ARA Emprenem

Fa bastants anys que els emprenedors són els pilar sobre el que se suposa que edificarem la nova economia que ens traurà de la crisi. És cert que la creació d’empreses és una de les claus per revertir la situació actual, però atenció que no només hem de crear moltes empreses, també les hem de crear bones. La quantitat és important, però cal prestar atenció a la qualitat. No serveix de gaire crear empreses sota la cobertura de subvencions a PIMEs si un cop aquestes ajudes s’exhaureixen l’empresa deixa de ser rentable. O un cas més pervers encara i del que parlaré en aquest article: els casos d’empreses que prefereixen no créixer per seguir rebent determinades subvencions, beneficis fiscals o no enfrontar-se a barreres legislatives.

Abans de res, però, deixeu-me enquadrar l’argumentació. Espanya és un país de PIMEs, ho sap tothom perquè apareix a tots els discursos polítics que parlen sobre recuperació econòmica. Ara bé, contràriament al que es desprèn d’aquests discursos, tenir tantes PIMEs no és necessàriament bo:

A Espanya un 62’8% dels treballadors és empleat d’una empresa de menys de 50 treballadors. A priori no sembla una notícia ni bona ni dolenta (què més dóna on estiguin empleats mentre no estiguin a l’atur?), però alguna cosa falla quan els teus companys de gràfic són Grècia, Itàlia, Portugal o Mèxic i en canvi els més allunyats són els Estats Units, Regne Unit, Finlàndia o Dinamarca. De fet, tenir tantes PIMES podria ser una de les raons per les que Espanya és tant poc productiva:

Segons les dades de l’Eurostat, les PIMEs són menys productives que les empreses més grans. El valor afegit brut per cada persona ocupada és una mesura de la productivitat dels treballadors i aquesta augmenta a mesura que la mida de l’empresa és més gran. És a dir, una persona fa més feina (produeix més), treballant en una empresa gran que en una petita. La gran empresa espanyola és 3 cops més productiva que les microempreses i el doble de productiva que les empreses mitjanes. Hi ha raons que ho expliquen, com són les economies d’escala, diversificació i especialització de tasques o una major inversió en innovació. Veient això, no és difícil entendre la situació d’Espanya; sent un país on la majoria del seu teixit empresarial està format per PIMEs és normal que tingui una productivitat més baixa que els seus veïns amb empreses no tan petites.

A la resta d’Europa, aquesta tendència pel que fa a la productivitat és semblant, tot i que amb algunes diferències:

A nivell internacional hi ha països, com Alemanya, que segueixen la tendència espanyola en productivitat segons la mida de l’empresa, això sí, sent més productives a tots els nivells de petita i mitjana empresa. Després en tenim altres on hi ha un equilibri més o menys semblant entre la productivitat de totes les empreses, com és el cas del Regne Unit. Per altra banda hi ha el cas de Finlàndia, on també augmenta la productivitat a mesura que l’empresa es fa més gran però després decau quan assoleix el màxim nivell. Sigui com sigui, hi ha una tendència clara: a mesura que augmenta la mida de l’empresa, tendeix a augmentar la seva productivitat.

Per tant, necessitem que les nostres PIMEs augmentin de mida. D’aquesta forma podrem crear més ocupació i més productiva. Ara bé, si créixer és tant bo, com és que les PIMEs espanyoles no creixen? Probablement és més per una raó de disseny institucional que econòmica:

El gràfic mostra la distribució de la població assalariada del sector privat a Espanya en funció de la mida de les empreses a principis del 2011. Si no hi hagués cap interferència i tot es regís per criteris purament econòmics hauríem d’esperar una distribució regular dels treballadors, però això no és així. Hi ha una concentració d’assalariats en empreses d’entre 20 i 49 treballadors (just per sota el límit de 50 que suposa esdevenir una mitjana empresa) i una altra concentració al grup d’entre 200 i 499 treballadors (el grup que inclou el límit de 250 treballadors a partir del qual s’esdevé una gran empresa).

El que estem veient és que hi ha una barrera entre la petita i la mitjana empresa i entre la mitjana i la gran empresa. Les grans empreses compten amb departaments legals, comptables o de recursos humans que els permeten tenir sota control tota la burocràcia i especificitats fiscals o legals, avantatge del que no disposen les petites empreses. Aquestes petites empreses acostumen a estar formades per un petit grup de socis que, quan assoleixen determinat volum de benefici o de treballadors, han de decidir entre: (1) quedar-se tal com estan, mantenint-se artificialment petits o (2) realitzar un esforç econòmic i de dedicació en formació i adaptació de l’empresa amb uns resultats incerts, a més d’una probable nova entrada de capital que suposarà una reducció parcial (o total) de la gestió empresarial. De moment, sembla que la tendència és a escollir la primera opció. Ara bé, l’elecció podria ser diferent si aquestes barreres fossin més petites, el que suposaria un esforç econòmic i d’organització menor per a l’empresari.

Que podem veure a partir de totes aquestes dades? Doncs que cap política és completament innòcua i és molt probable que ens trobem amb incentius no previstos si no ha estat ben dissenyada. Algunes de les polítiques benintencionades destinades a la creació o recolzament de PIMEs poden convertir-se en incentius al no-creixement. La creació d’exempcions regulatòries i fiscals o una normativa de comptabilitat menys exigent per ajudar a les PIMEs pot acabar convertint-se en una barrera al seu propi creixement si aquestes excepcions o ajudes són percebudes com majors als beneficis de l’augment d’operacions.

Per tant, tenint tot això present, potser caldria prestar més atenció a polítiques de creixement empresarial i tractar que la distribució d’ocupació entre empreses de diferents mides assolís un nivell semblant al d’Alemanya. Una empresa té més oportunitats d’èxit i de donar el salt al mercat exterior a mesura que augmenta la seva mida. De fet, és un bon camí a la recuperació de la productivitat i la competitivitat de l’economia espanyola.