Entrades amb l'etiqueta ‘exportacions’

Els efectes de la crisi en un gràfic (IV): El canal de Suez

dimecres, 31/10/2012

El canal de Suez es el camí principal que segueixen els productes asiàtics de camí a Europa. Per tant, és una infraestructura molt susceptible a la situació econòmica europea:

La caiguda arran de la crisi europea era inevitable. Un canal que viu de les exportacions asiàtiques amb destí a Europa havia de ser un dels més perjudicats per la situació econòmica del continent. Les fluctuacions tenen a veure amb la petita remuntada de la zona euro durant bona part del 2010 i la davallada ha seguit el patró marcat per aquestes mateixes economies que han tornat a veure frenat el seu creixement durant el 2011.

El drama de l’endeutament de famílies i empreses a Espanya

dijous, 27/09/2012

He repetit molts cops que el gran problema del deute espanyol no és culpa del sector públic, si no del sector privat. És el sector privat el que està endeutat fins al coll i ho està traspassant al sector públic i seguirà sent així fins que no es produeixi un despalanquejament del sector privat. El problema és que això és difícil amb les restriccions de crèdit que està patint Espanya:

De tots els països del sud d’Europa, Espanya va ser el país amb les empreses que més crèdit van rebre i és el que ha tingut una caiguda més pronunciada. Estem parlant de fins a un -40% a finals del 2010. Ara bé, que es demanessin tants crèdits en temps de bonança no vol dir que tots els empresaris espanyols siguin uns irresponsables, ja vaig comentar en un altre article que aquest deute es deu en la seva major part a les grans empreses de l’IBEX-35. Si del gràfic podem extreure’n alguna cosa bona és la tendència a la recuperació del crèdit a les empreses. Veurem si no es reverteix durant el 2012.

Pel que fa a les famílies, la situació del crèdit tampoc és gaire alentidora:

Quan parlem de préstecs a les llars ens referim bàsicament a la hipoteca. Si bé la caiguda no ha estat tan espectacular com en el cas dels crèdits a les empreses, el despalanquejament de les famílies no sembla acabar de començar. Les empreses han vist com l’aixeta del seu crèdit es tancava de cop i volta però tornava a créixer en els darrers mesos i podia arribar a tenir un creixement positiu durant el 2012. Les famílies no tenen tanta sort. La seva restricció al crèdit segueix intacta i amb perspectiva negativa, el que no resulta gaire encoratjador de cara a una futura sortida de la crisi.

La solució? La que ja he comentat en altres moments i que passa pel sector financer. Les caixes estan molt exposades als mercats immobiliaris i tindran problemes per cobrar moltes de les hipoteques que es van firmar (raó per la que tenen por de seguir donant crèdit a famílies). Suposo que un nombre molt elevat de caixes es veuran obligades a fusionar-se a canvi de rebre les ajudes d’Europa, recapitalitzar-se i tornar a fer circular el capital. I no només això, pràcticament la totalitat del sector financer, caixes i bancs, hauran de reconèixer i acceptar pèrdues econòmiques. Si no ho fan, les opcions per sortir-se’n són més aviat poques. Tenim unes llars i empreses endeutades que no poden reactivar-se per falta de crèdit provinent d’unes institucions financeres que segueixen obsessionades amb que els preus de les seves inversions immobiliàries no poden baixar. Ah, i posats a demanar, que el BCE li doni una mica a la màquina d’imprimir diners.

Què ha de fer Espanya per sortir de la crisi?

dimecres, 13/06/2012

Ja ho he comentat uns quants cops: Espanya s’enfronta a una difícil situació pel que fa a la reducció del seu deute. La seva capacitat monetària o de política fiscal és pràcticament inexistent i el BCE, de moment (veurem què passa amb Hollande), només sembla disposat a suavitzar la situació, no a solucionar-la.

