Arxiu de la categoria ‘Política Educativa’

Esperances i pors dels graduats europeus

dimecres, 17/07/2013

És cert que ser graduat redueix les possibilitats d’estar a l’atur, però no és una assegurança infal·lible. De fet, els graduats europeus esperen presentar un màxim de 60 aplicacions abans de trobar la primera feina, i la mitjana d’espera entre la graduació i l’ocupació s’està acostant a sis mesos. Això fa que els graduats europeus estiguin cada cop més preocupats per les seves carreres professionals, una taxa que s’eleva fins a gairebé el 90% a països com Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya:

Les dades són d’una enquesta realitzada per l’Institut Trendence a Berlín i mostren unes conclusions no gaire alentidores: una joventut molt educada buscant el seu primer treball i cada vegada més disposats a acceptar pràctiques no remunerades per posar un peu al mercat laboral o emigrar.

El nombre de sol·licituds que els estudiants esperen enviar abans de tenir el seu primer treball també ha augmentat. El que més destaca del gràfic són les xifres excepcionalment altes d’Espanya i Grècia, on els graduats esperen enviar més de 60 currículums abans d’aconseguir la primera feina. Pel que fa al temps de cerca, tampoc hi ha resultats gaire millors:

De mitjana, els graduats a Europa esperen destinar 5’5 mesos a la recerca d’un lloc de treball, davant els 4,4 que esperaven el 2012. A Grècia i a Espanya el temps d’espera arriba gairebé als 10 mesos. La situació és tan crítica que més de la meitat dels graduats en administració d’empreses belgues, espanyols i turcs admeten que no els importaria treballar a canvi de res per aconseguir un bon lloc de pràctiques.

Tot i que l’autèntic drama és que no s’estan fent polítiques útils per revertir la situació, com ara un millor equilibri entre graduats universitaris tradicionals i aprenentatge d’oficis o formació industrial. Les carreres tècniques que existeixen a Alemanya o Països Baixos podrien ser una opció.

Bombes, nazisme, universitats i ciència

dilluns, 8/04/2013

Fa un parell de dies em van fer arribar un estudi de Fabian Waldinger, professor assistent al Departament d’Economia de la Universitat de Warwick, sobre els efectes del nazisme a les universitats alemanyes i austríaques. A l’article es demostra com els acomiadaments nazis de científics jueus i opositors polítics van tenir un efecte més greu i més durador sobre les universitats alemanyes que els bombardejos dels aliats a les instal·lacions universitàries.

L’any 1933, dos mesos després de l’arribada del partit nazi al poder, els científics jueus i aquells amb posicions polítiques oposades a les de Hitler van ser acomiadats de les universitats. La xifra d’acomiadaments va girar al voltant del 15% dels científics contractats de l’època. Entre els acomiadats destaquen Premis Nobel de física com Albert Einstein o Max Born i premis Nobel de química com Fritz Haber o Otto Meyerhof. Doncs resulta que aquests acomiadaments van ser més perjudicials que els bombardejos aliats sobre les universitats:

La destrucció del 10 per cent dels edificis de la universitat durant la campanya de bombardejos dels aliats va fer caure la productivitat prop d’un 0,05 de desviació estàndard en el curt termini, una reducció de la productivitat que és només una quarta part de l’efecte de l’acomiadament d’un 10% de la facultat. A més, l’efecte negatiu dels bombardejos no va ser persistent: el 1961, la productivitat dels departaments que havien estat bombardejats durant la Segona Guerra Mundial ja s’havia recuperat. La dels departaments que van acomiadar científics, no.

La caiguda de la productivitat va ser més gran i més persistent en aquells departaments que van acomiadar “científics estrella” que en els que van ser bombardejats. Això demostra que, almenys per aquest període històric, els cervells eren molt més importants que les instal·lacions per a la qualitat de la recerca.

I per què és important aquest estudi? Doncs bàsicament per dos raons:

(1) En els darrers anys la inversió en investigació científica s’ha centrat en adquirir i construir equipaments molt costosos, com ara els acceleradors de partícules. De moment, no està clar fins a quin punt aquesta despesa és més útil que contractar bon personal, però sembla ser que gastar els diners en atraure els millors científics és més útil que construir grans equipaments.

(2) En un moment de crisi com l’actual en que cal prioritzar la inversió d’investigació en aquelles partides que permetin aconseguir un major rendiment, aquest estudi pot servir per deixar clar que la contractació dels millors pensadors potser hauria de ser la darrera partida a retallar.

Quina és la millor ciutat per als estudiants?

dijous, 1/03/2012

Quacquarelli Symonds, una empresa dedicada a l’estudi de l’educació superior, ha publicat el rànquing de les millors ciutats per a estudiants. Per fer-ho han escollit aquelles ciutats amb més de 250.000 habitants i dues o més universitats i han analitzat diverses variables com són la qualitat de vida, reputació de les seves universitats, nivell de preus, etc. Si voleu xafardejar-ne la metodologia aquí la teniu.

