Arxiu de la categoria ‘Dades curioses’

Assassinar un líder polític és una bona idea?

dilluns, 9/12/2013

No serà cap novetat si us dic que en Fidel Castro és el líder mundial que més intents d’assassinat ha patit (638 en total). Ho han estat intentant fins no fa gaire un conglomerat d’interessos econòmics i polítics que van des de la màfia fins al govern federal dels Estats Units i la CIA. La raó no ha estat altra que canviar l’orientació política de l’Estat caribeny, com ja es va intentar amb Juli Cèsar, Abraham Lincoln o John F. Kennedy als seus respectius països. Però la gran pregunta és si això serveix d’alguna cosa, és a dir: assassinar el líder polític canvia les institucions?

La idea no és nova, els magnicidis s’han dut a terme al llarg de tota la història, però un parell d’investigadors del MIT, en Benjamin Jones i en Benjamin Olken, han tractat de respondre la pregunta. Han estudiat el tema analitzant dades d’intents d’assassinat de líders autocràtics des del 1875 fins al 2004 i n’han extret una conclusió: si l’assassinat finalment té èxit, augmenten les probabilitats d’avançar cap a una democràcia, si l’intent falla, es produeix l’efecte contrari, en redueix les possibilitats.

Però la cosa no està tant clara. És un requisit indispensable per estudiar una situació que la mostra sigui aleatòria. A més, sorgeixen altres preguntes metodològiques: (1) fins a quin punt és aleatori estudiar un líder que pot anar més o menys protegit? (1.1) Si va molt protegit, podria ser perquè les institucions són molt fortes i per tant difícils de canviar encara que el líder mori. (1.2) D’altra banda, també podria ser que, com que les institucions són febles, volen protegir el líder que les manté actives. (2) I què passa amb els líders que no van gaire protegits? Són preguntes que potser caldria tenir en compte de cara a futurs estudis.

Sigui com sigui no acaba de semblar una bona idea tractar d’assassinar líders polítics, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista de mantenir alts els ànims de la CIA. Al cap i a la fi, alguna cosa no fas bé si has tractat d’aconseguir un objectiu 638 cops i no ho has aconseguit. Això, o el teu oponent és un geni de la seguretat.

Per cert, si voleu saber en què consistien tots aquests intents d’assassinat us recomano el documental “638 Ways To Kill Castro” que es va emetre fa temps al 30 Minuts. Aquí en teniu el trailer.

La curiosa relació entre les crisis econòmiques i els gratacels

dijous, 26/09/2013

L’altre dia el Financial Times publicava un article sobre els nous edificis que estan dissenyant Apple, Google, Facebook o Bloomberg per ubicar les seves seus i un altre sobre l’augment en la construcció de gratacels a la Xina. En concret, el país asiàtic està en camí de construir un gratacel cada cinc dies durant els pròxims tres anys. La Xina tindrà més de 800 edificis de més de 152 metres a finals del 2016, més de quatre vegades els gratacels dels Estats Units. I aquí ve la part curiosa: la maledicció dels gratacels.

Andrew Lawrence és un economista que va crear el “skycraper index”, concloent que “la construcció de l’edifici més alt del món és un bon indicador de la proximitat d’una crisi econòmica“:

La Gran Depressió va tenir lloc just després d’un gran boom en la construcció de gratacels, com ara el Chrysler Building (1930) o l’Empire State Building (1931). La teoria de Lawrence sembla que no només és aplicable fins a 1998, també es compleix amb l’actual crisi global i el Burj Khalifa, l’edifici més alt del món aixecat l’any 2010 en mig de l’endeutat Dubai.

Ara bé, l’índex no és perfecte. No va poder predir la recessió de 1981-82 i va ser fet servir per predir una crisi a la Xina el 2010 que finalment no es va produir. En realitat no es tracta d’una relació de causalitat, sinó una correlació. Com bé apunten al Financial Times, els gratacels requereixen una inversió de capital i optimisme gegants, cosa que es dóna amb més facilitat en els punts àlgids de les bombolles econòmiques.

Per tant, si els gratacels poden indicar alguna mena d’escalfament de l’economia, què ens estan dient de Google, Facebook o Apple?