Després de que Espanya entrés a l’euro a l’any 1999 l’interès que es pagava pels crèdits va reduir-se al voltant d’un 40%. El resultat el coneixem: crèdits disparats i un creixement accelerat de l’economia. Un boom immobiliari que va fer que per cada nadó que naixia o per cada immigrant que arribava a Espanya es construïa una nova casa. Durant aquest mateix període, el deute de les famílies i de les empreses va créixer ràpidament, assolint l’any 2008 el 85% del PIB per a les llars i el 137% per a les empreses:

L’endeutament del sector privat no ha fet més que començar a reduir-se. Al mateix temps, el deute públic ha anat augmentant (si bé això ja és normal). Tot i que el deute públic representava només el 48% del PIB a l’any 2008, ha augmentat 24 punts percentuals fins al segon trimestre de 2011. El rati entre renda disponible i deute de les famílies ha baixat només un 3%, el que demostra que, davant la inexistència de la dació en pagament, la capacitat re-negociadora de les hipoteques a Espanya és molt dolenta. Si la legalitat fos diferent i es pogués entregar el pis sense concórrer en més deutes, el més probable és que molta de la gent ofegada per hipoteques ja hauria entregat el pis, hagués marxat a un habitatge de lloguer més econòmic i tindria més renda disponible per consumir o invertir, reactivant així l’economia.

Però les famílies no són les úniques ofegades pels deutes. Espanya també té un problema ben gros amb l’endeutament de les seves empreses, especialment les més grans:

El deute de les empreses no financeres es va gairebé doblar durant l’època del boom, passant d’un 74% del PIB l’any 2000 a un 137% del PIB el 2008. Des de llavors només s’ha reduït fins al 134% del PIB. Aquest deute tan elevat es deu en part al sector de la construcció i de les immobiliàries, però també a indústries manufactureres o energètiques. Les empreses espanyoles tenen un 20% més de deute que les seves homòlogues franceses o angleses, el doble que les americanes i el triple que les alemanyes. És evident que aquest endeutament tan elevat fa reduir la inversió i està llastrant el creixement econòmic.

La solució? Passa pel sector financer. Les caixes estan molt exposades als mercats immobiliaris i tindran problemes per cobrar moltes de les hipoteques que es van firmar. Suposo que un nombre molt elevat de caixes es veuran obligades a fusionar-se a canvi de rebre les ajudes d’Europa. I no només això, pràcticament la totalitat del sector financer, caixes i bancs, hauran de reconèixer i acceptar pèrdues econòmiques. Si no ho fan, les opcions per sortir-se’n són més aviat poques. Unes llars i empreses endeutades que no poden reactivar-se per falta de crèdit provinent d’unes institucions financeres que segueixen obsessionades amb que els preus de les seves inversions immobiliàries no poden baixar. Aquest seria el resum de la situació espanyola.

Per la banda del govern? No li queda altra que pressionar a bancs i caixes que acceptin les pèrdues quan abans millor i seguir amb reformes estructurals. Centrar-se sobretot en aquells béns exportables i en el turisme, dos sectors claus de l’economia espanyola. Béns com ara el tabac, els aliments, el tèxtil, el paper, productes químics o l’automoció representen més del 65% de les exportacions espanyoles, així que millorar-ne la productivitat és vital. El mateix amb el turisme, que representa entre un 7 i un 8% del PIB espanyol i un 6% de l’ocupació total.

Com sortir de la crisi: el cas de Finlàndia i Suècia

dimecres, 9/05/2012

A l’article que vaig penjar l’altre dia sobre austeritat i creixement em van deixar el següent comentari: “L’austeritat no és més que l’adaptació del sistema públic a la economia real. Jo penso que els canvis estructurals són necessaris i que les polítiques de creixement han d´anar encaminades a activar el sistema productiu però en el sector privat, o sigui, les empreses; i mantenir l’austeritat del sistema públic fins que hi hagi creixement de la economia.” I parlant amb algun polític i un diputat em van defensar la mateixa posició. Segons aquesta tesi, si acabem amb el palanquejament (el deute) del sector públic, el sector privat podrà créixer i rellançar l’economia. El problema és que l’equació funciona, però a la inversa.