Rànquing de les millors ciutats per a estudiants 2012

Segons l’anàlisi la millor ciutat pels estudiants és París, seguida de Londres i Boston. En el que més destaca París és en la seva qualitat de vida (91 punts) i en la seva activitat ocupacional (96 punts). Londres, ciutat que acull l’Imperial College o la London School of Economics, destaca per les seves universitats (100 punts), igual que Boston (98 punts), ciutat on, entre altres, hi ha la universitat de Harvard. En canvi, el punt feble de totes tres és el nivell de preus amb 54, 41 i 44 punts respectivament. Una altra ciutat que destaca pel nivell de les seves universitats és Nova York, amb 97 punts, però que veu molt rebaixada la seva posició per culpa del seu nivell de preus.

Barcelona ocupa el lloc número 11 de la classificació, amb una bona puntuació en qualitat de vida (87 punts). Pel que fa al nivell de les seves universitats ha obtingut un total de 75 punts i les analitzades han estat la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya i ESADE Business School. Madrid ocupa la posició número 16.

Per les ciutats que conec com a estudiant (Barcelona i Londres), puc dir que més o menys estaria d’acord amb el rànquing. És cert que a Barcelona s’hi viu molt bé (inclús jo li donaria més puntuació que un 87), però les universitats angleses són a anys llum de les catalanes. D’altra banda, QS té raó quan diu que el nivell de preus a Londres és astronòmic. A tall d’exemple, anar al cine em costava uns 16 euros (només l’entrada!), així que ja podeu imaginar amb quina cara es queda la gent si la pel·lícula no és gaire bona. De la resta de ciutats no en tinc la més mínima idea, a veure si hi ha sort i algú s’anima a comentar la seva experiència com a estudiant.

Què cal fer per millorar el nostre nivell educatiu?

dimecres, 22/02/2012

L’educació és un factor capdalt per la productivitat dels països i pel benestar dels seus ciutadans. De fet, és l’ingredient indispensable per garantir l’èxit en una economia internacional que es farà molt més competitiva a mesura que avanci el temps. A més, també és de vital importància per garantir la igualtat d’oportunitats.

Malauradament Espanya no sembla entendre-ho. No deixem de veure reformes basades en dogmes o en idees no contrastades que passen per alt l’evidència empírica. Una de les evidències que resulta més sorprenent és que inundant el sistema educatiu amb diners no necessàriament es millora el resultat:

Resultats PISA vs despesa per estudiant

Les dades de la OECD són clares, hi ha tres coses que els diners no poden comprar: l’amor, la felicitat i uns bons resultats educatius. És cert que quants més diners es gasta un Estat en educació millors resultats s’obtenen, però això deixa de ser cert a partir del llindar dels 35.000 dòlars per estudiant (el mínim que es gasta qualsevol país desenvolupat). A partir d’aquesta xifra, la despesa en educació no és un bon indicador dels resultats educatius d’un sistema. Per exemple, Luxemburg obté uns resultats semblants als espanyols i en canvi destina més del doble de dòlars per estudiant.

Així doncs, què és el que fa que uns països obtinguin millors resultats que altres? Definitivament no és el “quant” si no el “com“. Més enllà dels 35.000 dòlars per estudiant, el que realment interessa és com s’inverteix aquest pressupost. Sobre quina és la prioritat a l’hora d’invertir, la OECD ho té clar: els millors resultats entre països de renda alta es donen en aquells Estats que més inverteixen en els seus mestres. Aquells que obtenen puntuacions més altes a les proves PISA són els que tendeixen a atraure els millors estudiants cap a la professió docent, oferint salaris més alts i un major estatus professional per sobre de prioritzar altres inversions, com per exemple tenir classes amb menys alumnes o un ordinador per cada alumne.

Un altre factor important és una elevada expectativa per a TOTS els estudiants. Ningú pot quedar enrera. Els professors i les escoles dels millors sistemes no permeten que els estudiants repeteixin cursos o que es traslladin a altres escoles. Ni tan sols segreguen els estudiants en funció de la capacitat. Es tracta de sistemes que garanteixen que tots els estudiants tinguin èxit, per molts problemes o necessitats especials que tinguin.

