Per què segueix augmentant la desigualtat?

dijous, 31/05/2012

Ja n’he parlat algun altre cop, però ho torno a repetir: una desigualtat excessiva pot comportar un menor creixement. Sobre el tema de la desigualtat, la OECD ha publicat un informe titulat “Divided We Stand: Why Inequality Keeps Rising” amb dades molt interessants:

La desigualtat d’ingressos bruts és aquella que existiria si l’Estat no intervingués de cap forma, mentre que la d’ingressos disponibles és la desigualtat final després de totes les intervencions de l’Estat. La desigualtat dels ingressos de les llars espanyoles es situa al voltant de la mitjana de la OECD: per sota dels Estats Units, Itàlia, Portugal o el Regne Unit, però per sobre d’Alemanya, França i els països escandinaus. A Espanya, els impostos i les prestacions socials redueixen, en conjunt, un quart de la desigualtat, una proporció semblant a la mitjana de la OECD. Espanya doncs, es troba sobre la mitjana pel que fa a redistribució.

A més, aquesta desigualtat ha tingut una evolució diferent a l’observada a la majoria de països:

La desigualtat ha disminuït des de mitjans dels anys 80, contràriament al que ha passat a la majoria de països de la OECD, on la tendència ha estat a l’alça durant els darrers 25 anys. Les raons són diverses: un augment de l’ocupació durant els 15 anys previs a la crisi (el que explica un 70% de la reducció de les desigualtats) i un augment de la taxa d’ocupació femenina (un +30%) que va fer augmentar els ingressos de les famílies. A més, l’1% més ric espanyol va augmentar els seus ingressos de forma moderada, passant de controlar un 8’4% de la riquesa el 1990 a un 8’8% el 2005. En canvi, als països anglosaxons aquesta proporció es va multiplicar per dos en el mateix període de temps. Tot i així, la desigualtat espanyola s’ha incrementat en els últims dos anys degut a la crisi i els seus efectes sobre el sistema impositiu i les prestacions socials:

(1) Destrucció ocupació. Si hi ha una opció per excel·lència que fa disminuir la desigualtat és l’ocupació, de la mateixa forma que la destrucció d’ocupació té l’efecte contrari, augmenta les desigualtats. Per solucionar-ho no només cal crear més llocs de treball, també cal crear-ne de millors.

(2) Polítiques fiscals i prestacions socials. Especialment en temps de crisi, és l’altre gran pilar de l’augment o disminució de la redistribució. Si l’Estat redueix les prestacions socials i els serveis públics al mateix temps que augmenta impostos, el que està fent és alimentar la desigualtat. L’Estat ha d’evitar les pèrdues econòmiques dels grups de baixos ingressos mitjançant transferències governamentals i polítiques d’ajuda ben dissenyades.

Els deutes del sector privat a Espanya

divendres, 25/05/2012

L’altre dia ja vaig parlar sobre el deute total dels països i quin paper hi jugava el sector públic en cada cas. Hi havia casos on el sector públic havia estat irresponsable (Grècia o Itàlia), però en altres el problema era de sector privat (Espanya o Portugal). I dins del sector privat, concretament de les famílies i en major mesura de les empreses no financeres. Allí s’hi mostrava que les empreses no financeres acumulaven un deute del 134% del PIB espanyol, o el que és el mateix si parlem en números absoluts: 1.476.546 milions d’euros.

Ara bé, allò realment sorprenent no és la quantitat (que sí, és estratosfèrica) si no qui és el propietari d’aquest deute:

Dels 1.476.546 milions d’euros que deuen les empreses no financeres, el 43% pertany a les 29 empreses més grans d’Espanya (excloent bancs). És a dir, només les 29 empreses de l’IBEX 35 que no són bancs acumulen 638.869 milions d’euros de deute o, el que és el mateix, un 58% del PIB espanyol.

