L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Por i 'establishment'

Si heu seguit la gira de Juan Luis Cebrián dels últims dies potser ho heu presenciat. Si no, us en faig cinc cèntims: Jordi Évole, insidiós periodista (personalment el veig de tant en tant una mica demagog), pregunta al conseller delegat de Prisa si es considera establishment. Ell contesta: “Tu també ho ets”. I l’Évole respon amb un somriure: “Jo no vaig de caça amb banquers”. L’entrevistador també es preocupa de posar sobre la taula que ell no treballa per a un gran grup, sinó que té una productora ( ergo, és un emprenedor), i que mai ha guanyat les xifres astronòmiques d’en Cebrián.

Ara que ja no sóc una start-up (la meva empresa té gairebé vuit anys, i als cinc perds aquest carnet), em pregunto si jo també sóc establishment. Com diu Google, és un “conjunt de persones, institucions i entitats influents en la societat o en un camp determinat, que procuren mantenir i controlar l’ordre establert”. Dit d’una altra manera, gent que té por de perdre el seu poder i que no vol que les coses canviïn perquè això no passi.

Com a empresària, hi ha dues tendències que em fan por, ho reconec: pujada d’impostos a Espanya (sembla peix venut) i pujada de tipus d’interès (la Fed ja ha començat, d’aquí poc ens tocarà a Europa). Com a empresa en creixement, i com a bona representant dels seus interessos, com a establishment, hauria d’estar en contra de tot això.

Però he decidit ratificar el nostre tarannà transgressor i desacomplexat que el 2008 ens va portar a decidir muntar una empresa enmig de la pitjor crisi en 70 anys. Ja no seré una start-up, però seguim sent petits, ràpids i amb capacitat d’adaptació. Coses que no tenen empreses com Prisa, Endesa o Telefònica.

Així doncs, els canvis que afectin a tothom, benvinguts siguin. Perquè aquests canvis faran que pateixi més qui tingui més a perdre. I nosaltres, els petits, els independents, sempre tenim més a guanyar que a perdre.