Arxiu de la categoria ‘Economia’

Evolució del comerç minorista a Espanya

dimarts , 29/10/2013

Les vendes del comerç minorista depenen bàsicament de dos factors. En primer lloc, de la capacitat de despesa (renda disponible) i, en segon, de les perspectives de futur. La crisi ha afectat severament a la capacitat de despesa de les famílies, especialment aquelles colpejades per l’atur, i la voluntat de gastar (basada en perspectives) és incerta. Tot i així, les vendes del comerç minorista registren un augment del 2’2% respecte a l’any anterior:

La dada es manté encara que eliminem els efectes estacionals i de calendari; a més, la tendència positiva es manté en tots els tipus de productes excepte en l’alimentació, que cau un 1’9%. Això suposa un augment de més de sis punts i mig respecte a la dada registrada durant l’agost.

Pel que fa a la distribució territorial, les vendes respecte a l’any anterior augmenten a totes les comunitats autònomes, exceptuant el País Basc (-2’4%), Castella i Lleó (-1’1%) i Extremadura (-1’1%). A l’altra banda de la classificació hi trobem les majors taxes anuals: Illes Balears (+10%), País Valencià (+4’1%) i les Illes Canàries (+4’1%). A Catalunya les vendes del comerç minorista augmenten un 2’1% en relació a l’any anterior.

Ara bé, no tot són bones notícies. Si ens fixem en la variació mensual entre els mesos de setembre i agost de 2013 (eliminant l’efecte calendari i d’estacionalitat), observem una caiguda del 2’5%, una taxa 5’8 punts inferior a la d’agost. Aquesta caiguda és deguda a la gran davallada inter-mensual de la despesa en alimentació (-3’1%) i la caiguda moderada de la resta: estacions de servei -1’6%, equipament personal -0’8% i equipament de la llar -0’4%.

De moment és massa aviat per parlar de recuperació, però veurem com evolucionen les dades.

On s’instal·len les filials d’empreses estrangeres?

dimarts , 8/10/2013

Les filials d’empreses estrangeres són totes aquelles que, tot i operar a Espanya, estan controlades per una empresa no resident (entenent “controlades” segons la seva capacitat de determinar la política general de l’empresa). Per sectors, aquesta és la seva distribució:

El 37,8% de les empreses filials a Espanya pertanyen al sector Comerç (amb un total de 3.398 empreses), el 37,5% al sector Serveis (3.372 empreses) i el 24,7% al sector Industrial (2.216 empreses). Això suposa un total de 8.986 filials d’empreses estrangeres a l’Estat espanyol. Aquestes empreses van generar l’any 2011 un volum de negoci de 422.347 milions d’euros i una ocupació de 1.235.250 persones.

Ara bé, com es distribueixen territorialment?

Hi ha dues comunitats autònomes que acaparen la gran majoria de les empreses filials estrangeres: Madrid (3.495 empreses) i Catalunya (3.077 empreses). La resta es troben a molta distància, tot i que si ens fixem en la representativitat d’aquestes filials en relació al total d’empreses de cada territori, la cosa canvia una mica.

Madrid i Catalunya segueixen sent les comunitats autònomes amb una representació major d’empreses filials estrangeres en relació al seu total d’empreses: un 1,13% i un 0,84% respectivament, bastant per sobre del 0,45% a nivell espanyol. Les diferències apareixen quan baixem una mica més a la taula classificatòria. El País Valencià, per exemple, és la tercera comunitat autònoma amb més filials estrangeres en nombres absoluts (410), però cau fins a gairebé les darreres posicions quan relacionem aquesta dada amb el nombre total d’empreses establertes al territori: 0,19%. A l’altre extrem hi trobem Navarra, que passa de 120 empreses en termes absoluts a un 0,47% en termes relatius.

En qualsevol cas: l’efecte positiu de la capitalitat és clar; l’efecte negatiu de “l’asfixia lingüística, fiscal i reguladora” de la Generalitat, inexistent.

