L'economia mundial creixerà, segons va avançar l'FMI el 21 de gener, un 3,7% l'any 2014. La Xina en continuarà sent la gran locomotora, amb un 7,5%. L'Índia pot créixer un 5,4%. I es mantindran els creixements dels països emergents de la resta de l'Àsia, l'Amèrica Llatina i l'Àfrica, que encara depenen molt de les exportacions dels seus recursos naturals al colós asiàtic. Els Estats Units i el Japó creixeran un 2,8% i un 1,7%, respectivament, mentre que la UE es queda en l'1%. Alemanya torna a ser el motor europeu, amb un 1,4%, i la sorpresa és la previsió d'un 2,4% a la Gran Bretanya. França no reacciona i es queda amb un 0,9%. Espanya es mantindrà amb un 0,6%. En general, la recuperació és fràgil i desigual. I el pitjor: el creixement econòmic només afavoreix uns quants privilegiats.
Perill deflacionista
Persisteixen les incerteses econòmiques. El 15 de gener passat Christine Lagarde va expressar la seva inquietud davant del risc que sorgeixin tensions deflacionistes en alguns països industrialitzats. Mario Draghi descarta una deflació a la UE. Però l'Eurostat va confirmar el 16 de gener una desacceleració de l'alça dels preus a la zona euro, que els últims tres mesos s'ha situat per sota de l'1%. A l'estat espanyol, l'evolució de l'IPC es va tancar el 2013 en el 0,3%, la més baixa des del 1961. Cal esperar que aquesta tendència deflacionista es corregeixi, perquè frena el consum i pot complicar la recuperació econòmica i la creació d'ocupació. La paraula deflació evoca els fantasmes que van immobilitzar el Japó durant més de dues dècades. Els Estats Units i el Regne Unit van millor, però la inflació també hi ha caigut el 2% i l'1,2%, respectivament. I al Japó, l'economia ha sortit de la deflació però, si els salaris no pugen, no es pot excloure que tornin les tensions deflacionistes.
En canvi, els països emergents viuen la situació inversa: hi subsisteixen les tensions inflacionistes. El Brasil va tancar el 2013 amb una inflació del 5,91% i el seu banc central va situar la taxa d'interès en el 10,5%. A l'Argentina, la inflació va arribar al 28,3%. A Veneçuela, va ser del 56,2%. També a Rússia els preus van pujar un 6,5% l'any 2013, mentre que el PIB va caure un 1,5% per la falta d'inversió i de diversificació de la seva economia.
A l'Índia la inflació va ser del 6,16%, i ara Nova Delhi està frenant les reformes estructurals, en vigílies d'unes eleccions legislatives que el Partit del Congrés pot perdre. A la Xina, la inflació es va quedar en el 2,6%. I tots els països emergents estan pendents de com aplica aquest 2014 la Reserva Federal dels Estats Units la política de reducció d'estímuls monetaris. Quan la Fed la va anunciar, el maig del 2013, es va produir una fugida de capitals que va afectar Turquia, l'Índia i Indonèsia. Una altra asimetria preocupant: el Fòrum Econòmic de Davos ha ressaltat com augmenten les desigualtats socials en tots els països i entre ells. Ho ha denunciat Oxfam Intermón en l'informe Governar per a les elits. Segrest democràtic i desigualtat econòmica. El títol és prou clar. Fins a 85 persones concentren tanta riquesa com 3.570 milions de persones juntes, que representen la meitat de la població mundial. I cal citar altres fons. Segons càlculs de Bloomberg, l'any 2013, les 300 grans fortunes mundials van afegir 524.000 milions de dòlars més als seus patrimonis.
Mentre que els milionaris concentraran més riquesa el 2014, les classes mitjanes d'Occident i també el Japó i Corea del Sud punxen i s'afegeixen als milions de famílies que, des del 2008, estan patint directament els efectes de la crisi, que perden la feina o que veuen que se'ls redueixen els ingressos fins a tenir greus dificultats per cobrir les seves necessitats més bàsiques. Una situació social que es va agreujant i que ha disparat les alarmes de les institucions internacionals. Els països emergents i en desenvolupament creixen molt però també de manera desigual.
Doble tendència
Es produeix una doble tendència. D'una banda, sorgeixen nous milionaris, sobretot a la Xina i l'Índia, que s'afegeixen cada any a la llista elaborada per la revista Forbes. D'altra banda, a diferència dels Estats Units i la UE, als altres continents es produeix una eclosió de classes mitjanes. La pobresa es va reduint al món subdesenvolupat. El 1990, el 47% de la població mundial havia de sobreviure amb menys d'un dòlar diari. Vint anys després, eren el 22% els que subsistien amb menys d'1,25 dòlars. Més de 700 milions van sortir de la pobresa extrema, principalment a la Xina. L'ONU estima que el 60% de la població dels països en desenvolupament viu amb 4 dòlars diaris.
Queda molt per fer. Calen respostes polítiques i econòmiques, però també morals i ètiques. El papa Francesc ho denunciava en el seu document Evangelii Gaudium del 26 de novembre. Qualifica el dominant sistema capitalista global d'"injust en les seves arrels" i on impera "la llei del més fort". La política i l'economia han d'estar al servei de l'home. Les lleis no poden ser una font d'exclusió i desigualtat política i social. També l'informe d'Oxfam Intermón adverteix que les elits econòmiques i financeres estan segrestant el poder polític per manipular les regles del joc econòmic, que enfonsen la democràcia. Jo hi afegiria algunes privilegiades elits polítiques i intel·lectuals. La corrupció és un mal endèmic mundial. L'últim cas: els documents Chinaleaks, que afecten la cúpula del règim xinès. La pitjor asimetria: un possible divorci entre les elits dirigents i els ciutadans.
