Arxiu de la categoria ‘Mercat Laboral’

Per què les darreres dades de reducció de l’atur no són una bona notícia?

dimarts , 3/09/2013

L’Enquesta de Població Activa ha publicat les dades de juny on s’observa un descens de la població aturada. No han trigat gaire en aparèixer veus triomfants entre els membres del govern espanyol. Ara bé, aquestes xifres són una bona notícia?

A priori sí, tota reducció de l’atur sempre és benvinguda i desitjable, però no tot són flors i violes:

L’Enquesta de Població Activa ens mostra com el segon trimestre del 2013 l’atur s’ha reduit en 225.200 persones, fet que situa la taxa d’atur en un 26’6%. Es tracta de la caiguda de l’atur més forta des del primer trimestre de 2001. La lectura però, té certs matisos.

En primer lloc, els segons trimestres de cada any són un període estacionalment favorable per a l’ocupació. En realitat, es tracta del millor trimestre de l’any en aquest aspecte juntament amb el tercer trimestre. En aquesta època l’ocupació sempre ha augmentat des de l’any 1994, amb les excepcions del 2009 i 2012.  Les raons són diverses: necessitats puntuals de llocs de treball de temporada en serveis (comerç i turisme especialment) així com en agricultura. Altres sectors, com ara la indústria o la construcció, han seguit destruint ocupació durant el segon trimestre de 2013.

En segon lloc, s’està reduint la població activa de forma molt contundent (-76.100 en aquest trimestre). Aquest fet es produeix perquè cau la població en edat de treballar (-43.200) o perquè la falta d’expectatives està provocant que moltes persones que abans buscaven feina deixin de fer-ho i passen a ser inactives. En aquest darrer any el nombre de persones actives ha caigut en 349.000, un 1’5%. Es tracta d’una davallada que no s’havia vist mai i que mostra una tendència estructural del nostre mercat laboral: la contracció. Això generarà problemes a mitjà termini perquè significa una menor capacitat productiva i menys cotitzants per mantenir el sistema de Seguretat Social.

En tercer lloc, cal destacar la precarietat de l’ocupació creada. L’augment del nombre d’assalariats ha estat degut principalment a l’augment dels contractes temporals. Això no fa més que alimentar una altra tendència del mercat laboral espanyol: la precarització que està destruint l’ocupació indefinida.

És per això que, si bé la reducció de l’atur és positiva, es tracta d’una situació temporal que de moment no reflecteix un canvi de tendència. Espanya segueix en recessió i sense canvis positius destacables. A més, és cert que estadísticament l’atur ha disminuït, però tampoc podem oblidar que és perquè un dels seus components de càlcul (la població activa) també s’està reduint (amb els problemes de pèrdua de capacitat productiva que suposa).

De moment, no hi ha motiu per a l’optimisme.

Esperances i pors dels graduats europeus

dimecres, 17/07/2013

És cert que ser graduat redueix les possibilitats d’estar a l’atur, però no és una assegurança infal·lible. De fet, els graduats europeus esperen presentar un màxim de 60 aplicacions abans de trobar la primera feina, i la mitjana d’espera entre la graduació i l’ocupació s’està acostant a sis mesos. Això fa que els graduats europeus estiguin cada cop més preocupats per les seves carreres professionals, una taxa que s’eleva fins a gairebé el 90% a països com Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya:

Les dades són d’una enquesta realitzada per l’Institut Trendence a Berlín i mostren unes conclusions no gaire alentidores: una joventut molt educada buscant el seu primer treball i cada vegada més disposats a acceptar pràctiques no remunerades per posar un peu al mercat laboral o emigrar.

El nombre de sol·licituds que els estudiants esperen enviar abans de tenir el seu primer treball també ha augmentat. El que més destaca del gràfic són les xifres excepcionalment altes d’Espanya i Grècia, on els graduats esperen enviar més de 60 currículums abans d’aconseguir la primera feina. Pel que fa al temps de cerca, tampoc hi ha resultats gaire millors:

De mitjana, els graduats a Europa esperen destinar 5’5 mesos a la recerca d’un lloc de treball, davant els 4,4 que esperaven el 2012. A Grècia i a Espanya el temps d’espera arriba gairebé als 10 mesos. La situació és tan crítica que més de la meitat dels graduats en administració d’empreses belgues, espanyols i turcs admeten que no els importaria treballar a canvi de res per aconseguir un bon lloc de pràctiques.