Finlàndia i Suècia, dos camins diferents

Durant els anys 80, Finlàndia i Suècia van inflar bombolles immobiliàries i creditícies que van acabar en crisis financeres. A partir de 1990, van entrar en recessió a mesura que el sector privat s’enfonsava i el sector públic s’endeutava. Suècia va doblar el seu deute públic i Finlàndia el va triplicar. Veient la situació, tots dos països van emprendre accions amb la voluntat de retornar al creixement. Quatre anys més tard, el 1994, Suècia tornava a créixer i va iniciar un procés de disciplina fiscal i de despalanquejament del sector públic seguint el següent esquema:

El gràfic serveix per fer-nos una idea de l’evolució que podem esperar de la crisi a Europa. Durant la primera fase de la recessió els dos països nòrdics van patir una situació de caiguda semblant. El seu PIB va caure a una mitjana anual del 3%. Posteriorment, les llars, les empreses i les institucions financeres van tractar de reduir el seu deute, obligant al país a oscil·lar entre taxes de creixement positives i negatives (un 1% de mitjana) i un augment del deute públic (durant 4 anys en el cas de Suècia i 6 en el de Finlàndia). A mesura que l’economia lluitava per sobreviure, els responsables polítics dels dos països van iniciar un procés de reestructuració i de nacionalització dels seus sectors bancaris, fins i tot creant un Banc Dolent en el cas de Suècia. D’altra banda també van promulgar una sèrie de reformes estructurals per impulsar la productivitat i millorar la competitivitat de les seves economies mitjançant canvis legislatius i projectes d’inversió pública.

L’any 1994, el creixement econòmic va començar a recuperar-se, creant les condicions òptimes per al darrer escenari, el despalanquejament del sector públic. A Suècia, el Partit Social Demòcrata va prometre portar les finances públiques sota control, reduint el dèficit fiscal del país d’un 7 per cent del PIB el 1993 (més del que té actualment Espanya) a zero el 1998 i van fer augmentar la inflació, així que poc a poc van començar a reduir el nivell de deute del sector públic en relació amb el PIB. Sense pressa però sense pausa.

Finlàndia en canvi va prendre un camí lleugerament diferent, semblant al que actualment recorre Europa. Va decantar-se per polítiques d’austeritat abans d’haver recuperat un creixement econòmic suficient per suavitar els efectes negatius del despalanquejament. Lluny de sortir de la crisi, el resultat va ser el mateix que estem patint nosaltres: augment de l’atur i allargament de la recessió. L’any 1992, un cop identificat l’error van procedir a aplicar polítiques d’estímul de l’economia i de reformes a l’estil suec, reservant el despalanquejament públic per quan arribés el creixement.

Per tant, què podem aprendre de l’experiència sueca i finesa?

(1) Cal estabilitzar el sistema bancari. A Finlàndia i Suècia els bancs que requerien poc capital van ser recapitalitzats, la resta nacionalitzats. Aquest és un punt clau per començar a parlar de despalancament. A Espanya sabem fa anys que el sistema bancari ha de ser intervingut i aquí ningú mou ni un dit. Senzillament es va esperant a que els bancs caiguin un per un quan la seva situació ja és insostenible. Cada cop que un polític o banquer afirma que el sistema financer espanyol és fort i completament segur, Espanya s’apropa una mica més a la situació que va patir (i pateix) el Japó.

(2) Cal establir un pla a llarg termini de sostenibilitat fiscal. Aplicar massa aviat i de forma massa agressiva polítiques d’austeritat per reduir la despesa pública frena la recuperació econòmica. Això ho va descobrir Finlàndia el 1992 (dos anys després de l’inici de la seva crisi) i Europa ho comença a descobrir ara (quatre anys tard). D’altra banda, també ha de ser ferm el compromís dels governs per fer front al deute públic un cop el país torni a créixer. Aquest és el moment en que cal iniciar el despalanquejament del sector públic, retornant tot el deute creat per impulsar els plans d’estímul.