Quant costa tenir un telèfon mòbil a Espanya en comparació a la resta de països?

dijous, 29/08/2013

L’OECD ha publicat un estudi on s’analitzen els diferents preus dels terminals mòbils i de les factures a diversos països. Pel que fa a la despesa mensual de mòbil a diferents països l’estudi es centra en tres categories: (1) 100 trucades amb 500 Mb de dades, (2) 300 trucades i 1Gb de dades i (3) 900 trucades i 2Gb de dades. Per fer les dades comparables, la despesa de cada categoria s’ha convertit a dòlars PPP, pel que es tenen en compte les diferències de preus per al mateix tipus de producte a cada país. Els resultats per a la segona categoria (300 trucades i 1Gb de dades) són:

El país amb la despesa mensual més baixa en telefonia mòbil és Austràlia (ho és a les tres categories), seguit de Regne Unit i França. Espanya ocupa la tercera posició entre els països de preus més elevats, només superada per Alemanya i Mèxic.

Tot i les diferències entre països, hi ha un efecte que es repeteix a tots els casos estudiats: a mesura que es signen contractes més duradors, s’apliquen descomptes més grans. El mateix passa amb el volum del contracte. A mesura que el pla inclou més trucades i més dades, el percentatge de cost assumit pel client disminueix.

D’altra banda, també és cert que el mercat de telecomunicacions a Espanya té més competència que mai. Existeix una guerra gens encoberta entre diferents companyies que s’esforcen en atraure nous clients mitjançant rebaixes de preus (a terminals o contractes) i promocions creuades de paquets de serveis de mòbil, fixe i internet.

Això fa que segons quines estratègies referents a la compra de telèfons lliures o finançats per l’operadora de telefonia determinin en bona mesura l’èxit o la davallada de les companyies:

El febrer de 2012 Movistar i Vodafone van anunciar que deixarien de finançar terminals mòbils. Això va fer que la pèrdua d’usuaris de totes dos empreses augmentés en benefici de la resta d’operadors: Orange va guanyar 25.400 clients, Yoigo 87.490 i OMV 130.770. De fet, Movistar i Vodafone són les úniques grans operadores amb saldo negatiu en portabilitat de mòbils. Telefónica és la companyia que més clients perd amb gairebé 400.000 en els sets primers mesos de 2013. El cas de Vodafone no és tan sagnant, ja que ha aconseguit millorar lleugerament els seus resultats, però segueix amb un saldo negatiu de 68.000 clients a juliol de 2013. Les grans beneficiades d’aquest sector són les operadores virtuals, és a dir, les que ofereixen els seus serveis fent servir les infraestructures d’altres companyies, pel que compten amb unes estructures de cost molt més lleugeres que Telefónica, Orange o Vodafone.

Comentari final: Si us heu de comprar un nou telèfon, és cert que a curt termini pot semblar més barat que sigui l’operador qui es faci càrrec del cost del terminal, però l’estudi demostra com a llarg termini és més barat comprar el telèfon lliure i després signar un pla, que incloure el telèfon dins la factura del contracte.

Quant cobren els becaris de Wall Street?

dimarts , 9/07/2013

Anteriorment havia parlat de quant cobren els banquers europeus i de com els espanyols eren els millor pagats. L’informe en que es basava l’article era de l’European Banking Authority, pel que no hi apareixien els Estats Units. Aquest cop però, podem fer una aproximació gràcies a les dades de Glassdoor. La informació no fa referència al salari dels banquers, sinó al dels treballadors en pràctiques, els becaris de Wall Street:

El salari d’un becari a Wall Street pot arribar fins als 5.140 dòlars mensuals (uns 3.870 euros) si fa les pràctiques d’estiu a JP Morgan. És a dir, sis cops el salari mínim interprofesional d’Espanya (645 euros). A més, si passat l’estiu aconsegueixen un contracte de pràctiques anuals, arriben a cobrar fins a 61.682 dòlars. Tot i així, JP Morgan no està sol a l’hora de seduir becaris. Merrill Lynch paga 5.000 dòlars mensuals als seus treballadors en pràctiques. Goldman Sachs i Credit Suisse també ronden aquests salaris.

Aquests salaris només són superats per les remuneracions dels becaris de Silicon Valley. Empreses tecnològiques com Microsoft, Google o Amazon no escatimen en sous per als seus treballadors en pràctiques. En el primer cas, Microsoft, arriba a pagar fins a 7.050 dòlars mensuals; Google 6.432 dòlars i Amazon 5.564 dòlars al mes.

I tot això només per feines de becari durant l’estiu.

