Arxiu de la categoria ‘Política Internacional’

  1. Pages:
  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7

Contra el mite de l’emprenedor: Per què és mala idea encoratjar massa gent a crear empreses?

dimecres, 19/06/2013

Existeix la creença que la creació d’empreses és la forma de generar innovació, ocupació i, en definitiva, de sortir de la crisi. Es tracta d’un mite alimentat per mitjans de comunicació i modes que no té cap mena de suport empíric.

Seguint aquest mite, el sector públic ofereix crèdits, subsidis, exempcions i beneficis fiscals a aquells que volen iniciar un nou negoci. Qualsevol tipus de negoci. Ara bé, promoure la creació massiva d’empreses no alimenta el creixement econòmic ni crea grans quantitats d’ocupació, més que res perquè, en general, les noves empreses no són una font de vitalitat o creació de llocs de treball. I no és així perquè la majoria de la gent que crea nous negocis no són emprenedors en el sentit de que creen empreses que creixen, generen ocupació i benestar. En realitat són empreses que es creen com a substitutes dels salaris i que tenen més a veure amb l’autoocupació que amb la creació de grans empreses.

Ja he comentat en diverses ocasions que la productivitat augmenta a mesura que augmenta la mida de l’empresa (L’autèntic drama empresarial espanyol) i que les petites empreses tendeixen a obtenir pitjors resultats que les grans. De fet, el creixement econòmic té més a veure amb l’expansió de les empreses existents que amb la creació d’un exèrcit de noves micro-empreses.

Tant és així que a mesura que un país és més ric, la seva taxa de creació d’empreses decreix:

A mesura que un país té una porció més petita del seu PIB provinent de l’agricultura, la taxa d’activitat emprenedora decreix. Quan els països creixen econòmicament i els salaris augmenten, el cost d’oportunitat de crear un negoci de zero augmenta, ja que renuncies a uns majors ingressos si treballessis per algú altre. Això fa que els països amb una taxa d’emprenedoria més elevada siguin Nigèria (34’99%), la Xina (24%), Perú (22’89%) o Trinitat i Tobago (22’67%).

Per la mateixa raó (el cost d’oportunitat), els aturats són més propensos a crear empreses que aquells que ja treballen (tot i que a Catalunya es dóna l’efecte contrari: qui és l’emprenedor català). Al cap i a la fi, tenen menys a perdre si es converteixen en emprenedors que algú que ja té feina. El problema d’aquest efecte és que la gent desocupada, a nivell global, tendeix a tenir pitjors resultats empresarials que aquells que deixen els seus llocs de feina per llençar-se a l’aventura de crear una empresa. Així doncs, les polítiques destinades a crear empreses, en general, atrauen els pitjors emprenedors. Si voleu entrar més en profunditat us deixo l’estudi d’Scott Shane sobre el tema i amb el que va guanyar el “Global Award for Entrepreneurship Research el 2009″.

Una conclusió que ja havia apuntat en altres articles és que no hem d’aspirar a crear un gran número d’empreses, si no a tenir bones empreses. Les polítiques de promoció econòmica s’haurien de centrar en aquells programes destinats a empreses amb gran potencial. Al cap i a la fi, el mite de l’emprenedor com a solució a la crisi és només això, un mite.

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Economia, Mercat Laboral, Política Catalana, Política Espanyola, Política Internacional | Deixa-hi un comentari »

Creació d’ocupació a quin preu?

dimecres, 5/06/2013

Fa un parell de dies el Consell Assessor per la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) proposava la creació de minifeines (els famosos minijobs) per afavorir la contractació de joves. Aquella mateixa nit, el President Artur Mas assegurava que ell és més partidari dels contractes a temps parcial com alternativa als minijobs.

Aquesta discussió té lloc en un marc bastant depriment: l’ocupació no tornarà a nivells pre-crisi fins el 2018. Però fins i tot arribats a aquella data, l’atur seguirà creixent segons les previsions de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Pot semblar contra intuïtiu que la taxa d’ocupació i la taxa d’atur augmentin al mateix temps, però no és impossible. La raó és que els aturats abandonen la població activa: a més de la meitat dels països estudiats, la participació al mercat laboral ha caigut perquè els aturats abandonen la cerca de feina.

