ARA Emprenem

Per Xavi Teis, economista i membre de FETS

No hi ha hagut massa soroll, no se n’ha parlat massa, però fa pocs dies hem assistit a un nou rescat financer de diners públics cap al sistema financer privat per ajudar-lo a resoldre el problema que ells mateixos han provocat.

El passat 21 de desembre el BCE va realitzar una emissió de diners de 489.190,75 milions d’€ representant la subhasta de liquiditat més important de tota la història. Mai abans s’havia fet una emissió per una quantitat tan elevada.

Quin era l’objectiu de la subhasta? Segons ens han explicat, tant des del BCE com des dels bancs que han concorregut a la subhasta, l’objectiu d’aquesta emissió era inundar el sistema financer europeu de diner barat per dotar de liquiditat les entitats financeres europees i que, d’aquesta manera, s’estimulés la concessió de crèdit a les famílies i empreses. En definitiva, tornar a fer circular un important flux de diners cap a l’economia productiva i ajudar a reactivar-la.

Les condicions eren molt i molt atractives ja que es podien fer sol·licituds sense límit de petició, a un interès de l’1% i amb un venciment a 3 anys. Per les entitats financeres, unes condicions boníssimes tenint en compte com està el context econòmic i financer. Així, la convocatòria va ser un èxit i 523 entitats europees hi van concórrer per demanar els prop de 500.000 milions d’€ que es van posar a disposició amb les condicions explicades. Per exemple, el BBVA va sol·licitar 11.000 milions d’€ i el Banc de Sabadell, 4.000 milions d’€, la qual cosa els hi va fantàsticament bé després d’adquirir la CAM per la indecent xifra d’1 € (sovint em prenc cafès més cars…) i el Santander i el Popular no han volgut revelar la xifra que han demanat.

I que en faran els bancs d’aquests diners? Els invertiran directament en l’economia productiva? No! Primerament, el que faran els bancs amb aquests diners serà comprar deute públic obtenint per ell una sucosa rendibilitat. Per exemple, actualment els bons de l’Estat espanyol a 5 anys es paguen al 5,276%  i per tant hi apareix un diferencial respecte el preu de compra (1%) de més de 4 punts. És un marge enorme on els bancs fan un negoci rodó sense oferir cap servei a l’economia productiva a través del crèdit a famílies i empreses. I evidentment, si algú guanya diners, això significa que algú els ha de pagar. I qui ho pagarà? Sí, ho heu encertat! Tots nosaltres amb els nostres impostos. Impostos que per altre banda ens diuen que no es poden fer servir per despesa social. Ens ho repeteixen una vegada i una altre: “ no tenim diners, no tenim més opcions que retallar la despesa pública en sanitat, educació, pensions, salaris, etc., la caixa està buida” Em recorda molt allò del “There’s no alternative” de l’estimable senyora Thatcher quan algú va gosar qüestionar els mandats ideològics més neoliberals reflectits en el Consens de Washington.

Per tant, ens repeteixen que no hi ha diners i que no hi ha una altre opció però, en canvi, diners per pagar uns fantàstics interessos als bancs per l’adquisició de deute públic, sí que n’hi ha. Si els estats necessiten col·locar deute, per què no ho fan directament amb el Banc Central Europeu a l’1%? Per què s’han de fer passar aquests diners pels bancs comercials? L’únic que s’aconsegueix és augmentar-ne el cost en més de 4 punts que guanyen els bancs i que paguem els ciutadans. No té sentit.

Només agafa sentit si l’estratègia del BCE i dels grans bancs europeus es la següent: oferir als bancs diner barat, que els bancs, amb l’estratègia de compra de deute públic, sanegin els seus balanços i, un cop sanejats, ja estaran disposats a donar crèdit a l’economia real. Per tant aquí hi ha un rescat encobert de diner públic cap a les entitats financeres en tota regla.

Però encara hi ha més coses que grinyolen. Com per exemple, per què aquesta subhasta del BCE no ve amb condicionants sobre el destí dels diners cap a l’economia real? (això és el que ens diuen que és el motiu per fer aquesta emissió sense precedents). També, sabem que el pròxim mes de febrer es preveu una altre emissió encara més quantiosa amb unes condicions semblants d’uns 600.000 milions d’euros. Qui diu que els bancs no seguiran amb la mateixa estratègia i tindrem un altre rescat encobert?