Tot i que l’autèntic drama és que no s’estan fent polítiques útils per revertir la situació, com ara un millor equilibri entre graduats universitaris tradicionals i aprenentatge d’oficis o formació industrial. Les carreres tècniques que existeixen a Alemanya o Països Baixos podrien ser una opció.

Quant cobren els becaris de Wall Street?

dimarts , 9/07/2013

Anteriorment havia parlat de quant cobren els banquers europeus i de com els espanyols eren els millor pagats. L’informe en que es basava l’article era de l’European Banking Authority, pel que no hi apareixien els Estats Units. Aquest cop però, podem fer una aproximació gràcies a les dades de Glassdoor. La informació no fa referència al salari dels banquers, sinó al dels treballadors en pràctiques, els becaris de Wall Street:

El salari d’un becari a Wall Street pot arribar fins als 5.140 dòlars mensuals (uns 3.870 euros) si fa les pràctiques d’estiu a JP Morgan. És a dir, sis cops el salari mínim interprofesional d’Espanya (645 euros). A més, si passat l’estiu aconsegueixen un contracte de pràctiques anuals, arriben a cobrar fins a 61.682 dòlars. Tot i així, JP Morgan no està sol a l’hora de seduir becaris. Merrill Lynch paga 5.000 dòlars mensuals als seus treballadors en pràctiques. Goldman Sachs i Credit Suisse també ronden aquests salaris.

Aquests salaris només són superats per les remuneracions dels becaris de Silicon Valley. Empreses tecnològiques com Microsoft, Google o Amazon no escatimen en sous per als seus treballadors en pràctiques. En el primer cas, Microsoft, arriba a pagar fins a 7.050 dòlars mensuals; Google 6.432 dòlars i Amazon 5.564 dòlars al mes.

I tot això només per feines de becari durant l’estiu.

Nascuts per treballar

dijous, 27/06/2013

S’acosten les vacances d’estiu i, els que tenim la sort de poder treballar, aviat gaudirem d’un període de pausa a les nostres respectives feines. Ara bé, aquest període no és igual a tots els països. De fet, és un aspecte tan diferent entre Estats que n’hi ha que semblen nascuts per treballar:

Segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, els Estats Units estan molt per darrere de la resta de països desenvolupats pel que fa a les vacances i dies festius. Tant és així que els Estats Units són l’única economia avançada que no garanteix als seus treballadors ni vacances ni dies festius pagats.

A falta de requisit legal de donar vacances pagades i dies festius als treballadors, al voltant d’un 25% de la força laboral dels Estats Units no té ni un sol dia de vacances o dia festiu pagat en tot l’any. Ara bé, això no vol dir que no tinguin vacances o dies festius remunerats, ja que dependrà de cada empresa si decideix oferir aquest dret als seus treballadors. Tot i així, la mitjana de dies de vacances pagades voluntàriament per les empreses que es donen al sector privat americà és de 16 dies, un número que no arribaria ni al mínim exigit per llei a qualsevol dels altres 19 països desenvolupats. De fet, la mitjana dels Estats Units només superaria el límit legal al Japó (10 dies).

Com podeu imaginar, aquest problema no afecta per igual a tots els treballadors. La falta de vacances i dies festius pagats és especialment greu entre els treballadors de salaris baixos, les ocupacions a temps parcial i els empleats de petites empreses. Coses de no tenir sindicats.

Contra el mite de l’emprenedor: Per què és mala idea encoratjar massa gent a crear empreses?

dimecres, 19/06/2013

Existeix la creença que la creació d’empreses és la forma de generar innovació, ocupació i, en definitiva, de sortir de la crisi. Es tracta d’un mite alimentat per mitjans de comunicació i modes que no té cap mena de suport empíric.

