Arxiu de la categoria ‘Demografia’

La situació de l’habitatge buit a Catalunya

dilluns, 17/06/2013

L’IDESCAT ha publicat recentment les dades del cens d’habitatges de l’any 2011. Es tracta d’unes estadístiques que es publiquen cada 10 anys i permeten determinat el nombre, distribució geogràfica i característiques dels edificis existents fins a la data de referència, en aquest cas, a 1 de novembre de 2011.

Segons aquest cens, el nombre d’edificis amb habitatges a Catalunya és de 1.192.084. Dins aquests edificis hi trobem 3.863.381 habitatges familiars dels quals el 76’2% són habitatges principals, el 12’2% són habitatges secundaris i l’11’6% són habitatges buits:

Les dades que proporciona l’IDESCAT mostren com en el període 2001–2011 s’ha registrat un increment del 16,6% en el nombre d’habitatges familiars, fet que s’explica per l’augment dels habitatges principals en 629.088 unitats, dada que representa un creixement del 27,2% en el curs de la dècada. Si ens fixem en els habitatges buits (un 11’6% del total), a Catalunya hi ha prop de 450.000 habitatges desocupats, 4.000 menys que l’any 2001.

Pel que fa a la situació per comarques, les que tenen un major percentatge de pisos buits són les Garrigues, la Ribera d’Ebre, l’Urgell i la Terra Alta, on més del 20% dels habitatges no tenen habitants. D’altra banda, les proporcions més baixes corresponen a la Val d’Aran, l’Alt Empordà, el Baix Llobregat i el Vallès Oriental, comarques en què la proporció d’habitatge buit no arriba al 10%.

Les comarques amb major percentatge d’habitatges principals són el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, cadascuna amb més del 85% d’habitatges principals. En l’altre extrem hi ha 7 comarques (la Cerdanya, la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Baix Penedès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà), en les quals el nombre d’habitatges no principals (secundaris i buits) supera el 50% del total d’habitatges familiars.

Si us interessa el tema, també vaig comentar per què pot ser mala idea tenir massa habitatge en propietat.

L’èxode de treballadors espanyols

dijous, 19/01/2012

A finals de la dècada dels 90, Espanya havia sortit de la pobresa, adoptat l’euro com a moneda i era un país importador de mà d’obra immigrant. Les migracions massives dels treballadors espanyols poc qualificats cap al centre d’Europa i Amèrica Llatina durant els anys 50 i 60, eren història. Però hi ha països que semblen condemnats a repetir la seva història un cop rera l’altre.

Fa quatre dies, l’institut espanyol d’estadístíca (INE) feia públiques les dades sobre el saldo migratori, és a dir, la diferència entre el nombre de persones que entra a Espanya i el que surt. Les dades són un drama:

Saldo Migratori

Durant molts anys, l’afluència d’immigrants de països en vies de desenvolupament va suposar el combustible necessàri per moltes de les activitats que es duien a terme a Europa, però sobretot a Espanya, amb una economia basada en feines que no requerien gaire formació (construcció + turisme). Amb la crisi que pateixen aquests sectors extensius en treballadors poc qualificats, molts d’aquests immigrants estan retornant als seus països d’origen. D’altra banda però, i aquí rau el veritable drama, també estan emigrant els propis espanyols. Però no com durant la dècada dels 50 i 60, aquest cop qui marxa són els ciutadans més qualificats.

La raó? Una taxa d’atur que supera el 21% (gairebé el 50% en el cas dels joves) ha fet que Espanya es converteixi en un país exportador de persones per primer cop des del 1990. Aquest èxode de gent formada allarga els efectes de la crisi econòmica i retrassa la sortida de la recessió, ja que es tracta de persones amb una gran potencialitat per treballar, crear empreses i pagar impostos. Però encara queda una altra pregunta: on marxen els emigrants?

Destinació dels emigrants espanyols

Les principals destinacions dels emigrants espanyols són els països de la Unió Europea (42%), però també destinacions més remotes, especialment Amèrica Llatina (30%). La tercera destinació són els Estats Units, acollint un 8’5% dels emigrants espanyols. Els països d’Europa no pertanyents a la Unió Europea suposen el 7’3% i Àsia el 5’3%. La resta de destinacions tenen percentatges menors.

