Espanya i la fugida de capitals

dimecres, 26/09/2012

Que la reforma del sistema financer espanyol és quelcom necessari ja ho he comentat un munt de cops: Com sortir de la crisi: el cas de Suècia i Finlàndia i a Què ha de fer Espanya per sortir de la crisi?. De moment, el govern de Rajoy sembla que no s’hi vol posar, tot i la fuga de capitals que està patint Espanya:

És cert que també els diners tracten d’escapar d’Itàlia o de Portugal, però ni molt menys ho fan amb la intensitat de la fugida espanyola. A Itàlia, en tres mesos, han fugit l’equivalent a un 15% del seu PIB; d’altra banda, a Espanya i durant aquest mateix període, l’èxode de capitals ha estat equivalent al 50% del PIB. El 20% han estat sortides via la venda d’accions en cartera i el 30% correspon a altres inversions.

Les raons? Segons Nomura, diverses:

  • En primer lloc, una gran fugida d’inversors estrangers en valors i empreses espanyoles. En el darrer trimestre Espanya va veure com marxava l’equivalent al 19% del seu PIB.
  • En segon lloc, hi ha una quantitat de diners (equivalent al 16’7% del PIB) de residents espanyols que traslladen les seves inversions a bancs estrangers.
  • En tercer lloc, una gran sortida de capital estranger via liquidació de crèdits bancaris amb Espanya (equivalent a un 15’3% del PIB).

Sembla ser que ja ningú es refia d’Espanya ni del seu sistema financer, ple de bancs fent peripècies per quadrar comptes. És cert que aquestes fugues de capital no tenen perquè ser del tot racionals, al cap i a la fi, no tots els bancs es troben en la mateixa situació. El problema d’aquest pànic és que pot actuar com una “profecia auto-realitzada“. La gent veu que un banc s’enfonsa (Bankia) i pensa que al seu li pot passar el mateix (encara que sigui solvent), pel que decideix retirar els diners i finalment l’acaba convertint en un banc que necessita ser rescatat.

En un principi això no passarà si el governador del Banc Central Europeu compleix la seva paraula de garantir la liquiditat i no deixar caure cap banc solvent. Un altre tema és si el govern espanyol enganya al BCE i fa passar bancs insolvents com a bancs solvents. I no serà el primer cop, Bankia n’és un exemple.

Per què és important mesurar la desigualtat?

divendres, 24/08/2012

En altres ocasions ja he parlat d’un dels millors professors que he tingut mai: Branko Milanovic, del Banc Mundial. Milanovic sempre ens remarcava que no podem oblidar mai que el PIB per càpita és una mitjana: suma el valor de tots els béns i serveis produïts en un país (o àrea) i el divideix entre el número de persones que hi viuen. Això vol dir que pot donar-se el cas que cap dels seus habitants tingui efectivament aquest nivell d’ingressos, només és una mitjana aritmètica.

Una de les alternatives per solucionar el problema i saber de forma més acurada en quina situació es troba la població en quant a ingressos és trencar les mitjanes i dividir-les en tants ingressos com persones reals hi ha en un país determinat. D’aquesta forma sí que podem comparar una mica millor les situacions que es donen a diferents països del món:

El gràfic està fet prenent les poblacions totals de cada país i dividint-les en 20 grups d’ingressos ordenats de més pobres a més rics. Cada grup és anomenat “ventil” i conté un 5% de la població. Això vol dir que el 5% dels americans més pobres (el primer ventil) es sitúen al 68è percentil de la distribució d’ingressos mundials o, el que és el mateix, els americans més pobres estan millor que dos terços de la població mundial. D’altra banda, això també vol dir que hi ha persones que viuen a països pobres que són més riques que persones que viuen en països rics (fenomen que no pot ser observat amb el PIB per càpita).

Un altre dels drames dels països pobres és la seva gran desigualtat. La distància entre la porció de població més rica i la més pobre dels Estats Units és de 32 percentils globals (100-68). En canvi, a la Xina aquesta distribució representa un rang molt més gran, des del 3er a 85è percentil.

