Entrades amb l'etiqueta ‘guerra’

Assassinar un líder polític és una bona idea?

dilluns, 9/12/2013

No serà cap novetat si us dic que en Fidel Castro és el líder mundial que més intents d’assassinat ha patit (638 en total). Ho han estat intentant fins no fa gaire un conglomerat d’interessos econòmics i polítics que van des de la màfia fins al govern federal dels Estats Units i la CIA. La raó no ha estat altra que canviar l’orientació política de l’Estat caribeny, com ja es va intentar amb Juli Cèsar, Abraham Lincoln o John F. Kennedy als seus respectius països. Però la gran pregunta és si això serveix d’alguna cosa, és a dir: assassinar el líder polític canvia les institucions?

La idea no és nova, els magnicidis s’han dut a terme al llarg de tota la història, però un parell d’investigadors del MIT, en Benjamin Jones i en Benjamin Olken, han tractat de respondre la pregunta. Han estudiat el tema analitzant dades d’intents d’assassinat de líders autocràtics des del 1875 fins al 2004 i n’han extret una conclusió: si l’assassinat finalment té èxit, augmenten les probabilitats d’avançar cap a una democràcia, si l’intent falla, es produeix l’efecte contrari, en redueix les possibilitats.

Però la cosa no està tant clara. És un requisit indispensable per estudiar una situació que la mostra sigui aleatòria. A més, sorgeixen altres preguntes metodològiques: (1) fins a quin punt és aleatori estudiar un líder que pot anar més o menys protegit? (1.1) Si va molt protegit, podria ser perquè les institucions són molt fortes i per tant difícils de canviar encara que el líder mori. (1.2) D’altra banda, també podria ser que, com que les institucions són febles, volen protegir el líder que les manté actives. (2) I què passa amb els líders que no van gaire protegits? Són preguntes que potser caldria tenir en compte de cara a futurs estudis.

Sigui com sigui no acaba de semblar una bona idea tractar d’assassinar líders polítics, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista de mantenir alts els ànims de la CIA. Al cap i a la fi, alguna cosa no fas bé si has tractat d’aconseguir un objectiu 638 cops i no ho has aconseguit. Això, o el teu oponent és un geni de la seguretat.

Per cert, si voleu saber en què consistien tots aquests intents d’assassinat us recomano el documental “638 Ways To Kill Castro” que es va emetre fa temps al 30 Minuts. Aquí en teniu el trailer.

Les democràcies són el principal objectiu terrorista

divendres, 30/09/2011

Anders Behring Breivik ha estat el darrer terrorista en atacar una democràcia avançada. Encara que molts pensin que només era un boig, Breivik s’ajusta a la definició de terrorisme que fa servir Erica Chenoweth, experta en aquests temes de la Wesleyan University: “terrorisme és tota violència de motivació política feta per actors no estatals, contra civils i amb l’objectiu de produir por en una població més àmplia“. Fent servir aquesta mateixa definició, ha fet uns càlculs per veure on es pateixen més atacs terroristes. La tendència sembla clara: les democràcies avançades són els principals objectius del terrorisme.

Aquest gràfic mostra els atacs terroristes entre 1970 i 2007 distribuïts per tipus de règim polític:

Número d'atemptats terroristes per tipus de règim

Les democràcies avançades dominen clarament el rànquing d’objectius d’atacs terroristes, especialment entre 1986 i 1995. I no només això, la font del terrorisme sol venir de dins de les mateixes democràcies més que de l’estranger. Sobre les raons hi ha un bon article de Risa Brooks. Ara bé, no cal deixar-se portar pel pànic. Si bé les democràcies avançades són el principal objectiu terrorista, també és cert que la probabilitat de patir un atemptat són minúscules. Una democràcia és molt més resistent a un atac terrorista que qualsevol altre tipus de règim polític.

La professora Chenowth conclou que els atacs terroristes són poc freqüents però normals en una democràcia i que encara que aquests atacs siguin traumàtics i molt violents no suposen cap mena d’amenaça real. De fet la única cosa que ens hauria de fer por és la por mateixa, doncs determinats polítics voldran aprofitar aquesta situació de pànic per limitar llibertats o engegar campanyes i negocis amb objectius poc clars.

Quin cost han tingut els atacs de l’11-S?

divendres, 9/09/2011

Aquest proper diumenge farà 10 anys de l’atemptat que va canviar el món. El cost directe total és de 2.996 persones mortes repartides entre treballadors de les Torres Bessones, del Pentàgon, bombers, policies i els passatgers dels cinc avions estavellats. Els costos indirectes són molt més grans. Han mort un total de 2.613 militars de la coalició de forces que va envair l’Afganistan, un número indeterminat de talibans morts i una quantitat encara més gran de civils han perdut la vida per errors militars, violència tribal i atemptats terroristes. Tots i cadascun d’aquests morts han deixat darrera seu dones, fills i família que també han patit un cost en termes de felicitat.

