L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Banco Santander... WTF!

Fa dies que penso que una de les properes columnes l’hauré de dedicar, altre cop, a una mudança. Les nostres oficines han tornat a quedar petites i, ara mateix, no podem contractar ningú perquè, literalment, no tenim prou cadires.

Té gràcia que quan ens trobem buscant metres al centre de Barcelona, mesurant fins a l’última pesseta i mirant al detall la superfície de parquet nou que haurem de posar, jo hagi hagut de visitar la Ciutat Financera del Banco Santander.

Ana Patricia... WTF! (“ What the fuck ” o “Què collons” per als que no veieu Netflix en anglès). Si no hi heu estat, i encara que n’hàgiu vist fotos, us recomano que busqueu una excusa per anar-hi. És al·lucinant, tot i que també depriment, per veure què és el que tenen ells que nosaltres, les micropimes i pimes, ni somiem.

Si nosaltres tenim una recepció amb dues cadires i una taula, ells tenen un edifici sencer davant del qual un Ferrari de Fórmula 1 de veritat et dona la benvinguda. A l’interior de l’Edificio de Visitas et donen un carnet amb la teva foto i uns robots t’indiquen el camí.

Però no us penseu que és allà on es fan les reunions, sinó en un altre barri. Imagineu-vos: per moure’t per la ciutat has d’agafar un microbús... amb parades i tot!

Si nosaltres tenim zones de treball (vendes, producte...), ells tenen edificis. On nosaltres no tenim res, ells tenen camp de golf, escola, consultori mèdic, gimnàs i... un Vips!

Esclar que no totes les empreses són iguals i que no totes arriben tan lluny. Digueu-me ambiciosa, somiadora o flipada, però la meva empresa arribarà així de lluny. No sé si tindrem una ciutat, però un edifici, segur. Ho dic des de la meva oficina absurdament petada de gent perquè no podem, de moment, afrontar una mudança a un altre espai més gran. Però l’esperança és l’últim que es perd.