L’escàndol ja va aparèixer al New York Times la setmana passada, que es feia ressò dels deutes de grans empreses com la del Grupo ACS (l’empresa de Florentino Pérez). Ara, també hem vist com Standard & Poor’s qualifica el deute de Telefónica amb BBB (a dos passos del bo escombraria). La gran majoria d’aquestes grans empreses no estan endeutades d’aquesta forma perquè aprofitessin els temps de bonança per invertir en I+D+i o en millorar la seva productivitat. No. Estan així perquè es van dedicar a comprar grans quantitats de participacions d’altres empreses espanyoles i estrangeres (recordeu aquella època en que veiem OPAs a tort i a dret?) . Però això és un problema del que ja parlaré un altre dia: la financiarització de l’economia.

Mercats laborals amb problemes d’emparellament

dijous, 24/05/2012

L’any 2010 el Premi Nobel d’Economia va anar a parar a tres professors: Peter Diamond, del MIT, Dale Mortensen, de la Northwestern University, i Christopher A. Pissarides de la London School of Economics. La seva recerca es centrava (i es centra) en els mercats laborals on els ocupadors, normalment empresaris disposats a contractar, tenen dificultats per trobar-se amb aquells disposats a treballar. Tractaven d’explicar per què la gent triga tant temps a trobar feina, fins i tot en temps de bonança econòmica, i per què a determinats països hi ha tants aturats encara que hi hagi llocs de treball disponibles. Una de les raons per les que això passa és la falta d’adequació entre les necessitats de l’ocupador i la formació/experiència del treballador:

Aquest gràfic és del darrer informe de la OECD sobre mercats laborals i polítiques de capacitació (formació + experiència). Les barres de color blau indiquen el percentatge d’ocupadors que han afirmat patir dificultats per trobar treballadors degudament qualificats. El Japó, la Índia, Brasil i els Estats Units són els països amb un percentatge més alt d’empresaris que s’enfronten a l’escassetat de personal qualificat.

Que això passi pot ser degut a diversos factors. Pot ser que, com afirmen els tres premis Nobel, tinguin dificultats per trobar-se ocupadors i treballadors. També pot ser que els ocupadors no estiguin oferint salaris prou alts per atraure treballadors amb la capacitació que busquen o que els treballadors hagin de dedicar cert temps a formar-se de cara a esdevenir els candidats que el mercat laboral requereix. O una barreja de tot plegat.

El problema d’Espanya sembla ser diferent. Els empresaris no tenen gaires dificultats per trobar personal qualificat, però l’atur és molt elevat. Això fa pensar que el drama espanyol té més a veure amb una falta d’ofertes laborals que amb una falta de qualificació dels treballadors.

En qualsevol cas, sigui per la banda dels ocupadors o per la banda dels treballadors, trobar parella no és fàcil.

L’exposició dels bancs europeus al deute grec i espanyol

divendres, 18/05/2012

Potser això ajuda a entendre per què Alemanya pressiona tant a Espanya:

Al cap i a la fi, Merkel té tot l’interès del món en que els seus bancs no perdin gaires euros.

Transport públic: Estats Units VS Europa

divendres, 18/05/2012

Via The Atlantic he descobert a Stefan Wehrmeyer, l’autor de la web Mapnificent. Es tracta d’una pàgina que fa servir les dades de Google Maps sobre trànsit i transport públic per calcular quina distància pots recórrer en un determinat temps. La comparació entre ciutats s’ha fet observant la distància que es pot desplaçar una persona en 30 minuts fent servir un bitllet de transport públic:

Com es pot veure als mapes, 30 minuts donen per molt a algunes ciutats i poc a altres. Miami, per exemple, ofereix una possibilitat de transport públic molt més petita que Nova York o Los Angeles. Tot i així, en general, les ciutats europees abasten una àrea molt més gran que les americanes. La raó té molt a veure amb la concentració i densitat de persones; molt més elevada a les ciutats europees que a les americanes, que són més extensives. Per cert, aquesta és una de les raons per les que Europa és més sostenible en termes ecològics que els Estats Units. Ja en parlaré més endavant. 

