Arxiu de la categoria ‘Política Internacional’

Assassinar un líder polític és una bona idea?

dilluns, 9/12/2013

No serà cap novetat si us dic que en Fidel Castro és el líder mundial que més intents d’assassinat ha patit (638 en total). Ho han estat intentant fins no fa gaire un conglomerat d’interessos econòmics i polítics que van des de la màfia fins al govern federal dels Estats Units i la CIA. La raó no ha estat altra que canviar l’orientació política de l’Estat caribeny, com ja es va intentar amb Juli Cèsar, Abraham Lincoln o John F. Kennedy als seus respectius països. Però la gran pregunta és si això serveix d’alguna cosa, és a dir: assassinar el líder polític canvia les institucions?

La idea no és nova, els magnicidis s’han dut a terme al llarg de tota la història, però un parell d’investigadors del MIT, en Benjamin Jones i en Benjamin Olken, han tractat de respondre la pregunta. Han estudiat el tema analitzant dades d’intents d’assassinat de líders autocràtics des del 1875 fins al 2004 i n’han extret una conclusió: si l’assassinat finalment té èxit, augmenten les probabilitats d’avançar cap a una democràcia, si l’intent falla, es produeix l’efecte contrari, en redueix les possibilitats.

Però la cosa no està tant clara. És un requisit indispensable per estudiar una situació que la mostra sigui aleatòria. A més, sorgeixen altres preguntes metodològiques: (1) fins a quin punt és aleatori estudiar un líder que pot anar més o menys protegit? (1.1) Si va molt protegit, podria ser perquè les institucions són molt fortes i per tant difícils de canviar encara que el líder mori. (1.2) D’altra banda, també podria ser que, com que les institucions són febles, volen protegir el líder que les manté actives. (2) I què passa amb els líders que no van gaire protegits? Són preguntes que potser caldria tenir en compte de cara a futurs estudis.

Sigui com sigui no acaba de semblar una bona idea tractar d’assassinar líders polítics, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista de mantenir alts els ànims de la CIA. Al cap i a la fi, alguna cosa no fas bé si has tractat d’aconseguir un objectiu 638 cops i no ho has aconseguit. Això, o el teu oponent és un geni de la seguretat.

Per cert, si voleu saber en què consistien tots aquests intents d’assassinat us recomano el documental “638 Ways To Kill Castro” que es va emetre fa temps al 30 Minuts. Aquí en teniu el trailer.

La curiosa relació entre les crisis econòmiques i els gratacels

dijous, 26/09/2013

L’altre dia el Financial Times publicava un article sobre els nous edificis que estan dissenyant Apple, Google, Facebook o Bloomberg per ubicar les seves seus i un altre sobre l’augment en la construcció de gratacels a la Xina. En concret, el país asiàtic està en camí de construir un gratacel cada cinc dies durant els pròxims tres anys. La Xina tindrà més de 800 edificis de més de 152 metres a finals del 2016, més de quatre vegades els gratacels dels Estats Units. I aquí ve la part curiosa: la maledicció dels gratacels.

Andrew Lawrence és un economista que va crear el “skycraper index”, concloent que “la construcció de l’edifici més alt del món és un bon indicador de la proximitat d’una crisi econòmica“:

La Gran Depressió va tenir lloc just després d’un gran boom en la construcció de gratacels, com ara el Chrysler Building (1930) o l’Empire State Building (1931). La teoria de Lawrence sembla que no només és aplicable fins a 1998, també es compleix amb l’actual crisi global i el Burj Khalifa, l’edifici més alt del món aixecat l’any 2010 en mig de l’endeutat Dubai.

Ara bé, l’índex no és perfecte. No va poder predir la recessió de 1981-82 i va ser fet servir per predir una crisi a la Xina el 2010 que finalment no es va produir. En realitat no es tracta d’una relació de causalitat, sinó una correlació. Com bé apunten al Financial Times, els gratacels requereixen una inversió de capital i optimisme gegants, cosa que es dóna amb més facilitat en els punts àlgids de les bombolles econòmiques.

Per tant, si els gratacels poden indicar alguna mena d’escalfament de l’economia, què ens estan dient de Google, Facebook o Apple?

