El que fa mesos no es percebia com un perill, a poc a poc va agafant cos. Ningú podia creure a finals de l’any passat que es pogués donar un període de deflació a Catalunya, Espanya i a la zona euro. De fet, poca gent del carrer considera aquest concepte com a mínimament proper, de manera semblant al que va passar el juliol del 2011 amb la prima de risc. No hi havia llavors cap conversa d’ascensor en què el veí preguntés sobre el diferencial del preu amb el bo alemany a 10 anys. Ara ja ha baixat la pressió, però fins i tot a l’últim dinar de Nadal es podia trencar el gel parlant sobre la projecció de la prima de risc en el tancament de l’any.
Doncs que no ens passi el mateix amb la deflació. Sembla poc probable, perquè l’IPC del febrer va pujar un mínim 0,2% a Catalunya i es va mantenir a ratlla a l’Estat perquè el preu dels carburants va caure un 3,7%. Però ja estem avisats pel mateix govern espanyol, el Banc d’Espanya, i fins i tot pel Banc Central Europeu (BCE). El secretari d’estat d’Economia, Fernando Jiménez Latorre, va admetre que es podria donar una situació de caiguda continuada de preus, tot i que va defensar que es tractava d’una possibilitat “menor”. El governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, va ser més contundent i va parlar de “dificultat afegida a la recuperació” i, finalment, el president del regulador europeu, Mario Draghi, encara va anar més enllà. Va remarcar que està disposat a adoptar mesures “decisives” si la inflació es manté en nivells massa baixos. En el lèxic del BCE no se sap ben bé què vol dir preparar estratègies en aquest sentit, però ja n’hi ha prou per agafar-se fort a la cadira. L’objectiu del BCE és de gairebé sempre mantenir una inflació de prop del 2%. Un punt ara mateix difícil. Draghi va admetre que la fortalesa de l’euro és un aspecte important a tenir present per entendre que els preus es mantinguin a nivells baixos.