Si es prioritzés l’economia productiva en aquestes polítiques econòmiques, potser es podrien generar nous llocs de treball i per tant, a més a més d’alleugerir situacions dramàtiques, econòmicament parlant, de molta gent, s’ajudaria a les finances públiques ja que a major ocupació, més ingressos en impostos i menys despeses en subsidis.

Sembla ser que ens segueixen prenent el pèl i que hauríem d’estar mes indignats que mai. El 2012 es presenta complicat, perillós, incert i emocionant. Veurem com va.

Per Xavi Teis

La teoria econòmica ens diu que davant d’una possible inversió s’ha de valorar el risc que assumeixes relacionant-ho directament amb el rendiment econòmic que n’esperes obtenir. Això significa: “quan més m’arrisco, més hauria de guanyar”. Això, d’entrada, té sentit ja que evidentment una inversió amb un risc elevat té més possibilitats de sortir malament i el fet que sigui tan arriscada farà que el número de persones disposades a invertir sigui menor. Per una qüestió d’ésser recompensat per l’assumpció d’aquest risc i per una senzilla lògica d’oferta i demanda provinent de la teoria econòmica clàssica, ens trobem amb un preu d’equilibri resultant elevat tenint en compte tots aquests condicionants previs.

Si traslladem això a les valoracions que es fan del deute públic que emeten els diferents governs, observem que segueix la mateixa lògica. Em refereixo al preu (o tipus d’interès) al que un estat pagarà als seus inversors el deute que aquests subscriguin. El país que més malament estigui, el país que més dificultats tingui, el país que, en definitiva, tingui un major risc d’impagament vers els seus creditors, haurà de pagar un preu major. També sembla lògic encara que ja comencen a ballar algunes coses.

És llavors quan m’assalta una dubte segurament ignorant, simplista i ingenu a ulls de les lògiques inversores. El país en què pitjor situació es troba és el que tindrà una major necessitat de rebre finançament extern i si és el que té les pitjors condicions per finançar-se, això no impedirà que pugui millorar? I, a més a més, això no farà que aquest país encara vagi a pitjor? I si tenim en compte que els països que estan més bé han de pagar un preu molt més baix per finançar-se, això no farà que s’ampliï encara més la diferència entre tots dos?

Per tant, les lògiques d’inversió en aquest cas ens diuen: “com més dificultats tinguis, més dificultats tindràs per reeixir i com més bé estiguis, més fàcil ho tindràs per seguir igual de bé o per estar encara millor.” És un d’aquells casos que fàcilment es conclouen dient: “és un peix que es mossega la cua” I aquí ho deixem, perquè els loops d’aquest tipus no tenen solució.

Però estaria bé que no ho deixéssim així. Aquesta manera de fer potser segueix les lògiques econòmiques però no segueix les lògiques humanes, socials ni de solidaritat.

Ens en recordem per a què serveixen els diners? Els diners van néixer per facilitar i millorar els intercanvis de béns i serveis i, per tant, per esdevenir una eina en mans de les persones amb l’objectiu que tothom pogués viure millor. L’òptim, ens diu la teoria econòmica dominant, es troba a partir d’una lluita entre la oferta i la demanda, d’una lluita entre el consumidor que maximitza la seva utilitat individual i el productor que maximitza els seus beneficis seguint unes funcions de producció.

Però això no té perquè ser així. El preu d’equilibri pot dependre d’altres consideracions. L’economia social i les finances ètiques així ho fan. Busquen preus d’equilibri que no responguin als òptims, simplement, econòmics i individuals, sinó que responguin als òptims socials i de benestar col·lectiu. Si l’objectiu és transformar la societat s’haurà de donar suport a projectes i iniciatives que lluitin per a això. Per fer-ho, un usuari d’una entitat de finances ètiques renuncia a part de la seva utilitat acceptant un tipus d’interès menor que el del mercat tradicional. Una entitat de finances ètiques estarà restringida per uns condicionants ètics que faran que valori com a positives unes inversions que no maximitzen el seu benefici, però que són òptimes des del punt de vista de desenvolupament social.

