ARA Emprenem

Seguint amb el conjunt d’articles sobre com sortir de la crisi (a nivell europeu i en el cas concret espanyol), avui parlaré sobre sis escenaris possibles. Alguns són políticament factibles però econòmicament nefastos i altres són econòmicament recomanables però políticament poc realistes. Els he extret d’un informe de ING titulat “Roads to survival” i que vaig descobrir al blog d’Ezra Klein. En primer lloc partim de la idea de que no volem trencar l’euro ni que Espanya abandoni la moneda única, així que totes les opcions són en clau europea. Per cadascuna d’elles tenim una previsió del creixement que podem esperar als països del nucli europeu i als de la perifèria (on inclouríem Espanya):

Austeria: Europa no renuncia a les seves polítiques d’austeritat peti qui peti i, retallada rera retallada, assoleix el seu objectiu del 60% de deute sobre el PIB. Es tracta del camí que estem seguint actualment i del que ja veiem els horribles resultats. L’estratègia s’ha demostrat contraproduent i la cosa pot anar a pitjor si no s’atura. Els efectes ja els veieu al gràfic.

Draghia: Aquesta opció pren el nom de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, ja que seria l’encarregat de dur a terme la majoria de les accions. Bàsicament consisteix en rebaixar notablement les taxes d’interès per estimular l’economia. Paral·lelament el BCE supervisaria una unió bancària europea amb la creació de fons de cobertura també europeus (d’això en vaig parlar la setmana passada).

Bondia: És cert que hi ha països com Espanya o Portugal que pinten molt malament, però si ens fixem en el conjunt d’Europa, les coses no semblen tan dolentes. L’any passat, l’Eurozona va tenir un dèficit del 4%, el que l’hauria de permetre aconseguir finançament a un preu relativament baix mitjançant l’emissió d’eurobons. Això significa que els països deixarien d’endeutar-se de forma individual per passar a fer-ho de forma conjunta. La idea és disminuir la pressió sobre el deute dels països de la perifèria i compensar-la amb les bones opcions de finançament del nucli europeu. No cal dir que això implicaria un risc moral: donaria incentius als països de la perifèria a comportar-se de forma irresponsable (i, la veritat, veient els darrers governs de Portugal i Espanya no dubto que ho farien). A un article del The Economist parlen de possibles solucions al risc moral: Joined-up thinking.

Europhilia: Es tracta d’una opció que pot ser combinada amb Bondia i Draghia, pel que podríem esperar una suma dels seus efectes sobre el creixement. De forma resumida podem dir que és l’opció que implica “més Europa”. La cosa no s’acabaria amb la unió bancària que vèiem a Draghia si no que a més s’inciaria una política de transferències fiscals. Donat que els treballadors alemanys són més productius que els espanyols, han d’existir mecanismes d’equiparació per suavitzar les desigualtats. James Galbraith, al seu llibre Inequality and Instability explica molt bé com s’ho han fet els Estats Units per tractar de resoldre el problema. Dit d’altra forma, es tracta d’enviar diners des de França o Alemanya cap a Espanya i Portugal. Segons les previsions d’ING per cada 1% del PIB enviat des del nucli d’Europa es pot esperar un creixement d’entre un 1 i un 2% a la perifèria. Un altre tema és la predisposició política de francesos i alemanys a enviar diners.

Inflatonia: És bàsicament el mateix que es proposa a Draghia però de forma molt més contundent. L’actuació del BCE hauria de ser tan agressiva que provoqués un augment de la inflació. En primer lloc, els països perifèrics es veurien beneficiats perquè part del seu deute seria absorbit per la inflació i, en segon lloc, augmentarien les exportacions europees per la devaluació de l’euro que aquesta inflació implicaria. L’efecte es clar: millora de la competitivitat europea i, per tant, més creixement. Problema? Els alemanys són poc amics d’aquesta solució.

Krugmania: Com el seu nom indica, es tracta d’aplicar les idees de Paul Krugman. Estímuls fiscals i inversió pública, un BCE menys obsessionat amb controlar la inflació i una Unió Europea compromesa amb reduir el deute a mig/llarg termini. No cal dir que els alemanys no en volen ni sentir a parlar.

Les opcions estan sobre la taula. Ara només depèn dels polítics saber quin serà el camí que escollirà Europa.