Hi ha moltes ganes de creure que el pitjor de la crisi ja ha passat i s'aprofita qualsevol dada positiva, per mínima que sigui, per demostrar que les polítiques seguides fins ara estan començant a donar resultats, i que s'albira el començament de la recuperació del creixement. Tant de bo fos així, però sembla que hem oblidat l'origen, les causes i la magnitud dels desequilibris macroeconòmics que han generat aquesta crisi, així com les conseqüències de la salvació del sistema financer. Sense arreglar aquests desequilibris, la recuperació no pot ser ni significativa ni duradora.
Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, economistes famosos per haver publicat un informe que demostrava que, històricament, un deute superior al 90% del PIB feia gairebé impossible reprendre el creixement, ens avisen ara que les polítiques d'austeritat escollides per la UE, justificades precisament en les seves conclusions, és molt probable que no funcionin. En un article recent, publicat per l'FMI, posen en qüestió el punt de vista majoritari, segons el qual els països més desenvolupats podran arribar a una situació de sostenibilitat del seu deute amb una combinació de polítiques d'austeritat, paciència i creixement.
La seva tesi és que difícilment sortirem d'una ressaca de deute, públic i privat, com la que tenim sense una quitança important, i sense mesures semblants a les aplicades als països emergents. Posen l'exemple de dos episodis d'impagaments semblants als que ara s'haurien d'acceptar. Al final de la Primera Guerra Mundial, els països europeus devien un 15% del PIB als EUA que mai li van retornar. França i el Regne Unit van veure reduït la seva ràtio deute/PIB en un 25%. El 1933 van ser els EUA els que van eliminar un 16% del PIB de deute en reduir en un 40% l'equivalent en or del dòlar.
Sense una quitança d'aquesta magnitud, que haurien d'acceptar els creditors, els autors no confien que els brots verds acabin florint. ¿Ho acceptaran, o seguirem arrossegant la crisi els pròxims 25 anys?