És millor ser ric en un país pobre o pobre en un país ric?

dilluns, 16/09/2013

A la primavera de 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar El Manifest Comunista. S’hi analitzava la situació del món i, a grans trets, s’hi definien dues grans classes: els propietaris dels mitjans de producció (capitalistes) i aquells que venien la seva força de treball (proletaris). Era una època on tenir capital significa ser ric i no tenir-ne significava ser pobre. No hi havia gaire gent en posicions mitjanes. Ser proletari era una condició global, el que significava que la solució ideal al problema de la gran desigualtat era una aliança també global: la solidaritat internacional entre la classe treballadora. Doncs bé, Branko Milanovic estudia aquesta desigualtat global i la seva evolució en un paper publicat pel Banc Mundial (llegiu-lo, és dels millors que he vist mai).

Amb les dades de Milanovic, Dani Rodrik (fins fa unes setmanes professor de Harvard) va publicar un altre estudi on analitzava les diferències entre països i dins dels països. Això ens permet veure si les teories de Marx segueixen vigents o si “la classe treballadora global” ha desaparegut. I, en cas que ja no existeixi una classe treballadora global, és millor ser ric en un país pobre o pobre en un país ric?

La desigualtat dins dels països s’ha mantingut relativament estable al llarg del temps. En canvi, les diferències entre països han augmentat considerablement; passant d’un 12% el 1820 a un 73% el 2005. La raó la deixa clara Milanovic: degut als diferents patrons de creixement econòmic dels països, el que determina la posició econòmica a escala global d’una persona és el país on neix. Com a mitjana, una persona pobra d’un país ric guanya tres vegades més que una persona rica en un país pobre (ajustant les diferències per poder adquisitiu entre països).

Això no vol dir que als països pobres no hi hagi gent extremadament rica, però aquests rics representen una part insignificant de la població en un país pobre. Si agafem el 10% de renda superior d’un país pobre, els seus nivells d’ingressos són una fracció del que les persones més pobres dels països rics guanyen. Les disparitats d’ingressos (així com les de salut i altres indicadors de benestar) són molt més grans entre que dins dels països.

És per això que si volem reduir les desigualtats globals el que cal és garantir el creixement econòmic dels països més pobres i no tant una aliança de la ja desapareguda “classe treballadora global” (com a mínim en els termes que la definia Marx).

Quant cobren els banquers espanyols?

dilluns, 22/07/2013

Les crítiques a les retribucions dels banquers són recurrents. Ara bé, no a tots els països cobren igual ni hi ha el mateix número de banquers. Gràcies a l’informe de l’European Banking Authority, podem saber quants banquers van cobrar més d’un milió d’euros l’any 2011:

L’any 2011 un total de 125 banquers van cobrar més d’un milió d’euros, en contraposició als 133 del 2010. Això significa que Espanya ocupa la quarta posició pel que fa al número de directius bancaris amb salaris superiors al milió, només superada per França (162), Alemanya (170) i molt per darrera del Regne Unit (2.436), que té una xifra hipertrofiada per la presència de la City a la capital anglesa.

Ara bé, quina va ser la retribució mitjana de tots aquests banquers?

El govern espanyol ha limitat el salari dels directius d’entitats que han necessitat ajuda a 300.000 euros anuals, però fins llavors, els banquers espanyols han estat els millors pagats de la Unió Europea. En concret, la retribució mitjana dels alts executius de la banca espanyola era de 2’44 milions d’euros. Per contra, Alemanya va tenir un salari mitjà de 1’84 milions, Itàlia 1’65 i França 1’59. El Regne Unit, el país europeu amb més banquers, els seus directius van rebre al voltant dels 1’44 milions d’euros anuals.

Préstecs a empreses i crèdit disponible: història d’un mismatch

divendres, 12/07/2013

En resposta a la crisi financera de 2007, els bancs centrals de tot el món han aplicat una gran varietat de mesures, algunes estàndard i altres no estàndard. Seth Carpenter (Federal Reserve System), Selva Demiralp (Koc University) i Jens Eisenschmidt (Banc Central Europeu) han investigat la relació entre el risc de liquiditat dels bancs i els préstecs bancaris, centrant-se en els préstecs a les societats no financeres de la zona euro.