Deixant de banda el cost humà dels atemptats -sense cap mena de dubte el més important-, també podem analitzar el cost econòmic. Aquestes són algunes de les aproximacions que s’han fet fins ara:

El cost dels atemptats del WTC

Les dades han estat extretes del Institute for Analysis of Global Security i també tenen en compte molts altres costos. Es calcula un total de 83.000 llocs de treball perduts, o el que és el mateix, 17.000 milions de dòlars en salaris. La ciutat de Nova York va perdre 95.000 milions en impostos no recaptats, danys a les infraestructures i tasques de neteja; d’altra banda, les companyies asseguradores van perdre 40.000 milions de dòlars i els ingressos perduts pel tall aeri arriben fins als 10.000 milions.

La llista es pot allargar fins a l’infinit: despesa en la implantació de sistemes de seguretat al llarg i ample de tot el planeta, formació i salaris del personal que ha de controlar aquests sistemes o pèrdues a les borses d’arreu del món. Fins i tot possibles contribucions a la societat que molts dels que van morir a les torres podrien haver fet si seguissin vius. De fet, si ho pensem bé, els costos són incalculables.

Top 10 d’exèrcits del món

dijous, 11/08/2011

Ja he parlat de seguretat ciutadana a Barcelona, sobre el cost econòmic i humà de la guerra d’Iraq o sobre qui ven les armes a Gadaffi, però encara no he parlat de seguretat internacional. Si jo sóc un Estat amb ganes de brega, el primer que faré serà mirar si el meu objectiu té una defensa potent o si es tracta d’un enemic dèbil. Per saber-ho, una de les dades que més m’interessa és la mida del seu exèrcit:

Personal militar en actiu

Les primeres posicions del rànquing la ocupen països amb molta població: la Xina, els Estats Units i la Índia. Altres, en canvi, tenen grans exèrcits per haver patit guerres o trobar-se en zones militars sensibles (com ara l’Orient Mitjà); són els casos del Vietnam, Corea del Sud o l’Iran. Ara bé, qui té l’exèrcit més gran com a proporció de la seva població?

Personal militar per cada 1.000 habitants

El primer lloc l’ocupa Corea del Nord, amb un 48’7 soldats per cada 1.000 habitants. El segon lloc l’ocupa Eritrea amb un 37’8 persones de cada 1.000 de la població que forma part d’un exèrcit format exclusivament per tropes terrestres. El tercer lloc és per a Israel amb un exèrcit format per 23 soldats per cada 1.000 habitants. Estats Units cau del rànquing i passa a ocupar la 12ena posició, amb un 5 soldats de cada 1.000 persones de la seva població dedicada a la seguretat nacional. Pel que fa a la Xina la seva caiguda és encara més gran, tot i tenir l’exèrcit més gran del planeta, aquest només té 1’7 soldats per cada 1.000 habitants. Conclusió? A veure qui és el valent que li diu alguna cosa a la Xina…

Qui ven les armes a Gaddafi?

dimecres, 2/03/2011

Aquest blog va néixer amb la voluntat de fer servir les dades que els governs, organitzacions, universitats i altres organismes alliberen per fer una aproximació a la realitat de la forma més empírica possible. El problema és que sovint aquesta informació, tot i ser pública, és extremadament difícil d’aconseguir. De fet, quan una cosa no interessa escampar-la gaire, es publica de forma críptica a llocs poc habituals. El cas de les armes n’és un exemple.

Per sort, hi ha gent que es dedica a investigar, preguntar i analitzar les fonts a la recerca d’informació valuosa i amagada. En Dan O’Huiginn és un d’aquests ciutadans compromesos. Al seu blog ha publicat les dades de les exportacions de la Unió Europea a Líbia (si algú té curiositat per veure la font infumable d’on ha tret les dades la té aquí: Official Journal of the European Union).

Líbia estava sotmesa a un embargament que va acabar l’any 2004, pel que les dades disponibles van des del 2005 fins al 2009. L’altre dia ja vaig parlar sobre les dades d’exportacions d’armes d’Espanya, doncs a nivell de la Unió Europea les estadístiques són les següents:

Exportacions de la UE a Líbia

Les dades mostren un augment de les exportacions de la UE a mesura que passen els anys després de l’embargament. Recordeu les visites de Gaddafi a Europa i les rondes que feia per tots els Estats integrants de la Unió? Doncs aquí sembla que tenim un dels temes que es tractaven en aquestes reunions. Als mitjans de comunicació se’ns destacava el fet que Gaddafi dormís a la seva pròpia haima instal·lada al jardí del cap d’Estat espanyol o que l’acompanyava un petit exèrcit de 40 dones verges. Mentrestant, gairebé ningú es preguntava de què parlaven en aquestes reunions el dirigent libanès i el rei d’Espanya.

Independentment de la política internacional, el més destacable de totes aquestes dades és:

(1) La Unió Europea ha venut al règim de Gaddafi un total de 834’5 milions d’euros en armament en els cinc anys posteriors a l’embargament.

(2) L’any 2009 és l’any amb una exportació d’armament més gran, amb un total de 343’7 milions d’euros.

(3) Itàlia és l’exportador més gran amb un total de 276’7 milions d’euros durant aquests cinc anys. Els següents exportadors són Alemanya, França i el Regne Unit.