El Brasil, amb una distribució d’ingressos profundament desigual, comprèn gairebé tot l’espectre, anant del percentil més baix al més alt. Això permet considerar el Brasil com un micro-exemple de la situació mundial ja que té una distribució al voltant de la línia de 45 graus. El Brasil conté algunes de les persones més riques i de les més pobres del món al mateix temps. És per això que el PIB per càpita sempre ha d’anar acompanyat d’altres mesures per mesurar la desigualtat. Si no ho fem així perdem informació molt valuosa, com ara que al voltant de la meitat dels brasilers es troben en millor situació que el grup de nord-americans més pobres.

D’altra banda tenim situacions com la de l’Índia, on el grup més ric (format per més de 50 milions de persones) tenen els mateixos ingressos per càpita que els més pobres dels Estats Units. Això no significa que no hi hagi rics a l’estil occidental a l’Índia: si dividíssim la distribució de cada país en unitats més petites (per exemple, en lloc de ventils de 5% en percentils de 1%) veuríem com sí que existeixen superposicions entre l’Índia i els Estats Units.

Aquest tipus d’exercici és important de cara a, per exemple, decidir on es destina l’ajuda al desenvolupament. Imaginem que els Estats Units han de decidir entre l’Índia o el Brasil: l’argument a favor de destinar l’ajuda a l’Índia no només tindria a veure amb què els seus ingressos mitjans són més baixos, sinó que també hi ha una probabilitat més baixa que aquesta ajuda acabi sent regressiva. O dit d’altra forma, hi ha menys possibilitats que un ciutadà americà acabi finançant amb els seus impostos una persona més rica que ell però que viu a un país pobre.

Més armes de foc impliquen més assassinats?

dijous, 26/07/2012

Arràn de la matança de l’altre dia a un cinema nord-americà es va tornar a reobrir el debat sobre les armes de foc en mans de civils i els perills que comporten. Kiko Llaneras, a Politikon, fa un molt bon anàlisi de la situació mundial i als comentaris hi havia un parell de temes que quedaven per aclarir. Anem per parts.

En Kiko diu que “A la vista de estos datos surge una pregunta normal: ¿más armas significa más homicidios y más violencia? Y la respuesta parece ser que sí“; basant-se en una review bibliogràfica del Harvard Injury Control Research Center. Com que ell proporciona les dades sobre armes per cada 100 habitants, m’he posat a buscar les d’homicidis per armes de foc arreu del món.

Algunes coses que he trobat:

(1) No existeix correlació a nivell global entre les armes de foc i els homicidis d’un país. De fet, el país que té més armes de foc en mans de civils no és el que té més assassinats d’aquest tipus (Estats Units).

(1.1) Els països amb més assassinats per armes de foc són Hondures, El Salvador i Jamaica amb 68, 40 i 40 persones mortes per arma de foc per cada 100.000 habitants. Tot això, amb només 6, 6 i 8 armes per cada 100 habitants respectivament.

(1.2) Hi ha països amb moltes armes i pocs homicidis (Àustria o Alemanya) i països amb poques armes i molts homicidis per arma de foc (Puerto Rico o Sierra Leone). Ara bé, la falta de correlació a nivell mundial canvia si ens fixem en els països rics:

(2) Més armes equivalen a més homicidis amb armes de foc… sempre que parlem de països rics (amb una correlació bastant elevada: R2=0’5575). A primer cop d’ull ja es veu que hi ha un cas extrem, així que he provat a fer la correlació sense els Estats Units:

Si eliminem el cas dels Estats Units la correlació desapareix completament (R2 = 0’0216). Els països europeus no semblen veure’s afectats per la norma de “a major número d’armes, més assassinats amb armes de foc”. Alguna idea de per què passa això? Jo no en tinc la més mínima idea, així que s’accepten suggerències.