(3) Calen reformes estructurals. Suècia i Finlàndia van dur a terme reformes per millorar les seves economies. Reformes per augmentar la productivitat i el creixement de sectors com el comerç minorista o la banca. En canvi, el Japó no va fer aquestes reformes, convertint-se en una economia a dues velocitats: una altament productiva i orientada a l’exportació i una altra formada per petites i mitjanes empreses molt menys productives i orientades al sector domèstic. Us sona aquest segon grup? Sí, és una de les raons per les que Espanya (en tenir tantes PIMES) és tan poc productiva.

(4) Cal augmentar les exportacions. Entre 1994 i 1998, les exportacions de Suècia i de Finlàndia van créixer un 9’7% i un 9’4% anual respectivament, ajudant a revifar les seves economies durant la segona fase de creixement econòmic i despalanquejament del sector públic. Es tractava d’un petit grup de grans empreses orientades a l’exportació, com ara la finlandesa Nokia. D’altra banda, la deprecació de la moneda també va ser una ajuda per impulsar les exportacions.

(5) Cal estabilitzar el sector immobiliari. Fa falta revisar la legislació relativa a l’ús del sòl. Posar traves a la nova construcció d’habitatges on realment no facin falta i rebaixar el preu dels ja existents fins al seu valor de mercat. Ara bé, a Espanya això portarà anys donada la magnitud de la bogeria de la bombolla immobilària.

NOTA: Si voleu més informació sobre la crisi de Suècia i Finlàndia podeu consultar aquest paper de Jaakko Kiander i Pentti Vartia, “Lessons from the crisis in Finland and Sweden in the 1990s”. A més, també hi ha més solucions complementàries que tenen a veure amb polítiques del Banc Central Europeu o del Banc Europeu d’Inversions, en parla Joseph Stiglitz a “After austerity“.

Creixement econòmic mundial i la trampa dels ingressos mitjans

dijous, 12/04/2012

Créixer no és fàcil. No n’hi ha prou amb menjar Petit Suisse o el seu equivalent actual a l’hora de berenar. Segons el document “Building a Modern, Harmonious, and Creative High-Income Society” del Banc Mundial, després de la Segona Guerra Mundial i els processos de descolonització molts països van començar a créixer ràpidament fins a convertir-se en països d’ingressos mitjans (en termes mundials, no occidentals). D’aquests, molt pocs han aconseguit traspassar la barrera dels ingressos mitjans per convertir-se en països rics:

Ingressos per càpita en relació als Estats Units

Dels 101 països que es trobaven a la zona d’ingressos mitjans (la central) a l’any 1960, només 13 han esdevingut economies d’ingressos alts: Corea del Sud, Espanya, la Guinea Equatorial, Grècia, Hong Kong, Irlanda, Israel, Japó, Maurici, Portugal, Puerto Rico, Singapur  i Taiwan.

Que siguin tan pocs és culpa del que es coneix com “trampa d’ingressos mitjans” o “middle-income trap“. Regions com l’Amèrica Llatina o l’Orient Mitjà van assolir el nivell d’ingressos mitjans al voltant dels anys 60 i 70, però des de llavors no s’han mogut de la zona. Estan atrapats a la zona d’ingressos mitjans.

Una possible explicació és que els països en vies de desenvolupament tendeixen a créixer més ràpidament que els més desenvolupats perquè “adoptar” (dir “copiar” queda massa lleig…) és més fàcil que innovar. És per això que la majoria dels països que tenien ingressos mitjans l’any 1960 segueixen en la mateixa situació el 2008. Els factors que propicien el ràpid creixement -mà d’obra barata i tecnologia de fàcil adopció- desapareixen un cop s’assoleix el nivell d’ingressos mitjans-alts.