Nascuts per treballar

dijous, 27/06/2013

S’acosten les vacances d’estiu i, els que tenim la sort de poder treballar, aviat gaudirem d’un període de pausa a les nostres respectives feines. Ara bé, aquest període no és igual a tots els països. De fet, és un aspecte tan diferent entre Estats que n’hi ha que semblen nascuts per treballar:

Segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, els Estats Units estan molt per darrere de la resta de països desenvolupats pel que fa a les vacances i dies festius. Tant és així que els Estats Units són l’única economia avançada que no garanteix als seus treballadors ni vacances ni dies festius pagats.

A falta de requisit legal de donar vacances pagades i dies festius als treballadors, al voltant d’un 25% de la força laboral dels Estats Units no té ni un sol dia de vacances o dia festiu pagat en tot l’any. Ara bé, això no vol dir que no tinguin vacances o dies festius remunerats, ja que dependrà de cada empresa si decideix oferir aquest dret als seus treballadors. Tot i així, la mitjana de dies de vacances pagades voluntàriament per les empreses que es donen al sector privat americà és de 16 dies, un número que no arribaria ni al mínim exigit per llei a qualsevol dels altres 19 països desenvolupats. De fet, la mitjana dels Estats Units només superaria el límit legal al Japó (10 dies).

Com podeu imaginar, aquest problema no afecta per igual a tots els treballadors. La falta de vacances i dies festius pagats és especialment greu entre els treballadors de salaris baixos, les ocupacions a temps parcial i els empleats de petites empreses. Coses de no tenir sindicats.

L’iPhone és un mòbil per rics?

divendres, 21/06/2013

Fa un parell de dies em trobava llegint un article molt interessant que em va cridar l’atenció. Resulta que de la mateixa forma que la casa o el cotxe que tenim pot ser una representació del nostre estatus socioeconòmic, sembla ser que el telefon mòbil segueix un patró semblant. Al cap i a la fi, els iPhones acostumen a ser dispositius mòbils caríssims, pel que no és d’estranyar la seva distribució territorial:

La imatge està extreta d’un aplicatiu web des d’on es poden visualitzar més de 280 milions de tweets geolocalitzats arreu del món. L’ús dels iPhones és més intensiu a les zones més cares de la ciutat: el centre, la Diagonal, Passeig de Gràcia, la línia de mar i la zona de Diagonal Mar. L’ús de Blackberry, més minoritari, es concentra també en aquestes zones. En canvi, el sistema Android és majoritari a zones amb un nivell socioeconòmic menor.

Aquest patró es repeteix a ciutats d’arreu del món, per exemple a Madrid:

L’ús d’iPhone és especialment destacable a la zona del centre i nord de la capital espanyola, juntament amb l’ús de Blackberrys. En canvi, a les poblacions del voltant de Madrid hi predomina l’ús d’Android. Un altre fet destacable és la diferència entre l’ús de Blackberrys a Barcelona i Madrid. No tinc ni idea a què pot ser degut.

És cert que no es pot extreure una conclusió gaire contundent d’aquestes imatges, però sí que sembla existir certa relació entre nivell socioeconòmic i l’ús de determinats dispositius mòbils.

Com a curiositat final, una ciutat on Blackberry domina clarament el mercat: Jakarta, capital d’Indonèsia.

Els diners compren la felicitat?

dijous, 2/05/2013

L’any 1974, el professor Richard Easterlin va publicar un article acadèmic titulat “Does Economic Growth Improve the Human Lot? Some Empirical Evidence. En aquest treball s’afirma que, el nivell mitjà de felicitat no sempre augmenta a mesura que augmenten els ingressos econòmics, com a mínim als països on les necessitats bàsiques es troben cobertes. És el que es coneix com la paradoxa d’Easterlin. Segons aquesta teoria, existeix cert llindar d’ingressos (un “punt de sacietat”) a partir del qual més ingressos no impliquen més satisfacció.

Tot i així, una nova investigació duta a terme per Betsey Stevenson i Justin Wolfers podria discutir la paradoxa d’Easterlin. Segons aquests dos professors, existeix un vincle sòlid entre els ingressos econòmics i el benestar de les persones tant en països sense les necessitats bàsiques cobertes com en països rics. De fet, els resultats no només apunten en aquesta direcció si s’analitzen països rics i països pobres, si no quan les comparacions es fan entre persones riques i persones pobres dins d’un mateix país.

Cada cercle és un dels països enquestats per la Gallup World Poll i la línia gris marca la relació entre satisfacció vital i ingressos. Si la paradoxa d’Easterlin fos certa, hauríem d’esperar que la relació entre satisfacció i els ingressos extra més enllà de cobrir les necessitats bàsiques (el punt de sacietat) mostrés una línia plana a partir d’uns ingressos al voltant dels 15.000 dòlars per càpita. En canvi, el que ens mostra el gràfic és que el pendent de la recta no només existeix per a països sense les necessitats bàsiques cobertes, si no que s’aguditza en els països més rics.