En la mesura que uns interessos elevats reflecteixen tant un risc de falta de liquiditat com un risc de crèdit de l’economia en el seu conjunt, els bancs responen a aquestes situacions limitant la seva oferta de préstecs. Per exemple, si ens fixem en els préstecs a empreses no financeres de la zona euro, el resultat és el següent:


L’oferta crediticia es va limitar a gairebé tots els països de la zona euro i s’ha (pseudo)recuperat en molts pocs casos: Itàlia, Àustria, Finlàndia i França. Hi ha països estancats on el crèdit no s’ha reactivat, com ara Espanya, Alemanya o Bèlgica i altres on la situació és encara pitjor, com és el cas d’Irlanda. El problema d’aquesta falta de finançament és doble: per una part impedeix que es crein noves empreses, però per l’altra deixa sense oferta a una demanda de crèdit que augmenta a mesura que les empreses necessiten finançar els seus inventaris acumulats per culpa del descens de les vendes de forma inesperada.

Aquesta darrera situació és especialment greu, ja que significa que la demanda s’ajusta més ràpidament que l’oferta de préstecs. Si no fos així, els bancs haguessin tallat el crèdit just a l’inici de la crisi i a hores d’ara ja l’haguessin reactivat. Els autors de l’estudi argumenten que el fet que els prestataris reaccionin més ràpidament que els prestadors té a veure amb el marc contractual. Per donar suport a aquesta afirmació, analitzen la relació entre els préstecs bancaris totals i el crèdit disponible a la zona euro:

El pic de disponibilitat de crèdit el trobem al tercer trimestre de 2007. Això suggereix que els bancs van començar a limitar les seves línies de crédit just a l’inici de la crisi. No obstant això, a causa dels compromisos de préstec ja establerts, no van ser capaços de reduir els seus préstecs pendents de pagament de forma immediata, ja que els préstecs bancaris totals van seguir augmentant mentre les línies de crèdit es van reduir en els tres primers trimestres del 2008.

Dit d’altra forma: l’ajust de l’oferta de préstecs es produeix de forma més lenta que l’ajust de la demanda de préstecs bancaris. I sembla que va per llarg, doncs la concessió de crèdits a Espanya seguirà caient fins al 2014.

Què passarà amb Espanya després de la crisi?

dimarts , 9/07/2013

Una de les preguntes més recurrents en els temps que corren no només és quan sortirem de la crisi, si no en quina situació quedarà Espanya. Laurence Boone, Céline Renucci i Ruben Segura-Cayuela van publicar fa uns mesos un article a Voxeu.org sobre els efectes a llarg termini de l’actual crisi a les economies de la zona euro. Segons els autors, l’absència de reformes estructurals condemnarà aquestes economies a un lent creixement durant molts anys:

En primer lloc, els autors destaquen que els països que han patit una recessió provocada per una bombolla immobiliària acostumen a trigar molt temps a recuperar-se per complet (al voltant de cinc anys i mig de mitjana).

En el cas d’Europa, però, hi ha dificultats afegides: problemes estructurals de la unió monetària, sistema bancari deficient sense regulació coherent i unes polítiques de reducció de la despesa publica i augment d’impostos que llastren encara més el creixement. A més, a països com Espanya on la desocupació supera el 26%, molta gent aturada comença a veure com les seves habilitats i coneixements es deterioren, el que dificulta la seva reincorporació al mercat laboral. És un fenomen que es coneix com “histèresi“.

Les previsions dels autors són clares: ni França, ni Itàlia ni Espanya arribaran a posar-se al dia amb la tendència de creixement prèvia a la recessió fins passat el 2020. En el cas pessimista, països com Itàlia s’enfronten a caigudes continues de l’economia fins al 2020. Espanya, en canvi, “només” patiria un estancament perpetu. En el cas optimista, el retorn a la productivitat i a la inversió seria més ràpid, però tot i així, tots els països excepte Alemanya estarien per sota de la seva tendència de creixement.

Veurem com evoluciona el tema.

Nascuts per treballar

dijous, 27/06/2013

S’acosten les vacances d’estiu i, els que tenim la sort de poder treballar, aviat gaudirem d’un període de pausa a les nostres respectives feines. Ara bé, aquest període no és igual a tots els països. De fet, és un aspecte tan diferent entre Estats que n’hi ha que semblen nascuts per treballar:

Segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, els Estats Units estan molt per darrere de la resta de països desenvolupats pel que fa a les vacances i dies festius. Tant és així que els Estats Units són l’única economia avançada que no garanteix als seus treballadors ni vacances ni dies festius pagats.