Els que pertanyen al grup d’ingressos més baixos poden competir als mercats internacionals produint béns dissenyats a l’estranger però manufacturats mitjançant un ús extensiu de mà d’obra barata (jo dissenyo l’iPad a Silicon Valley i el produeixo a la Xina). Per això veiem una reassignació de capital i de treball des de sectors agrícoles amb baixa productivitat cap a sectors manufacturers d’alta productivitat en aquests països. El drama és que a mesura que s’acosten a la zona d’ingressos mitjans el seu avantatge competitiu va disminuint (l’augment dels salaris fa que les exportacions siguin menys competitives a nivell internacional). Com que l’avantatge de la mà d’obra barata i la tecnologia de fàcil “adopció” deixen de ser factibles. Solucions? Algunes idees de les que ja vaig parlar:

Durada del creixement

(1) Seguir augmentant la productivitat a través de la innovació. Aquells que no ho han fet així (i han seguit “adoptant” tecnologia estrangera) són tots els que ara estan atrapats a la zona d’ingressos mitjans. Els que van decidir innovar d’una o altra forma són els que s’han convertit en països rics.

(2) Disminució de les desigualtats. Una disminució del 10% de la desigualtat augmenta la durada d’un període de creixement en un 50%. Les raons són diverses, però tenen molt a veure amb la qualitat de vida i l’educació dels ciutadans, el que en fa augmentar la productivitat.

(3) Obertura comercial. El comerç és bo. Ara bé, això no vol dir que els països en vies de desenvolupament hagin d’obrir-se completament. Estic parlant d’integracions econòmiques, potser a nivell continental o regional, i posteriorment al mercat global.

(4) Configuració político-institucional i estabilitat política. La inestabilitat política (motivada, per exemple, per una elevada desigualtat) provoca incertesa, el que pot reduir els incentius per invertir i per tant posar en perill el creixement.

NOTA 1: atenció que aquest anàlisi és molt per sobre. És evident que hi ha moltíssims altres factors que influeixen en el creixement: des de la configuració político-institucional a la regulació del lliure comerç internacional passant per la situació social, educativa, econòmica, etc. de la població. I un altre tema molt important: les desigualtats

NOTA 2: Per què no hi ha traducció al català de conceptes com “middle-income trap”? La gent que estudia economia a la Pompeu Fabra com ho estudia? Directament en anglès?

Austeritat i consum de les famílies a Europa

dimarts , 3/04/2012

Fa quatre anys que va començar la crisi i la cosa no pinta gaire bé. Espanya i Catalunya ja porten un temps aplicant mesures d’austeritat que s’han traduït en més atur i menys diners disponibles per a les families, provocant una situació de recessió. L’augment d’aturats i la disminució dels salaris disponibles fa que el consum (ei, un dels determinants del creixement del PIB!) caigui. De fet, ha caigut molt:

Volum de comerç al detall

El gràfic mostra l’evolució de les vendes del comerç al detall (els establiments on compren les famílies). La línia del 100 marca l’estat en que es trobaven a l’any 2005; per tant, tot allò per sota de la línia negra significa que està pitjor que el 2005 i tot allò per sobre, millor. A Espanya la caiguda de les vendes ha estat d’un 23%: des del 105 de l’agost de 2007 al 82 actual (2012). La de Grècia ha estat una caiguda més pronunciada: ha passat d’un 115 el maig de 2008 a 76 al 2012, un 39% menys.

Algú dirà que si la demanda interna no tira, sempre ens queda l’externa (les exportacions). I té raó, per això he posat les dades dels principals països importadors de productes espanyols. El panorama però, no és gaire alentidor a la Unió Europea. Malgrat el seu augment de l’ocupació, la demanda dels consumidors alemanys també va cap avall. El que és sorprenent i caldria mirar-se amb més deteniment és el consum que mostren els ciutadans francesos i anglesos (en constant creixement). Segueixen tirant del crèdit com a combustible de la seva economia? Si algú s’anima a donar-ne alguna explicació, tot comentari serà benvingut.

 

Camina Europa cap a la recessió?

dimecres, 7/03/2012

L’Eurostat ha publicat recentment les dades del quart trimestre del 2011 per a tots els països de la zona euro, el que ens permet calcular la situació del continent a nivell agregat. I la situació no és gaire alentidora: el PIB conjunt de les 17 economies que formen la zona euro va retrocedir un 0’3% el darrer trimestre i les exportacions van caure per primer cop en dos anys i mig.