La curiosa relació entre les crisis econòmiques i els gratacels

dijous, 26/09/2013

L’altre dia el Financial Times publicava un article sobre els nous edificis que estan dissenyant Apple, Google, Facebook o Bloomberg per ubicar les seves seus i un altre sobre l’augment en la construcció de gratacels a la Xina. En concret, el país asiàtic està en camí de construir un gratacel cada cinc dies durant els pròxims tres anys. La Xina tindrà més de 800 edificis de més de 152 metres a finals del 2016, més de quatre vegades els gratacels dels Estats Units. I aquí ve la part curiosa: la maledicció dels gratacels.

Andrew Lawrence és un economista que va crear el “skycraper index”, concloent que “la construcció de l’edifici més alt del món és un bon indicador de la proximitat d’una crisi econòmica“:

La Gran Depressió va tenir lloc just després d’un gran boom en la construcció de gratacels, com ara el Chrysler Building (1930) o l’Empire State Building (1931). La teoria de Lawrence sembla que no només és aplicable fins a 1998, també es compleix amb l’actual crisi global i el Burj Khalifa, l’edifici més alt del món aixecat l’any 2010 en mig de l’endeutat Dubai.

Ara bé, l’índex no és perfecte. No va poder predir la recessió de 1981-82 i va ser fet servir per predir una crisi a la Xina el 2010 que finalment no es va produir. En realitat no es tracta d’una relació de causalitat, sinó una correlació. Com bé apunten al Financial Times, els gratacels requereixen una inversió de capital i optimisme gegants, cosa que es dóna amb més facilitat en els punts àlgids de les bombolles econòmiques.

Per tant, si els gratacels poden indicar alguna mena d’escalfament de l’economia, què ens estan dient de Google, Facebook o Apple?

És millor ser ric en un país pobre o pobre en un país ric?

dilluns, 16/09/2013

A la primavera de 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar El Manifest Comunista. S’hi analitzava la situació del món i, a grans trets, s’hi definien dues grans classes: els propietaris dels mitjans de producció (capitalistes) i aquells que venien la seva força de treball (proletaris). Era una època on tenir capital significa ser ric i no tenir-ne significava ser pobre. No hi havia gaire gent en posicions mitjanes. Ser proletari era una condició global, el que significava que la solució ideal al problema de la gran desigualtat era una aliança també global: la solidaritat internacional entre la classe treballadora. Doncs bé, Branko Milanovic estudia aquesta desigualtat global i la seva evolució en un paper publicat pel Banc Mundial (llegiu-lo, és dels millors que he vist mai).

Amb les dades de Milanovic, Dani Rodrik (fins fa unes setmanes professor de Harvard) va publicar un altre estudi on analitzava les diferències entre països i dins dels països. Això ens permet veure si les teories de Marx segueixen vigents o si “la classe treballadora global” ha desaparegut. I, en cas que ja no existeixi una classe treballadora global, és millor ser ric en un país pobre o pobre en un país ric?

La desigualtat dins dels països s’ha mantingut relativament estable al llarg del temps. En canvi, les diferències entre països han augmentat considerablement; passant d’un 12% el 1820 a un 73% el 2005. La raó la deixa clara Milanovic: degut als diferents patrons de creixement econòmic dels països, el que determina la posició econòmica a escala global d’una persona és el país on neix. Com a mitjana, una persona pobra d’un país ric guanya tres vegades més que una persona rica en un país pobre (ajustant les diferències per poder adquisitiu entre països).

Això no vol dir que als països pobres no hi hagi gent extremadament rica, però aquests rics representen una part insignificant de la població en un país pobre. Si agafem el 10% de renda superior d’un país pobre, els seus nivells d’ingressos són una fracció del que les persones més pobres dels països rics guanyen. Les disparitats d’ingressos (així com les de salut i altres indicadors de benestar) són molt més grans entre que dins dels països.

És per això que si volem reduir les desigualtats globals el que cal és garantir el creixement econòmic dels països més pobres i no tant una aliança de la ja desapareguda “classe treballadora global” (com a mínim en els termes que la definia Marx).

Per què les darreres dades de reducció de l’atur no són una bona notícia?

dimarts , 3/09/2013

L’Enquesta de Població Activa ha publicat les dades de juny on s’observa un descens de la població aturada. No han trigat gaire en aparèixer veus triomfants entre els membres del govern espanyol. Ara bé, aquestes xifres són una bona notícia?

