Existeix la creença que la creació d’empreses és la forma de generar innovació, ocupació i, en definitiva, de sortir de la crisi. Es tracta d’un mite alimentat per mitjans de comunicació i modes que no té cap mena de suport empíric.
Seguint aquest mite, el sector públic ofereix crèdits, subsidis, exempcions i beneficis fiscals a aquells que volen iniciar un nou negoci. Qualsevol tipus de negoci. Ara bé, promoure la creació massiva d’empreses no alimenta el creixement econòmic ni crea grans quantitats d’ocupació, més que res perquè, en general, les noves empreses no són una font de vitalitat o creació de llocs de treball. I no és així perquè la majoria de la gent que crea nous negocis no són emprenedors en el sentit de que creen empreses que creixen, generen ocupació i benestar. En realitat són empreses que es creen com a substitutes dels salaris i que tenen més a veure amb l’autoocupació que amb la creació de grans empreses.
Ja he comentat en diverses ocasions que la productivitat augmenta a mesura que augmenta la mida de l’empresa (L’autèntic drama empresarial espanyol) i que les petites empreses tendeixen a obtenir pitjors resultats que les grans. De fet, el creixement econòmic té més a veure amb l’expansió de les empreses existents que amb la creació d’un exèrcit de noves micro-empreses.
Tant és així que a mesura que un país és més ric, la seva taxa de creació d’empreses decreix:
A mesura que un país té una porció més petita del seu PIB provinent de l’agricultura, la taxa d’activitat emprenedora decreix. Quan els països creixen econòmicament i els salaris augmenten, el cost d’oportunitat de crear un negoci de zero augmenta, ja que renuncies a uns majors ingressos si treballessis per algú altre. Això fa que els països amb una taxa d’emprenedoria més elevada siguin Nigèria (34’99%), la Xina (24%), Perú (22’89%) o Trinitat i Tobago (22’67%).
Per la mateixa raó (el cost d’oportunitat), els aturats són més propensos a crear empreses que aquells que ja treballen (tot i que a Catalunya es dóna l’efecte contrari: qui és l’emprenedor català). Al cap i a la fi, tenen menys a perdre si es converteixen en emprenedors que algú que ja té feina. El problema d’aquest efecte és que la gent desocupada, a nivell global, tendeix a tenir pitjors resultats empresarials que aquells que deixen els seus llocs de feina per llençar-se a l’aventura de crear una empresa. Així doncs, les polítiques destinades a crear empreses, en general, atrauen els pitjors emprenedors. Si voleu entrar més en profunditat us deixo l’estudi d’Scott Shane sobre el tema i amb el que va guanyar el “Global Award for Entrepreneurship Research el 2009″.
Una conclusió que ja havia apuntat en altres articles és que no hem d’aspirar a crear un gran número d’empreses, si no a tenir bones empreses. Les polítiques de promoció econòmica s’haurien de centrar en aquells programes destinats a empreses amb gran potencial. Al cap i a la fi, el mite de l’emprenedor com a solució a la crisi és només això, un mite.
Sóc més de 'policy' que de 'politics'. He passat (estudiant) per la Universitat Pompeu Fabra, The Johns Hopkins University (USA) i la London School of Economics (UK). Actualment investigo en temes d'Smart City i sóc soci i analista a 