I aquesta relació no només es redueix a la relació entre països:

Aquest segon gràfic mostra els 25 països més poblats del món i ens presenta la relació entre renda i satisfacció dins de cada país. Existeixen certes diferències entre la pendent de les línies, però la conclusió és clara: la relació entre ingressos i satisfacció segueix sent positiva dins de cada país. Dit d’altra forma, no existeix un “punt de sacietat”.

L’estudi m’ha semblat interessant perquè la paradoxa d’Easterlin genera molta controvèrsia. Es poden trobar estudis que apunten en una direcció i altres apunten en la direcció contrària segons les dades que es facin servir. Precisament aquest problema amb les dades i la discussió sobre com mesurar la felicitat o la satisfacció encara no és un tema tancat, així que tampoc donaria per acabada la paradoxa d’Easterlin.

Bombes, nazisme, universitats i ciència

dilluns, 8/04/2013

Fa un parell de dies em van fer arribar un estudi de Fabian Waldinger, professor assistent al Departament d’Economia de la Universitat de Warwick, sobre els efectes del nazisme a les universitats alemanyes i austríaques. A l’article es demostra com els acomiadaments nazis de científics jueus i opositors polítics van tenir un efecte més greu i més durador sobre les universitats alemanyes que els bombardejos dels aliats a les instal·lacions universitàries.

L’any 1933, dos mesos després de l’arribada del partit nazi al poder, els científics jueus i aquells amb posicions polítiques oposades a les de Hitler van ser acomiadats de les universitats. La xifra d’acomiadaments va girar al voltant del 15% dels científics contractats de l’època. Entre els acomiadats destaquen Premis Nobel de física com Albert Einstein o Max Born i premis Nobel de química com Fritz Haber o Otto Meyerhof. Doncs resulta que aquests acomiadaments van ser més perjudicials que els bombardejos aliats sobre les universitats:

La destrucció del 10 per cent dels edificis de la universitat durant la campanya de bombardejos dels aliats va fer caure la productivitat prop d’un 0,05 de desviació estàndard en el curt termini, una reducció de la productivitat que és només una quarta part de l’efecte de l’acomiadament d’un 10% de la facultat. A més, l’efecte negatiu dels bombardejos no va ser persistent: el 1961, la productivitat dels departaments que havien estat bombardejats durant la Segona Guerra Mundial ja s’havia recuperat. La dels departaments que van acomiadar científics, no.

La caiguda de la productivitat va ser més gran i més persistent en aquells departaments que van acomiadar “científics estrella” que en els que van ser bombardejats. Això demostra que, almenys per aquest període històric, els cervells eren molt més importants que les instal·lacions per a la qualitat de la recerca.

I per què és important aquest estudi? Doncs bàsicament per dos raons:

(1) En els darrers anys la inversió en investigació científica s’ha centrat en adquirir i construir equipaments molt costosos, com ara els acceleradors de partícules. De moment, no està clar fins a quin punt aquesta despesa és més útil que contractar bon personal, però sembla ser que gastar els diners en atraure els millors científics és més útil que construir grans equipaments.

(2) En un moment de crisi com l’actual en que cal prioritzar la inversió d’investigació en aquelles partides que permetin aconseguir un major rendiment, aquest estudi pot servir per deixar clar que la contractació dels millors pensadors potser hauria de ser la darrera partida a retallar.

Servirà d’alguna cosa la mesura d’Obama de prohibir els fusells d’assalt?

dijous, 17/01/2013

Obama va anunciar ahir les mesures en resposta a la massacre a l’escola de Newtown, on el mes passat un jove va matar una vintena de nens i sis adults. Segons les dades de l’FBI, la tendència d’assassinats va a la baixa. L’any 1980, els Estats Units van patir 10’2 assassinats per cada 100.000 habitants, mentre que aquesta xifra es va reduir fins als 4’7 assassinats per cada 100.000 habitants l’any 2011. Centrant-nos en els darrers anys, el 2011 (el darrer amb dades disponibles) es van cometre 12.664 assassinats, 500 menys que l’any anterior:

Les armes de foc són, amb diferència, el mitjà pel qual són assassinades més persones als Estats Units. Si bé és cert que el número total d’assassinats s’ha anat reduint al llarg dels anys (passant dels gairebé 15.000 de l’any 2007 als 12.664 de 2011) el percentatge que representen els assassinats amb armes de foc no ha variat: al voltant del 67%. Amb la voluntat de seguir aquesta tendència de reducció del número d’assassinats, Obama ha presentat diferents mesures entre les que destaca la prohibició de comercialitzar fusells d’assalt. A priori pot semblar una gran idea, al cap i a la fi, sembla lògic fer tot el possible perquè la gent no pugui passejar-se pel barri amb una metralladora sota el braç. La pregunta és: servirà d’alguna cosa prohibir la venda d’aquest tipus d’arma de foc?