I sembla mentida, però funciona! L’economia social i les finances ètiques, treballant amb aquestes lògiques, estan farcides d’exemples on ningú hi perd res d’essencial i molta gent hi guanya, simplement utilitzant l’economia com una altre eina de desenvolupament.

Per tant, i tornant als casos del deute nacional dels països, segurament les lògiques neoliberals i de mercat no haurien de funcionar igual quan el que està en joc és la capacitat d’un estat d’aplicar polítiques bàsiques de desenvolupament social. Potser seria més lògic un mercat públic de deute nacional on els criteris que prevalguessin fossin els d’ajudar als més dèbils amb les millor condicions possibles. Un fons públic mancomunat dels diferents països on l’objectiu no fos maximitzar beneficis sinó ser una eina d’ajuda i desenvolupament, que apliqués millors condicions com pitjors fossin les perspectives. D’aquesta manera el deute seria més fàcil d’assumir i de retornar per part dels països amb dificultats.

Potser a la llarga seria més rendible això que no la lògica actual d’endeutament de la bola de neu. La lògica de la bola de neu, significa que uns interessos molt elevats en un context econòmic dolent, obliga als estats a emetre més deute bàsicament per poder fer front al pagament d‘aquests interessos contrets anteriorment i així, seguir un espiral diabòlic que fa que el nivell d’endeutament creixi sense poder utilitzar aquests diners per millorar la situació del país. Per tant, el país està igual de malament però el deute nacional ha augmentat de forma considerable. No té sentit.

L’endeutament públic s’hauria de portar a terme a través d’uns préstecs que responguessin al principi de solidaritat i amb vocació de buscar el bé comú per sobre del propi. Sí, és cert, això no maximitzarà beneficis, no estarem a “l’òptim”. Sí, és cert, això farà que els organismes públics hagin d’assumir riscs. Sí, és cert, això no atraurà inversió privada. Sí, és cert, això farà que gent que és molt, molt, molt rica, no ho pugui ser encara una mica més. Però potser, això, permetria una major independència del poder polític vers l’econòmic i permetria un major desenvolupament i una millora del conjunt de les societats, sobretot, per aquells que travessen per majors dificultats. I si ho provéssim?

Per Núria Mateos

Ja hem parlat alguna vegada de les CAF (Comunitats Autofinançades) en aquest espai. Una eina que permet rebre préstecs de petites quantitats, sense haver de passar per les entitats financeres tradicionals. A casa nostra en tenim alguns exemples, agrupades per l’ACAF, l’associació de comunitats autofinançades. En molts casos són immigrants els qui formen part d’aquests grup, perquè desgraciadament són un col·lectiu amb pocs ingressos econòmics, però ni molt menys n’és exclusiu. Hi ha moltes famílies, i més, arran de la crisi, que tenen ingressos molt escassos i membres al seu càrrec per tirar endavant.

Fa pocs dies hem vist el naixement d’una nova CAF amb una forta càrrega social, i que podria ser exemple per a d’altres. A Sevilla s’ha creat la primera CAF formada per dones víctimes de la violència de gènere. La responsable és Ana Bella, una dona que després de patir violència de gènere va decidir crear una fundació amb el seu nom per donar suport a les víctimes, sota un lema: una dona que ha patit violència no és una víctima, sinó una supervivent.

Partint d’aquesta base, Ana Bella treballa de valent per donar visibilitat a la part positiva d’aquesta problemàtica, i per mostrar a empreses el valor afegit que pot tenir contractar una persona que ha lluitat i que ha aconseguit sobreviure a una situació tan dramàtica com ho és la violència de gènere.

Grup de dones de la CAF amb Jean Claude, coordinador de l'ACAF

Així, l’Anna Bella es va posar en contacte amb Jean Claude (s’han conegut a través d’ Ashoka) que és la persona que promou les CAF a l’estat espanyol, i que coordina l’ACAF des de Barcelona. Per a aquestes dones és molt valuós poder formar part d’aquest grup. “Hi ha una necessitat econòmica, moltes de les dones supervivents tenen un escàs poder adquisitiu, sous molt baixos, i ni els bancs ni els centres comercials donen crèdits per pagar a terminis si no tens nòmina fixa”, ens comenta l’Anna.