(3) Les armes de foc tampoc semblen explicar el tipus d’homicidi en un país:

Hi ha països on la majoria d’homicidis es cometen amb arma de foc tot i tenir-ne relativament poques en mans de civils (Itàlia, amb el 66% d’homicidis causats per armes de foc i 12 armes per cada 100 habitants) i altres amb una proporció baixa d’homicidis per arma de foc tenint en compte la quantitat d’aquest tipus d’arma en mans de civils (Noruega, amb 8’1% d’homicidis causats per arma de foc i 31 armes per cada 100 habitants). El país amb un percentatge més elevat d’assassinats per armes de foc és Puerto Rico, amb un percentatge sobre el total d’homicidis del 94’8%. El segon lloc l’ocupa Sierra Leone i després Saint Kitts and Nevis.

Resumint, estic d’acord amb en Kiko quan diu que el factor “disponibilitat d’armes” no és tan important com pot semblar en principi. La disponibilitat d’armes de foc no sembla ser una raó suficient per explicar ni el número ni el tipus d’homicidi. Com ja s’apunta als comentaris del seu article, potser hauríem de mirar altres factors i variables (desigualtat econòmica? marginalitat? societats poc cohesionades?) per determinar la causalitat del fenomen. Alguna idea de què pot determinar el número i el tipus d’assassinats d’un país?

NOTA 1: No li feu gaire cas a aquest article, està escrit amb el cap mig de vacances i sense haver llegit detingudament el review de Harvard. Segur que hi ha coses que se m’escapen i aniria bé que me les comentéssiu.

NOTA 2: Els punts vermells als gràfics senyalen la situació d’Espanya.

Espanya i Alemanya davant el Pacte d’Estabilitat i Creixement

dijous, 19/07/2012

Sovint sentim afirmar que la culpa de la crisi és dels polítics i d’un sector públic que s’ha dedicat a malbaratar diners. No seré jo qui eximeixi a cap polític de la seva part de culpa, però el que està clar és que ni molt menys han estat el gruix del problema. A més, també sobta l’actitud d’alguns països que ara van per Europa donant lliçons de finances públiques però que fins no fa gaire ignoraven alegrement el Pacte d’Estabilitat i Creixement:

El Pacte d’Estabilitat i Creixement va néixer amb la voluntat de prevenir l’aparició de dèficits pressupostaris excessius als països de la zona euro i tenia fixat un màxim del 3% de dèficit sobre el PIB. Doncs bé, entre 1999 i el 2012, els països que més cops han violat aquesta norma han estat Grècia i Itàlia amb un total de 11 i 7 infraccions respectivament. Tot seguit hi tenim el Regne Unit, Portugal, França i Alemanya, que han superat aquest límit 6 cops. Espanya, en canvi, només el va incomplir un sol cop abans de la crisi (en contraposició als 5 d’Alemanya). Dinamarca i Finlàndia, com sempre, els països més ben situats.

És cert que Espanya està en una situació horrible, que necessita ajustos fiscals i que moltíssims dels seus polítics han fet una feina penosa, però no sé fins a quin punt Alemanya té gaire legitimitat per anar donant lliçons de finances públiques.

Com sortir de la crisi (III): Les alternatives

dimarts , 17/07/2012

Seguint amb el conjunt d’articles sobre com sortir de la crisi (a nivell europeu i en el cas concret espanyol), avui parlaré sobre sis escenaris possibles. Alguns són políticament factibles però econòmicament nefastos i altres són econòmicament recomanables però políticament poc realistes. Els he extret d’un informe de ING titulat “Roads to survival” i que vaig descobrir al blog d’Ezra Klein. En primer lloc partim de la idea de que no volem trencar l’euro ni que Espanya abandoni la moneda única, així que totes les opcions són en clau europea. Per cadascuna d’elles tenim una previsió del creixement que podem esperar als països del nucli europeu i als de la perifèria (on inclouríem Espanya):

Austeria: Europa no renuncia a les seves polítiques d’austeritat peti qui peti i, retallada rera retallada, assoleix el seu objectiu del 60% de deute sobre el PIB. Es tracta del camí que estem seguint actualment i del que ja veiem els horribles resultats. L’estratègia s’ha demostrat contraproduent i la cosa pot anar a pitjor si no s’atura. Els efectes ja els veieu al gràfic.