L’any 2011, el número de persones assassinades amb rifles (categoria on s’inclouen els fusells d’assalt) van ser 323. Això significa que si la mesura de prohibir la venda de fusells d’assalt que proposa Obama té un èxit total (cosa difícil d’aconseguir), els assassinats són els mateixos que aquest 2011 i tenen la mateixa distribució, com a màxim es reduirà un 2% el número de morts. És cert que menys dóna una pedra i que tota vida salvada és una gran victòria, però si realment el que es vol és reduir de forma contundent el número d’assassinats el que cal és centrar-se en les pistoles i armes de foc curtes, responsables de 6.220 assasinats (el 49% dels 12.664 homicidis totals del 2011).

Ara bé, tampoc podem oblidar que el camí per reduir el número d’assassinats haurà de ser un altre, com ja es va discutir en una entrada anterior en aquest mateix blog: Més armes de foc impliquen més assassinats?. Algunes de les propostes d’Obama, com l’exigència de comprovar els antecedents penals dels compradors o ampliar la cobertura mèdica en salut mental, són mesures en aquest sentit.

Top 5 de llibres del 2012

dijous, 27/12/2012

Molt sovint em trobo a gent, del ram de la politologia o aliens, que em pregunta per bons llibres sobre la temàtica. Com que m’ho han preguntat bastants cops i de vegades es fa difícil recomanar en funció dels gustos/coneixements del personal, aquí va el resum dels llibres que més m’han agradat aquest 2012.

Poor Economics: a radical rethinking of the way to fight global poverty – Abhijit V. Banerjee i Esther Duflo

A. V. Banerjee i E. Duflo (tots dos professors del MIT) són els autors d’aquest llibre que va guanyar el premi al “Business book of the year 2011″ atorgat pel Financial Times i Goldman Sachs. Entre els dos ens expliquen com s’enfronten al dia a dia les persones més pobres del planeta i com les seves decisions es veuen afectades per la falta de recursos, portant-los molt sovint a decisions que perpetuen la seva situació de pobresa. Però no espereu teories simples ni solucions fàcils i ràpides, no les trobareu en aquest llibre. Hi trobareu poca teoria, ja que la majoria dels arguments són basats en fets, observacions, estudis de camp i evidència empírica sobre la pobresa global. Es tracta d’una gran tasca d’anàlisi, amb dades de primer nivell però sense caure en un excessiu academicisme (el llibre està ple d’anècdotes i detalls sobre el dia al dia de la pobresa). Els temes que s’hi tracten són molts: finances, educació, polítiques públiques, institucions o corrupció.

Explaining Social Behavior: more nuts and bolts for the social sciences – Jon Elster

Jon Elster, que ha estat professor de la Columbia University o de la University of Chicago (entre altres), ens aporta una explicació sobre com funcionen els mecanismes socials que regeixen els individus i les societats. Per fer-ho es basa en un munt de referències a ciències com la biologia, l’economia, la política, la psicologia o a la filosofia i la història. Tracta temes com les motivacions de la gent, l’altruisme, les creences, les emocions, la racionalitat, la selecció natural, l’estratègia, la confiança, l’acció col·lectiva, la presa de decisions o les formes d’organització i les institucions. Ho fa de forma separada per cadascun dels temes, deixant al lector la costosa feina de fer-los interactuar entre ells, però amb un avantatge clar: tot està inundat d’exemples històrics, experiències personals, resultats d’estudis o a través dels clàssics de les ciències socials (Tocqueville, Pascal, Mill, etc.). A més, al final de cada capítol inclou bastanta bibliografia sobre el tema concret per si necessitem aprofundir en qualsevol dels aspectes que ha anat comentant.