A priori sí, tota reducció de l’atur sempre és benvinguda i desitjable, però no tot són flors i violes:

L’Enquesta de Població Activa ens mostra com el segon trimestre del 2013 l’atur s’ha reduit en 225.200 persones, fet que situa la taxa d’atur en un 26’6%. Es tracta de la caiguda de l’atur més forta des del primer trimestre de 2001. La lectura però, té certs matisos.

En primer lloc, els segons trimestres de cada any són un període estacionalment favorable per a l’ocupació. En realitat, es tracta del millor trimestre de l’any en aquest aspecte juntament amb el tercer trimestre. En aquesta època l’ocupació sempre ha augmentat des de l’any 1994, amb les excepcions del 2009 i 2012.  Les raons són diverses: necessitats puntuals de llocs de treball de temporada en serveis (comerç i turisme especialment) així com en agricultura. Altres sectors, com ara la indústria o la construcció, han seguit destruint ocupació durant el segon trimestre de 2013.

En segon lloc, s’està reduint la població activa de forma molt contundent (-76.100 en aquest trimestre). Aquest fet es produeix perquè cau la població en edat de treballar (-43.200) o perquè la falta d’expectatives està provocant que moltes persones que abans buscaven feina deixin de fer-ho i passen a ser inactives. En aquest darrer any el nombre de persones actives ha caigut en 349.000, un 1’5%. Es tracta d’una davallada que no s’havia vist mai i que mostra una tendència estructural del nostre mercat laboral: la contracció. Això generarà problemes a mitjà termini perquè significa una menor capacitat productiva i menys cotitzants per mantenir el sistema de Seguretat Social.

En tercer lloc, cal destacar la precarietat de l’ocupació creada. L’augment del nombre d’assalariats ha estat degut principalment a l’augment dels contractes temporals. Això no fa més que alimentar una altra tendència del mercat laboral espanyol: la precarització que està destruint l’ocupació indefinida.

És per això que, si bé la reducció de l’atur és positiva, es tracta d’una situació temporal que de moment no reflecteix un canvi de tendència. Espanya segueix en recessió i sense canvis positius destacables. A més, és cert que estadísticament l’atur ha disminuït, però tampoc podem oblidar que és perquè un dels seus components de càlcul (la població activa) també s’està reduint (amb els problemes de pèrdua de capacitat productiva que suposa).

De moment, no hi ha motiu per a l’optimisme.

La fuga d’empreses catalanes cap a Madrid és culpa de “l’asfixia lingüística, fiscal i reguladora que imposa la Generalitat”?

dimarts , 27/08/2013

La setmana passada circulava un informe on s’afirmava que més de 1.000 empreses catalanes han fugit cap a Madrid des de 2010. El diari ABC no només va donar la notícia, sinó que va gosar anar una mica més enllà i apuntar a la causa d’aquest fenomen en un dels seus editorials: “Un millar de empresas catalanas han movido su sede, huyendo de la asfixia lingüística, fiscal y regulatoria que impone la Generalitat“. Si això fos així, caldria esperar que la resta de Comunitats Autònomes no tinguessin fugues o que les tinguessin en molta menor mesura.

Avui mateix, el catedràtic d’economia aplicada Germà Bel, ha publicat una bona columna on feia referència a aquest mateix tema (heu de ser subscriptors per llegir-lo), pel que m’he dedicat a buscar les dades que comenta el professor i aquests són els resultats en forma de gràfic:

Per a l’any 2013, Catalunya té un total de 580.804 empreses, és a dir, que la fuita cap a Madrid representa el 0’18% del total d’empreses catalanes. Això significa que Catalunya està per sota de la mitjana de fugues cap a Madrid (0’23%). I no només això, les Comunitats Autònomes amb més fugues són Castella la Manxa (0’51%, 2’8 cops més fugues que Catalunya), les Illes Balears (0’25%) i la Comunitat Valenciana (0’23%), totes elles governades pel Partit Popular. Són les dos Castelles, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana o els seus governs sospitosos de patir “derives independentistes”? No ho crec.

Per tant, algunes coses a tenir en compte:

(1) Que marxin empreses és normal, com també és d’esperar que altres arribin. Dit d’altra forma: el que importa és el saldo net de les empreses establertes a Catalunya.