Draghia: Aquesta opció pren el nom de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, ja que seria l’encarregat de dur a terme la majoria de les accions. Bàsicament consisteix en rebaixar notablement les taxes d’interès per estimular l’economia. Paral·lelament el BCE supervisaria una unió bancària europea amb la creació de fons de cobertura també europeus (d’això en vaig parlar la setmana passada).

Bondia: És cert que hi ha països com Espanya o Portugal que pinten molt malament, però si ens fixem en el conjunt d’Europa, les coses no semblen tan dolentes. L’any passat, l’Eurozona va tenir un dèficit del 4%, el que l’hauria de permetre aconseguir finançament a un preu relativament baix mitjançant l’emissió d’eurobons. Això significa que els països deixarien d’endeutar-se de forma individual per passar a fer-ho de forma conjunta. La idea és disminuir la pressió sobre el deute dels països de la perifèria i compensar-la amb les bones opcions de finançament del nucli europeu. No cal dir que això implicaria un risc moral: donaria incentius als països de la perifèria a comportar-se de forma irresponsable (i, la veritat, veient els darrers governs de Portugal i Espanya no dubto que ho farien). A un article del The Economist parlen de possibles solucions al risc moral: Joined-up thinking.

Europhilia: Es tracta d’una opció que pot ser combinada amb Bondia i Draghia, pel que podríem esperar una suma dels seus efectes sobre el creixement. De forma resumida podem dir que és l’opció que implica “més Europa”. La cosa no s’acabaria amb la unió bancària que vèiem a Draghia si no que a més s’inciaria una política de transferències fiscals. Donat que els treballadors alemanys són més productius que els espanyols, han d’existir mecanismes d’equiparació per suavitzar les desigualtats. James Galbraith, al seu llibre Inequality and Instability explica molt bé com s’ho han fet els Estats Units per tractar de resoldre el problema. Dit d’altra forma, es tracta d’enviar diners des de França o Alemanya cap a Espanya i Portugal. Segons les previsions d’ING per cada 1% del PIB enviat des del nucli d’Europa es pot esperar un creixement d’entre un 1 i un 2% a la perifèria. Un altre tema és la predisposició política de francesos i alemanys a enviar diners.

Inflatonia: És bàsicament el mateix que es proposa a Draghia però de forma molt més contundent. L’actuació del BCE hauria de ser tan agressiva que provoqués un augment de la inflació. En primer lloc, els països perifèrics es veurien beneficiats perquè part del seu deute seria absorbit per la inflació i, en segon lloc, augmentarien les exportacions europees per la devaluació de l’euro que aquesta inflació implicaria. L’efecte es clar: millora de la competitivitat europea i, per tant, més creixement. Problema? Els alemanys són poc amics d’aquesta solució.

Krugmania: Com el seu nom indica, es tracta d’aplicar les idees de Paul Krugman. Estímuls fiscals i inversió pública, un BCE menys obsessionat amb controlar la inflació i una Unió Europea compromesa amb reduir el deute a mig/llarg termini. No cal dir que els alemanys no en volen ni sentir a parlar.

Les opcions estan sobre la taula. Ara només depèn dels polítics saber quin serà el camí que escollirà Europa.

Els efectes de la crisi en un gràfic (I): La caiguda de les vendes al detall

dijous, 12/07/2012

Aquest 2012, Port Aventura ha estrenat una nova atracció: el Shambhala. Es tracta de la muntanya russa més alta d’Europa (76 metres d’alçada), la que té una caiguda més gran (78 metres), la de major recorregut (més de 1.650 metres) i la més ràpida (134 quilòmetres per hora). I si Espanya fos Port Aventura, també tindria el seu Shambhala: les vendes al detall.