És el sector públic culpable de la crisi?

dimecres, 16/05/2012

Sovint sentim que el sector públic és el culpable de la crisi a Europa. Es diu que els governs han gastat més del compte, endeutant-se per sobre de les seves possibilitats i que ara cal pagar per aquests excessos en forma d’austeritat. Doncs bé, ni la crisi és igual a tot arreu ni ho és per les mateixes raons, el que implica que si apliquem les mateixes solucions a tots els països el més probable és que acabem empitjorant el problema.

En primer lloc, ni els deutes són del mateix tipus a tots els països ni la seva distribució és homogènia. Aquestes diferències són vitals per entendre quins són els moviments que ha d’emprendre cada país per acabar amb el seu deute:

Hi ha països que efectivament tenen un endeutament públic molt elevat com a proporció del deute nacional total: el Japó o Itàlia en són exemples. És la conseqüència de governs poc responsables o víctimes de col·lapses de bombolles immobiliàries durant els anys 90. Altres països, com el Regne Unit, tenen un problema greu d’endeutament de les seves institucions financeres, encara que l’endeutament familiar o d’empreses no financeres també es troba per sobre de la mitjana. Un tercer grup és el que integren els Estats Units, Canadà i Austràlia, on el tipus de deute que representa una porció més gran en relació al PIB és el de les llars. Espanya té dos problemes: (1) un gran deute de les empreses no financeres i (2) un endeutament de les llars per sobre de la mitjana. A priori, el deute públic no és cap problema, excepte pel fet que per culpa de l’endeutament del sector privat el sector públic ha de gastar més i ingressar menys. Per tant, si es vol solucionar el deute públic, caldrà solucionar el privat reactivant el creixement i no al contrari.

Del primer punt en parlava la setmana passada el New York Times en un artícle que va recórrer les xarxes socials a gran velocitat. El segon és l’endeutament de les llars, un 82% del PIB. Les raons són diverses i donen per a un nou article, però no crec que tingui a veure amb la conclusió fàcil de que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; sospito que va més en relació amb una pèrdua de capacitat adquisitiva que ha forçat a l’endeutament.

Per tant, quan es parla de que la crisi a l’eurozona és culpa del sector públic hem de respondre que “depèn del país”. Aquest gràfic està centrat en els països que es consideren els principals culpables de la situació actual:

Entre els països que pateixen de forma més severa la crisi, només Irlanda té un deute total fora de control, 663 cops el seu PIB. A Grècia i Itàlia el seu endeutament global és relativament moderat, però la relació del seu deute públic en relació al PIB és notablement més alta que a la resta de països. Espanya i Portugal tenen nivells d’endeutament molt elevats, però no per culpa dels seus sectors públics, si no per culpa de les seves empreses no financeres i en menor mesura per les seves llars. Tot i les seves diferències, aquest grup de països s’enfronta a uns elevats costos d’endeutament a causa de les febles perspectives de creixement.

L’autèntic drama és que s’estan aplicant les mateixes mesures a països amb casuístiques completament diferents. Grècia i Itàlia tenen un tipus de crisi, però Espanya i Portugal en tenen una altra molt diferent que no es solucionarà amb més austeritat. Es solucionarà amb algunes propostes que vàrem comentar en un article de la setmana passada.

NOTA: Aquesta tarda el Financial Times ha publicat un article titulat “Spain-style devolution can be part of a crisis solution” on es parla del mateix que he dit aquest matí; Espanya no és Grècia: “The causes of Greece’s problems really were different: breathtaking fiscal profligacy, much of it concealed; a dysfunctional tax system that encourages evasion; clientelism in the public sector alongside protection for closed professions in the private sector. Spain is more like Ireland. Both had low sovereign debt and balanced budgets before the crisis. Both used the cheap and easy credit that followed the introduction of the euro to go on real estate binges that compromised their banks“. Doncs això, a veure quan em fitxen de columnista pel Financial Times.

Lliçons pel que fa a les respostes a la crisi: Estats Units VS Europa

divendres, 11/05/2012

Els Estats Units i Europa han escollit camins diferents per resoldre les seves respectives crisis. Si bé és cert que Europa està començant a assumir que hauria d’haver escollit el camí americà, les respostes a banda i banda de l’Atlàntic han estat ben diferents.