Exportacions de la zona euro

Les exportacions van caure un 0’4% respecte al tercer trimestre de 2011, cosa que no passava des del segon trimestre de 2009. També van caure la despesa de les llars (-0’4%), les inversions del sector privat (-0’7%) i la despesa pública (-0’2%), el que sembla indicar que, com Espanya, Europa s’encamina cap a una recessió. De fet, sis dels seus membres ja es troben en aquesta situació: Grècia, Portugal, Itàlia, Eslovènia, els Països Baixos i Bèlgica ja acumulen dos trimestres en negatiu. A més, uns altres quatre es troben a només un trimestre de la recessió, entre els quals hi ha Espanya i Alemanya.

Com que a Europa segueixen portant el timó Angela Merkel i Nicolas Zarkozy (amb uns resultats poc brillants, per cert) deixeu-me donar un petit consell:  hauríem d’anar pensant en marxar. I quan dic marxar vull dir fora d’Europa. Si no teniu feina o voleu canviar d’aires, el sud-est asiàtic potser comença a estar saturat, però sud-amèrica ens acollirà amb els braços ben oberts. Si sou una empresa no ho dubteu: exporteu, exporteu i exporteu. I si pot ser fora d’Europa, encara millor. Com a mínim fins que els fanàtics de l’austeritat abandonin el poder o canviïn d’opinió.

Per què Espanya tornarà a entrar en recessió?

dilluns, 20/02/2012

L’altre dia ja vaig apuntar algunes dades sobre per què Espanya entraria en recessió el primer trimestre del 2012. La crisi del deute i les mesures d’austeritat dutes a terme per solucionar-la no serveixen i n’hi ha que pensen que fins i tot poden ser contraproduents.

Aquest cop m’ho he estat mirant amb més deteniment, determinant per determinant del creixement del PIB. El Producte Interior Brut espanyol va caure un 0’3% el quart trimestre de 2011 i és el primer en caure després de set trimestres en positiu. Ara només falta que el primer trimestre del 2012 també sigui de caiguda i Espanya ja estarà oficialment en recessió. De fet, les dades apunten en aquesta direcció:

(1) El consum de les llars

Variació de la despesa de les llars

El consum de les llars va caure un 1’1% després del que semblava un inici de recuperació al trimestre anterior. Les raons són bàsicament dos: un descens de l’ocupació i una caiguda dels salaris. L’ocupació va disminuir un 3’3%, el que suposa al voltant de 570.000 llocs de feina menys, i els salaris, la principal font d’ingressos de les llars, van caure un 2’1%. Les llars (com la inversió de la que ara parlaré) són víctimes del seu excessiu endeutament.

(2) La inversió

Variació de la inversió

La inversió cau del -4% al -6’2%. Si ens mirem les dades desagregades per variables veurem que la inversió en materials cau un 6’5% i la inversió en béns immaterials cau un 0’3%. Això ha suposat que la inversió hagi passat de generar un valor de 238.667 milions l’any 2010 a 232.429 milions d’euros al 2011, o el que és el mateix, Espanya ha perdut 6.000 milions d’euros d’inversió.

La pèrdua d’inversió per subgrups és la següent: la inversió en maquinària decreix un -3’7% i els actius d’equip de transport un 0’1%. La caiguda més gran és la dels actius de construcció, que passen del -7% al -8’2%. Això fa que caiguin aquelles activitats relacionades amb aquests actius: construcció de vivendes (-8%) i construcció d’infraestructures (-11’9%). De fet, és fàcil entendre per quina raó les infraestructures són el tipus de construcció que més cauen si ens fixem en l’evolució de la despesa pública.

(3) La despesa pública

Variació de la despesa pública

Degut a les polítiques d’austeritat, la despesa pública cau un 3’6% principalment per un descens dels salaris dels treballadors públics (cosa que contribueix al descens de (1) el consum de les llars) i a una caiguda de les compres de béns i serveis.