A més, la previsió és que la tendència no canvii. Amb un creixement per sota d’un 1% (i previsions de que Espanya tornarà a entrar en recessió) el número d’emigrants sembla que seguirà creixent. Però perquè no se m’acusi de ser massa negatiu, també hem de tenir en compte, com a mínim, un possible efecte positiu.

Els emigrants són joves formats que marxen cap a països majoritàriament més rics que Espanya, el que pot significar en molts casos una millora de coneixements i d’experiència laboral que revertirà en una millora de la productivitat un cop tornin a casa. Si és que tornen, és clar.

És bo que la gent es suïcidi?

dilluns, 26/09/2011

Què empeny a una persona a suïcidar-se? Per quina raó algú voldria posar fi a la seva existència? La resposta que probablement donaríem tots és que potser ha perdut allò que donava sentit a la seva vida, que la  seva existència és massa dura o que travessa grans problemes que no es veu amb cor d’encarar. Doncs això no sembla ser la resposta.

Si aquesta afirmació fos certa, els països amb majors taxes de suïcidi serien aquells que pateixen pitjors situacions (guerres, pandèmies, pobresa estructural…). Com que no disposem de dades d’escenaris tan extrems (aquests països no estan gaire per la feina de recopilar estadístiques) ens hem de basar en les dades disponibles. I, paradoxalment, els països més feliços i amb majors estàndards de vida són els que tenen taxes de suïcidi més altes.

Un estudi de Mary Daly, Andrew Oswald, Daniel Wilson i Stephen Wu titulat “The happiness – suicide paradox” ens explica per què. Aquí teniu la taula que relaciona felicitat i suïcidi:

Taxa de suïcidis i Taxa de felicitat ajustada

Veiem doncs, com els països amb estàndards de vida més alts i els més feliços tendeixen a tenir les taxes de suïcidi més altes, mentre que els més infeliços (com Grècia i Portugal) són aquells amb una taxa de suïcidi menor. I no només això, segons l’estudi, resulta que la taxa de suïcidi es redueix de forma molt important en temps de guerra i, per tant, de penúria i problemes de tot tipus.

Què és doncs, el que empeny a la gent a suïcidar-se? La conclusió sembla clara: viure entre gent feliç deprimeix encara més als més infeliços. No és el mateix ser un infeliç entre infeliços (guerra, pandèmia, fam…) que un infeliç entre feliços (països amb alts estàndards de vida), ja que això t’aïlla socialment i psicològicament de la resta. En altres paraules, et fa semblar més desgraciat del que realment ets.

Fes l’amor i no la guerra

dilluns, 14/02/2011

Avui és Sant Valentí, dia de l’amor per al món anglosaxó. Així que aprofito per recordar una frase que diu “fes l’amor i no la guerra”. I per què és tant important aquesta frase? Per una senzilla raó: les guerres tenen conseqüències nefastes sobre la població. Els efectes demogràfics es deixen sentir a molts nivells i amb diferents intensitats depenent del conflicte i les seves característiques. Si aquest és molt sagnant i violent en podem esperar bàsicament dos: la disminució de l’esperança de vida i un decreixement de la població total.

Per al primer cas, el de la disminució de l’esperança de vida, són especialment notables els casos del Vietnam i de Rwanda:

Esperança de vida en néixer - Vietnam i Rwanda

En tots dos exemples hi ha una caiguda de l’esperança de vida en néixer durant el període de guerra i un augment bastant considerable un cop la guerra arriba al seu final. La situació arriba a ser tan greu a Rwanda que el màxim que podia esperar viure un nadó nascut l’any 1993 era de 26 anys. En el cas del Vietnam, sent també una situació molt preocupant, l’esperança va caure fins als 32 anys.

Un altre dels efectes dels conflictes armats sobre un país és el decreixement de la població total:

Poblacio Total del Líban període 1800 - 2010

L’exemple del Líban mostra clarament com afecta una guerra civil a la població total. Després d’un creixement continuat a una gran velocitat (1910-1975), el creixement de la població s’estanca durant l’etapa en conflicte. De fet, la població no tan sols deixa de créixer, sinó que decreix lleugerament.

Així doncs, tot i no haver descobert la sopa d’all amb aquest article, no està de més veure gràficament els costos en termes de demografia d’un conflicte armat. Costos que posteriorment es paguen en termes econòmics i socials durant molts anys.