L'escola "Kirkkojärvi" a Espoo, FinlàndiaL’escola “Kirkkojärvi” a Espoo (Finlàndia)

A nivell curricular hem d’entendre que per tenir èxit al mercat laboral no serveix de res tenir la capacitat de vomitar informació. El que cal és que els nostres alumnes aprenguin a pensar críticament i a saber aplicar les seves habilitats a situacions per les que no estaven preparats. No té cap sentit que preparem un currículum de continguts concret perquè creiem que les generacions més joves els necessitaràn un cop surtin a buscar feina. Si amb prou feines sabem el que passarà amb l’economia d’aquí dues setmanes, com podem saber el que necessitaràn els nostres fills d’aquí 10, 15 o 20 anys? No hem de tenir una educació amb professors donant classes magistrals i els alumnes prenent apunts, hem d’aspirar a una educació que accepti l’incertesa i doni les eines per espavilar-se. Els estudiants han d’aprendre a pensar, no a memoritzar, i buscar així les seves pròpies respostes. Ens falta formació en eines i ens sobra en conceptes. Per posar un exemple, està molt bé que a la llicenciatura de Ciències Polítiques estudiem en profunditat a Hobbes o Rosseau, però no ens enganyem, això només ens servirà per fer-nos els interessants en una tertulia de bar. El que realment necessitem és (molt) més Excel i més SPSS.

L’evidència empírica en relació al que acabo de comentar és abundant i sorprenentment ignorada a Espanya. Què passaria si el nostre sistema sanitari passès per alt els estudis sobre com millorar la supervivència dels pacients i es dediquès a seguir els prejudicis de determinats doctors o polítics? Probablement encara estariem fent servir sangoneres per curar-nos. Per tant, deixeu-me ser contundent i afirmar que només hi ha una sola forma de millorar els nostres resultats educatius: evidència empírica. I l’evidència és clara: ens cal més qualitat de l’ensenyament, més lideratge i més recerca al respecte per aconseguir una millora sostenible del nostre sistema escolar.

*Extra Ball: si algú té interès sobre què diu l’evidència pel que fa al bon funcionament dels sistemes educatius que li doni un cop d’ull als informes de l’OECD o a aquest llibre: Finnish Lessons: What Can the World Learn from Educational Change in Finland?. Si us fa mandra llegir també teniu aquest vídeo: Strong Performers and Successful Reformers in Education.

UNESCO, Palestina i Espanya

dilluns, 31/10/2011

Avui mateix l’Assemblea de la UNESCO ha reconegut Palestina com a Estat de ple dret i aquesta tarda ja hem vist els primers efectes: els EUA deixen d’aportar finançament a l’organització (el 22% del total). Una de les prioritats de la UNESCO és l’educació i és precisament en aquest camp on avui he vist una dada curiosa: Palestina té el mateix nivell d’anys d’escolarització femenina que Espanya i més que Portugal:

Mitjana d'anys a l'escola

Les dades mesuren la mitjana d’anys que han passat educant-se totes les dones entre 15 i 44 anys, incloent educació primària, secundària i terciària. Palestina no només supera a Portugal i es troba al mateix nivell que Espanya, l’evolució ha estat bastant bona:

Mitjana d'anys a l'escola

A finals dels anys 70 el West Bank i Gaza passaven per davant de Portugal i a l’any 2007 superaven a Espanya en mitjana d’anys d’educació de la població femenina. Raons? Palestina ho ha fet molt bé? Espanya i Portugal molt malament? És un tema de quantitat de població i mortalitat femenina a l’hora de calcular la mitjana?

Les 10 millors universitats per estudiar Economia, Dret i Polítiques

divendres, 29/07/2011

Estudiar és important, no crec que ningú ho discuteixi. Si encara hi ha algun dubte ja vaig escriure alguna cosa al respecte. Però també és important a quina universitat estudiem. Si algú té la sort de complir amb els requisits que exigeixen les universitats punteres mundials, aquí hi ha la llista per a diferents llicenciatures de ciències socials:

Top 10 d'universitats per estudiar Economia

Top 10 d'universitats per estudiar Dret

Top 10 d'universitats per estudiar Polítiques

Harvard és la millor universitat per estudiar qualsevol d’aquestes tres ciències socials. Oxford i Cambridge són les universitats d’Europa millor situades, excepte en el cas d’Economia, que es veuen superades per la London School of Economics and Political Science. La resta del rànquing el dominen universitats americanes.

Els universitaris tenen més bona salut

dijous, 16/06/2011

Fa uns dies vaig publicar un article titulat “Surt a compte anar a la universitat?“. La resposta semblava clara: si, surt a compte perquè a mesura que ampliem el nivell dels nostres estudis es redueix la probabilitat de quedar-nos a l’atur. Però el nostre nivell d’estudis no només determina la nostra posició dins del mercat laboral, també té impacte sobre la nostra salut:

Proporció d'adults amb bona salut segons nivell d'estudis

Com podem veure al gràfic, a tots els països de la OECD aquelles persones amb estudis universitaris gaudeixen d’una millor salut que els d’estudis secundaris superiors que, al mateix temps, tenen millor salut que les persones amb educació secundària. El grau d’aquesta diferència però, varia segons els Estats i dins dels mateixos Estats.

