Entrades amb l'etiqueta ‘Estats Units’

Assassinar un líder polític és una bona idea?

dilluns, 9/12/2013

No serà cap novetat si us dic que en Fidel Castro és el líder mundial que més intents d’assassinat ha patit (638 en total). Ho han estat intentant fins no fa gaire un conglomerat d’interessos econòmics i polítics que van des de la màfia fins al govern federal dels Estats Units i la CIA. La raó no ha estat altra que canviar l’orientació política de l’Estat caribeny, com ja es va intentar amb Juli Cèsar, Abraham Lincoln o John F. Kennedy als seus respectius països. Però la gran pregunta és si això serveix d’alguna cosa, és a dir: assassinar el líder polític canvia les institucions?

La idea no és nova, els magnicidis s’han dut a terme al llarg de tota la història, però un parell d’investigadors del MIT, en Benjamin Jones i en Benjamin Olken, han tractat de respondre la pregunta. Han estudiat el tema analitzant dades d’intents d’assassinat de líders autocràtics des del 1875 fins al 2004 i n’han extret una conclusió: si l’assassinat finalment té èxit, augmenten les probabilitats d’avançar cap a una democràcia, si l’intent falla, es produeix l’efecte contrari, en redueix les possibilitats.

Però la cosa no està tant clara. És un requisit indispensable per estudiar una situació que la mostra sigui aleatòria. A més, sorgeixen altres preguntes metodològiques: (1) fins a quin punt és aleatori estudiar un líder que pot anar més o menys protegit? (1.1) Si va molt protegit, podria ser perquè les institucions són molt fortes i per tant difícils de canviar encara que el líder mori. (1.2) D’altra banda, també podria ser que, com que les institucions són febles, volen protegir el líder que les manté actives. (2) I què passa amb els líders que no van gaire protegits? Són preguntes que potser caldria tenir en compte de cara a futurs estudis.

Sigui com sigui no acaba de semblar una bona idea tractar d’assassinar líders polítics, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista de mantenir alts els ànims de la CIA. Al cap i a la fi, alguna cosa no fas bé si has tractat d’aconseguir un objectiu 638 cops i no ho has aconseguit. Això, o el teu oponent és un geni de la seguretat.

Per cert, si voleu saber en què consistien tots aquests intents d’assassinat us recomano el documental “638 Ways To Kill Castro” que es va emetre fa temps al 30 Minuts. Aquí en teniu el trailer.

La curiosa relació entre les crisis econòmiques i els gratacels

dijous, 26/09/2013

L’altre dia el Financial Times publicava un article sobre els nous edificis que estan dissenyant Apple, Google, Facebook o Bloomberg per ubicar les seves seus i un altre sobre l’augment en la construcció de gratacels a la Xina. En concret, el país asiàtic està en camí de construir un gratacel cada cinc dies durant els pròxims tres anys. La Xina tindrà més de 800 edificis de més de 152 metres a finals del 2016, més de quatre vegades els gratacels dels Estats Units. I aquí ve la part curiosa: la maledicció dels gratacels.

Andrew Lawrence és un economista que va crear el “skycraper index”, concloent que “la construcció de l’edifici més alt del món és un bon indicador de la proximitat d’una crisi econòmica“:

La Gran Depressió va tenir lloc just després d’un gran boom en la construcció de gratacels, com ara el Chrysler Building (1930) o l’Empire State Building (1931). La teoria de Lawrence sembla que no només és aplicable fins a 1998, també es compleix amb l’actual crisi global i el Burj Khalifa, l’edifici més alt del món aixecat l’any 2010 en mig de l’endeutat Dubai.

Ara bé, l’índex no és perfecte. No va poder predir la recessió de 1981-82 i va ser fet servir per predir una crisi a la Xina el 2010 que finalment no es va produir. En realitat no es tracta d’una relació de causalitat, sinó una correlació. Com bé apunten al Financial Times, els gratacels requereixen una inversió de capital i optimisme gegants, cosa que es dóna amb més facilitat en els punts àlgids de les bombolles econòmiques.

