Papa i mama
El meu to de pell ja comença a ser el mateix que el del maig. Per si no us n’havíeu adonat, la llum dels fluorescents no és bona per al bronzejat. Encara tinc algunes reflexions que he fet durant les vacances (m’hauríeu d’haver vist en un hotel analitzant les operacions durant el servei d’esmorzar), però l’escola està a punt de començar i m’atreviré a tocar un assumpte delicat. Bé, potser dos o tres.
Tinc mestres a la família i m’atreveixo a dir, davant d’ells, que la potència dels seus sindicats (especialment els professionals) fan sovint un mal favor al progrés de la societat. No dic que no faltin recursos per a l’escola pública o que els professors tinguin prou reconeixement i suport per fer la seva important feina, però no puc entendre que l’escola no ajudi, amb els seus horaris i calendari, a fer que pare i mare d’una família puguem ser també treballadors actius, amb jornades completes. Ara està de moda parlar de conciliació, però l’única manera de fer-ho és treballar a mitja jornada, i no és això.
Capítol a banda són les tutories, les reunions de pares i altres compromisos que, lògicament, es tenen en horari d’oficina. Necessaris, segur, però a mi com a empresària em suposa que, un cop al trimestre (o dos si comptem les funcions nadalenques), tingui alguns treballadors menys amb qui comptar per fer la feina. No els diré mai que no, ni els faré mala cara (l’educació dels fills és important), però no puc dir que sigui innocu i indolor per a mi.
I arran d’això -i ara anem al quid de la qüestió- em faig una pregunta: per què sempre, o molt sovint, és la mare qui demana aquests permisos per atendre assumptes familiars?
No em puc ficar a casa dels meus treballadors, però ja en començo a estar tipa del masclisme del segle XXI, aquell que fa que les mares professionals siguin més mares que els pares professionals. N’estic tipa com a dona, però també com a empresària que pateix, indirectament, en termes pràctics, econòmics i organitzatius, les mames treballadores més que no pas els papes treballadors.
Bona tornada al col·le.
