Diuen els científics que el temps és relatiu. Una realitat natural que implica tot un munt de coses que se m’escapen: forats negres, forats de cuc o fins i tot dimensions paral·leles, qui sap?
El que sí que sé és que a la vida dels emprenedors, si més no a la meva, l’horari sí que és relatiu. Quantes hores treballo? De vuit a catorze o setze al dia. Quants dies a la setmana? De cinc a set. De vegades la meva vida és una mica més humana, però en les últimes setmanes, si no és que estic viatjant per aquests mons de Déu, no arribo a casa abans de les deu o onze de la nit, i els dissabtes treballo a casa (part time, no us penseu) i els diumenges a l’oficina.
La productivitat, però, no és la mateixa a les nou de la nit d’un dimarts o a les tres de la tarda d’un diumenge que el dilluns a les deu. No és una qüestió de l’energia que tingui al cos, sinó que la resta del món es nega a seguir els meus horaris.
L’altre dia ho comentava de manera brillant una col·lega emprenedora, amb qui mantenia una reunió a les dotze del migdia. “Bé, fem-ho ràpid, sisplau, perquè he de fer trucades amb gent amb qui no tinc confiança. Com que estem entre amics, el que parlem ara ho podem acabar de gestionar a les nou del vespre, però hi ha gent a qui només puc trucar en horaris convencionals”, va dir.
Així que, pobres emprenedors, hem de saber distribuir el temps, entre altres coses, en les hores per treballar i les hores per treballar amb els altres.
Un tip per als que us sentiu identificats amb aquests problemes meus tan tristos: hi ha unes aplicacions molt interessants per programar els correus i emmascarar que ets una addicta a la feina o una gran pringada. Acabes el correu a les 2.24 h de la matinada i el deixes enviat, programat per a les 8.00 del matí.
I és que ¿quan us penseu que escric aquesta columna?
Bona nit a tothom!