(2) Una cosa és traslladar la seu social i una altra molt diferent traslladar el centre productiu. Traslladar la seu social permet pagar l’Impost de Societats a la Comunitat Autònoma on s’estableixi, però la Seguretat Social es paga allà on són els empleats.

(3) Els trasllats de seus socials varien molt en els seus objectius. Per exemple, dos casos sonats, el de Ausonia i Shlecker, han canviat la seu de Catalunya a Madrid perquè han estat comprades per dues empreses (Procter & Gamble i Dia) establertes a la capital espanyola. De fet, és normal que les empreses busquin la capital per establir-se.

(4) En aquest informe només es mesuren les “importacions” d’empreses, no el saldo net de Madrid. És a dir, no sabem quantes empreses han marxat de la Comunitat de Madrid durant el mateix període que arribaven les esmentades.

Resumint: el nombre d’empreses que arriben, marxen i la causa que ho provoca és un tema difícil de calcular, però el que està clar és que això no té res a veure amb cap “asfixia lingüística, fiscal y regulatoria” de la Generalitat com afirmava l’ABC.

NOTA: Gràcies a en Germà Bel per l’aclariment del cens d’empreses actives i a en David Lizoain per les correcions.

El preu de l’habitatge a Espanya cau fins a nivells de 2003

dimecres, 24/07/2013

Els preus de l’habitatge no han deixat de caure a la majoria de països de la Unió Europea, especialment a aquells més afectats per la crisi financera, on una gran part de la riquesa familiar s’invertia en compra de propietats. Espanya és un d’aquests països. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, la tendència sembla no revertir-se:

Els preus dels habitatges espanyols ja es troben a nivell de 2003 i no hi ha cap mostra de que la tendència hagi de canviar un període de temps proper. Ara bé, aquesta situació només es dóna amb aquesta virulència a tots els països. Els preus de l’habitatge a l’Eurozona han caigut fins a nivells just per sota de 2007 (96’33 punts), amb casos com Espanya, Irlanda (on els preus han caigut fins a nivells de l’any 2000), Països Baixos o Xipre on la caiguda ha estat especialment forta i altres com Alemanya o Àustria on els preus han augmentat. Aquestes diferències apunten a mancances individuals de cada país, com ara desequilibris macroeconòmics, nivells d’atur dispars o taxes reals d’interès divergents.

Una altra de les raons que s’apunta en aquest article del Financial Times, i que també he comentat anteriorment, és que menys de la meitat de les llars d’Alemanya són propietàries del seu habitatge principal, en comparació amb el més del 80% de les llars espanyoles o el 77% de Xipre.

Quant cobren els banquers espanyols?

dilluns, 22/07/2013

Les crítiques a les retribucions dels banquers són recurrents. Ara bé, no a tots els països cobren igual ni hi ha el mateix número de banquers. Gràcies a l’informe de l’European Banking Authority, podem saber quants banquers van cobrar més d’un milió d’euros l’any 2011:

L’any 2011 un total de 125 banquers van cobrar més d’un milió d’euros, en contraposició als 133 del 2010. Això significa que Espanya ocupa la quarta posició pel que fa al número de directius bancaris amb salaris superiors al milió, només superada per França (162), Alemanya (170) i molt per darrera del Regne Unit (2.436), que té una xifra hipertrofiada per la presència de la City a la capital anglesa.

Ara bé, quina va ser la retribució mitjana de tots aquests banquers?

El govern espanyol ha limitat el salari dels directius d’entitats que han necessitat ajuda a 300.000 euros anuals, però fins llavors, els banquers espanyols han estat els millors pagats de la Unió Europea. En concret, la retribució mitjana dels alts executius de la banca espanyola era de 2’44 milions d’euros. Per contra, Alemanya va tenir un salari mitjà de 1’84 milions, Itàlia 1’65 i França 1’59. El Regne Unit, el país europeu amb més banquers, els seus directius van rebre al voltant dels 1’44 milions d’euros anuals.

Esperances i pors dels graduats europeus

dimecres, 17/07/2013

És cert que ser graduat redueix les possibilitats d’estar a l’atur, però no és una assegurança infal·lible. De fet, els graduats europeus esperen presentar un màxim de 60 aplicacions abans de trobar la primera feina, i la mitjana d’espera entre la graduació i l’ocupació s’està acostant a sis mesos. Això fa que els graduats europeus estiguin cada cop més preocupats per les seves carreres professionals, una taxa que s’eleva fins a gairebé el 90% a països com Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya:

Les dades són d’una enquesta realitzada per l’Institut Trendence a Berlín i mostren unes conclusions no gaire alentidores: una joventut molt educada buscant el seu primer treball i cada vegada més disposats a acceptar pràctiques no remunerades per posar un peu al mercat laboral o emigrar.