I no només això, la qualitat dels llocs de feina està empitjorant a tot el món, fins i tot en aquells països on la taxa d’atur està caient. El següent gràfic compara la “qualitat de l’ocupació” (salaris, bonificacions, hores treballades, etc.) i la creació d’ocupació entre 2007 i 2011:

 

Resumint: la millor posició l’ocupen els països al quadrant superior dret (són països que creen més i millor ocupació) i la pitjor posició l’ocupen els del quadrant inferior esquerra (països que no només creen menys ocupació, si no que la que creen és pitjor).

No és difícil veure com la majoria dels països estan creant pitjors ocupacions que abans de la crisi. Exceptuant els casos de Corea, Noruega i Polònia, la majoria de les economies on ha baixat l’atur ha estat perquè s’han creat llocs de treball de menor qualitat. El cas espanyol és especialment paradigmàtic (és un outlier brutal), ja que està creant molta menys ocupació, però la que crea és de molta més qualitat. Això que a priori pot semblar una bona notícia (ho és per aquells que aconsegueixen trobar feina), a nivell agregat té un problema: és el camí perfecte per augmentar les desigualtats. Si cada cop es creen menys llocs de feina i els pocs que es creen cada cop són millors, aviat veurem un eixamplament de la polarització social.

Els minijobs es situarien en un espai entremig. Certament un minijob és millor que estar a l’atur, però al mateix temps és pitjor que una bona feina. L’ocupació a mitja jornada juga en un camp semblant. Sigui com sigui, les solucions no són fàcils i el debat està servit.

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Economia, Mercat Laboral, Política Espanyola, Política Internacional | Deixa-hi un comentari »

Els diners compren la felicitat?

dijous, 2/05/2013

L’any 1974, el professor Richard Easterlin va publicar un article acadèmic titulat “Does Economic Growth Improve the Human Lot? Some Empirical Evidence“. En aquest treball s’afirma que, el nivell mitjà de felicitat no sempre augmenta a mesura que augmenten els ingressos econòmics, com a mínim als països on les necessitats bàsiques es troben cobertes. És el que es coneix com la paradoxa d’Easterlin. Segons aquesta teoria, existeix cert llindar d’ingressos (un “punt de sacietat”) a partir del qual més ingressos no impliquen més satisfacció.

Tot i així, una nova investigació duta a terme per Betsey Stevenson i Justin Wolfers podria discutir la paradoxa d’Easterlin. Segons aquests dos professors, existeix un vincle sòlid entre els ingressos econòmics i el benestar de les persones tant en països sense les necessitats bàsiques cobertes com en països rics. De fet, els resultats no només apunten en aquesta direcció si s’analitzen països rics i països pobres, si no quan les comparacions es fan entre persones riques i persones pobres dins d’un mateix país.

Cada cercle és un dels països enquestats per la Gallup World Poll i la línia gris marca la relació entre satisfacció vital i ingressos. Si la paradoxa d’Easterlin fos certa, hauríem d’esperar que la relació entre satisfacció i els ingressos extra més enllà de cobrir les necessitats bàsiques (el punt de sacietat) mostrés una línia plana a partir d’uns ingressos al voltant dels 15.000 dòlars per càpita. En canvi, el que ens mostra el gràfic és que el pendent de la recta no només existeix per a països sense les necessitats bàsiques cobertes, si no que s’aguditza en els països més rics.

I aquesta relació no només es redueix a la relació entre països:

Aquest segon gràfic mostra els 25 països més poblats del món i ens presenta la relació entre renda i satisfacció dins de cada país. Existeixen certes diferències entre la pendent de les línies, però la conclusió és clara: la relació entre ingressos i satisfacció segueix sent positiva dins de cada país. Dit d’altra forma, no existeix un “punt de sacietat”.