Seguint aquest mite, el sector públic ofereix crèdits, subsidis, exempcions i beneficis fiscals a aquells que volen iniciar un nou negoci. Qualsevol tipus de negoci. Ara bé, promoure la creació massiva d’empreses no alimenta el creixement econòmic ni crea grans quantitats d’ocupació, més que res perquè, en general, les noves empreses no són una font de vitalitat o creació de llocs de treball. I no és així perquè la majoria de la gent que crea nous negocis no són emprenedors en el sentit de que creen empreses que creixen, generen ocupació i benestar. En realitat són empreses que es creen com a substitutes dels salaris i que tenen més a veure amb l’autoocupació que amb la creació de grans empreses.

Ja he comentat en diverses ocasions que la productivitat augmenta a mesura que augmenta la mida de l’empresa (L’autèntic drama empresarial espanyol) i que les petites empreses tendeixen a obtenir pitjors resultats que les grans. De fet, el creixement econòmic té més a veure amb l’expansió de les empreses existents que amb la creació d’un exèrcit de noves micro-empreses.

Tant és així que a mesura que un país és més ric, la seva taxa de creació d’empreses decreix:

A mesura que un país té una porció més petita del seu PIB provinent de l’agricultura, la taxa d’activitat emprenedora decreix. Quan els països creixen econòmicament i els salaris augmenten, el cost d’oportunitat de crear un negoci de zero augmenta, ja que renuncies a uns majors ingressos si treballessis per algú altre. Això fa que els països amb una taxa d’emprenedoria més elevada siguin Nigèria (34’99%), la Xina (24%), Perú (22’89%) o Trinitat i Tobago (22’67%).

Per la mateixa raó (el cost d’oportunitat), els aturats són més propensos a crear empreses que aquells que ja treballen (tot i que a Catalunya es dóna l’efecte contrari: qui és l’emprenedor català). Al cap i a la fi, tenen menys a perdre si es converteixen en emprenedors que algú que ja té feina. El problema d’aquest efecte és que la gent desocupada, a nivell global, tendeix a tenir pitjors resultats empresarials que aquells que deixen els seus llocs de feina per llençar-se a l’aventura de crear una empresa. Així doncs, les polítiques destinades a crear empreses, en general, atrauen els pitjors emprenedors. Si voleu entrar més en profunditat us deixo l’estudi d’Scott Shane sobre el tema i amb el que va guanyar el “Global Award for Entrepreneurship Research el 2009″.

Una conclusió que ja havia apuntat en altres articles és que no hem d’aspirar a crear un gran número d’empreses, si no a tenir bones empreses. Les polítiques de promoció econòmica s’haurien de centrar en aquells programes destinats a empreses amb gran potencial. Al cap i a la fi, el mite de l’emprenedor com a solució a la crisi és només això, un mite.

Creació d’ocupació a quin preu?

dimecres, 5/06/2013

Fa un parell de dies el Consell Assessor per la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) proposava la creació de minifeines (els famosos minijobs) per afavorir la contractació de joves. Aquella mateixa nit, el President Artur Mas assegurava que ell és més partidari dels contractes a temps parcial com alternativa als minijobs.

Aquesta discussió té lloc en un marc bastant depriment: l’ocupació no tornarà a nivells pre-crisi fins el 2018. Però fins i tot arribats a aquella data, l’atur seguirà creixent segons les previsions de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Pot semblar contra intuïtiu que la taxa d’ocupació i la taxa d’atur augmentin al mateix temps, però no és impossible. La raó és que els aturats abandonen la població activa: a més de la meitat dels països estudiats, la participació al mercat laboral ha caigut perquè els aturats abandonen la cerca de feina.

I no només això, la qualitat dels llocs de feina està empitjorant a tot el món, fins i tot en aquells països on la taxa d’atur està caient. El següent gràfic compara la “qualitat de l’ocupació” (salaris, bonificacions, hores treballades, etc.) i la creació d’ocupació entre 2007 i 2011:

 

Resumint: la millor posició l’ocupen els països al quadrant superior dret (són països que creen més i millor ocupació) i la pitjor posició l’ocupen els del quadrant inferior esquerra (països que no només creen menys ocupació, si no que la que creen és pitjor).