Per tant, si els gratacels poden indicar alguna mena d’escalfament de l’economia, què ens estan dient de Google, Facebook o Apple?

Quant cobren els becaris de Wall Street?

dimarts , 9/07/2013

Anteriorment havia parlat de quant cobren els banquers europeus i de com els espanyols eren els millor pagats. L’informe en que es basava l’article era de l’European Banking Authority, pel que no hi apareixien els Estats Units. Aquest cop però, podem fer una aproximació gràcies a les dades de Glassdoor. La informació no fa referència al salari dels banquers, sinó al dels treballadors en pràctiques, els becaris de Wall Street:

El salari d’un becari a Wall Street pot arribar fins als 5.140 dòlars mensuals (uns 3.870 euros) si fa les pràctiques d’estiu a JP Morgan. És a dir, sis cops el salari mínim interprofesional d’Espanya (645 euros). A més, si passat l’estiu aconsegueixen un contracte de pràctiques anuals, arriben a cobrar fins a 61.682 dòlars. Tot i així, JP Morgan no està sol a l’hora de seduir becaris. Merrill Lynch paga 5.000 dòlars mensuals als seus treballadors en pràctiques. Goldman Sachs i Credit Suisse també ronden aquests salaris.

Aquests salaris només són superats per les remuneracions dels becaris de Silicon Valley. Empreses tecnològiques com Microsoft, Google o Amazon no escatimen en sous per als seus treballadors en pràctiques. En el primer cas, Microsoft, arriba a pagar fins a 7.050 dòlars mensuals; Google 6.432 dòlars i Amazon 5.564 dòlars al mes.

I tot això només per feines de becari durant l’estiu.

Nascuts per treballar

dijous, 27/06/2013

S’acosten les vacances d’estiu i, els que tenim la sort de poder treballar, aviat gaudirem d’un període de pausa a les nostres respectives feines. Ara bé, aquest període no és igual a tots els països. De fet, és un aspecte tan diferent entre Estats que n’hi ha que semblen nascuts per treballar:

Segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, els Estats Units estan molt per darrere de la resta de països desenvolupats pel que fa a les vacances i dies festius. Tant és així que els Estats Units són l’única economia avançada que no garanteix als seus treballadors ni vacances ni dies festius pagats.

A falta de requisit legal de donar vacances pagades i dies festius als treballadors, al voltant d’un 25% de la força laboral dels Estats Units no té ni un sol dia de vacances o dia festiu pagat en tot l’any. Ara bé, això no vol dir que no tinguin vacances o dies festius remunerats, ja que dependrà de cada empresa si decideix oferir aquest dret als seus treballadors. Tot i així, la mitjana de dies de vacances pagades voluntàriament per les empreses que es donen al sector privat americà és de 16 dies, un número que no arribaria ni al mínim exigit per llei a qualsevol dels altres 19 països desenvolupats. De fet, la mitjana dels Estats Units només superaria el límit legal al Japó (10 dies).

Com podeu imaginar, aquest problema no afecta per igual a tots els treballadors. La falta de vacances i dies festius pagats és especialment greu entre els treballadors de salaris baixos, les ocupacions a temps parcial i els empleats de petites empreses. Coses de no tenir sindicats.

Creació d’ocupació a quin preu?

dimecres, 5/06/2013

Fa un parell de dies el Consell Assessor per la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) proposava la creació de minifeines (els famosos minijobs) per afavorir la contractació de joves. Aquella mateixa nit, el President Artur Mas assegurava que ell és més partidari dels contractes a temps parcial com alternativa als minijobs.

Aquesta discussió té lloc en un marc bastant depriment: l’ocupació no tornarà a nivells pre-crisi fins el 2018. Però fins i tot arribats a aquella data, l’atur seguirà creixent segons les previsions de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Pot semblar contra intuïtiu que la taxa d’ocupació i la taxa d’atur augmentin al mateix temps, però no és impossible. La raó és que els aturats abandonen la població activa: a més de la meitat dels països estudiats, la participació al mercat laboral ha caigut perquè els aturats abandonen la cerca de feina.