Als EUA, davant del risc que suposava la ruptura del seu sistema financer, el Tresor i la Reserva Federal van decidir intervenir agressivament per contenir els danys. El Departament del Tresor va presentar el “Troubled Assets Relief Program” (TARP) (Programa d’Alleujament d’Actius en Problemes, amb traducció matussera) per ajudar als bancs amb problemes i recapitalitzar les institucions financeres que necessitessin injeccions. Per la seva part, la Reserva Federal va oferir-se com a prestador, assegurador i comprador d’última instància per als mercats financers.

Per contra, Europa va escollir un altre camí empesa per una falta de voluntat política motivada per les inclinacions ideològiques dels dirigents amb més poder, Merkel i Sarkozy, evitant que el Banc Central Europeu intervingués amb contundència. El resultat el coneixem: els mercats de crèdit es van congelar, elevant els rendiments del deute sobirà fins a límits que vorejaven l’abisme. El BCE es va negar a prestar a bancs o Estats amb problemes i així va seguir fins que la situació va empitjorar notablement.

Quina de les dues opcions va ser millor elecció? Un bon article del New York Times en parla:

La taxa d’atur dels Estats Units no ha deixat de caure, mentre que el número de desocupats de la zona euro ha pujat fins al nivell més alt des que la moneda es va introduir fa una dècada. Pel que fa a la percepció general dels negocis, les empreses americanes diuen que es troben en millor situació que fa un any i que estan recuperant comandes, el que els fa ser optimistes de cara a seguir sumant treballadors. A la zona euro en canvi, la percepció és que les condicions s’estan deteriorant.

L’evolució de les accions i dels valors financers segueixen tendències similars. Empesos per la millor situació del mercat laboral i la recuperació econòmica americana, les 500 empreses més grans dels Estats Units han recuperat ja el seu creixement. Europa no pot dir el mateix de les seves 350 empreses més grans ni de les seves institucions financeres.

Per tant, què podem aprendre de les respostes a la crisi dutes a terme als Estats Units i les aplicades a Europa?

(1) El missatge més clar i contundent: els mercats no s’arreglen ells sols i quan pateixen crisis financeres tan fortes, els governs i els bancs centrals han d’intervenir de forma decidida. Aquesta intervenció és especialment important en sistemes financers on existeixen institucions “too big to fail” que poden portar a un enfonsament generalitzat.

(2) Els mercats financers han assolit una importància desproporcionada per determinar la situació econòmica d’un país. Encara que el sector financer ocupi una porció molt petita de l’economia i que les persones ocupades en aquest sector representin un petit percentatge de la població activa, la seva bona salut és vital per al futur de qualsevol economia moderna. Per tant, cal vigilar-los més insistentment (cosa que per cert, no va fer el Banc d’Espanya quan tocava).

(3) Un dels errors a les dues bandes de l’Atlàntic és que hi ha una diferència de tracte entre institucions financeres i els ciutadans. Mentre que el primer grup rep injeccions de liquiditat il·limitades a interessos baixos o la reprogramació dels seus deutes en condicions molt favorables, això no passa amb les famílies. Les execucions de desnonaments de persones que no podien pagar les hipoteques només s’ha convertit en una font de preocupació quan han començat a amenaçar la situació d’alguna institució financera exposada a ser intervinguda. És a dir, els elements disciplinadors del lliure mercat només estan reservats per a les llars i les petites empreses, mentre que els gegants del sector financer no s’enfronten a aquestes limitacions. Les externalitats negatives creades per les institucions financeres no les internalitzen.

En definitiva, potser que deixem de fer cas a Alemanya i comencem a fixar-nos més en Suècia o els Estats Units.

Com sortir de la crisi: el cas de Finlàndia i Suècia

dimecres, 9/05/2012

A l’article que vaig penjar l’altre dia sobre austeritat i creixement em van deixar el següent comentari: “L’austeritat no és més que l’adaptació del sistema públic a la economia real. Jo penso que els canvis estructurals són necessaris i que les polítiques de creixement han d´anar encaminades a activar el sistema productiu però en el sector privat, o sigui, les empreses; i mantenir l’austeritat del sistema públic fins que hi hagi creixement de la economia.” I parlant amb algun polític i un diputat em van defensar la mateixa posició. Segons aquesta tesi, si acabem amb el palanquejament (el deute) del sector públic, el sector privat podrà créixer i rellançar l’economia. El problema és que l’equació funciona, però a la inversa.