No és difícil veure com la majoria dels països estan creant pitjors ocupacions que abans de la crisi. Exceptuant els casos de Corea, Noruega i Polònia, la majoria de les economies on ha baixat l’atur ha estat perquè s’han creat llocs de treball de menor qualitat. El cas espanyol és especialment paradigmàtic (és un outlier brutal), ja que està creant molta menys ocupació, però la que crea és de molta més qualitat. Això que a priori pot semblar una bona notícia (ho és per aquells que aconsegueixen trobar feina), a nivell agregat té un problema: és el camí perfecte per augmentar les desigualtats. Si cada cop es creen menys llocs de feina i els pocs que es creen cada cop són millors, aviat veurem un eixamplament de la polarització social.

Els minijobs es situarien en un espai entremig. Certament un minijob és millor que estar a l’atur, però al mateix temps és pitjor que una bona feina. L’ocupació a mitja jornada juga en un camp semblant. Sigui com sigui, les solucions no són fàcils i el debat està servit.

Per què és mala idea tenir molt habitatge en propietat?

dilluns, 13/05/2013

Un habitatge digne, a un preu assequible i en un entorn segur, és una necessitat i un dret bàsic que redueixen en gran mesura la pobresa i l’exclusió social. El problema és que aquest argument (totalment vàlid) s’ha malinterpretat. Governs del PSOE i del PP han creat lleis per incentivar la compra d’habitatge mitjançant deduccions fiscals, el que ha ajudat a que quan mirem el gràfic de l’habitatge a Espanya segons règim de tinença, tingui aquesta forma:

L’any 2011, 8 de cada 10 espanyols (el 83%) vivien en un habitatge en propietat, amb hipoteca o sense, mentres que la mitjana de la UE15 era del 65%. Durant molts anys s’ha cregut que l’habitatge en propietat era un pilar bàsic de benestar econòmic i social, fent que assolís nivells ineficientment alts. De fet, molta gent segueix creient que el lloguer no és una bona idea i, molts altres, creuen que simplement és una alternativa fins que els preus de l’habitatge baixin prou per tornar a comprar.

Doncs bé, això és una mala idea per algunes raons:

  • Distorsions al mercat laboral. Una elevada taxa d’habitatge en propietat fa que a la gent li sigui més complicat moure’s a l’hora de buscar les ocupacions més interessants. La seva recerca de feina es reduirà a la zona on tinguin l’habitatge i no es fixaran en altres ciutats amb millors oportunitats laborals. A mesura que augmenta l’habitatge en propietat, el mercat laboral es fa més lent.
  • Mala inversió. Invertir en habitatge és més arriscat del que sembla. Es tracta d’un sol actiu sense cap mena diversificació i que a sobre requereix una inversió inicial molt gran. A més, la seva rendibilitat està lligada al mercat laboral: si l’atur disminueix no hi ha problema, però en situacions de crisi com l’actual, l’atur comença a augmentar i el valor de l’habitatge cau. És a dir, perd valor en el pitjor moment: quan el seu propietari pot necessitar liquiditat perquè ell mateix s’ha quedat a l’atur o perquè li han reduït el sou per evitar acomiadar-lo. I això sense parlar de la falta de liquidesa d’aquesta inversió. Exemples de persones/empreses amb molta propietat i zero liquiditat hi ha un munt.
  • Manca de finançament per altres tipus d’activitat. Durant anys la gent invertia els seus estalvis en donar una bona entrada a l’hipoteca aprofitant les deduccions fiscals que es donaven. El drama és que això apartava aquests estalvis d’altres inversions en activitat productiva real o en innovació.

Amb això no vull dir que el lloguer sigui la millor opció. Probablement el més desitjable siria un equilibri entre habitatge en propietat i de lloguer, però el que està clar és que les proporcions espanyoles (83% propietat, 17% lloguer) no són una bona idea.

L’atur espanyol sembla no tenir límit

dimecres, 16/01/2013

Fa pocs dies l’Eurostat va publicar les darreres dades d’atur a nivell europeu, corresponents al novembre de 2012. L’agència estadística estima que hi ha 26 milions d’aturats a la UE27, 18 milions dels quals pertanyen a la zona euro. En comparació al novembre de l’any anterior, l’atur ha augmentat en 2 milions de persones a la UE27.

