L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Com pensen els emprenedors?

Dimarts, 22.05 hores. La meva parella compra pa en un Carrefour Express. Gran invent de la vida moderna, pensat per a una servidora i els seus horaris infernals. Per avorriment, obro un e-mail d’aquests que m’arriben de forma recurrent i jo esborro sense obrir. Algun dia em donaré de baixa de tots, però no serà avui.

Aquest cop, el títol em crida l’atenció: “Ser professor d’emprenedoria”. I, dins del text, una frase categòrica: “Si no ensenyem a Emprendre [la majúscula no és meva], no hi ha futur”. Ostres! Això promet.

A dins, un text que diu que l’educació convencional castiga els emprenedors, que acostumen a ser conflictius i mals estudiants. “Bons en una varietat de coses sense sobresortir en res en particular”. Caviar iranià.

Moltes vegades he pensat en quin caràcter ha de tenir algú per voler muntar una empresa i mai havia arribat a una conclusió. ¿S’ha de ser valent, inconscient, ambiciós o exigent? ¿La clau són els referents? ¿O bé una mala situació professional? Potser només cal estar a l’atur i no trobar feina per animar-se. Probablement, qualsevol generalització estarà equivocada.

Però curiosament sí que em veig identificada en aquestes dues idees que explica l’última entrada en el meu e-mail: certa inadaptació amb el curs regular d’uns estudis o una carrera professional, i una vocació poc clara en la meva època d’estudiant. ¿Us podeu creure que, quan ja havia escollit una carrera, encara no sabia què volia ser de gran?

En aquesta vida tothom et diu què has de fer des que ets ben petita i sembla que, quan tens cinc anys, ja has de saber què vols ser de gran. Però a vegades cal donar una mica de temps als nens que no saben, no volen o no poden dir i demostrar que són uns fora de sèrie en alguna cosa, que no volen ser res de grans o que diuen “fuuu” quan no volen acatar una norma que no respecten.

Si teniu un fill així, aneu amb compte, podria convertir-se en emprenedor.