I no només això, la qualitat dels llocs de feina està empitjorant a tot el món, fins i tot en aquells països on la taxa d’atur està caient. El següent gràfic compara la “qualitat de l’ocupació” (salaris, bonificacions, hores treballades, etc.) i la creació d’ocupació entre 2007 i 2011:

 

Resumint: la millor posició l’ocupen els països al quadrant superior dret (són països que creen més i millor ocupació) i la pitjor posició l’ocupen els del quadrant inferior esquerra (països que no només creen menys ocupació, si no que la que creen és pitjor).

No és difícil veure com la majoria dels països estan creant pitjors ocupacions que abans de la crisi. Exceptuant els casos de Corea, Noruega i Polònia, la majoria de les economies on ha baixat l’atur ha estat perquè s’han creat llocs de treball de menor qualitat. El cas espanyol és especialment paradigmàtic (és un outlier brutal), ja que està creant molta menys ocupació, però la que crea és de molta més qualitat. Això que a priori pot semblar una bona notícia (ho és per aquells que aconsegueixen trobar feina), a nivell agregat té un problema: és el camí perfecte per augmentar les desigualtats. Si cada cop es creen menys llocs de feina i els pocs que es creen cada cop són millors, aviat veurem un eixamplament de la polarització social.

Els minijobs es situarien en un espai entremig. Certament un minijob és millor que estar a l’atur, però al mateix temps és pitjor que una bona feina. L’ocupació a mitja jornada juga en un camp semblant. Sigui com sigui, les solucions no són fàcils i el debat està servit.

Les 10 economies més grans del món: 2010 vs 2020

dilluns, 22/04/2013

Molt sovint veiem prediccions sobre el creixement dels països i l’evolució del seu PIB. És cert que moltes d’aquestes prediccions no sempre encerten, però no està de més donar-hi un cop d’ull, encara que sigui de forma crítica. Euromonitor International és una empresa de market intelligence situada a Londres. Es dedica a recopilar i generar un munt d’informació i dades, entre les que destaquen les seves previsions de PIB per a l’any 2020:

Segons Euromonitor International, aquests seran els països amb el PIB més gran per a l’any 2020. Hi trobem la majoria dels països desenvolupats occidentals o membres de la OECD, però també s’hi inclouen molts en vies de desenvolupament. La Xina, Índia, Rússia o Indonèsia en són alguns exemples. Aquesta tendència es veu més clarament si ens fixem en els canvis previstos entre 2010 i 2020:

El primer canvi destacat és que, probablement, la Xina superarà en PIB als Estats Units. La Índia treurà la tercera posició al Japó i Rússia la cinquena a Alemanya. Segons les previsions, els salts més importants els duran a terme Indonèsia (passant de la 15ena posició a la 12ena) i Brasil (de la 9ena a la 7ena). Per altra banda, s’espera que tots els països occidentals rebaixin posicions en diversa mesura. N’hi ha que cauran només un esglaó (Estats Units, Japó, Alemanya, Regne Unit o França) i altres que cauran de forma més contundent, com ara Itàlia (tres posicions) o Espanya (dos posicions).

Això farà que el centre econòmic del món comenci a virar cap a l’Àsia, un tema que ja vaig tractar a “Quin és el centre de gravetat econòmica del món?“.

Per què és important mesurar la desigualtat? (II)

dilluns, 4/03/2013

En altres ocasions ja havia parlat sobre la importància de mesurar la desigualtat, però aquest cop vull parlar sobre la raó per la que mesurar i mantenir uns nivells acceptables de desigualtat és important. La raó és senzilla: els països més desiguals són també els països on els pares determinen de forma més contundent els ingressos futurs dels seus fills i, per tant, existeix poca mobilitat social. Ningú escull la família en la que neix, pel que no és just que uns parteixin de posicions més avantatjades que altres. La igualtat d’oportunitats significa que les desigualtats entre adults no són defensables quan són el resultat de diferents circumstàncies de partida, situació que és dóna de forma més contundent en països desiguals, on els fills de les famílies riques tendiran a ser rics i els de les pobres tendiran a ser pobres.