Finlàndia i Suècia, dos camins diferents

Durant els anys 80, Finlàndia i Suècia van inflar bombolles immobiliàries i creditícies que van acabar en crisis financeres. A partir de 1990, van entrar en recessió a mesura que el sector privat s’enfonsava i el sector públic s’endeutava. Suècia va doblar el seu deute públic i Finlàndia el va triplicar. Veient la situació, tots dos països van emprendre accions amb la voluntat de retornar al creixement. Quatre anys més tard, el 1994, Suècia tornava a créixer i va iniciar un procés de disciplina fiscal i de despalanquejament del sector públic seguint el següent esquema:

El gràfic serveix per fer-nos una idea de l’evolució que podem esperar de la crisi a Europa. Durant la primera fase de la recessió els dos països nòrdics van patir una situació de caiguda semblant. El seu PIB va caure a una mitjana anual del 3%. Posteriorment, les llars, les empreses i les institucions financeres van tractar de reduir el seu deute, obligant al país a oscil·lar entre taxes de creixement positives i negatives (un 1% de mitjana) i un augment del deute públic (durant 4 anys en el cas de Suècia i 6 en el de Finlàndia). A mesura que l’economia lluitava per sobreviure, els responsables polítics dels dos països van iniciar un procés de reestructuració i de nacionalització dels seus sectors bancaris, fins i tot creant un Banc Dolent en el cas de Suècia. D’altra banda també van promulgar una sèrie de reformes estructurals per impulsar la productivitat i millorar la competitivitat de les seves economies mitjançant canvis legislatius i projectes d’inversió pública.

L’any 1994, el creixement econòmic va començar a recuperar-se, creant les condicions òptimes per al darrer escenari, el despalanquejament del sector públic. A Suècia, el Partit Social Demòcrata va prometre portar les finances públiques sota control, reduint el dèficit fiscal del país d’un 7 per cent del PIB el 1993 (més del que té actualment Espanya) a zero el 1998 i van fer augmentar la inflació, així que poc a poc van començar a reduir el nivell de deute del sector públic en relació amb el PIB. Sense pressa però sense pausa.

Finlàndia en canvi va prendre un camí lleugerament diferent, semblant al que actualment recorre Europa. Va decantar-se per polítiques d’austeritat abans d’haver recuperat un creixement econòmic suficient per suavitar els efectes negatius del despalanquejament. Lluny de sortir de la crisi, el resultat va ser el mateix que estem patint nosaltres: augment de l’atur i allargament de la recessió. L’any 1992, un cop identificat l’error van procedir a aplicar polítiques d’estímul de l’economia i de reformes a l’estil suec, reservant el despalanquejament públic per quan arribés el creixement.

Per tant, què podem aprendre de l’experiència sueca i finesa?

(1) Cal estabilitzar el sistema bancari. A Finlàndia i Suècia els bancs que requerien poc capital van ser recapitalitzats, la resta nacionalitzats. Aquest és un punt clau per començar a parlar de despalancament. A Espanya sabem fa anys que el sistema bancari ha de ser intervingut i aquí ningú mou ni un dit. Senzillament es va esperant a que els bancs caiguin un per un quan la seva situació ja és insostenible. Cada cop que un polític o banquer afirma que el sistema financer espanyol és fort i completament segur, Espanya s’apropa una mica més a la situació que va patir (i pateix) el Japó.

(2) Cal establir un pla a llarg termini de sostenibilitat fiscal. Aplicar massa aviat i de forma massa agressiva polítiques d’austeritat per reduir la despesa pública frena la recuperació econòmica. Això ho va descobrir Finlàndia el 1992 (dos anys després de l’inici de la seva crisi) i Europa ho comença a descobrir ara (quatre anys tard). D’altra banda, també ha de ser ferm el compromís dels governs per fer front al deute públic un cop el país torni a créixer. Aquest és el moment en que cal iniciar el despalanquejament del sector públic, retornant tot el deute creat per impulsar els plans d’estímul.

