Sovint sentim que el sector públic és el culpable de la crisi a Europa. Es diu que els governs han gastat més del compte, endeutant-se per sobre de les seves possibilitats i que ara cal pagar per aquests excessos en forma d’austeritat. Doncs bé, ni la crisi és igual a tot arreu ni ho és per les mateixes raons, el que implica que si apliquem les mateixes solucions a tots els països el més probable és que acabem empitjorant el problema.
En primer lloc, ni els deutes són del mateix tipus a tots els països ni la seva distribució és homogènia. Aquestes diferències són vitals per entendre quins són els moviments que ha d’emprendre cada país per acabar amb el seu deute:
Hi ha països que efectivament tenen un endeutament públic molt elevat com a proporció del deute nacional total: el Japó o Itàlia en són exemples. És la conseqüència de governs poc responsables o víctimes de col·lapses de bombolles immobiliàries durant els anys 90. Altres països, com el Regne Unit, tenen un problema greu d’endeutament de les seves institucions financeres, encara que l’endeutament familiar o d’empreses no financeres també es troba per sobre de la mitjana. Un tercer grup és el que integren els Estats Units, Canadà i Austràlia, on el tipus de deute que representa una porció més gran en relació al PIB és el de les llars. Espanya té dos problemes: (1) un gran deute de les empreses no financeres i (2) un endeutament de les llars per sobre de la mitjana. A priori, el deute públic no és cap problema, excepte pel fet que per culpa de l’endeutament del sector privat el sector públic ha de gastar més i ingressar menys. Per tant, si es vol solucionar el deute públic, caldrà solucionar el privat reactivant el creixement i no al contrari.
Del primer punt en parlava la setmana passada el New York Times en un artícle que va recórrer les xarxes socials a gran velocitat. El segon és l’endeutament de les llars, un 82% del PIB. Les raons són diverses i donen per a un nou article, però no crec que tingui a veure amb la conclusió fàcil de que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”; sospito que va més en relació amb una pèrdua de capacitat adquisitiva que ha forçat a l’endeutament.
Per tant, quan es parla de que la crisi a l’eurozona és culpa del sector públic hem de respondre que “depèn del país”. Aquest gràfic està centrat en els països que es consideren els principals culpables de la situació actual:
Entre els països que pateixen de forma més severa la crisi, només Irlanda té un deute total fora de control, 663 cops el seu PIB. A Grècia i Itàlia el seu endeutament global és relativament moderat, però la relació del seu deute públic en relació al PIB és notablement més alta que a la resta de països. Espanya i Portugal tenen nivells d’endeutament molt elevats, però no per culpa dels seus sectors públics, si no per culpa de les seves empreses no financeres i en menor mesura per les seves llars. Tot i les seves diferències, aquest grup de països s’enfronta a uns elevats costos d’endeutament a causa de les febles perspectives de creixement.
L’autèntic drama és que s’estan aplicant les mateixes mesures a països amb casuístiques completament diferents. Grècia i Itàlia tenen un tipus de crisi, però Espanya i Portugal en tenen una altra molt diferent que no es solucionarà amb més austeritat. Es solucionarà amb algunes propostes que vàrem comentar en un article de la setmana passada.
NOTA: Aquesta tarda el Financial Times ha publicat un article titulat “Spain-style devolution can be part of a crisis solution” on es parla del mateix que he dit aquest matí; Espanya no és Grècia: “The causes of Greece’s problems really were different: breathtaking fiscal profligacy, much of it concealed; a dysfunctional tax system that encourages evasion; clientelism in the public sector alongside protection for closed professions in the private sector. Spain is more like Ireland. Both had low sovereign debt and balanced budgets before the crisis. Both used the cheap and easy credit that followed the introduction of the euro to go on real estate binges that compromised their banks“. Doncs això, a veure quan em fitxen de columnista pel Financial Times.
Sóc més de 'policy' que de 'politics'. He passat (estudiant) per la Universitat Pompeu Fabra, The Johns Hopkins University (USA) i la London School of Economics (UK). Actualment treballo a l'Àrea de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona.
