Entrades amb l'etiqueta ‘Joves’

Els “ninis”: qui i quants són.

dilluns, 17/12/2012

Segons les dades d’Eurostat que recull la European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions, l’any 2011, Europa tenia 7’5 milions de joves entre els 15 i els 24 anys i 6’5 milions d’entre 25 i 29 anys exclosos del mercat laboral i de l’educació. La xifra no només és molt elevada, si no que va en augment: l’any 2008 aquesta xifra era l’11% dels joves entre 15 i 24 i del 17% entre els de 25 a 29 anys; el 2011 aquestes taxes havien augmentat al 13% i al 20% respectivament. Ara bé, no tots els països membres pateixen la matexa situació. A Europa podem observar taxes que varien entre menys del 7% (Luxemburg i els Països Baixos) i més del 17% (Irlanda, Itàlia i Espanya).

Abans de seguir m’agradaria aclarir que el concepte de ni-ni que faré servir és el més acadèmic, allunyat de l’estereotip que veiem per televisió. Així doncs, la taxa de ni-nis segons l’Eurostat (o NEET, ”not in education, employment, or training” en anglès) correspon a aquell grup de població jove que no es troba ni treballant ni estudiant. Es calcula mitjançant la següent definició estandaritzada del numerador i del denominador del càlcul:

  • Numerador per al càlcul de la taxa de ninis. Es refereix a les persones que reuneixen dues condicions:
    • Que no tenen ocupació (aturats o inactius)
    • Que no han rebut cap tipus d’educació o formació durant les quatre setmanes anteriors a la recollida de les dades.
  • Denominador per al càlcul de la taxa de ninis. És la població total formada pel mateix grup d’edat amb exclusió dels enquestat que no han contestat a la pregunta sobre la participació en l’educació regular i la formació.

Aquesta forma de càlcul significa que no és el mateix parlar de ninis que fer-ho sobre la taxa d’atur juvenil. La taxa d’atur juvenil fa referència només a aquells joves econòmicament actius que no aconsegueixen trobar una feina, la taxa de ninis és la proporció del total de la població jove que no està estudiant ni treballant. Poden semblar el mateix però no ho són. El denominador per calcular les dues taxes és diferent. El denominador de l’atur juvenil està format per els econòmicament actius mentre que el denominador per calcular la taxa de ninis és el TOTAL de la població jove. És per això que el número de ninis a Europa (7.469.100 entre 15 i 24 anys el 2011) és superior al número de joves a l’atur (5.264.800), però la taxa de ninis (12’9%) és inferior a la taxa d’atur juvenil (21’3%). Estan mesurant coses diferents.

Dit això, quina és la taxa de ninis per països a Europa?

Hi ha un gran grup que té el dubtós honor de liderar la taxa de ninis a la Unió Europea: Bulgària, Grècia, Itàlia, Irlanda i Espanya, tots ells amb una taxa de ninis superior al 22%. Després podem veure un segon grup format per Romania, Eslovàquia, Letònia i Hongria, per sobre de la mitjana europea però sense ser tan extrems com el primer grup. El tercer grup que es pot veure al gràfic el formen aquells països al voltant de la mitjana: el Regne Unit, Polònia, Lituània, Estònia, Xipre, França, Portugal o Bèlgica. Seguidament hi venen la República Txeca i Malta, però els més destacats per tenir una taxa de ninis més baixa són Finlàndia, Alemanya, Eslovènia, Àustria, Suècia, Dinamarca, Luxemburg i els Països Baixos.

Tot i així, les diferències no només són en relació a la mida de la població nini, també hi ha molta diferència entre les seves característiques. A països com Itàlia o Romania la majoria de ninis estan inactius sense experiència laboral prèvia, mentre que a Espanya o Suècia els ninis acostumen a ser aturats amb experiència laboral. De fet, es poden identificar certs patrons comuns per tal d’agrupar els països en diferents grups.

Els quatre clústers que es poden identificar a la Unió Europea i les seves característiques són:

El primer grup (format per Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Luxemburg, Països Baixos, Suècia i Regne Unit) té una taxa de ninis baixa amb una alta presència de treballadors inactius. Els ninis d’aquest clúster tenen poca experiència laboral i acostumen a ser treballadors poc qualificats. El segon grup (Bulgària, Grècia, Hongria, Itàlia, Romania, Polònia i Eslovàquia) tenen una taxa de ninis elevada, especialment pel que fa a la població femenina. La majoria dels ninis d’aquest clúster són treballadors inactius i sense experiència laboral. Pel que fa a la formació, molts d’ells tenen una elevada qualificació. El tercer grup (Estònia, Irlanda, Letònia, Lituània, Portugal i Espanya) comprèn els països més afectats per la crisi. Tenen una elevada taxa de ninis, sent majoria els homes. La majoria dels seus ninis són persones a l’atur amb experiència laboral prèvia. Els països d’aquest grup combinen un alt nivell de qualificació amb una elevada proporció de treballadors descoratjats per la situació del mercat laboral. Finalment, el quart grup (Bèlgica, Xipre, República Txeca, França, Luxemburg i Eslovènia) és bastant heterogeni, però mostra una taxa de ninis per sota de la mitjana. Es tracta de països amb la majoria dels ninis en situació d’atur, amb experiència laboral prèvia i un nivell de qualificació mitjà.