Per a aquestes dones, doncs, la CAF és una oportunitat d’autofinançament. “Hem tingut el cas d’una persona que volia comprar una rentadora, però guanyant 600 euros al mes i amb dos fills, li era difícil destinar-ne 200 de cop a la compra d’una rentadora“, diu l’Anna. Gràcies al sistema de la CAF ha agafat 200 euros prestats i els pot anar tornant a terminis, sense estar en deute amb cap banc.

Tenint en compte la sensació de vulnerabilitat que poden arribar a tenir aquestes dones, encara és més important l’empoderament que els hi suposa el fet de convertir-se en autònomes pel que fa a l’economia familiar, sense haver de dependre de ningú. Aquesta CAF està formada per vuit dones i un home i, com la resta de comunitats, està subjecta a unes normes que es pacten, com el tipus d’interès que paguen pels préstecs i que reben pels estalvis, o la multa simbòlica que es paga per no assistir a les reunions periòdiques.

Les  CAF  es basen en petites xarxes naturals de confiança  i aquest cas no n’és una excepció, doncs el grup de dones neix d’un grup ja existent de suport, vinculat a la Fundació Ana Bella.  Segons estudis de l’ONU una de cada tres dones a tot el món pateix violència de gènere com a mínim un cop al llarg de la seva vida.

Per Núria Mateos

La pregunta estrella de les persones que mostren interès en les finances ètiques és “què es finançarà amb els meus diners”. El punt fort de les entitats de finances ètiques és precisament la transparència de les seves inversions. Les entitats informen els seus clients sobre els projectes finançats. Cada entitat n’informa a la seva manera, a través de butlletins electrònics, revistes internes o al seu web, però en general els webs d’aquestes entitats ens ofereixen informació detallada  de les iniciatives finançades. Així, fent un cop d’ull als diferents webs podem veure quin tipus d’entitat financera tenim al davant. És cert que moltes financen projectes similars, i fins i tot hi ha entitats finançades per diverses entitats de finances ètiques, però sempre es mira de posar l’accent en algun sector determinat.

Els microcrèdits al Sud

Oikocredit Internacional -entitat de la qual podem fer-nos client a través d’Oikocredit Catalunya- centra els seus esforços en finançar projectes al Sud. Al seu web hi podem trobar informació actualitzada dels projectes que s’estan finançant directament, o bé, a través d’empreses de microcrèdit sòcies d’Oikocredit.

L’Amina és una dona de Tanzània que es va veure afectada fa cinc anys per unes males condicions climàtiques que van amenaçar el seu negoci. A través d’una entitat de microcrèdit sòcia d’Oikocredit, va demanar un  préstec que li ha permès tornar a engegar el seu negoci i generar prou capital per fer sostenible la seva empresa. L’augment de clientela de la seva botiga de productes alimentaris i bicicletes de lloguer, la va animar a demanar altres préstecs per continuar desenvolupant el seu negoci.

El sector cooperatiu

Coop57 és una cooperativa de serveis financers que finança projectes de l’economia social i solidària de casa nostra, principalment del sector cooperatiu. Un exemple és l’Olivera, una cooperativa que cultiva vinyes i oliveres, i elabora vins i olis. És un projecte que combina el desenvolupament del món rural, la inserció laboral de persones discapacitades i el cooperativisme, amb la producció i el conreu de la terra, centrades en l’elaboració de vins de qualitat, d’oli d’oliva i olives arbequines. L’entitat financera Coop57 va fer una crida  als seus socis i fa quatre anys va fer una emissió de 400 títols participatius de 1.000 euros amb un interès del 4,25% anual, per finançar la construcció d’un nou celler i poder oferir vins negres i dolços.