Entre els països membres, l’atur més baix és el corresponent a Àustria (4’5%), Luxemburg (5’1%), Alemanya (5’4%) i els Països Baixos (5’6%). L’atur més elevat el trobem als sospitosos habituals: Portugal (16’3%), Grècia (26%) i Espanya (26’6%).

Espanya és un dels països on més ha augmentat la seva taxa d’atur, passant d’un 23% el 2011 a un 26% per a l’any 2012. Grècia (de 18’9% a 26%), Xipre (de 9’5% a 14%) o Portugal (de 14’1% a 16’3%) també formen part del grup de països on l’atur ha augmentat de forma més accentuada.

No sé quin és el límit de l’atur espanyol, però segons totes les previsions de la OECD o del FMI (les del govern no se les acaba de creure ningú) Espanya arribarà al 27% d’atur aquest 2013. Veurem com acaba la cosa, però això significa que trigarem molts, molts anys a tornar a veure un atur com el d’abans de la crisi (al voltant del 7%). Probablement més de 10 anys.

Els “ninis”: qui i quants són.

dilluns, 17/12/2012

Segons les dades d’Eurostat que recull la European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions, l’any 2011, Europa tenia 7’5 milions de joves entre els 15 i els 24 anys i 6’5 milions d’entre 25 i 29 anys exclosos del mercat laboral i de l’educació. La xifra no només és molt elevada, si no que va en augment: l’any 2008 aquesta xifra era l’11% dels joves entre 15 i 24 i del 17% entre els de 25 a 29 anys; el 2011 aquestes taxes havien augmentat al 13% i al 20% respectivament. Ara bé, no tots els països membres pateixen la matexa situació. A Europa podem observar taxes que varien entre menys del 7% (Luxemburg i els Països Baixos) i més del 17% (Irlanda, Itàlia i Espanya).

Abans de seguir m’agradaria aclarir que el concepte de ni-ni que faré servir és el més acadèmic, allunyat de l’estereotip que veiem per televisió. Així doncs, la taxa de ni-nis segons l’Eurostat (o NEET, ”not in education, employment, or training” en anglès) correspon a aquell grup de població jove que no es troba ni treballant ni estudiant. Es calcula mitjançant la següent definició estandaritzada del numerador i del denominador del càlcul:

  • Numerador per al càlcul de la taxa de ninis. Es refereix a les persones que reuneixen dues condicions:
    • Que no tenen ocupació (aturats o inactius)
    • Que no han rebut cap tipus d’educació o formació durant les quatre setmanes anteriors a la recollida de les dades.
  • Denominador per al càlcul de la taxa de ninis. És la població total formada pel mateix grup d’edat amb exclusió dels enquestat que no han contestat a la pregunta sobre la participació en l’educació regular i la formació.

Aquesta forma de càlcul significa que no és el mateix parlar de ninis que fer-ho sobre la taxa d’atur juvenil. La taxa d’atur juvenil fa referència només a aquells joves econòmicament actius que no aconsegueixen trobar una feina, la taxa de ninis és la proporció del total de la població jove que no està estudiant ni treballant. Poden semblar el mateix però no ho són. El denominador per calcular les dues taxes és diferent. El denominador de l’atur juvenil està format per els econòmicament actius mentre que el denominador per calcular la taxa de ninis és el TOTAL de la població jove. És per això que el número de ninis a Europa (7.469.100 entre 15 i 24 anys el 2011) és superior al número de joves a l’atur (5.264.800), però la taxa de ninis (12’9%) és inferior a la taxa d’atur juvenil (21’3%). Estan mesurant coses diferents.

Dit això, quina és la taxa de ninis per països a Europa?

Hi ha un gran grup que té el dubtós honor de liderar la taxa de ninis a la Unió Europea: Bulgària, Grècia, Itàlia, Irlanda i Espanya, tots ells amb una taxa de ninis superior al 22%. Després podem veure un segon grup format per Romania, Eslovàquia, Letònia i Hongria, per sobre de la mitjana europea però sense ser tan extrems com el primer grup. El tercer grup que es pot veure al gràfic el formen aquells països al voltant de la mitjana: el Regne Unit, Polònia, Lituània, Estònia, Xipre, França, Portugal o Bèlgica. Seguidament hi venen la República Txeca i Malta, però els més destacats per tenir una taxa de ninis més baixa són Finlàndia, Alemanya, Eslovènia, Àustria, Suècia, Dinamarca, Luxemburg i els Països Baixos.

