L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Pocs i covards

Avui he llegit una frase que m’ha fet pensar. Diu Reid Hoffman, un dels fundadors de LinkedIn: “Si no t’avergonyeix la primera versió del teu producte, és que el vas llançar molt tard”. L’he hagut de llegir dues vegades per entendre-la (estic una mica espessa, últimament), però, un cop entès el sentit, he pensat: “Ahà, Executiva, aquest paio és tan kamikaze com tu”.

Jo ho anomeno ser emprenedora a la manera vikinga, la cultura del caos o tothom a remar sense mirar què ens queda a les bodegues. I consisteix a prendre decisions ràpid, equivocar-se ràpid, col·lapsar cada dos per tres, canviar de rumb si convé, augmentar la marxa cada dos dies i complicar-se la vida sense pietat.

A la nostra empresa, posar en marxa un projecte comporta un temps de reflexió de vegades llarg, però sovint -i ara que estem en un moment d’expansió, més sovint- molt curt. Tan curt com un dinar dels caps pensants de la companyia. Què més cal, si la idea està clara?

De tant en tant, a l’oficina, ens diuen coses com ara “Feu por” o “Segur que ja n’esteu muntant una altra”. I, últimament, una mica més. I no puc estar més contenta de sentir-ho.

Si és una veritat com un temple que l’anàlisi pot portar a la paràlisi, també ho és que la mida i l’antiguitat d’una empresa acostumen a ser inversament proporcionals a l’agilitat en la presa de decisions. I contínuament em trobo amb persones, en l’àrea dels clients o en l’àrea dels proveïdors, que diuen coses com “Això estaria bé, però no és possible, no es pot”, o “Trenca massa esquemes interns” o, encara pitjor, “Això ho haurà d’estudiar un comitè”!

Bé, doncs, en Hoffman i una servidora estem d’acord en una cosa: el millor, en el món de les empreses (si més no, crec que a la meva), és l’enemic del que és bo. I, així, passem de la versió alfa a la versió comercial mentre d’altres preparen la versió 17.0 de la beta 3.

Endavant, que són pocs i covards!