(4) Regne Unit i França han estat els encarregats d’exportar la majoria de material “sensible”. Entre tots dos han proveït a Gaddafi de gairebé 700.000 euros en concepte de “Agents químics o biològics, material radioactiu, equipament , components o material relacionat“.

(5) Espanya va exportar armament a Líbia durant l’any 2007 i 2009 per un valor de 3’82 i 3’84 milions d’euros respectivament.

Tot i així hem d’anar amb compte, aquestes dades són les llicències de venda d’armament, el que no sabem és si finalment es va fer efectiu. La pregunta però, és: quantes armes, tancs i avions estan volant ara mateix cap a països que ara són aliats nostres però que d’aquí un, dos o tres anys els estaran fent servir per cometre genocidis i crims contra la humanitat?

 

Espanya i el negoci de les armes

dilluns, 21/02/2011

Espanya és el sisè país que més armes va exportar el 2009, el darrer any amb dades comparables disponibles. En primer lloc hi trobem els Estats Units, seguit de Rússia i per darrera Alemanya, França i Regne Unit. El seguent és l’executiu dirigit per José Luís Rodríguez Zapatero, president amb el qual la venda d’armament ha estat més alta en tota la història de l’Espanya moderna.

L’Estat espanyol es dedica bàsicament a vendre vaixells i avions, però també té unes vendes gens modestes en material de doble ús (mires telescòpiques, sensors, visors nocturns…) i vehicles blindats. Tot aquest material li ha reportat al llarg dels anys el següent benefici:

Valor de les exportacions d'armament (en milions €)

Els ingressos per armament es van duplicar el 2006 respecte a l’any 2003 i gairebé s’han triplicat en 7 anys. Les dades per al 2010 no són gaire més alentidores: segons Intermon Oxfam, durant el primer semestre de 2010 es va vendre material per un valor de 907,6 milions d’euros. Això vol dir que si les dades que es publicaran properament segueixen la mateixa tendència, el total de vendes en armament a Espanya hauran assolit gairebé la xifra de 2.000 milions. Això suposa un augment del 33% respecte al 2009 i cinc vegades el negoci armamentístic que hi havia a Espanya quan Zapatero va arribar al govern.

I tots aquests vehicles, armament i equip militar qui els compra? Doncs aquí hi ha uns gràfics explicatius desglosats per tipus de comprador:

Països receptors de l'armament exportat

Clica a la imatge per ampliar-la

Espanya exporta la majoria del seu material a països de la OTAN, en un 39’26% a països membres de la UE i en un 25’38% a països que formen part de la OTAN però no pertanyen a la UE. Alemanya i el Regne Unit són els majors impotadors d’armament espanyol. Pel que fa a països no membres de l’organització atlàntica, Malàisia és el major comprador, seguit de Brasil. La resta es reparteix entre més de 60 països, alguns amb situacions especialment preocupants per la seva violació dels Drets Humans: Aràbia Saudita, Colòmbia, Israel, Marroc… i així amb una llarga de llista d’Estats.

Ara bé, jo no he sabut trobar cap explicació al per què d’aquesta pujada de les exportacions d’armament. Aquest augment té alguna cosa a veure amb la crisi econòmica? Si fos així… és una solució ètica? No seria millor fer l’amor i no la guerra?

Fes l’amor i no la guerra

dilluns, 14/02/2011

Avui és Sant Valentí, dia de l’amor per al món anglosaxó. Així que aprofito per recordar una frase que diu “fes l’amor i no la guerra”. I per què és tant important aquesta frase? Per una senzilla raó: les guerres tenen conseqüències nefastes sobre la població. Els efectes demogràfics es deixen sentir a molts nivells i amb diferents intensitats depenent del conflicte i les seves característiques. Si aquest és molt sagnant i violent en podem esperar bàsicament dos: la disminució de l’esperança de vida i un decreixement de la població total.

Per al primer cas, el de la disminució de l’esperança de vida, són especialment notables els casos del Vietnam i de Rwanda:

Esperança de vida en néixer - Vietnam i Rwanda

En tots dos exemples hi ha una caiguda de l’esperança de vida en néixer durant el període de guerra i un augment bastant considerable un cop la guerra arriba al seu final. La situació arriba a ser tan greu a Rwanda que el màxim que podia esperar viure un nadó nascut l’any 1993 era de 26 anys. En el cas del Vietnam, sent també una situació molt preocupant, l’esperança va caure fins als 32 anys.

Un altre dels efectes dels conflictes armats sobre un país és el decreixement de la població total:

Poblacio Total del Líban període 1800 - 2010

L’exemple del Líban mostra clarament com afecta una guerra civil a la població total. Després d’un creixement continuat a una gran velocitat (1910-1975), el creixement de la població s’estanca durant l’etapa en conflicte. De fet, la població no tan sols deixa de créixer, sinó que decreix lleugerament.

Així doncs, tot i no haver descobert la sopa d’all amb aquest article, no està de més veure gràficament els costos en termes de demografia d’un conflicte armat. Costos que posteriorment es paguen en termes econòmics i socials durant molts anys.