Aquesta dada és important perquè les vendes al detall són un dels millors indicadors de la situació econòmica de la majoria dels ciutadans donada la seva relació amb la renda disponible. Com a norma general, si hi ha renda disponible, la gent gasta. Si no n’hi ha, les vendes al detall cauen. Doncs resulta que les vendes al detall han patit una caiguda continua durant gairebé 5 anys i ja es troben a nivells de 1999. I això sense tenir en compte que la població ha crescut considerablement entre el 1995 i el 2012. Si ho féssim veuríem com hi ha menys vendes al detall per càpita que fa 17 anys.

I pels amants de les emocions fortes, una bona notícia: de moment no sembla que s’hagi d’aturar aquesta davallada. No s’aturarà perquè és la clàssica crisi de demanda agregada causada per una caiguda sostinguda del consum, alimentada per una espiral d’atur, disminució de la despesa, austeritat i falta d’inversió. Si això no us sembla poc, tenim un govern entestat en no revertir la situació: augmenta l’IVA, disminueix el subsidi d’atur i redueix pagues als funcionaris. És a dir, disminueix encara més la renda disponible per al consum.

Per cert, avui mateix la BBC es fa ressò de la caiguda de les vendes de Carrefour i també parla de la situació espanyola.

Unió monetària i unió política

dijous, 5/07/2012

La situació de la zona euro ha forçat els països membres a iniciar un debat al voltant de la necessitat d’una major integració europea, especialment pel que fa a la fiscalitat i, en menor mesura, a la integració política. Europa està formada per Estats molt heterogenis en aspectes econòmics i socials, però també és cert que hi ha països amb grans disparitats econòmiques entre les seves regions i en canvi se’n surten amb una mateixa moneda comú. Ho fan a través de transferències fiscals que alleugen l’asimetria entre els territoris membres i la lliure circulació de treballadors.

Un exemple d’èxit són els Estats Units:

El gràfic és del The Economist i mostra les transferències fiscals entre els 50 estats americans en els darrers 20 anys (per cert, no estaria malament tenir-ne un amb les dades de la Unió Europea). Hi podem veure com els estats pobres (Mississippi o Nou Mèxic) reben grans transferències fiscals en forma de prestacions d’atur o de MedicAid que provenen de la recaptació d’impostos federals. A diferència del que passa als Estats Units, la zona euro no disposa de transferències fiscals estables dels països més rics, com Alemanya, als països més pobres, com Grècia, i recapta una part molt minsa dels impostos dels Estats membres.

En aquesta línia Paul Krugman va publicar fa una setmana un article molt bo al New York Times: “Revenge of the Optimum Currency Area” . Krugman afirma que per garantir una unió monetària cal establir paral·lelament una unió bancària (un regulador únic i un dipòsit assegurador únic), millorar la mobilitat laboral i establir una política monetària que garanteixi la liquiditat i exerceixi el paper de prestador d’última instància:

Members of a currency area, it turns out, should have high integration of bank guarantees and a system of lender of last resort provisions for governments as well as the traditional Mundell criterion of high labor mobility and the Kenen criterion of fiscal integration. The euro area has none of these.

Sembla ser que Europa comença a entendre que li cal més integració fiscal (més transferència entre països membres) i més integració bancària. El primer pas es va donar a la darrera cimera de líders europeus, quan van decidir substituir els 17 reguladors estatals (el Banc d’Espanya, etc.) per un supervisor bancari únic a tota la zona euro i que actuarà sota el control del Banc Central Europeu. Aquest primer pas serà seguit per la creació del fons de rescat europeu encarregat d’injectar els diners a la banca espanyola de forma directa en lloc de fer-ho a través del balanç de l’Estat espanyol. Un altre tema és la mobilitat laboral, ja que Europa té una barrera que no tenen la resta d’unions monetàries: l’idioma. Potser els alemanys o els holandesos no tenen gaires problemes per parlar anglès, però és evident que els espanyols no ho porten gaire bé.

Tot i així, i per fer un apunt positiu, si alguna cosa en traurem d’aquesta crisi és que avançarem en direcció a una unió molt més estreta de la que haguéssim aconseguit en anys de negociacions.