Diners del territori pel territori

Fiare es centra molt en el sector de l’economia social i solidària de casa nostra. Un exemple el trobem en l’Associació Social Andròmines, una entitat sense ànim de lucre que treballa per una societat més justa i equitativa, mitjançant la lluita i denúncia de l’exclusió social, amb un esforç especial en la protecció del medi ambient. Alguns dels seus projectes són la venta de comerç just, el “Recicla PC”, que vetlla per la reutilització de materials electrònics, o “Roba Amiga”, que recupera el residu tèxtil per la seva posterior comercialització. Fiare els hi va concedir crèdit com a avançament d’una subvenció que l’entitat tenia pendent de rebre.

Energies renovables

Triodos Bank posa l’èmfasi en la defensa del medi ambient. Des d’aquest banc es potencien els models energètics sostenibles, impulsats pel desenvolupament d’energies renovables. Un exemple és la societat limitada Energies Potencials, creada l’any 2007, amb el propòsit de posar en marxa una instal·lació solar foltovoltaica de 66.24 kWp al municipi de Viladasens, a Girona. Energies Potencials ha confiat en Ecotecnia, una empresa instal·ladora de plantes solars que fa vint anys que treballa en l’àmbit de les energies renovables. Triodos ha finançat la instal·lació formada per 84 mòduls fotovoltaics, d’aquest projecte d’energia solar.

Per Núria Mateos, responsable de premsa a FETS (@banca_etica)

L’objectiu principal d’una entitat de finances ètiques no és fer de banc, ni perseguir uns enormes beneficis econòmics, ni resoldre totes les necessitats de crèdit personal. Les entitats de finances ètiques aspiren a la transformació social, i això ho fan duent a terme la tasca que saber fen: la intermediació financera. Els bancs i entitats de finances ètiques volen que els projectes finançats tirin endavant, doncs són aquests projectes els que transformaran la societat: empreses d’inserció laboral, cooperatives, iniciatives de consum responsable, mercat ecològic…

Les finances ètiques financen bàsicament entitats que provenen del sector de l’anomenada economia social i solidària. Alguns exemples d’empreses finançades a casa nostra són: Nou Verd SCCL, una cooperativa que promou i facilita la inserció laboral de persones amb discapacitat; Gramenet Imatge Solidària, associació fotogràfica que empra la imatge com a eina de sensibilització social; Aspace, associació de paràlisi cerebral o  l’Olivera, una cooperativa que produeix oli i vi i que incorpora persones amb discapacitat i situació social desfavorida.

Així mateix, és important entendre que les finances ètiques no s’orienten a resoldre les necessitats de crèdit personal, ni a oferir una operativa corrent com la de les entitats tradicionals. Si bé és cert que alguna entitat ofereix aquest tipus de serveis (compte corrent, domiciliació de nòmines…) aquesta no ha estat mai la prioritat de les finances ètiques.

És important aclarir aquest concepte, doncs és molta la gent que cerca el banc que li ofereix més comoditats i serveis. En el nostre dia a dia realitzem moltes operacions amb diners: comprem entrades per al teatre per Internet, paguem la compra amb la targeta, fem transferències… Els diners no paren d’entrar i sortir del nostre compte corrent, però hi ha una eina que resulta clau per a les entitats de finances ètiques, i més encara, per a les de dimensions petites: els estalvis.

Els estalvis, en forma de dipòsit, permeten a les entitats fer préstecs a llarg termini. Aquestes dipòsits, a més, també estan remunerats. Si bé és cert que les entitats bancàries tradicionals poden oferir uns tipus d’interès molt més competitius -òbviament és més fàcil obtenir beneficis amb la política d’inversions que porten a terme aquestes entitats- les entitats de banca ètica no renuncien a aquesta remuneració. Així, la remuneració pels nostres estalvis està al voltant del 2%, però això és una quantitat que normalment es pacta a les assemblees que celebren les diferents entitats. Tot i així, si l’objectiu principal de les entitats de finances ètiques és que els projectes finançats puguin tirar endavant i ajudar a la transformació social, s’intentarà buscar un tipus d’interès que afavoreixi el préstec. Si es cobra un tipus d’interès baix de cara als préstecs, també serà baix, de cara als estalvis.

La banca ètica no és avui dia competència de la banca tradicional, però sí que es poden observar ja alguns intents de la banca tradicional per acostar-se, o si més no, fer veure que s’acosta, al finançament ètic. Alguns, fins i tot, amb campanyes de màrqueting que busquen confondre als clients, i ho aconsegueixen.