Aquesta relació es representa amb el vincle (l’elasticitat) entre els ingressos dels pares i els ingressos futurs dels fills:

Les barres més llargues representen una major relació entre el salari dels progenitors i el salari dels fills, és a dir, països amb una baixa mobilitat social. Els que surten més mal parats són el Regne Unit, Itàlia i els Estats Units. Espanya es troba en una situació semblant a la francesa, a més del doble de distància dels països amb més igualtat d’oportunitats. Això significa que el 40% dels ingressos dels espanyols venen determinats per la posició econòmica dels seus pares i no pas de la seva valia o pel seu esforç personal. Finalment, els països amb més mobilitat social són els sospitosos habituals: Dinamarca, Noruega i Finlàndia. Si un pare guanyava el doble dels ingressos mitjans a Dinamarca, el seu fill només guanyarà un 15 per cent per sobre de la mitjana, als Estats Units, aquesta diferència és del 50 per cent.

Però, què determina aquesta elasticitat entre ingressos dels pares i els ingressos futurs dels fills? En bona mesura, el que es coneix com “Great Gatsby Curve“:

Els països es poden moure en aquest gràfic entre dues dimensions. El moviment horitzontal d’esquerra a dreta suposa un moviment des d’una posició de baixa desigualtat a una posició final amb més desigualtat. El moviment vertical de baix a dalt representa un moviment des d’una situació econòmica amb més mobilitat social a una altra amb menys mobilitat.

Dit d’altra forma, més desigualtat implica una major transferència de situació econòmica a través de les generacions. En societats més desiguals, els pobres tenen més probabilitats que els seus fills acabin sent pobres, i els rics són més propensos a que els seus fills romanguin en els esglaons superiors de l’escala econòmica.

Però no només és un tema de justícia, també és un tema d’eficiència. Si bé és cert que un cert grau de desigualtat és desitjable perquè envia senyals i incentius a la millora i a l’esforç, una desigualtat massa elevada té conseqüències sobre l’eficiència i sobre l’estabilitat macroeconòmica dels països. La falta de mobilitat social fa que les persones amb talent o treballadores tinguin més difícil l’ascens econòmic i social, el que repercuteix sobre el rendiment econòmic i social dels països.

Equilibri pressupostari a llarg termini

dijous, 24/01/2013

Que l’equilibri pressupostari a llarg termini és desitjable és una afirmació que (gairebé) ningú gosa discutir. És cert que el concepte “llarg termini” és difús i alguns el definiran com aquell a 5 anys vista, altres a 10 i altres parlaran de cicle econòmic. El curiós de tot això és que sovint ens fixem en els exemples equivocats:

Hi ha un grup de països que no ha tingut ni un sol any sense dèficit pressupostari: França, Grècia i Portugal. Itàlia ha incomplert l’equilibri pressupostari en un 95% dels anys, Alemanya (el paladí del dèficit zero) en un 90%, el Regne Unit i Espanya en un 85% i els Estats Units en un 81%. A molta distància es troben països més equilibrats, com Finlàndia (amb un 41% d’anys de dèficit) i, especialment, Noruega (18% dels anys amb dèficit).

Què vull dir amb aquest gràfic? Tres coses:

(1) En primer lloc, ningú s’ha comportat de forma “responsable” si entenem com “responsabilitat” aconseguir un equilibri pressupostari. Els més responsables han estat els països nòrdics, incloent Suècia que no apareix al gràfic.

(2) En segon lloc, Alemanya no és el millor exemple d’equilibri pressupostari (cosa que ja havia dit en altres ocasions). Aquesta obsessió amb la reducció del dèficit a tota costa i en poc temps no només ha estat incomplerta durant molts anys per aquells que la prediquen, si no que tampoc es desitjable ni és la forma de sortir de la crisi.