(4) Les exportacions

Variació de les exportacions

Les exportacions de béns i serveis es frenen, moderant el seu creixement d’un 9’2% a un 5’2%. El que ens faltava. Si hi havia alguna possibilitat de sortir d’aquest fangar era via exportacions, però si la resta de socis de la Unió Europea (els principals importadors de productes espanyols) també viuen una desacceleració econòmica, és normal que les exportacions pateixin el mateix efecte. Segons l’Eurostat la zona euro es va contraure un 0’3% (Alemanya cau un 0’2%, en canvi veiem un creixement del 0’2% a França). D’altra banda, 5 països europeus ja es troben en recessió: Bèlgica, Grècia, Holanda, Itàlia i Portugal. El drama és que la majoria són els principals importadors de producció espanyola.

Com a notícia una mica positiva (i repeteixo: UNA MICA, que no és per tirar coets) ha estat un creixement de les exportacions de serveis que passen d’un 8’2% a un 10’1%.

Tot plegat, fa que l’evolució del PIB sigui aquesta:

Taxa de variació interanual del PIB

El PIB cau per falta de demanda agregada. Decreix un 0’3% respecte a l’anterior trimestre arrossegat per una caiguda del consum, un descens de la despesa pública i la falta d’inversió. De fet, la caiguda de la demanda nacional (un -2’9%) és el principal determinant de la situació espanyola i per tant, la seva reactivació és el principal objectiu que hauria de perseguir el govern de Rajoy. El problema és que les mesures encaminades a reactivar el consum de les llars, la despesa pública, la inversió o les exportacions, són lentes i cares; així que la cosa sembla clara: Espanya tornarà a entrar en recessió a finals de març.

Espanya torna a la recessió

dimarts , 31/01/2012

Per si quedava algun optimista, l’INE va publicar ahir les dades sobre la comptabilitat espanyola per al quart trimestre de 2011 i els resultats no són gaire positius: la variació intertrimestral del PIB és del -0’3%.

Variació interanual del PIB

És cert que per parlar de recessió fan falta dos trimestres consecutius amb creixement negatiu, però l’evolució del PIB apunta en aquesta direcció: al gràfic es veu com s’ha passat d’un creixement del 0’9 al primer trimestre del 2011 a un 0’8 al segon i tercer, per finalment acabar amb un 0’3% per al quart trimestre. Tot i així, el PIB va créixer un 0’3 a nivell interanual i un 0’7 en el conjunt del 2011.

Hi ha quatre factors que podrien explicar aquesta situació: la inversió, el consum, la despesa pública i les exportacions (en definitiva, els determinants del creixement del PIB). La inversió i el consum cauen i es veuen molt afectats per les previsions econòmiques: L’Asociación de Usuarios de Bancos, Cajas y Seguros (ADICAE) publicava un estudi on es mostrava que la gent estalvia i no consumeix per por a que el panorama econòmic empitjori, el que provoca una reducció del consum i de la inversió. A sobre tenim un sector públic que no deixa de retallar serveis i salaris, el que accelera aquest empitjorament de la situació. És un cercle viciós de falta de confiança i trencar-lo és complicat.

És complicat perquè les opcions per trencar amb el cercle i fer créixer el PIB consisteixen en revertir la situació dels quatre factors anteriors: (1) un augment de la inversió i del consum, (2) de la despesa pública i/o (3) de les exportacions.

(1) Com voleu que consumeixi si ja estic molt endeutat i a sobre hi ha rumors de que em quedaré sense feina? Un augment de la inversió i del consum és inviable, bàsicament perquè l’endeutament privat a Espanya és un drama i com he comentat abans, davant les negres previsions la gent prefereix estalviar (els que poden, és clar). I si no hi ha consum no hi ha benefici per a les empreses, que acaben per no invertir.

