L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Iujuuuu!!

Vacances. Vacaciones. Holidays. Ferie. Oporrak. Ferien. Praznici. Moltes maneres per referir-nos en diferents idiomes a una mateixa cosa: uns dies de descans després de molts mesos de feina. De totes maneres, he de dir-vos que les vacances no són el que semblen. Un dia de festa és verí, com diem molt sovint a l’empresa.

Segur que hi ha estudis, teories i fins i tot tesis doctorals que parlen de la necessitat de fer vacances. De com de bones són per a les persones, de com milloren la productivitat i l’eficiència d’una empresa, així com la felicitat i l’esperança de vida de les persones. Estic segura que alguna universitat dels Estats Units ha fet un estudi que diu que si no fas vacances la teva vida empitjora molt. Ho dic perquè tot el meu cercle d’amics, coneguts i gent que em trobo a la vida sovint em diuen allò d’“has de fer vacances”.

Sembla una obligació, una necessitat vital tan important com menjar, respirar o fer esport. “Fes vacances, boja, o moriràs!” Sento una mena de pressió social perquè faci vacances, no sé si per les seves gairebé infinites bondats (com quan em diuen que deixi de fumar) o per una mena de fixació que té la gent perquè visqui la meva vida com ells volen, sense trencar els seus esquemes, sisplau. I fer vacances és una tradició molt ben establerta.

Bé, jo aquest estiu penso desafiar els elements, el karma i el pensament comú i penso treballar com una loca. Sí, què passa?

No és que vulgui, la veritat, sinó que ho faig per obligació. Perquè altres persones del meu equip puguin fer vacances jo, aquest any, em quedo sense. No aniré a l’oficina uns dies, però tinc una guàrdia localitzable que és una trampa mortal.

No moriré, no patiu, i faig una baixada de ritme molt gran, que segur que m’ajudarà a recarregar piles. Ara bé... al proper que m’ordeni fer vacances l’engego a Madagascar amb bitllet només d’anada.