D’aquesta variabilitat entre països només en podem extreure una conclusió: les polítiques per revertir la situació hauran de ser personalitzades i serà difícil una resposta efectiva a nivell europeu.

Què cal fer per millorar el nostre nivell educatiu?

dimecres, 22/02/2012

L’educació és un factor capdalt per la productivitat dels països i pel benestar dels seus ciutadans. De fet, és l’ingredient indispensable per garantir l’èxit en una economia internacional que es farà molt més competitiva a mesura que avanci el temps. A més, també és de vital importància per garantir la igualtat d’oportunitats.

Malauradament Espanya no sembla entendre-ho. No deixem de veure reformes basades en dogmes o en idees no contrastades que passen per alt l’evidència empírica. Una de les evidències que resulta més sorprenent és que inundant el sistema educatiu amb diners no necessàriament es millora el resultat:

Resultats PISA vs despesa per estudiant

Les dades de la OECD són clares, hi ha tres coses que els diners no poden comprar: l’amor, la felicitat i uns bons resultats educatius. És cert que quants més diners es gasta un Estat en educació millors resultats s’obtenen, però això deixa de ser cert a partir del llindar dels 35.000 dòlars per estudiant (el mínim que es gasta qualsevol país desenvolupat). A partir d’aquesta xifra, la despesa en educació no és un bon indicador dels resultats educatius d’un sistema. Per exemple, Luxemburg obté uns resultats semblants als espanyols i en canvi destina més del doble de dòlars per estudiant.

Així doncs, què és el que fa que uns països obtinguin millors resultats que altres? Definitivament no és el “quant” si no el “com“. Més enllà dels 35.000 dòlars per estudiant, el que realment interessa és com s’inverteix aquest pressupost. Sobre quina és la prioritat a l’hora d’invertir, la OECD ho té clar: els millors resultats entre països de renda alta es donen en aquells Estats que més inverteixen en els seus mestres. Aquells que obtenen puntuacions més altes a les proves PISA són els que tendeixen a atraure els millors estudiants cap a la professió docent, oferint salaris més alts i un major estatus professional per sobre de prioritzar altres inversions, com per exemple tenir classes amb menys alumnes o un ordinador per cada alumne.

Un altre factor important és una elevada expectativa per a TOTS els estudiants. Ningú pot quedar enrera. Els professors i les escoles dels millors sistemes no permeten que els estudiants repeteixin cursos o que es traslladin a altres escoles. Ni tan sols segreguen els estudiants en funció de la capacitat. Es tracta de sistemes que garanteixen que tots els estudiants tinguin èxit, per molts problemes o necessitats especials que tinguin.

L'escola "Kirkkojärvi" a Espoo, FinlàndiaL’escola “Kirkkojärvi” a Espoo (Finlàndia)

A nivell curricular hem d’entendre que per tenir èxit al mercat laboral no serveix de res tenir la capacitat de vomitar informació. El que cal és que els nostres alumnes aprenguin a pensar críticament i a saber aplicar les seves habilitats a situacions per les que no estaven preparats. No té cap sentit que preparem un currículum de continguts concret perquè creiem que les generacions més joves els necessitaràn un cop surtin a buscar feina. Si amb prou feines sabem el que passarà amb l’economia d’aquí dues setmanes, com podem saber el que necessitaràn els nostres fills d’aquí 10, 15 o 20 anys? No hem de tenir una educació amb professors donant classes magistrals i els alumnes prenent apunts, hem d’aspirar a una educació que accepti l’incertesa i doni les eines per espavilar-se. Els estudiants han d’aprendre a pensar, no a memoritzar, i buscar així les seves pròpies respostes. Ens falta formació en eines i ens sobra en conceptes. Per posar un exemple, està molt bé que a la llicenciatura de Ciències Polítiques estudiem en profunditat a Hobbes o Rosseau, però no ens enganyem, això només ens servirà per fer-nos els interessants en una tertulia de bar. El que realment necessitem és (molt) més Excel i més SPSS.