Tot i així, les diferències no només són en relació a la mida de la població nini, també hi ha molta diferència entre les seves característiques. A països com Itàlia o Romania la majoria de ninis estan inactius sense experiència laboral prèvia, mentre que a Espanya o Suècia els ninis acostumen a ser aturats amb experiència laboral. De fet, es poden identificar certs patrons comuns per tal d’agrupar els països en diferents grups.

Els quatre clústers que es poden identificar a la Unió Europea i les seves característiques són:

El primer grup (format per Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Luxemburg, Països Baixos, Suècia i Regne Unit) té una taxa de ninis baixa amb una alta presència de treballadors inactius. Els ninis d’aquest clúster tenen poca experiència laboral i acostumen a ser treballadors poc qualificats. El segon grup (Bulgària, Grècia, Hongria, Itàlia, Romania, Polònia i Eslovàquia) tenen una taxa de ninis elevada, especialment pel que fa a la població femenina. La majoria dels ninis d’aquest clúster són treballadors inactius i sense experiència laboral. Pel que fa a la formació, molts d’ells tenen una elevada qualificació. El tercer grup (Estònia, Irlanda, Letònia, Lituània, Portugal i Espanya) comprèn els països més afectats per la crisi. Tenen una elevada taxa de ninis, sent majoria els homes. La majoria dels seus ninis són persones a l’atur amb experiència laboral prèvia. Els països d’aquest grup combinen un alt nivell de qualificació amb una elevada proporció de treballadors descoratjats per la situació del mercat laboral. Finalment, el quart grup (Bèlgica, Xipre, República Txeca, França, Luxemburg i Eslovènia) és bastant heterogeni, però mostra una taxa de ninis per sota de la mitjana. Es tracta de països amb la majoria dels ninis en situació d’atur, amb experiència laboral prèvia i un nivell de qualificació mitjà.

D’aquesta variabilitat entre països només en podem extreure una conclusió: les polítiques per revertir la situació hauran de ser personalitzades i serà difícil una resposta efectiva a nivell europeu.

Mercats laborals amb problemes d’emparellament

dijous, 24/05/2012

L’any 2010 el Premi Nobel d’Economia va anar a parar a tres professors: Peter Diamond, del MIT, Dale Mortensen, de la Northwestern University, i Christopher A. Pissarides de la London School of Economics. La seva recerca es centrava (i es centra) en els mercats laborals on els ocupadors, normalment empresaris disposats a contractar, tenen dificultats per trobar-se amb aquells disposats a treballar. Tractaven d’explicar per què la gent triga tant temps a trobar feina, fins i tot en temps de bonança econòmica, i per què a determinats països hi ha tants aturats encara que hi hagi llocs de treball disponibles. Una de les raons per les que això passa és la falta d’adequació entre les necessitats de l’ocupador i la formació/experiència del treballador:

Aquest gràfic és del darrer informe de la OECD sobre mercats laborals i polítiques de capacitació (formació + experiència). Les barres de color blau indiquen el percentatge d’ocupadors que han afirmat patir dificultats per trobar treballadors degudament qualificats. El Japó, la Índia, Brasil i els Estats Units són els països amb un percentatge més alt d’empresaris que s’enfronten a l’escassetat de personal qualificat.

Que això passi pot ser degut a diversos factors. Pot ser que, com afirmen els tres premis Nobel, tinguin dificultats per trobar-se ocupadors i treballadors. També pot ser que els ocupadors no estiguin oferint salaris prou alts per atraure treballadors amb la capacitació que busquen o que els treballadors hagin de dedicar cert temps a formar-se de cara a esdevenir els candidats que el mercat laboral requereix. O una barreja de tot plegat.

El problema d’Espanya sembla ser diferent. Els empresaris no tenen gaires dificultats per trobar personal qualificat, però l’atur és molt elevat. Això fa pensar que el drama espanyol té més a veure amb una falta d’ofertes laborals que amb una falta de qualificació dels treballadors.

En qualsevol cas, sigui per la banda dels ocupadors o per la banda dels treballadors, trobar parella no és fàcil.