L’estudi m’ha semblat interessant perquè la paradoxa d’Easterlin genera molta controvèrsia. Es poden trobar estudis que apunten en una direcció i altres apunten en la direcció contrària segons les dades que es facin servir. Precisament aquest problema amb les dades i la discussió sobre com mesurar la felicitat o la satisfacció encara no és un tema tancat, així que tampoc donaria per acabada la paradoxa d’Easterlin.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Dades curioses, Economia, Política Internacional | 2 comentaris »

Les 10 economies més grans del món: 2010 vs 2020

dilluns, 22/04/2013

Molt sovint veiem prediccions sobre el creixement dels països i l’evolució del seu PIB. És cert que moltes d’aquestes prediccions no sempre encerten, però no està de més donar-hi un cop d’ull, encara que sigui de forma crítica. Euromonitor International és una empresa de market intelligence situada a Londres. Es dedica a recopilar i generar un munt d’informació i dades, entre les que destaquen les seves previsions de PIB per a l’any 2020:

Segons Euromonitor International, aquests seran els països amb el PIB més gran per a l’any 2020. Hi trobem la majoria dels països desenvolupats occidentals o membres de la OECD, però també s’hi inclouen molts en vies de desenvolupament. La Xina, Índia, Rússia o Indonèsia en són alguns exemples. Aquesta tendència es veu més clarament si ens fixem en els canvis previstos entre 2010 i 2020:

El primer canvi destacat és que, probablement, la Xina superarà en PIB als Estats Units. La Índia treurà la tercera posició al Japó i Rússia la cinquena a Alemanya. Segons les previsions, els salts més importants els duran a terme Indonèsia (passant de la 15ena posició a la 12ena) i Brasil (de la 9ena a la 7ena). Per altra banda, s’espera que tots els països occidentals rebaixin posicions en diversa mesura. N’hi ha que cauran només un esglaó (Estats Units, Japó, Alemanya, Regne Unit o França) i altres que cauran de forma més contundent, com ara Itàlia (tres posicions) o Espanya (dos posicions).

Això farà que el centre econòmic del món comenci a virar cap a l’Àsia, un tema que ja vaig tractar a “Quin és el centre de gravetat econòmica del món?“.

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Economia, Política Internacional | Deixa-hi un comentari »

Van forçar els mercats financers l’aplicació de mesures d’austeritat?

dijous, 11/04/2013

Els països del sud d’Europa s’han vist obligats a aplicar polítiques d’austeritat des de l’any 2011. Ara bé, aquestes polítiques d’austeritat eren inevitables o tenen més a veure amb el pànic i les pors (irracionalitats) dels mercats financers? Per respondre aquestes preguntes, Paul de Grauwe (professor d’economia internacional a la London School of Economics) i Yuemei Ji (economista de la Universitat de Lovaina) van publicar un article sobre la relació entre pànic i austeritat a l’Eurozona. L’argument és que la por i el pànic al que estaven sotmesos els mercats financers han forçat l’aplicació de mesures d’austeritat excessives que han avocat l’Eurozona a la doble recessió que està patint.

En general, existeix la creença que els països que han introduït programes d’austeritat ho han fet perquè s’hi han vist obligats pels mercats financers. Doncs segons aquesta investigació, sembla ser que així és.

El gràfic mostra la relació entre la taxa d’interès i la intensitat de les mesures d’austeritat dutes a terme durant el 2011. La relació és positiva i fortíssima (un R-quadrat de 0’97). De fet, la relació és tan forta que el nivell d’austeritat aplicada pot ser explicada de forma exclusiva pel nivell d’interessos pagats durant aquell mateix any: com més elevats eren els interessos l’any 2011, més intenses van ser les mesures d’austeritat.

Un cop vist que efectivament els mercats financers han jugat un paper determinant a l’hora d’aplicar polítiques d’austeritat en alguns països, queda veure si tenien raons per fer-ho. Per explicar el fet que els mercats financers han estat els determinants a l’hora d’aplicar mesures d’austeritat hi ha dues teories:

(1) La racionalitat perfecta dels mercats. La primera afirma que el creixement dels interessos observat entre el 2010 i mitjans de 2012 van ser el resultat del deteriorament de la situació econòmica (augment del deute públic, caiguda de la competitivitat, etc.). Segons aquesta teoria, els mercats financers només han estat una corretja de transmissió del panorama de cada Estat. Seguint el mateix argument, l’única forma de reduir els interessos de finançament és aplicant mesures d’austeritat destinades a rebaixar els deutes i dèficits pressupostaris dels governs. D’aquesta forma els mercats financers recuperaran la confiança en aquests Estats i el seu finançament tornarà a interessos assumibles.