Això vol dir, com a mínim, que els dirigents dels bancs han percebut l’interès de la gent i la preocupació envers el que es fa amb els seus diners.

Desenvolupar la riquesa socioeconòmica, però amb la fita de promoure l’economia social i solidària, aquella en què la persona és l’eix de l’activitat econòmica, és possible. Aquesta premissa va ser la llavor que va fer créixer la cooperativa d’assegurances ètiques i solidàries Arç. Inspirada en el cooperativisme autogestionari, un grup de professionals van concebre-la ara fa vint-i-vuit anys, convençuts que fins i tot des de l’àmbit de la corredoria d’assegurances es pot contribuir a la transformació social.

Si parlar d’assegurances és referir-nos a una de les maneres que tenim les persones de protegir-nos col·lectivament de la desgràcia, a què ens referim quan parlem d’assegurances ètiques? Malgrat que la gestió d’assegurances sembli un àmbit allunyat dels principis d’autogestió i democràcia, Arç s’ha dedicat a unir aquests serveis de previsió de riscos amb el foment d’una societat més justa i d’una economia solidària. Ho ha fet des de la convicció que l’assegurança reporta uns beneficis socials preuats, que cal fer aflorar: estimula la responsabilitat davant de tercers, fomenta l’esperit de previsió entre les persones i permet el desenvolupament econòmic, en protegir la producció i les infraestructures, generar estalvi i finançar inversions a llarg termini.

Tots aquests reptes es concreten diàriament amb un ampli ventall de serveis d’assessorament, de contractació de pòlisses i de prevenció de riscos, que teixeixen el que la cooperativa ha denominat “Serveis integrals d’assegurances”. Es tracta, doncs, d’oferir un valor afegit que transcendeix els serveis que pot oferir qualsevol corredoria d’assegurances convencional. A Arç tots els serveis graviten al voltant de quatre eixos, que els fa especials: l’economia social i solidària, les energies renovables, el consum responsable i cooperatiu i el mercat social. Així, per exemple, els serveis d’assegurances que brinda Arç s’adrecen a associacions, organismes i empreses de l’economia social i també al sector de les energies renovables. Però també destaquen els serveis d’assegurances que Arç ofereix als particulars per mitjà de la cooperativa de consum Arç Consum Responsable, entre els quals hi ha l’estalvi ètic o el cotxe compartit. Possiblement el més interessant d’aquesta cooperativa és que les persones assegurades no són clientes, sinó consumidores.

Les claus de l’èxit d’Arç, doncs, són moltes, però el recorregut d’aquesta cooperativa és encara molt ampli si vol seguir treballant dia a dia per transformar el negoci assegurador: si vol incorporar a aquest sector els valors socials que tan sovint li manquen i certificar que els productes financers es basen en criteris de sostenibilitat social, ambiental i de transparència. Uns eixos que, al parer de l’empresa, no s’articulen de manera aïllada, sinó que han d’impregnar de manera transversal tots els agents i elements del sector, des de la companyia asseguradora, fins al producte assegurat, passant pel gestor o mediador que el comercialitza.

Alba Gómez, àrea de comunicació d’Arç

La creació d’empreses i la seva consolidació és un dels principals objectius de qualsevol política econòmica. Fruit d’aquestes polítiques, Catalunya disposa avui d’un ecosistema de suport als emprenedors i d’un ventall considerable d’opcions de finançament per a les diferents fases de creixement de les empreses. Per empreses amb un alt potencial de creixement (i unes altes expectatives de rendibilitat) i unes necessitats de finançament i un risc de fallida elevats que facin poc atractiu l’endeutament, el capital risc[1] és una d’aquestes opcions.

En els darrers anys, el sector del Capital Risc i dels inversors privats ha crescut de forma significativa. Tot i estar per sota d’altres països, els sector manifesta una activitat destacable: nous fons de capital risc, noves xarxes d’inversors i, el més important, un augment del volum d’operacions tancades. En la meitat de l’any 2011, algunes de les xarxes d’inversors privats de Catalunya ja han tancat tantes operacions com en tot el 2010.

