RETWEETS

La xavalla de l’‘streaming’

En una de les sessions del Sónar+D sobre negoci musical, un dels ponents deia que les plataformes digitals de distribució de música havien començat remunerant els artistes només amb pennies (monedes d’un cèntim), mentre que ara ja paguen nickels and dimes (monedes de cinc i deu cèntims), però encara costarà que proporcionin els dollars que circulaven en el món analògic. Òbviament, l’inversor es referia a Spotify, que aquesta setmana presumia d’haver superat els 140 milions d’usuaris, quan a final de l’any passat en tenia 126 milions. D’aquests, 48 milions ho eren de pagament; en aquesta ocasió no ho ha detallat, però és fàcil suposar que ja devem ser més de 55 milions els clients que paguem per escoltar música a la xarxa, i que aportem el 89% dels ingressos (la resta són els anuncis que escolten els altres usuaris).

El més interessant és que Spotify va facturar l’any passat 2.930 milions d’euros, un 52% més que el 2015, però va perdre 539 milions, un 133% més que l’any anterior. Els comptes de l’empresa mostren que els pagaments als propietaris del contingut s’emporten més del 80% dels ingressos, i la resta és insuficient per cobrir les despeses de desenvolupament, màrqueting i personal. L’única manera que té Spotify d’arribar a ser rendible és continuar creixent en usuaris. I ho haurà de fer encara més per complir el compromís de liquidar un mínim de 2.000 milions de dòlars durant els dos pròxims anys a Universal Music Group, la discogràfica més gran del món, i el consorci Merlin de segells independents, un compromís que probablement haurà d’ampliar a Sony i Warner Music, les altres dues majors de la indústria. El que està per veure és quina part d’aquests diners arribarà a mans dels artistes. Pel que expliquen la majoria dels que no són superestrelles, els acaba sortint més a compte autoeditar-se i distribuir digitalment la seva música a plataformes com Jamendo o CD Baby. La dura realitat de l’autònom no perdona ningú.