A falta de requisit legal de donar vacances pagades i dies festius als treballadors, al voltant d’un 25% de la força laboral dels Estats Units no té ni un sol dia de vacances o dia festiu pagat en tot l’any. Ara bé, això no vol dir que no tinguin vacances o dies festius remunerats, ja que dependrà de cada empresa si decideix oferir aquest dret als seus treballadors. Tot i així, la mitjana de dies de vacances pagades voluntàriament per les empreses que es donen al sector privat americà és de 16 dies, un número que no arribaria ni al mínim exigit per llei a qualsevol dels altres 19 països desenvolupats. De fet, la mitjana dels Estats Units només superaria el límit legal al Japó (10 dies).

Com podeu imaginar, aquest problema no afecta per igual a tots els treballadors. La falta de vacances i dies festius pagats és especialment greu entre els treballadors de salaris baixos, les ocupacions a temps parcial i els empleats de petites empreses. Coses de no tenir sindicats.

Contra el mite de l’emprenedor: Per què és mala idea encoratjar massa gent a crear empreses?

dimecres, 19/06/2013

Existeix la creença que la creació d’empreses és la forma de generar innovació, ocupació i, en definitiva, de sortir de la crisi. Es tracta d’un mite alimentat per mitjans de comunicació i modes que no té cap mena de suport empíric.

Seguint aquest mite, el sector públic ofereix crèdits, subsidis, exempcions i beneficis fiscals a aquells que volen iniciar un nou negoci. Qualsevol tipus de negoci. Ara bé, promoure la creació massiva d’empreses no alimenta el creixement econòmic ni crea grans quantitats d’ocupació, més que res perquè, en general, les noves empreses no són una font de vitalitat o creació de llocs de treball. I no és així perquè la majoria de la gent que crea nous negocis no són emprenedors en el sentit de que creen empreses que creixen, generen ocupació i benestar. En realitat són empreses que es creen com a substitutes dels salaris i que tenen més a veure amb l’autoocupació que amb la creació de grans empreses.

Ja he comentat en diverses ocasions que la productivitat augmenta a mesura que augmenta la mida de l’empresa (L’autèntic drama empresarial espanyol) i que les petites empreses tendeixen a obtenir pitjors resultats que les grans. De fet, el creixement econòmic té més a veure amb l’expansió de les empreses existents que amb la creació d’un exèrcit de noves micro-empreses.

Tant és així que a mesura que un país és més ric, la seva taxa de creació d’empreses decreix:

A mesura que un país té una porció més petita del seu PIB provinent de l’agricultura, la taxa d’activitat emprenedora decreix. Quan els països creixen econòmicament i els salaris augmenten, el cost d’oportunitat de crear un negoci de zero augmenta, ja que renuncies a uns majors ingressos si treballessis per algú altre. Això fa que els països amb una taxa d’emprenedoria més elevada siguin Nigèria (34’99%), la Xina (24%), Perú (22’89%) o Trinitat i Tobago (22’67%).

Per la mateixa raó (el cost d’oportunitat), els aturats són més propensos a crear empreses que aquells que ja treballen (tot i que a Catalunya es dóna l’efecte contrari: qui és l’emprenedor català). Al cap i a la fi, tenen menys a perdre si es converteixen en emprenedors que algú que ja té feina. El problema d’aquest efecte és que la gent desocupada, a nivell global, tendeix a tenir pitjors resultats empresarials que aquells que deixen els seus llocs de feina per llençar-se a l’aventura de crear una empresa. Així doncs, les polítiques destinades a crear empreses, en general, atrauen els pitjors emprenedors. Si voleu entrar més en profunditat us deixo l’estudi d’Scott Shane sobre el tema i amb el que va guanyar el “Global Award for Entrepreneurship Research el 2009″.

Una conclusió que ja havia apuntat en altres articles és que no hem d’aspirar a crear un gran número d’empreses, si no a tenir bones empreses. Les polítiques de promoció econòmica s’haurien de centrar en aquells programes destinats a empreses amb gran potencial. Al cap i a la fi, el mite de l’emprenedor com a solució a la crisi és només això, un mite.

Creació d’ocupació a quin preu?

dimecres, 5/06/2013

Fa un parell de dies el Consell Assessor per la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) proposava la creació de minifeines (els famosos minijobs) per afavorir la contractació de joves. Aquella mateixa nit, el President Artur Mas assegurava que ell és més partidari dels contractes a temps parcial com alternativa als minijobs.