(2) Potser els mercats no són tan racionals. La segona teoria ens diu que, acceptant que la situació econòmica té a veure amb l’augment dels interessos de finançament, també reconeix que els mercats financers es veuen afectats per moviments col·lectius de por i pànic que han tingut efectes desastrosos sobre els interessos, empenyent-los a l’alça de forma excessiva. D’aquesta segona teoria es desprèn que la situació econòmica dels governs no pot ser ignorada, però que el paper del banc central és fonamental, ja que és l’encarregat de proporcionar liquiditat en moments de pànic als mercats financers.

Per comprovar si la primera teoria es compleix, només cal fixar-se en el següent gràfic:

Els autors, basant-se en diferents estudis (aquí i aquí) seleccionen el canvi entre el deute públic respecte al PIB i el comparen amb els interessos dels diferents països. Al gràfic es pot veure com mentre que els interessos van disminuir, la relació deute-PIB va augmentar a tots els països. Per tant, no podem afirmar que existeixi relació entre deute sobre el PIB i disminució/augment dels interessos. Segons la primera teoria (1), en veure que el deute augmentava, calia esperar un augment dels interessos, però no va ser així: el deute va augmentar al mateix temps que disminuïen els interessos. Per tant, l’explicació ha de ser una altra.

No fa gaire vaig parlar de com el BCE va decidir actuar davant la crítica situació dels països del sud d’Europa. Aquesta decisió serveix als autors per posar a prova les dues teories i veure quina és més encertada:

L’eix vertical és el canvi entre els interessos pagats entre la segona meitat de 2012 (quan el BCE va anunciar el seu programa de suport) i principis del 2013. L’eix horitzontal mostra la situació inicial, la que es vivia durant la primera meitat de 2012 (abans de la intervenció del BCE). Els resultats són clars: la situació inicial (el 2on trimestre de 2012) explica gairebé tota la variació posterior dels interessos de finançament. Grècia era el país amb una situació inicial més greu i va ser el que va experimentar la major disminució, el país amb la segona pitjor situació inicial (Portugal) va experimentar la segona major caiguda i així amb la resta de països. La regressió indica que el 97% de la variació dels interessos s’explica per la situació inicial, pel que es pot concloure que la única variable que importa per explicar la disminució dels interessos és l’actuació del BCE. La determinació del Banc Central Europeu va aconseguir eliminar el factor “pànic” del mercat.

Per tant, podem afirmar que un dels components més importants dels moviments dels interessos des de l’any 2010 va ser degut a sentiments de por i pànic dels mercats, allunyant-los de la situació que calia esperar de l’estat de l’econòmica real. Més tard, quan aquests sentiments es van veure apaivagats per l’anunci del BCE, els interessos es van reduir de forma espectacular. Els autors també parlen sobre com el pànic dels mercats financers es va apoderar dels polítics europeus i els va forçar a aplicar mesures d’austeritat intenses, però això ho deixo per a un proper article.

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a Economia, Política Internacional | 2 comentaris »

Per què és important mesurar la desigualtat? (II)

dilluns, 4/03/2013

En altres ocasions ja havia parlat sobre la importància de mesurar la desigualtat, però aquest cop vull parlar sobre la raó per la que mesurar i mantenir uns nivells acceptables de desigualtat és important. La raó és senzilla: els països més desiguals són també els països on els pares determinen de forma més contundent els ingressos futurs dels seus fills i, per tant, existeix poca mobilitat social. Ningú escull la família en la que neix, pel que no és just que uns parteixin de posicions més avantatjades que altres. La igualtat d’oportunitats significa que les desigualtats entre adults no són defensables quan són el resultat de diferents circumstàncies de partida, situació que és dóna de forma més contundent en països desiguals, on els fills de les famílies riques tendiran a ser rics i els de les pobres tendiran a ser pobres.