(3) En tercer lloc, que hi ha països perfectament capaços d’assolir uns nivells d’equilibri envejables. Aquest segon punt és important perquè molt sovint els països nòrdics són fets servir com a exemple a seguir per la socialdemocràcia de casa nostra, fet que comparteixo. Ara bé, posats a fixar-nos en la seva gestió, tampoc podem deixar de banda que es tracta de països amb equilibris pressupostaris a llarg termini, el que probablement ajuda a explicar la fortalesa amb la que acostumen a resistir les crisis.

Resumint: un pressupost equilibrat a llarg termini és importantíssim. I no és una afirmació que ens ha de fer por. De fet, això de l’equilibri pressupostari a llarg termini és d’allò més keynesià. Fins i tot n’hi ha que diuen que és un invent de la socialdemocràcia sueca.

Els vincles entre política i negocis

dijous, 20/12/2012

Que els interessos comercials (com molts altres interessos) tracten d’influir en la formulació de polítiques ho sabem tots. Aquesta infuència es pot exercir legalment a través de grups de pressió o il·legalment a través de suborns. Però xafardejant una mica he trobat una altra forma que no acostumem a tenir tan present i que podria indicar que la relació entre els interessos comercials i la política es troben més integrats del que ens pensem.

Els empresaris poden entrar en política bàsicament de dues formes: presentant-se a les eleccions o sent nomenats per a càrrecs importants. La primera opció és la més comuna entre països en vies de desenvolupament, la segona és la forma d’entrada en política més probable en països desenvolupats.

Per estudiar aquest fenòmen, Christoph Moser i Simon Luechinger (University of Lucerne i KOF Swiss Economic Institute respectivament), han publicat un estudi fent servir dades sobre el nomenament de càrrecs del Departament de Defensa dels EUA durant sis administracions presidencials. Concretament es va observar l’efecte d’aquests nomenaments en els preus al que cotitzaven a borsa les empreses a les que estaven vinculats els designats. Aquests van ser els resultats:

Donada la importància de les connexions al Departament de Defensa i el volum de les compres que aquest efectua, els autors de l’estudi van trobar que els inversors esperen clarament que les empreses amb vincles polítics treguin profit d’aquestes connexions. A més, aquests efectes són majors a mesura que el nomenament és per a posicions superiors de govern. Un altre dels aspectes destacats és que també hi ha un major “efecte nomenament” si la persona designada no estava inclosa dins de les candidatures esperades o no era el candidat principal.

Aquestes dades són dels Estats Units, però estaria bé veure si aquest efecte també es produeix a nivell espanyol o català.

Alguns apunts sobre la quita del deute públic

dilluns, 19/11/2012

El volum dels deutes públics no deixen d’augmentar i ja són grans problemes a determinats països, en especial a Grècia:

Davant d’aquesta situació, hi ha moltes veus a Europa que comencen a reclamar una quita, és a dir, deixar de pagar una part del deute grec. És important remarcar que això no sempre es tan bona idea com sembla. I no sempre ho és perquè comporta cert risc moral:

  • Com respondrien els polítics grecs a una quita? Si amb la pressió de deute públic que tenen són incapaços de fer moltes de les reformes que han pactat, com actuaran si aquesta pressió es veu rebaixada?
  • Com respondran la resta de països amb deutes elevats? Els encoratjarà a seguir el camí de Grècia? Total, si al final et fan una quita, això que t’estalvies. I els països en vies de desenvolupament com s’ho prendran? Què passa amb el seu deute?
  • Com afectarà això als mercats internacionals? Si es produeix una quita a Grècia, el més lògic és que els mercats responguin amb un augment de la pressió cap a països en situació similar (Espanya inclosa). Si la seva inversió comporta més risc d’impagament (Grècia suposaria un precedent) els interessos seran més elevats.

Amb això no vull dir que Grècia no hagi de tenir una quita, simplement vull posar de manifest que amb decisions tan delicades com aquestes el risc moral és elevadíssim i pot acabar sortint més cara la solució que el problema. Alemanya ho sap i per això no deixa de negociar amb Grècia noves reformes i amb els creditors millors condicions. Potser si el nostre Banc Central Europeu s’hagués posat les piles molt abans com ho va fer la Reserva Federal Americana, això no hagués passat.