A FONS
ÀLEX FONT MANTÉ / ANDREA RODÉS

Amb un peu a la política i l'altre a l'empresa

Els casos de polítics que salten a l'empresa privada són cada vegada més habituals i últimament n'hi ha hagut de molt polèmics. ¿És positiu o negatiu que això passi? I què busquen  les empreses que contracten un polític? 

Rodrigo Rato, expresident de Bankia, exministre i exdirector de l'FMI. Esperanza Aguirre, assessora de Seeliger y Conde, expresidenta de Madrid / EFE Zoom

El quart dia d'aquest 2013 va saltar una notícia bomba: Rodrigo Rato, exministre estrella, exdirector de l'FMI i ara imputat per la seva gestió com a president de Bankia, fitxava com a assessor de Telefónica, la primera empresa espanyola. Aquesta setmana, a més, es va saber que Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid fins que va dimitir el setembre passat, s'incorporava a l'empresa catalana de caçatalents Seeliger y Conde. ¿És bo o dolent que els polítics passin al món de l'empresa? Aquesta pregunta no es respon de manera senzilla, ja que depèn de cada cas. No és el mateix un polític que se'n va a treballar a una empresa a qui ha beneficiat des del seu càrrec públic que un altre que passa al sector privat per fer una cosa completament diferent.

"En general, la porta giratòria entre empresa i govern és normal i desitjable, i és molt freqüent en altres països", assegura Francisco Longo, secretari general d'Esade i expert en gestió de recursos humans i gerència pública. De tota manera, Longo admet que "no es pot parlar de manera generalitzada" i que "s'ha d'analitzar cada cas". "El que cal -conclou- és que el procés estigui ben regulat per evitar l'abús de competències". Tres dels quatre últims presidents espanyols han fet el salt al sector privat: Adolfo Suárez va ser assessor de Telefónica, Felipe González assessora actualment a Gas Natural i José María Aznar ho fa a Endesa. A José Luis Rodríguez Zapatero li queda poc menys d'un any per tenir via lliure per treballar on vulgui.

Generalment, la llei d'incompatibilitats no permet que una persona amb responsabilitats polítiques treballi en una empresa relacionada amb el seu àmbit durant els dos anys posteriors a deixar el càrrec. Però, de vegades, la frontera és molt difusa.

Elena Salgado, ministra d'Economia fins al desembre del 2011, va fitxar tres mesos després com a consellera per a la filial xilena d'Endesa. Energia no quedava sota el paraigua del ministeri de Salgado, però ¿és possible que gràcies a la seva posició disposés de més informació? Aquest és el dubte. Un cas gairebé simultani va ser el d'Iván Rosa, més conegut perquè és el marit de Soraya Sáenz de Santamaría. Rosa va fitxar per Telefónica com a assessor jurídic quan la seva dona tot just complia el primer trimestre com a vicepresidenta del govern espanyol. Una setmana abans l'escàndol generat per una notícia similar va forçar Ignacio López, el marit de María Dolores de Cospedal, a renunciar a entrar al consell de Red Eléctrica, una companyia controlada en un 20% per l'Estat.

Les grans empreses de l'Íbex-35 són les més proclius a aquests fitxatges estrella, que valoren l'experiència i els contactes d'alguns polítics.

D'entre totes les empreses Telefónica és la que més contractacions d'aquest estil ha fet. En els últims temps l'empresa presidida per César Alierta ha incorporat el duc de Palma, Iñaki Urdangarin (que fa poc va demanar una excedència temporal per resoldre els seus casos judicials), Eduardo Zaplana; Iván Rosa, i, recentment, Rodrigo Rato. Aquest últim va ser el més polèmic. "Que una persona imputada comenci a assessorar la primera empresa espanyola és una greu imprudència per part de la persona que ha pres la decisió", afirma Longo.

El cas d'Esperanza Aguirre, segons aquest expert, és diferent, perquè "ha estat contractada per una empresa que no té res a veure amb la seva activitat anterior". "Els polítics són bons gestors de xarxes i això és fonamental per a una empresa de caçatalents com Seeliger y Conde", corrobora la caçatalents independent Arancha Ruiz .