Aquesta relació es representa amb el vincle (l’elasticitat) entre els ingressos dels pares i els ingressos futurs dels fills:

Les barres més llargues representen una major relació entre el salari dels progenitors i el salari dels fills, és a dir, països amb una baixa mobilitat social. Els que surten més mal parats són el Regne Unit, Itàlia i els Estats Units. Espanya es troba en una situació semblant a la francesa, a més del doble de distància dels països amb més igualtat d’oportunitats. Això significa que el 40% dels ingressos dels espanyols venen determinats per la posició econòmica dels seus pares i no pas de la seva valia o pel seu esforç personal. Finalment, els països amb més mobilitat social són els sospitosos habituals: Dinamarca, Noruega i Finlàndia. Si un pare guanyava el doble dels ingressos mitjans a Dinamarca, el seu fill només guanyarà un 15 per cent per sobre de la mitjana, als Estats Units, aquesta diferència és del 50 per cent.

Però, què determina aquesta elasticitat entre ingressos dels pares i els ingressos futurs dels fills? En bona mesura, el que es coneix com “Great Gatsby Curve“:

Els països es poden moure en aquest gràfic entre dues dimensions. El moviment horitzontal d’esquerra a dreta suposa un moviment des d’una posició de baixa desigualtat a una posició final amb més desigualtat. El moviment vertical de baix a dalt representa un moviment des d’una situació econòmica amb més mobilitat social a una altra amb menys mobilitat.

Dit d’altra forma, més desigualtat implica una major transferència de situació econòmica a través de les generacions. En societats més desiguals, els pobres tenen més probabilitats que els seus fills acabin sent pobres, i els rics són més propensos a que els seus fills romanguin en els esglaons superiors de l’escala econòmica.

Però no només és un tema de justícia, també és un tema d’eficiència. Si bé és cert que un cert grau de desigualtat és desitjable perquè envia senyals i incentius a la millora i a l’esforç, una desigualtat massa elevada té conseqüències sobre l’eficiència i sobre l’estabilitat macroeconòmica dels països. La falta de mobilitat social fa que les persones amb talent o treballadores tinguin més difícil l’ascens econòmic i social, el que repercuteix sobre el rendiment econòmic i social dels països.

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Economia, Política Internacional | 1 comentari »

Anàlisi provisional dels pressupostos de la UE

divendres, 8/02/2013

Després de nou hores de reunió (més sis hores prèvies de reunions bilaterals), sembla que els líders de la Unió Europea ja han arribat a un acord sobre el pressupost que ha de gestionar la UE durant el període 2014-2020. La xifra s’hauria tancat al voltant dels 960.00 milions d’euros. A falta de dades oficials, aquesta seria la divisió del pressupost:

PresuUE.png

Les tres columnes representen el pressupost actual (2007-2013), la proposta que va fer la Comissió Europea i la proposta provisional del Consell Europeu. El pressupost que finalment sembla que s’aprovarà (el del Consell Europeu) és de 960.000 milions d’euros, uns 35.000 milions d’euros menys que el pressupost actual i 87.500 menys que la proposta de la Comissió Europea.

Les partides que més augmenten són la de polítiques de competitivitat, creixement i ocupació, (sumant un 54% més al pressupost actual), el de seguretat, justícia i interior (un 34% més) i administració (10% més). La resta de partides pràcticament es mantenen igual (política exterior) o disminueixen, com ara agricultura (que disminueix en més de 48.000 milions) o cohesió (que es rebaixa uns 34.000 milions d’euros.

Tot i així, agricultura segueix sent la partida més gran del pressupost, amb uns 372.000 milions d’euros (el 38% del total), seguit de la partida de cohesió amb uns 320.000 milions d’euros (al voltant del 33% del total). La tercera partida amb més pressupost és la de cohesió, amb uns 140.000 milions (un 14% del total). A bastanta distància es troben les partides d’administració (uns 62.000 milions d’euros), la de política exterior (60.000 milions) o la de seguretat (16.600 milions).