Així, si fem una comparativa intraestatal hi ha països on la desigualtat en salut és molt elevada (com la República Txeca, Hongria o Eslovènia) i altres on la desigualtat és molt reduïda (Suècia o Irlanda). En aquest aspecte, la situació de la República Txeca és especialment preocupant. Tan sols un 30% dels seus habitants amb educació secundària afirmen gaudir de bona salut mentre que un 80% dels seus graduats universitaris si gaudeixen de bona salut.

Per contra, si fem la comparativa a nivell internacional, veurem com els universitaris d’Estònia tenen pitjor salut que aquells amb educació secundària a Canadà, Àustria, Irlanda, Estats Units, Grècia i Nova Zelanda. A més, en aquest darrer país del Pacífic pràcticament no hi ha diferència en termes de salut entre tenir estudis universitaris o tenir-los d’educació secundària superior. A nivell mundial, el país on millor viuen els universitaris és als Estats Units, on un 95% dels seus graduats gaudeixen de bona salut. El pitjor lloc per ser universitari és Estònia, on tan sols el 68% diuen tenir una bona salut.

Espanya es troba per sobre de la mitja de la OECD en tots els casos. Podem afirmar que és un Estat on hi ha unes diferències mitjanes (ni molt grans ni molt petites) entre la salut dels seus habitants segons el nivell d’estudis assolit. Pel que fa als universitaris gaudeixen d’una salut semblant a la dels seus homòlegs del Regne Unit o Bèlgica i els espanyols amb estudis secundaris es troben al mateix nivell que els seus equivalents holandesos i suïssos. Tot i així, és evident que encara hi ha molt marge de millora, especialment pel que fa als ciutadans menys qualificats.

Abans d’acabar però, deixeu-me fer un apunt final. Com molt bé diuen als comentaris de l’article hi ha un concepte que no queda clar. En cap moment dic que existeixi una causalitat entre el nivell d’estudis assolit i la salut (correlació no implica causalitat). Per a una explicació més complerta podeu veure els comentaris.

Surt a compte anar a la universitat?

dimarts , 24/05/2011

Deixeu-me començar amb una anècdota personal. Quan jo començava la universitat tenia companys de l’escola que ja tenien un BMW. Jo amb prou feines podia pagar-me l’oci dels caps de setmana. Molts abandonaven l’escola seduïts per l’opulència d’aquells que van començar a treballar cap als 16 o 17 anys. “Per què he d’estudiar si posant-me a treballar ara mateix puc comprar-me un bon cotxe?” pensaven. I el més greu és que tenien raó. Però ara tenen un problema molt seriós. Aquí la prova:

Taxa d'atur segons nivell d'estudis assolit

Clica a la imatge per ampliar-la

Entre el 2001 i el 2007 la taxa d’atur entre els que tan sols tenien educació primària o la ESO (estudis secundaris de primera etapa) va arribar a rondar els 4 punts de diferència. És a dir, no sortia a compte dedicar un total de 6 anys (2 anys a estudiar batxillerat i després 4 anys més a la universitat) a canvi de rebaixar 4 punts percentuals la possibilitat d’estar a l’atur. No és sorprenent doncs, que molts joves optessin per deixar d’estudiar i ingressar en un mercat laboral que els permetia comprar-se un BMW mentre la resta dels seus companys dedicaven la majoria del dia a estudiar.

El problema va aparèixer quan tots els llocs de treball que ocupaven aquells que van abandonar abans d’hora el sistema educatiu es van esfumar d’un dia per l’altre. A partir del 2007, inici de la crisi mundial, es demostra que totes aquelles taxes d’atur prèvies no eren res més que un efecte de la il·lusió en la que vivia Espanya. Una suposada prosperitat basada en una economia de poc valor afegit i treballadors poc formats. Exceptuant el cas dels doctorats (que mantenen una situació més o menys constant inferior al 5% d’aturats) la situació ha empitjorat per a tothom, però no ho ha fet de la mateixa forma. L’atur d’aquells amb estudis primaris o amb la ESO es dispara del 10% el primer trimestre del 2007 al 31% i 27% per a l’inici del 2011. Això suposa un augment de 20 punts en 4 anys, és a dir, una caiguda en picat de la seva ocupació. En canvi, aquells que van decidir continuar estudiant han passat d’un 5% a un 13%, un augment de tan sols (i això de “tan sols” només és un dir) 8 punts.

Semblar ser que durant els anys de creixement econòmic Espanya no és un bon lloc per ser universitari, però quan arriben temps difícils els universitaris resisteixen molt millor el temporal. Tot lo bé que es pot resistir un temporal d’aquesta magnitud. Així que si teniu un fill, no dubteu ni un segon a encoratjar-lo perquè estudii tant com pugui.