Al mateix temps, diferents estudis conclouen que moltes petites i mitjanes empreses i moltes entitats de l’economia social estan fortament sobreendeutades. Així, són vulnerables davant la inestabilitat del sistema financer i la manca d’accés al crèdit. A més, no poden accedir al finançament necessari per invertir en la renovació d’equips, en el desenvolupament de nous productes o serveis o en l’expansió comercial.

Des d’aquest punt de vista, el capital risc es podria considerar com una opció per augmentar els recursos propis d’aquestes empreses, reequilibrar els seus balanços i finançar els seus plans de creixement. Però, encaixa el capital risc tradicional amb les característiques de les empreses i cooperatives de l’economia social? Com encaixaria aquesta entrada de capital en societats constituïdes com a cooperatives? Quina rendibilitat s’esperaria d’aquests projectes empresarials? Quins instruments financers poden fer compatibles aquests dos móns?

Donant resposta a algunes d’aquestes preguntes, ha aparegut el concepte de Capital Risc Social. Més estès en el món anglosaxó, aplica la metodologia i forma d’operar tradicional del capital risc amb una visió més amplia del resultat, combinant la rendibilitat econòmica amb algun tipus d’impacte social. L’objectiu es identificar projectes amb un clar objectiu social i amb una certa rendibilitat, normalment per sota del que esperaria un fons de capital risc convencional.

La valoració de l’impacte social ha estat un dels temes que ha captat més l’atenció els darrers anys. Ja sigui des de les entitats de l’economia social (com el Balanç Social de la Xarxa d’Economia Solidària), des de les pròpies entitats de capital risc (com la utilitzada pel fons de capital risc social a Espanya, CREAS) o de les grans fundacions privades i grups d’inversió que conformen el Global Impact Investment Network) s’han desenvolupat diverses metodologies, cadascuna reflectint visions diferents del que és social i el que no ho és. Aquí trobem les divergències comunes que ja es van fer paleses en l’estudi sobre els fons d’inversió socialment responsable (http://www.slideshare.net/banca_etica/fets-analisi-dels-fons-isr-comercialitzats-a-espanya).

Un aspecte que resulta crucial per al capital risc convencional és el procés de selecció de projectes on invertir. És força conegut que la mortalitat d’empreses de nova creació és molt elevada així que una mala selecció pot ensorrar la rendibilitat de qualsevol societat o fons de capital risc. Amb un ventall d’entitats més reduït d’on escollir i uns costos d’anàlisi més elevats (incloent la valoració de l’impacte social), com aconsegueixen estructurar aquest procés de forma eficient i econòmicament viable? Aconsegueixen trobar empreses socials suficientment atractives? Quantes queden fora i per quins raons? Falten bons projectes o falta capital que assumeixi riscos?

L’altre aspecte crític són les condicions per a l’entrada i la sortida del capital. És raonable que els que aporten el capital estableixin algunes condicions, sobre tot tenint en compte que el capital risc convencional no té l’objectiu de romandre en el capital de l’empresa. Al contrari, el seu objectiu és sortir-ne amb unes plusvàlues importants. Així, els emprenedors no poden vendre les seves accions sense l’autorització dels inversors o sense que aquests puguin vendre en les mateixes condicions. També, els emprenedors poden ser obligats a vendre si el capital risc troba un bon comprador. Com encaixa això amb la realitat de les empreses i entitats de l’economia social? Quines poden ser les estratègies de sortida dels inversors sense posar en perill els objectius socials dels projectes? Són diferents a les de les empreses convencionals?

Considerant que la inversió en la creació d’empreses i entitats de l’economia social es fonamental, des de FETS hem engegat un estudi sobre el capital risc social. L’objectiu és aportar una mirada crítica i constructiva d’un instrument com aquest, que té el potencial de millorar el finançament de l’economia social, i donar resposta a unes quantes de les preguntes que es acabem de plantejar.

Si teniu interès en saber més sobre aquest estudi, podeu descarregar-vos una presentació del que estem fent o posar-vos en contacte amb nosaltres a fets@fets.org: http://www.slideshare.net/banca_etica/fets-capital-riesgo-social

Carles Escolano (enginyer industrial) i Marc Brugulat (economista),  col·laboradors de FETS