Quin país ha registrat el major augment de preus de l’habitatge?

divendres, 29/06/2012

Abans de res, perdoneu per la falta d’actualització del blog en les darreres setmanes. He estat ocupat amb la redacció de dos capítols per un llibre de la Universitat de València (ja us en faré propaganda perquè el compreu quan es publiqui). Dit això, via Financial Times he descobert un petit estudi de Lloyds TSB International sobre l’augment del preu de l’habitatge a diferents països. He seleccionat alguns casos que m’han semblat interessants:

La Índia ha estat el país del món que experimentat el major augment de preus de l’habitatge en els darrers deu anys. De fet, les economies emergents ocupen quatre (falta Lituània al gràfic) dels sis primers llocs d’aquesta classificació. Els preus reals de l’habitatge (ajustats per IPC) a l’Índia va créixer un 284% durant el període 2001-2011. Això és gairebé sis vegades l’augment del preu de l’habitatge al Regne Unit i més de 10 vegades l’augment del 23% observat en la zona de l’euro. Espanya ha augmentat un 46% el preu durant la mateixa dècada, el que significa un creixement de gairebé el 4% anual.

A partir d’aquí, dues consideracions:

(1) Els problemes de la Índia són bàsicament de regulació i de mala gestió del creixement urbà. És cert que aquest país ha vist com el seu PIB es disparava (un 280% durant el mateix període) i que això té una gran influència en el preu de la vivenda, però també té a veure amb un país enorme on el procés d’urbanització s’està produint a gran velocitat, el que provoca que les reserves de sòl urbà s’esgotin amb rapidesa. La solució? Créixer cap amunt.

(2) El cas d’Espanya em sembla lleu al costat de la resta de variacions. Realment els pisos han variat només un 46% en 10 anys? Suposo que dependrà de la zona i que es tracta només de la mitjana espanyola, però tot i així (a priori) em sembla poc. A més hem de tenir present que les dades van del 2001 al 2011, pel que en els darrers tres anys s’haurà observat un refredament i posterior caiguda del preu de l’habitatge. Les dades serien més interessants si fossin fins al pic de preus de 2007 i no fins al 2011.

Què ha de fer Espanya per sortir de la crisi?

dimecres, 13/06/2012

Ja ho he comentat uns quants cops: Espanya s’enfronta a una difícil situació pel que fa a la reducció del seu deute. La seva capacitat monetària o de política fiscal és pràcticament inexistent i el BCE, de moment (veurem què passa amb Hollande), només sembla disposat a suavitzar la situació, no a solucionar-la.

Després de que Espanya entrés a l’euro a l’any 1999 l’interès que es pagava pels crèdits va reduir-se al voltant d’un 40%. El resultat el coneixem: crèdits disparats i un creixement accelerat de l’economia. Un boom immobiliari que va fer que per cada nadó que naixia o per cada immigrant que arribava a Espanya es construïa una nova casa. Durant aquest mateix període, el deute de les famílies i de les empreses va créixer ràpidament, assolint l’any 2008 el 85% del PIB per a les llars i el 137% per a les empreses:

L’endeutament del sector privat no ha fet més que començar a reduir-se. Al mateix temps, el deute públic ha anat augmentant (si bé això ja és normal). Tot i que el deute públic representava només el 48% del PIB a l’any 2008, ha augmentat 24 punts percentuals fins al segon trimestre de 2011. El rati entre renda disponible i deute de les famílies ha baixat només un 3%, el que demostra que, davant la inexistència de la dació en pagament, la capacitat re-negociadora de les hipoteques a Espanya és molt dolenta. Si la legalitat fos diferent i es pogués entregar el pis sense concórrer en més deutes, el més probable és que molta de la gent ofegada per hipoteques ja hauria entregat el pis, hagués marxat a un habitatge de lloguer més econòmic i tindria més renda disponible per consumir o invertir, reactivant així l’economia.

