Tot i així, poso gratis en cursiva perquè fa temps que algunes empreses estan presentant projectes que volen arribar a totes les persones que busquen coses gratis oferint-los productes que aparentment no els costaran diners (o molt pocs), mentre que el que realment està passant és que l’usuari acaba pagant amb intangibles que tard o d’hora s’hauran de convertir en tangibles perquè l’empresa sigui rendible. I parlo de la privacitat, de les dades personals, dels hàbits a l’hora d’utilitzar un producte…
“Tot això són bajanades”, podria pensar algú. “Ningú paga per obtenir les dades personals d’altres usuaris!” Bé, ningú, ningú?
Aquesta setmana ha saltat la notícia bomba de l’any al món emprenedor (i només som al febrer!): Facebook ha comprat WhatsApp per dinou mil milions de dòlars (aquesta xifra, escrita en números, queda minimitzada). Però… on és el negoci de WhatsApp que ha disparat la valoració fins als 19.000.000.000? En el fet de cobrar un euro a l’any als usuaris?
No, no. Si aquest fos el negoci, amb 450 milions d’usuaris, Facebook trigaria 43 anys a recuperar la inversió, això suposant que no quedés ningú treballant a l’empresa ni gastessin ni un sol euro en res. És absurd. El negoci està en el fet de saber què escrivim, els nostres hàbits, en el fet de tenir-la més llarga que el teu competidor (la xifra total d’usuaris, esclar).
I tot això on ens porta? Bé, no ho sé. El que sí que sé és que Facebook ha pagat 40 dòlars per cada un de nosaltres que utilitzem WhatsApp.