(3) Calen reformes estructurals. Suècia i Finlàndia van dur a terme reformes per millorar les seves economies. Reformes per augmentar la productivitat i el creixement de sectors com el comerç minorista o la banca. En canvi, el Japó no va fer aquestes reformes, convertint-se en una economia a dues velocitats: una altament productiva i orientada a l’exportació i una altra formada per petites i mitjanes empreses molt menys productives i orientades al sector domèstic. Us sona aquest segon grup? Sí, és una de les raons per les que Espanya (en tenir tantes PIMES) és tan poc productiva.

(4) Cal augmentar les exportacions. Entre 1994 i 1998, les exportacions de Suècia i de Finlàndia van créixer un 9’7% i un 9’4% anual respectivament, ajudant a revifar les seves economies durant la segona fase de creixement econòmic i despalanquejament del sector públic. Es tractava d’un petit grup de grans empreses orientades a l’exportació, com ara la finlandesa Nokia. D’altra banda, la deprecació de la moneda també va ser una ajuda per impulsar les exportacions.

(5) Cal estabilitzar el sector immobiliari. Fa falta revisar la legislació relativa a l’ús del sòl. Posar traves a la nova construcció d’habitatges on realment no facin falta i rebaixar el preu dels ja existents fins al seu valor de mercat. Ara bé, a Espanya això portarà anys donada la magnitud de la bogeria de la bombolla immobilària.

NOTA: Si voleu més informació sobre la crisi de Suècia i Finlàndia podeu consultar aquest paper de Jaakko Kiander i Pentti Vartia, “Lessons from the crisis in Finland and Sweden in the 1990s”. A més, també hi ha més solucions complementàries que tenen a veure amb polítiques del Banc Central Europeu o del Banc Europeu d’Inversions, en parla Joseph Stiglitz a “After austerity“.

Quin és l’impacte de l’austeritat sobre el creixement d’Europa?

dijous, 3/05/2012

Paul Krugman (al New York Times) i Martin Wolf (al Financial Times) han publicat fa poc un parell d’articles on analitzen les conseqüències de les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant a Europa. Independentment de que el gràfic de Krugman és estèticament nefast, m’ha semblat més interessant el de Wolf, que compara austeritat i creixement:

La conclusió és clara (una R2 de 0’52 en ciències socials no està gens malament!): quant major és la política d’austeritat, major és la caiguda del creixement. No és d’estranyar, ja que les polítiques d’austeritat tenen efectes contractius. Tot i així, un parell de coses a destacar segons Wolf:

(1) Malta, França i Alemanya creixen tot i haver aplicat polítiques d’austeritat. Ara bé, els ajustaments fiscals que han fet són més aviat petits i tenen un creixement també petit. Res a veure amb el que estem veient a Itàlia o Espanya.

(2) Finlàndia i els Països Baixos han patit petites contraccions tot i les polítiques aplicades.

Per tant, no podem observar cap evidència de que les polítiques d’austeritat generin un augment de la confiança dels mercats que compensin els efectes directes de les contraccions i permetin fer créixer l’economia. En realitat, l’austeritat comporta el que exactament estem veient: petites contraccions porten a recessions i grans contraccions porten a grans depressions.

És per això que les veus reclamant el final de les polítiques d’austeritat són cada cop més fortes. Lawrence Summers, president de la Harvard University entre 2001 i 2006 i actualment professor en aquesta mateixa universitat, va publicar fa uns dies un article al Financial Times on afirmava:

“Les mesures d’austeritat a nivell nacional són contraproduents en termes de solvència. La contracció fiscal redueix els ingressos, el que limita la capacitat de pagar els deutes.”

Polítics com Hollande comencen a entendre que aquest no és el camí a seguir: els problemes financers d’Europa deriven de la falta de creixement. Veurem si té sort convencent als alemanys de que l’austeritat és un tractament per al símptoma, no per a la causa.