L’evidència empírica en relació al que acabo de comentar és abundant i sorprenentment ignorada a Espanya. Què passaria si el nostre sistema sanitari passès per alt els estudis sobre com millorar la supervivència dels pacients i es dediquès a seguir els prejudicis de determinats doctors o polítics? Probablement encara estariem fent servir sangoneres per curar-nos. Per tant, deixeu-me ser contundent i afirmar que només hi ha una sola forma de millorar els nostres resultats educatius: evidència empírica. I l’evidència és clara: ens cal més qualitat de l’ensenyament, més lideratge i més recerca al respecte per aconseguir una millora sostenible del nostre sistema escolar.

*Extra Ball: si algú té interès sobre què diu l’evidència pel que fa al bon funcionament dels sistemes educatius que li doni un cop d’ull als informes de l’OECD o a aquest llibre: Finnish Lessons: What Can the World Learn from Educational Change in Finland?. Si us fa mandra llegir també teniu aquest vídeo: Strong Performers and Successful Reformers in Education.

Taxa d’atur dels joves espanyols

dilluns, 8/08/2011

L’atur espanyol és d’escàndol. La raons són diverses: un sector immobiliari amb un pes excessiu sobre el PIB, la tendència històrica de no invertir en capital social i fer-ho en capital amb baixos costos laborals (immigració, precarietat laboral, etc.), una inversió minúscula en I+D+i o una baixa relació entre la universitat i el món laboral. Però l’atur d’Espanya té una víctima especialment maltractada: els joves.

La taxa d’atur juvenil supera amb escreix el que una economia sana i pròspera hauria de tenir. Aquestes són les dades per al segon trimestre de 2011 comparat amb anys anteriors:

AturJovesEspanya.png

L’atur total supera ja el 20% de la població activa, sent la més alta de tota la Unió Europea. Però la taxa d’atur dels joves és de traca i mocador: un 43% dels joves entre 20 i 24 anys no tenen feina i la dels més joves és encara pitjor, un 63% dels joves d’entre 16 i 19 anys es troba a l’atur. És evident que aquestes taxes guarden una estreta relació amb el nivell d’estudis assolit, doncs a mesura que augmenten els estudis dels joves disminueix la seva taxa d’atur.

Per fer-nos una idea de la gravetat de la situació és bo comparar l’estat de l’atur juvenil espanyol amb la pitjor economia europea, la grega. Grècia és un Estat intervingut, arruïnat i que trigarà molts anys en recuperar el nivell de vida que duia fins ara (no gaire alt, per cert). Doncs aquestes són les seves dades d’atur juvenil:

AturJovesGrecia.png

Si bé les seves dades estan organitzades en grups d’edat diferents no és difícil veure que la situació espanyola pel que fa a l’atur juvenil és molt pitjor que la grega. A Grècia la situació més negativa la pateixen, com en el cas d’Espanya, els més joves. El grup de 15 a 24 anys té una taxa d’atur del 43%, al mateix nivell que els joves espanyols d’entre 20 i 24 anys. La de joves grecs entre 25 i 34 anys és del 23%, una mica més alta que l’atur total espanyol.

És cert que els problemes que travessen els dos Estats són molt diferents, però si alguna cosa ens indiquen aquestes dades és que alguna cosa falla al mercat laboral espanyol. I el que esta clar és que els problemes espanyols no es solucionaran amb més precarietat, amb més economia basada en els baixos costos laborals o amb la poca inversió en I+D+i que té actualment.

Existeix la generació Ni-Ni?

dimarts , 21/06/2011

Fa dies parlava de la poca atenció que se li dóna a la joventut i als seus problemes a nivell global. Doncs avui vull centrar-me en l’exageració de problemàtiques gens representatives propiciades per alguns mitjans de comunicació. Sortosament, per fer front a aquestes exageracions mediàtiques (per no dir mentides) tenim les dades.

En primer lloc cal aclarir que el terme Ni-Ni no té cap base sociològica, és un invent dels mitjans de comunicació per referir-se a un grup concret de ciutadans: es tracta de joves entre els 16 i 29 anys que ni estudien, ni treballen ni tenen intenció de fer-ho. I remarco en negreta això últim perquè quan es presenta a aquest grup (especialment a la televisió) se’ns mostra un tipus de jovent que no té res a veure amb el que les estadístiques oficials classifiquen com a “ni estudia ni treballa”. El que es presenta als mitjans i tant escandalitza a tothom no són els joves aturats, són els joves aturats que no fan l’esforç de buscar feina. Oi que ningú considera ni-ni a un jove llicenciat i amb un màster que esta a l’atur o que ha d’emigrar cap a Alemanya?