Però les famílies no són les úniques ofegades pels deutes. Espanya també té un problema ben gros amb l’endeutament de les seves empreses, especialment les més grans:

El deute de les empreses no financeres es va gairebé doblar durant l’època del boom, passant d’un 74% del PIB l’any 2000 a un 137% del PIB el 2008. Des de llavors només s’ha reduït fins al 134% del PIB. Aquest deute tan elevat es deu en part al sector de la construcció i de les immobiliàries, però també a indústries manufactureres o energètiques. Les empreses espanyoles tenen un 20% més de deute que les seves homòlogues franceses o angleses, el doble que les americanes i el triple que les alemanyes. És evident que aquest endeutament tan elevat fa reduir la inversió i està llastrant el creixement econòmic.

La solució? Passa pel sector financer. Les caixes estan molt exposades als mercats immobiliaris i tindran problemes per cobrar moltes de les hipoteques que es van firmar. Suposo que un nombre molt elevat de caixes es veuran obligades a fusionar-se a canvi de rebre les ajudes d’Europa. I no només això, pràcticament la totalitat del sector financer, caixes i bancs, hauran de reconèixer i acceptar pèrdues econòmiques. Si no ho fan, les opcions per sortir-se’n són més aviat poques. Unes llars i empreses endeutades que no poden reactivar-se per falta de crèdit provinent d’unes institucions financeres que segueixen obsessionades amb que els preus de les seves inversions immobiliàries no poden baixar. Aquest seria el resum de la situació espanyola.

Per la banda del govern? No li queda altra que pressionar a bancs i caixes que acceptin les pèrdues quan abans millor i seguir amb reformes estructurals. Centrar-se sobretot en aquells béns exportables i en el turisme, dos sectors claus de l’economia espanyola. Béns com ara el tabac, els aliments, el tèxtil, el paper, productes químics o l’automoció representen més del 65% de les exportacions espanyoles, així que millorar-ne la productivitat és vital. El mateix amb el turisme, que representa entre un 7 i un 8% del PIB espanyol i un 6% de l’ocupació total.

Com sortir de la crisi (II): on ens trobem?

dijous, 7/06/2012

Ja fa uns dies que vaig parlar sobre els camins que van seguir Suècia i Finlàndia per sortir de les seves respectives crisis durant els anys 90 i de les fases que van seguir per tornar l’equilibri a les finances públiques. Us explicava que hi ha una primera fase de recessió en que el PIB cau i augmenta l’endeutament públic i privat. Després hi ha una segona fase on les llars i les empreses es dediquen bàsicament a desfer-se dels seus deutes i una final en que és el sector públic qui equilibra els seus comptes un cop l’economia s’ha reactivat.

La pregunta és: en quina d’aquestes fases ens trobem?

Aquest gràfic mostra l’evolució del deute total (deute de les llars, de les empreses, de les institucions financeres i el públic). Com veiem, encara que podem pensar que el deute privat (llars + empreses + institucions financeres) s’ha reduït, el deute total ha augmentat en 7 de les 10 economies més grans del món. El deute privat ha disminuït des del seu màxim de 2008, però aquest efecte positiu s’ha vist apaivagat per l’augment del deute públic. Cosa que per altra banda és normal i que ja expliquen C. Reinhart i K. Rogoff a “This Time Is Different: Eight Centuries of Financial Folly“.

El rati de deute només disminueix a tres països: els Estats Units, Corea del Sud i Austràlia. Algunes de les raons per les que són els països que més ràpidament estan sortint de la crisi ja les hem comentat. Però bàsicament es tracta d’actuar amb fermesa sobre el sector bancari (reestructurant-lo i/o nacionalitzant-lo) i dur a terme les reformes estructurals necessàries per augmentar la productivitat i millorar la competitivitat. Els Estats Units ho van fer a l’inici de la crisi i ara comencen a créixer, aquí encara estem amb dubtes sobre si tal banc o tal caixa necessitarà ser rescatada. Fins que no s’aclareixi la situació del sistema financer espanyol i no es sanegi no hi haurà creixement.

Però que no se’m mal interpreti, les actuacions que el govern espanyol ha fet fins ara sobre el sistema bancari ni han tingut la fermesa necessària, ni s’han dut a terme amb la profunditat que calia, ni han obeït a criteris tècnics si no més aviat partidistes. Coses de la falta de lideratge, suposo.