Aquesta discussió té lloc en un marc bastant depriment: l’ocupació no tornarà a nivells pre-crisi fins el 2018. Però fins i tot arribats a aquella data, l’atur seguirà creixent segons les previsions de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Pot semblar contra intuïtiu que la taxa d’ocupació i la taxa d’atur augmentin al mateix temps, però no és impossible. La raó és que els aturats abandonen la població activa: a més de la meitat dels països estudiats, la participació al mercat laboral ha caigut perquè els aturats abandonen la cerca de feina.

I no només això, la qualitat dels llocs de feina està empitjorant a tot el món, fins i tot en aquells països on la taxa d’atur està caient. El següent gràfic compara la “qualitat de l’ocupació” (salaris, bonificacions, hores treballades, etc.) i la creació d’ocupació entre 2007 i 2011:

 

Resumint: la millor posició l’ocupen els països al quadrant superior dret (són països que creen més i millor ocupació) i la pitjor posició l’ocupen els del quadrant inferior esquerra (països que no només creen menys ocupació, si no que la que creen és pitjor).

No és difícil veure com la majoria dels països estan creant pitjors ocupacions que abans de la crisi. Exceptuant els casos de Corea, Noruega i Polònia, la majoria de les economies on ha baixat l’atur ha estat perquè s’han creat llocs de treball de menor qualitat. El cas espanyol és especialment paradigmàtic (és un outlier brutal), ja que està creant molta menys ocupació, però la que crea és de molta més qualitat. Això que a priori pot semblar una bona notícia (ho és per aquells que aconsegueixen trobar feina), a nivell agregat té un problema: és el camí perfecte per augmentar les desigualtats. Si cada cop es creen menys llocs de feina i els pocs que es creen cada cop són millors, aviat veurem un eixamplament de la polarització social.

Els minijobs es situarien en un espai entremig. Certament un minijob és millor que estar a l’atur, però al mateix temps és pitjor que una bona feina. L’ocupació a mitja jornada juga en un camp semblant. Sigui com sigui, les solucions no són fàcils i el debat està servit.

Els diners compren la felicitat?

dijous, 2/05/2013

L’any 1974, el professor Richard Easterlin va publicar un article acadèmic titulat “Does Economic Growth Improve the Human Lot? Some Empirical Evidence. En aquest treball s’afirma que, el nivell mitjà de felicitat no sempre augmenta a mesura que augmenten els ingressos econòmics, com a mínim als països on les necessitats bàsiques es troben cobertes. És el que es coneix com la paradoxa d’Easterlin. Segons aquesta teoria, existeix cert llindar d’ingressos (un “punt de sacietat”) a partir del qual més ingressos no impliquen més satisfacció.

Tot i així, una nova investigació duta a terme per Betsey Stevenson i Justin Wolfers podria discutir la paradoxa d’Easterlin. Segons aquests dos professors, existeix un vincle sòlid entre els ingressos econòmics i el benestar de les persones tant en països sense les necessitats bàsiques cobertes com en països rics. De fet, els resultats no només apunten en aquesta direcció si s’analitzen països rics i països pobres, si no quan les comparacions es fan entre persones riques i persones pobres dins d’un mateix país.

Cada cercle és un dels països enquestats per la Gallup World Poll i la línia gris marca la relació entre satisfacció vital i ingressos. Si la paradoxa d’Easterlin fos certa, hauríem d’esperar que la relació entre satisfacció i els ingressos extra més enllà de cobrir les necessitats bàsiques (el punt de sacietat) mostrés una línia plana a partir d’uns ingressos al voltant dels 15.000 dòlars per càpita. En canvi, el que ens mostra el gràfic és que el pendent de la recta no només existeix per a països sense les necessitats bàsiques cobertes, si no que s’aguditza en els països més rics.

I aquesta relació no només es redueix a la relació entre països:

Aquest segon gràfic mostra els 25 països més poblats del món i ens presenta la relació entre renda i satisfacció dins de cada país. Existeixen certes diferències entre la pendent de les línies, però la conclusió és clara: la relació entre ingressos i satisfacció segueix sent positiva dins de cada país. Dit d’altra forma, no existeix un “punt de sacietat”.

L’estudi m’ha semblat interessant perquè la paradoxa d’Easterlin genera molta controvèrsia. Es poden trobar estudis que apunten en una direcció i altres apunten en la direcció contrària segons les dades que es facin servir. Precisament aquest problema amb les dades i la discussió sobre com mesurar la felicitat o la satisfacció encara no és un tema tancat, així que tampoc donaria per acabada la paradoxa d’Easterlin.