Ara que la psicosi ha passat de llarg i tothom, i no només el Govern, preveu un 2014 esperançador, cada vegada estic més segura que una nova economia del pelotazo és més a prop. No hi ha millor exemple de les ganes que té el país de tornar a la fiesta loca que la temptativa de ser la seu dels Jocs Olímpics, dels quals afortunadament ens ha allunyat la nostra pròpia imatge d'incapaços, o el projecte Eurovegas, pel qual el PP madrileny està disposat a coses tan poc higièniques com fer una excepció amb la llei antitabac. Per sort, té poques possibilitats d'arribar a bon port.
El projecte Barcelona World, que ens afecta de més a prop, té la garantia d'un senyor com Enrique Bañuelos, un d'aquells homes capaços de multiplicar els pans i els peixos ( ¡miedo mami! ).
A part de ser un model que de tant en tant et porta a l'abisme (només cal fixar-se en la crisi actual), em sembla que la cultura del pelotazo és l'enemic públic número u de l'autoestima econòmica d'un país. M'explico, no patiu.
Les empreses capitalistes (al meu parer) són les que prenen alguna cosa, la transformen i la venen, amb algun valor afegit. Aquesta transformació no existeix en una economia especulativa, en la qual tu et compres un pis (per dir alguna cosa), t'esperes un temps i el vens, i el valor que s'hi afegeix només està en aquesta virtualitat anomenada mercat.
El pelotazo , com tots sabem, és molt llaminer i fa que es concentrin tots els recursos en l'especulació. A més, ofega la iniciativa realment emprenedora, la dels que creuen que poden transformar alguna cosa aportant-hi valor i que de tant en tant genera un Ikea, un Apple, un Inditex o un Google.
Ara que no hi ha pelotazos a la vista, amb molta imaginació i intel·ligència podrem aconseguir reforçar una economia productiva que dibuixi un futur més segur que el passat recent.