El nombre de sol·licituds que els estudiants esperen enviar abans de tenir el seu primer treball també ha augmentat. El que més destaca del gràfic són les xifres excepcionalment altes d’Espanya i Grècia, on els graduats esperen enviar més de 60 currículums abans d’aconseguir la primera feina. Pel que fa al temps de cerca, tampoc hi ha resultats gaire millors:

De mitjana, els graduats a Europa esperen destinar 5’5 mesos a la recerca d’un lloc de treball, davant els 4,4 que esperaven el 2012. A Grècia i a Espanya el temps d’espera arriba gairebé als 10 mesos. La situació és tan crítica que més de la meitat dels graduats en administració d’empreses belgues, espanyols i turcs admeten que no els importaria treballar a canvi de res per aconseguir un bon lloc de pràctiques.

Tot i que l’autèntic drama és que no s’estan fent polítiques útils per revertir la situació, com ara un millor equilibri entre graduats universitaris tradicionals i aprenentatge d’oficis o formació industrial. Les carreres tècniques que existeixen a Alemanya o Països Baixos podrien ser una opció.

Préstecs a empreses i crèdit disponible: història d’un mismatch

divendres, 12/07/2013

En resposta a la crisi financera de 2007, els bancs centrals de tot el món han aplicat una gran varietat de mesures, algunes estàndard i altres no estàndard. Seth Carpenter (Federal Reserve System), Selva Demiralp (Koc University) i Jens Eisenschmidt (Banc Central Europeu) han investigat la relació entre el risc de liquiditat dels bancs i els préstecs bancaris, centrant-se en els préstecs a les societats no financeres de la zona euro.

En la mesura que uns interessos elevats reflecteixen tant un risc de falta de liquiditat com un risc de crèdit de l’economia en el seu conjunt, els bancs responen a aquestes situacions limitant la seva oferta de préstecs. Per exemple, si ens fixem en els préstecs a empreses no financeres de la zona euro, el resultat és el següent:


L’oferta crediticia es va limitar a gairebé tots els països de la zona euro i s’ha (pseudo)recuperat en molts pocs casos: Itàlia, Àustria, Finlàndia i França. Hi ha països estancats on el crèdit no s’ha reactivat, com ara Espanya, Alemanya o Bèlgica i altres on la situació és encara pitjor, com és el cas d’Irlanda. El problema d’aquesta falta de finançament és doble: per una part impedeix que es crein noves empreses, però per l’altra deixa sense oferta a una demanda de crèdit que augmenta a mesura que les empreses necessiten finançar els seus inventaris acumulats per culpa del descens de les vendes de forma inesperada.

Aquesta darrera situació és especialment greu, ja que significa que la demanda s’ajusta més ràpidament que l’oferta de préstecs. Si no fos així, els bancs haguessin tallat el crèdit just a l’inici de la crisi i a hores d’ara ja l’haguessin reactivat. Els autors de l’estudi argumenten que el fet que els prestataris reaccionin més ràpidament que els prestadors té a veure amb el marc contractual. Per donar suport a aquesta afirmació, analitzen la relació entre els préstecs bancaris totals i el crèdit disponible a la zona euro:

El pic de disponibilitat de crèdit el trobem al tercer trimestre de 2007. Això suggereix que els bancs van començar a limitar les seves línies de crédit just a l’inici de la crisi. No obstant això, a causa dels compromisos de préstec ja establerts, no van ser capaços de reduir els seus préstecs pendents de pagament de forma immediata, ja que els préstecs bancaris totals van seguir augmentant mentre les línies de crèdit es van reduir en els tres primers trimestres del 2008.

Dit d’altra forma: l’ajust de l’oferta de préstecs es produeix de forma més lenta que l’ajust de la demanda de préstecs bancaris. I sembla que va per llarg, doncs la concessió de crèdits a Espanya seguirà caient fins al 2014.