(2) No és que el sector públic espanyol estigui molt endeutat, és que ningú li presta diners. La despesa pública tampoc té gaires possibilitats d’augmentar per falta de possibilitats de finançament, el que és relativament lògic. Si jo fos un inversor privat tampoc li deixaria gaires diners a Espanya veient les seves dades, però hi ha una darrera opció: un Banc Central Europeu que compri el meu deute. El problema és que tenim una política a nivell europeu molt centrada en l’austeritat. I atenció perquè això pot portar problemes.

(3) Així doncs, sembla ser que l’única opció a curt termini que hi ha són les exportacions:

Aportació de les exportacions al creixement del PIB

Veient el gràfic resulta evident que confiar tan sols en la demanda exterior tampoc és una opció. Per molt que estigui tenint un creixement positiude moment segueix sent un sector massa petit com per compensar les caigudes conjuntes de la inversió, el consum i la despesa pública. A més, s’acumula un dèficit molt elevat de la balança per compte corrent herència d’un creixement poc competitiu durant els temps de bonança: les importacions van créixer un 10’1% en termes nominals entre 1995 i 2008, mentre que les exportacions ho van fer un 8’5%. Per tant, com que la gent ni té la capacitat ni la voluntat de consumir, ni el govern d’Espanya ni la Unió Europea tenen cap interès en augmentar la despesa pública, el més probable és que seguim veient una caiguda del creixement del PIB i Espanya torni a entrar en recessió.

Què passa si sortim de l’euro?

dimecres, 7/12/2011

El risc d’un trencament de l’euro zona ha augmentat els darrers mesos. Al mateix temps he vist (i rebut) moltes preguntes sobre què passaria si Espanya decidís o fos obligada a sortir de l’euro. La resposta era clara: tornada a la pesseta a un valor inferior a l’euro. Quan la pregunta era si aquest valor seria molt o poc inferior, tot i les sospites que podia tenir, no en tenia ni idea… fins ara. En un informe publicat dilluns, Nomura mostrava els resultats del seu estudi sobre la depreciació de les noves monedes en cas d’una hipotètica ruptura de l’euro:

Estimació del valor de les noves monedes

La comparació és en relació als dòlars americans: la línia negra marca el tipus de canvi entre l’euro i el dòlar del dilluns passat (1 euro = 1’34 dòlars) i la xifra que apareix a l’interior de la barra és el tipus de canvi esperat amb la nova moneda respecte al dòlar. El percentatge és la diferència entre la situació actual i la previsió d’aquí a 5 anys. Dit això,  els més perjudicats serien els grecs, amb una caiguda de gairebé el 60% i un dracma equivalent a 0’57 dòlars. La nova pesseta cauria un 35’5% passant a un valor canviari de 86 cèntims de dòlar.

Les caigudes més petites serien les de Finlàndia, França o els Països Baixos. L’únic país que sortiria “guanyant” amb la desaparició de l’euro seria Alemanya (+1’3%). Això de “guanyar” ho he posat entre cometes perquè si bé el marc alemany passaria a costar 1’36 dòlars el país es veuria perjudicat per la depreciació de les monedes dels principals compradors de les seves exportacions: els països europeus.

Per tant, si sortir de l’euro (voluntàriament o per obligació) NO és una bona opció, quines són les alternatives que queden? Bàsicament es contemplen 4 escenaris:

  1. L’expansió monetària. La meva preferida: un programa d’expansió monetària per part del Banc Central Europeu, amb el suport del Fons Europeu d’Estabilitat Financera, per impulsar el creixement nominal i contenir la crisi.
  2. Defaults ordenats. Reestructuració del deute de les economies vulnerables a través de valors predeterminats per portar el deute a nivells sota control.
  3. Sortida grega. La meva segona opció: Grècia surt de la unió monetària i la resta de la zona euro es compromet a protegir els membres restants .
  4. Bloc de la nova moneda. Els països centrals proposen un nou bloc amb integració de les institucions fiscals i monetàries mentre que les economies vulnerables surten de l’euro.

En resum: sortir de l’euro és una mala opció i la discussió hauria de centrar-se en quina de les quatre alternatives escollim. Jo ja m’he mullat, ara falta veure el que decideixen els líders europeus (si es que pensen decidir algun dia…).