Quan es parla de “ni-nis” es parla d’un jovent que no s’esforça, que no té valors o que senzillament passa de tot. En realitat parlem de “ni-ni-nis” (ni estudia, ni treballa ni té intenció de fer-ho). És evident que hi ha gent d’aquest tipus, de mandrosos n’hi ha a tot arreu, però a l’hora de fer servir les dades cal diferenciar entre aquells que fan alguna cosa per trobar feina i aquells que no. Estar a l’atur no significa ser un mandrós, significa que no tens feina però n’estas buscant, formes part de la població activa. Per tant, el càlcul per determinar el número de ni-nis a Espanya ho hauria de tenir en compte. L’Enquesta de Població Activa que elabora l’INE trimestralment ens permet desglossar totes les dades recollides per situació laboral i grups d’edat, el que ens permet identificar de forma fàcil i fiable el nombre de ni-nis existents a Espanya. Les dades obtingudes són les següents:

Evolució de la generació Ni-Ni

És evident que la tendència és al descens del que considerem com a ni-nis, contràriament al que acostumem a percebre pels mitjans de comunicació. Per a l’any 2009, el darrer amb dades disponibles, la població de joves entre 16 i 29 anys a Espanya era d’uns 7’8 milions de persones. Aquests 7’8 milions es poden dividir en dos grups: actius (ocupats + aturats) i inactius. El primer grup està format per 5 milions de joves ocupats o bé buscant feina activament. Així, ens queden 2’8 milions de joves inactius (ni-nis potencials). D’aquest grup, un total de 2’5 milions són estudiants, el que ens deixa una mostra d’inactius de 550.000 joves. Ara bé, dins d’aquests 550.000 també hi trobem aquells que no entren al mercat laboral per dedicar-se a tasques de la llar o ser discapacitats. Si els eliminem (340.000 + 75.000) ens queden un total de 135.000 joves.

Aquesta hauria de ser la xifra considerada com a quantitat de ni-nis a Espanya, els que realment ni estudien, ni treballen ni tenen cap intenció de fer-ho. I aquests 135.000 joves que podríem considerar ni-nis representen un 1’7% de la joventut. La pregunta és: aquest petit grup de joves mereix tota l’atenció que els mitjans de comunicació hi dediquen? Que no ens enganyin, els joves no són (som) uns mandrosos. La causa de l’elevat atur juvenil no té res a veure amb que els joves no vulguin treballar, té a veure amb altres raons provocades pel mercat laboral espanyol. La generació ni-ni NO existeix.

Actualització a 22 de juny: Gràcies a en Ricardo Llorca he descobert que el Instituto de la Juventud va publicar un estudi que arriba a les mateixes conclusions. Si voleu veure una informació molt més extensa i profunda podeu consultar l’estudi aquí.

L’adolescència al món

dilluns, 28/02/2011

Aquest any, la United Nations Fund for Children (UNICEF) ha dedicat el seu informe anual a la joventut. Els joves són un grup demogràfic format per 1,2 bilions d’adolescents compresos entre els 14 i els 19 anys d’arreu del món que, molt sovint, són ignorats per les estadístiques i els estudis acadèmics. Per tal de cridar l’atenció sobre la seva preocupant situació a moltes latituds del nostre planeta (el 88% viu en països en vies de desenvolupament), UNICEF ha publicat, entre moltes altres dades, estadístiques de matrimonis i embarassos adolescents.

Aquesta és la informació aportada sobre el matrimoni adolescent:

Matrimonis adolescents

A nivell mundial, el 21% de les noies entre 15 i 19 anys estan casades. El país on aquest percentatge és més alt és Nigèria, amb un 59% de les adolescents dins del matrimoni. Per contra, la taxa més baixa la trobem a Algèria, amb tan sols un 2% de les adolescents casades.

La UNICEF també denúncia la situació mundial pel que fa als embarassos d’adolescents, sent aquestes algunes de les conclusions:

Mares adolescents

Com en el cas anterior, Nigèria té el dubtós honor de ser el país on més percentatge d’embarassos adolescents trobem. Ni més ni menys que un 51% de les dones entre 20 i 24 anys van donar a llum abans dels 18 anys. Si volem saber quin és l’Estat amb un menor percentatge d’embarassos adolescents ens haurem de fixar en el Turkmenistan, amb un 2% de les joves. Prenent com a referència el món sencer, el 20% de les noies han donat a llum abans dels 18 anys, a América Llatina el 18%, a l’Àsia Meridional el 22%, a l’Àsia Oriental i al Pacífic el 8% i el que és més preocupant, a l’Àfrica Subsahariana el 28% de les noies.

Iniciatives com la d’aquest informe poden ajudar a posar sobre la taula situacions socials que sovint són ignorades. No té cap sentit que ens preocupem pels infants del planeta (cosa que cal seguir fent, fins i tot amb més força) i després els oblidem quan arriben als 15 anys. Des d’aquí us convido a visitar la web d’UNICEF (hi ha versió en castellà, així que no teniu excusa!) i descobrir la gran feina que fa aquesta organització arreu del món.