NOTA: Per cert, l’Organització Internacional del Treball opina el mateix: “Austerity measures are hampering economic growth as they are implemented across the board, without regard to high adverse multiplier effects“.

La situació del mercat immobiliari a Barcelona

dijous, 26/04/2012

Que la situació del mercat immobiliari a Espanya és un desastre ja ho sabem. Ara, gràcies a la gran feina del Departament d’Estudis Fiscals de l’Ajuntament de Barcelona, també podem fer una diagnosi de la capital catalana. Tot i que ja us aviso: segueix una tendència semblant a la de la resta d’Espanya.

El sistema financer espanyol s’ha vist sacsejat per la crisi del deute sobirà i la caiguda de les perspectives de creixement, posant a tot el país en una situació molt delicada. Això fa que els indicadors de demanda, d’oferta, de preus, de crèdit o de transaccions d’habitatge tinguin tots un caire poc alentidor. A més, cal afegir-hi la paradoxa de que ens trobem amb un gran estoc d’habitatges per vendre i una demanda potencial insatisfeta.

Si ens fixem en els preus, veurem com la trajectòria descendent segueix sent la tònica del sector:

El titular destacat d’aquest apartat és que es generalitzen els descensos de preus a tots els districtes alhora que es redueix lleugerament la distància entre els preus màxims i mínims. Hi ha barris amb caigudes més escandaloses (per exemple, les Corts, amb un descens del 40% dels preus) i altres que cauen a menys velocitat, com és el cas de l’Eixample o Sant Martí, amb descensos del 3’3% i 4’1%.

Si ens fixem en la venda d’habitatges de segona mà la cosa no canvia gaire:

En el mercat de segona mà, a banda de que el descens és més homogeni entre tots els districes, hi ha una dada a destacar. El preu total s’ha incrementat un 1’3% respecte al 2010. Com que a la taula es veu que el preu per metre quadrat ha disminuït, aquest fet només pot atribuir-se a un augment de la superfície observada en els pisos de segona mà a la venda.

A més, en casos com el de l’Eixample la variabilitat de preus respecte a la compra de primera mà és més accentuada en el mercat de segona mà. Això és degut a certa singularitat que existeix a determinats districtes en termes d’ubicació o valor històric de l’edifici.

Ara bé, en termes de preus mitjans, els habitatges nous tenen una major dispersió que els usats:

Si mirem els mapes, destaca l’habitual polarització entre la zona nord-oest i la resta de la ciutat. També és curiós senyalar que hi ha quatre barris on el preu mitjà de l’habitatge supera el milió d’euros, mentre que en el secundari això només passa a un. A l’extrem oposat hi ha 9 barris en el mercat de primera mà i 46 en el de segona (on viu el 55% dels barcelonins) on el preu de l’habitatge és inferior als 300.000 euros.

Tot i que no surt en aquest mapa, a l’informe també es parla del número d’habitatges a la venda per barris. La major part d’habitatges a la venda es concentren a l’Eixample, Sant Martí i a Horta-Guinardó, mentre que l’oferta de Ciutat Vella i Nou Barris és la més petita (a més, es tracta de l’antepenúltim i l’últim en termes de renda mitjana de Barcelona).

Pel que fa al lloguer, la situació és aquesta:

També segueix una trajectòria descendent, exceptuant els casos de Ciutat Vella i Gràcia, on pugen un 2’7% i 1’6% respectivament. Com era d’esperar, una bona part de la demanda de compra d’habitatge s’ha traspassat al mercat de lloguer. L’any 2011 es van signar més de 38.000 contractes de lloguer, un 3’5% més que l’any anterior. A més, l’augment de la demanda de pisos de lloguer no s’ha traduït en un augment dels preus gràcies al contrapès que ha suposat un augment semblant (o superior) de l’oferta. Molts dels habitatges que estaven a la venda s’han passat al mercat de lloguer davant de la mala perspectiva que acompanya el mercat immobiliari.

Per tant, si he de donar un consell, aquest és clar: deixeu-vos estar de comprar i llogueu.