The Haves and The Haves-Nots: a brief and idiosyncratic history of global inequality – Branko Milanovic

Branko Milanovic és el “lead economist” del departament d’investigació del Banc Mundial, especialista en desenvolupament i professor de la Johns Hopkins University. He tingut l’honor de tenir-lo com a professor i poder gaudir de les explicacions que s’exposen en aquest llibre al voltant de com les desigualtats d’ingressos i de benestar estan presents en la majoria de les nostres vides. Ho fa mitjançant les eines amb les que es treballen aquests temes: Kuznets Hypothesis, el coeficient Gini, el Purchasing Power Parity, etc. però sempre de forma planera i sense entrar en profunditats extremes. És un llibre més de divulgació que acadèmic. Tot i així, com en el llibre anterior, si ens interessa més la vessant acadèmica al final de cada capítol hi podem trobar una llista d’articles i llibres que tracten aspectes concrets de la desigualtat amb molta més profunditat.

The Wisdom of Crowds: Why the many are smarter than the few – James Surowiecki

The Wisdom of Crowds és un llibre sobre com les decisions dutes a terme per un grup (amb unes característiques determinades) acostumen a ser més encertades que les d’un sol individu, per molt informat o savi que aquest sigui. Es tracta d’explorar una branca de l’economia en interacció amb el camp de la psicologia. Les aplicacions del que ens explica són moltes i diverses: economia, política o la forma d’organització de les societats. És una forma relativament nova d’entendre el comportament humà, de com les societats prenen bones decisions sense saber-ho i de com acostumen a prendre males decisions quan es proposen conscientment fer-ho. També adjunta un munt d’evidència empírica (acadèmica i no acadèmica) sobre el tema, amb una bona bibliografia i exemples sobre els que buscar més informació.

The Size of Nations – Alberto Alesina i Enrico Spolaore

Aquest és el llibre que m’estic llegint ara. Alesina (Harvard University) i Spolaore (NBER) exploren les raons per les formacions i canvis de fronteres entre països. Parteix d’un punt que fins ara havia estat passat per alt: les fronteres, en tant que institucions creades per l’home, poden ser analitzades de forma sistemàtica. Argumenten que la mida òptima d’un país està determinada per una anàlisi cost-benefici i/o trade-off entre els beneficis de mida i els costos de l’heterogeneïtat. En un país gran, els costos per càpita poden ser baixos, però les preferències heterogènies d’una gran població fan difícil la prestació de serveis i la formulació de polítiques. En canvi, a països més petits pot resultar més fàcil respondre a les preferències dels ciutadans en una societat democràtica. Per fonamentar la seva anàlisi fan servir models analítics (sí, el llibre està ple de matemàtiques) que mostren com  la globalització, els conflictes internacionals i la democratització dels últims dos-cents anys es pot explicar per determinats patrons. Argumenten que la complexitat de les condicions del món real no s’oposa a una anàlisi sistemàtica, i que aquest tipus d’anàlisi, síntesi de l’economia, la ciència política i la història, ens pot ajudar a comprendre els esdeveniments del món real i, potser, arribar a una conclusió sobre quina és la mida òptima d’un Estat.

La Ciudad: economia, espacio, sociedad y medio ambiente – Josep Sorribes (editor) i altres autors.

Ja sé que aquest és el sisè llibre i això, suposadament, era un TOP 5, però deixeu-me acabar l’article amb una mica d’autobombo. “La Ciudad” és una obra col·lectiva duta a terme entre Luis del Romero Renau, Rafael Boix Domènech, Rafael Porcar Guerrero, Ramon Marrades Sempere, Jorge Galindo Alfonso, Pau Rausell Köster i jo mateix, Carlos Carrasco. El llibre ha estat coordinat pel professor d’Economia de la Universitat de València Josep Sorribes. Es tracta d’una aproximació transversal i pluridisciplinària per entendre com funcionen i com són governades les ciutats. Hi ha una mica de matemàtica als apartats d’economia, però és bastant assequible a tots els públics. S’hi tracten temes històrics, de desenvolupament econòmic, de la creació i gestió d’espais físics, de logística, mobilitat, d’habitatge, de com funciona el govern i política a la ciutat, d’exclusió social o d’ecologia urbana. No em direu que no té bona pinta!

Doncs aquests han estat els cinc llibres que més m’han agradat aquest 2012. N’he deixat bastants fora de la llista per no fer-me pesat, però també m’agradaria recomanar “The triumph of the city” d’Edward Glaeser (Harvard University), “Social Democracy Inside Out: Partisanship and Labor Market Policy in Advanced Industrialized Democracies” de David Rueda (Oxford University) o “Economía Urbana” de Roberto Camagni.