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Política Internacional | Deixa-hi un comentari »

Gràcies a qui baixa la prima de risc? Al BCE o a Rajoy?

dimecres, 30/01/2013

Ja fa una temporada que cada cop que es publiquen les dades de la prima de risc espanyola em discuteixo amb un parell de diputats del PP via Twitter. Ells atribueixen (directa o indirectament) les reduccions de la prima de risc a la bona feina i les reformes que està duent a terme Mariano Rajoy. Jo els hi dic que si la prima de risc es redueix és gràcies a la intervenció del Banc Central Europeu i que Rajoy hi té poc a veure.

M’explico:

Tot i l’espiral de creixement de la prima de risc de països com Espanya, Itàlia o Bèlgica que es va patir durant el 2011, el Banc Central Europeu, empès en bona mesura pel Bundesbank alemany, es limitava a comprar deute de forma temporal i en quantitats establertes. Els dos moments en que es va decidir actuar per rebaixar la prima de risc van ser el desembre de 2011 (LTRO Des. 2011) i el febrer de 2012 (LTRO Feb. 2012), però els resultats no van ser els esperats. Les reduccions de primes de risc no van durar gaire i aviat van tornar a la situació prèvia a la compra per part del BCE.

Davant d’aquesta situació i dels creixents rumors d’un possible trencament de la zona euro, el BCE va decidir treure el que es coneix com “Big Bazooka“. Això significa que el BCE està disposat a comprar deute dels Estats de la zona euro amb problemes de finançament de forma il·limitada i durant el temps que faci falta. El nom que li han posat al programa no és “Big Bazooka“, si no “Outright Monetary Transactions” (OMT) i en podeu trobar més informació aquí. Això suposa un gir de 180 graus pel que fa a la política que s’havia seguit fins llavors (compra de deute puntual i amb límits establerts) i una aposta ferma per defensar l’euro-zona, tal i com es desprenia de les paraules de Mario Draghi: ”The ECB is ready to do whatever it takes to save the euro“. De fet, és una estratègia que ja estaven duent a terme la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra.

La resposta dels mercats és evident veient el gràfic. El diferencial respecte als bons alemanys a deu anys va passar de pics de 620 punts als 400 en el cas d’Espanya (actualment 352); Itàlia va reduir la prima de risc dels 510 als 300 punts (265 a dia d’avui) i tant Bèlgica com França tenen actualment una prima de risc inferior als 100 punts (67 i 59 punts respectivament a 23/01/2013).

De moment l’estratègia està funcionant, però no es tracta d’una solució a llarg termini. El més probable és que tornem a veure com augmenta la prima de risc si la Unió Europea no avança més ràpidament cap a una unió bancària i fiscal. El que està clar és que la prima de risc ha estat caient gràcies al BCE, no a Mariano Rajoy.

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a Economia, Política Espanyola, Política Internacional | 1 comentari »

Equilibri pressupostari a llarg termini

dijous, 24/01/2013

Que l’equilibri pressupostari a llarg termini és desitjable és una afirmació que (gairebé) ningú gosa discutir. És cert que el concepte “llarg termini” és difús i alguns el definiran com aquell a 5 anys vista, altres a 10 i altres parlaran de cicle econòmic. El curiós de tot això és que sovint ens fixem en els exemples equivocats:

Hi ha un grup de països que no ha tingut ni un sol any sense dèficit pressupostari: França, Grècia i Portugal. Itàlia ha incomplert l’equilibri pressupostari en un 95% dels anys, Alemanya (el paladí del dèficit zero) en un 90%, el Regne Unit i Espanya en un 85% i els Estats Units en un 81%. A molta distància es troben països més equilibrats, com Finlàndia (amb un 41% d’anys de dèficit) i, especialment, Noruega (18% dels anys amb dèficit).

Què vull dir amb aquest gràfic? Tres coses:

(1) En primer lloc, ningú s’ha comportat de forma “responsable” si entenem com “responsabilitat” aconseguir un equilibri pressupostari. Els més responsables han estat els països nòrdics, incloent Suècia que no apareix al gràfic.

