L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Inútils

El referèndum de l’1 d’octubre m’ha fet reprendre el contacte amb un parell de persones que havien desaparegut de la meva vida. Una d’elles és una vella cap, que viu a l’estranger però va tornar a Barcelona per votar i viure una jornada “històrica”. L’altra, un antic company, viu a cavall de Barcelona i Madrid. Vam poder dinar amb ell, crec que per les ganes de desfogar-nos amb algú que viatja contínuament a la capital del regne.

La conversa, esclar, va estar en bona part centrada en “la solució al problema”, un subject que he comprovat que a Madrid acostuma a tenir cosa de dues línies i, a Barcelona, dos paràgrafs o més. El teorema no és pur, però no he arribat a formular totes les variants.

Vam remenar els records del passat, quan jo estava ben pagada i tenia horari (quins luxes). Va ser com trobar un arsenal sota terra abans d’una batalla. Sí, perquè rememorar situacions complicades, crisis i lliçons apreses és fonamental per ser una bona professional, i sobretot per ser una bona cap. El fracàs està premiat, tolerat i el que tu vulguis, però si no aprens dels errors, ets una inútil.

I inútil és la meva paraula d’aquesta setmana. Perquè era la favorita de la meva competent i exigent excap quan volia criticar la feina mal feta d’algú, i perquè et feia pensar “No en vull ser, d’inútil”. Us imagineu que us diuen inútils?

Òbviament no ho deia a la cara a cap client, partner, proveïdor o treballador, i quan ho feia era per defensar una opinió (“En això ni cas, que aquests són uns inútils”) o per queixar-se de la feina feta. I, sempre que passava això, era per solucionar-ho tot just després (“Arreglem això que han fet aquests inútils”).

Bé, i també perquè porto una setmana plena de distraccions, errors i omissions del meu equip que em tenen farta. Ara, no és que vulgui utilitzar la paraula amb un component tàctic i de motivació, sinó que el cos em demana dir-ho: “No sabeu fer bé la feina, inútils?”