“Mediocre, incompetent, estúpida. No tens amor propi, ni coratge, no vals res com a professional i tampoc com a persona. Ets una aduladora, una cotilla i una aprenent en el món de la intriga i el boicot. Obsessiva, obtusa i curta. No ets llesta ni intel·ligent i amb els teus últims actes només demostres baixesa i desesperació. Em fas pena”.
Ep! Això no era per a vosaltres, perdoneu. És una nota que mai enviaré a una persona de la competència de la meva empresa, que, després d’anys deixant-me com un drap brut de mil maneres, ha decidit passar a l’escarni públic contra una servidora utilitzant molt males arts, avergonyint fins i tot els seus interlocutors. I ho ha fet amb una persona del meu equip com a destinatari indefens del Tomahawk més malintencionat de què la creia capaç.
Us explicaré la història del personatge: en resum, porta no sé quants anys intentant triomfar amb el servei en què jo i el meu equip, des de ja en fa set, hem arrasat en el nostre petit nínxol de mercat. Sobreviu professionalment, cosa que haig de reconèixer que té un mèrit important, amb un producte de baixa qualitat que compren quatre despistats, i es passa el dia mirant quins moviments fem nosaltres per criticar-los primer, intentar boicotejar-los en segon lloc i, finalment, copiar-los malament i empitjorar-los. Porta set anys fent el ridícul davant del client i de la resta de competidors i veient com uns altres han aconseguit el que ella no es podia imaginar ni en el més dolç dels seus somnis.
La meva resposta ha sigut probablement la més dolorosa: l’absoluta indiferència. Tinc massa coses a fer per preocupar-me d’un competidor que m’odia, però que més enllà de fer passar una mala estona a les persones del meu equip (a mi no ha tingut mai valor per dir-me’n ni mitja), perdent l’últim gram de decència que podia mantenir, em resulta absolutament irrellevant.
Alguna lliçó de tot això? Sí: ser objecte de l’enveja (un mal endèmic de la nostra societat) dol, però estic segura que és pitjor sentir la derrota.
