Assetjament telefònic
En molts llocs de l’Índia és habitual tenir telèfon mòbil però no endolls a casa, i per això hi ha botigues que ofereixen el servei de recàrrega de bateria. Però fer-lo servir pot tenir conseqüències desagradables. Desenes de milers de dones de l’estat indi d’Uttar Pradesh han denunciat a la policia les trucades i els missatges ofensius i obscens que reben als seus telèfons després d’haver-los portat a carregar a algun d’aquests establiments. Resulta que els seus propietaris capturen els números dels aparells i els revenen a homes interessats aplicant una tarifa de preus que va de les 50 rupies (70 cèntims d’euro) pel telèfon d’una dona d’“aspecte normal” a les 500 rupies (7 euros) pel d’una que sigui “guapa”. Com a complement, les botigues acostumen a oferir una targeta SIM vinculada a un document d’identitat fals, que permetrà fer les trucades de manera anònima.
El fenomen és greu: segons el Hindustan Times, el 90% de les 650.000 trucades rebudes els últims quatre anys a la línia estatal d’atenció i suport a dones maltractades fan referència a l’assetjament telefònic. El pitjor és que les autoritats es declaren desbordades: reconeixen que no tenen prou recursos per perseguir tots els delinqüents. Ocasionalment s’imposa alguna multa, però habitualment la cosa queda en reprimenda.
Ho llegeixo quan acabo de tancar -sense acabar-lo- l’enèsim formulari web de contacte amb una empresa que inclou el número de telèfon mòbil entre les dades personals que he de proporcionar obligatòriament si vull cursar la consulta. Cada vegada em passa més sovint, i em fa l’efecte que molts d’aquests formularis s’han creat sense considerar si les dades que es demanen són realment necessàries per efectuar el tràmit. Òbviament el cas no és tan greu com el d’Uttar Pradesh, però abans de comunicar-vos per WhatsApp amb una botiga que permet fer comandes per aquest canal, recordeu que fent-ho els esteu regalant l’accés a la vostra intimitat.