(2) En segon lloc, Alemanya no és el millor exemple d’equilibri pressupostari (cosa que ja havia dit en altres ocasions). Aquesta obsessió amb la reducció del dèficit a tota costa i en poc temps no només ha estat incomplerta durant molts anys per aquells que la prediquen, si no que tampoc es desitjable ni és la forma de sortir de la crisi.

(3) En tercer lloc, que hi ha països perfectament capaços d’assolir uns nivells d’equilibri envejables. Aquest segon punt és important perquè molt sovint els països nòrdics són fets servir com a exemple a seguir per la socialdemocràcia de casa nostra, fet que comparteixo. Ara bé, posats a fixar-nos en la seva gestió, tampoc podem deixar de banda que es tracta de països amb equilibris pressupostaris a llarg termini, el que probablement ajuda a explicar la fortalesa amb la que acostumen a resistir les crisis.

Resumint: un pressupost equilibrat a llarg termini és importantíssim. I no és una afirmació que ens ha de fer por. De fet, això de l’equilibri pressupostari a llarg termini és d’allò més keynesià. Fins i tot n’hi ha que diuen que és un invent de la socialdemocràcia sueca.

Etiquetes: , , , , , , , , , ,
Publicat a Economia, Política Internacional | Deixa-hi un comentari »

Servirà d’alguna cosa la mesura d’Obama de prohibir els fusells d’assalt?

dijous, 17/01/2013

Obama va anunciar ahir les mesures en resposta a la massacre a l’escola de Newtown, on el mes passat un jove va matar una vintena de nens i sis adults. Segons les dades de l’FBI, la tendència d’assassinats va a la baixa. L’any 1980, els Estats Units van patir 10’2 assassinats per cada 100.000 habitants, mentre que aquesta xifra es va reduir fins als 4’7 assassinats per cada 100.000 habitants l’any 2011. Centrant-nos en els darrers anys, el 2011 (el darrer amb dades disponibles) es van cometre 12.664 assassinats, 500 menys que l’any anterior:

Les armes de foc són, amb diferència, el mitjà pel qual són assassinades més persones als Estats Units. Si bé és cert que el número total d’assassinats s’ha anat reduint al llarg dels anys (passant dels gairebé 15.000 de l’any 2007 als 12.664 de 2011) el percentatge que representen els assassinats amb armes de foc no ha variat: al voltant del 67%. Amb la voluntat de seguir aquesta tendència de reducció del número d’assassinats, Obama ha presentat diferents mesures entre les que destaca la prohibició de comercialitzar fusells d’assalt. A priori pot semblar una gran idea, al cap i a la fi, sembla lògic fer tot el possible perquè la gent no pugui passejar-se pel barri amb una metralladora sota el braç. La pregunta és: servirà d’alguna cosa prohibir la venda d’aquest tipus d’arma de foc?

L’any 2011, el número de persones assassinades amb rifles (categoria on s’inclouen els fusells d’assalt) van ser 323. Això significa que si la mesura de prohibir la venda de fusells d’assalt que proposa Obama té un èxit total (cosa difícil d’aconseguir), els assassinats són els mateixos que aquest 2011 i tenen la mateixa distribució, com a màxim es reduirà un 2% el número de morts. És cert que menys dóna una pedra i que tota vida salvada és una gran victòria, però si realment el que es vol és reduir de forma contundent el número d’assassinats el que cal és centrar-se en les pistoles i armes de foc curtes, responsables de 6.220 assasinats (el 49% dels 12.664 homicidis totals del 2011).

Ara bé, tampoc podem oblidar que el camí per reduir el número d’assassinats haurà de ser un altre, com ja es va discutir en una entrada anterior en aquest mateix blog: Més armes de foc impliquen més assassinats?. Algunes de les propostes d’Obama, com l’exigència de comprovar els antecedents penals dels compradors o ampliar la cobertura mèdica en salut mental, són mesures en aquest sentit.

Publicat a Dades curioses, Dades i més dades, Política Internacional | 4 comentaris »

  1. Pages:
  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7