Arxiu de la categoria ‘Dades curioses’

Els diners compren la felicitat?

dijous, 2/05/2013

L’any 1974, el professor Richard Easterlin va publicar un article acadèmic titulat “Does Economic Growth Improve the Human Lot? Some Empirical Evidence. En aquest treball s’afirma que, el nivell mitjà de felicitat no sempre augmenta a mesura que augmenten els ingressos econòmics, com a mínim als països on les necessitats bàsiques es troben cobertes. És el que es coneix com la paradoxa d’Easterlin. Segons aquesta teoria, existeix cert llindar d’ingressos (un “punt de sacietat”) a partir del qual més ingressos no impliquen més satisfacció.

Tot i així, una nova investigació duta a terme per Betsey Stevenson i Justin Wolfers podria discutir la paradoxa d’Easterlin. Segons aquests dos professors, existeix un vincle sòlid entre els ingressos econòmics i el benestar de les persones tant en països sense les necessitats bàsiques cobertes com en països rics. De fet, els resultats no només apunten en aquesta direcció si s’analitzen països rics i països pobres, si no quan les comparacions es fan entre persones riques i persones pobres dins d’un mateix país.

Cada cercle és un dels països enquestats per la Gallup World Poll i la línia gris marca la relació entre satisfacció vital i ingressos. Si la paradoxa d’Easterlin fos certa, hauríem d’esperar que la relació entre satisfacció i els ingressos extra més enllà de cobrir les necessitats bàsiques (el punt de sacietat) mostrés una línia plana a partir d’uns ingressos al voltant dels 15.000 dòlars per càpita. En canvi, el que ens mostra el gràfic és que el pendent de la recta no només existeix per a països sense les necessitats bàsiques cobertes, si no que s’aguditza en els països més rics.

I aquesta relació no només es redueix a la relació entre països:

Aquest segon gràfic mostra els 25 països més poblats del món i ens presenta la relació entre renda i satisfacció dins de cada país. Existeixen certes diferències entre la pendent de les línies, però la conclusió és clara: la relació entre ingressos i satisfacció segueix sent positiva dins de cada país. Dit d’altra forma, no existeix un “punt de sacietat”.

L’estudi m’ha semblat interessant perquè la paradoxa d’Easterlin genera molta controvèrsia. Es poden trobar estudis que apunten en una direcció i altres apunten en la direcció contrària segons les dades que es facin servir. Precisament aquest problema amb les dades i la discussió sobre com mesurar la felicitat o la satisfacció encara no és un tema tancat, així que tampoc donaria per acabada la paradoxa d’Easterlin.

Bombes, nazisme, universitats i ciència

dilluns, 8/04/2013

Fa un parell de dies em van fer arribar un estudi de Fabian Waldinger, professor assistent al Departament d’Economia de la Universitat de Warwick, sobre els efectes del nazisme a les universitats alemanyes i austríaques. A l’article es demostra com els acomiadaments nazis de científics jueus i opositors polítics van tenir un efecte més greu i més durador sobre les universitats alemanyes que els bombardejos dels aliats a les instal·lacions universitàries.

L’any 1933, dos mesos després de l’arribada del partit nazi al poder, els científics jueus i aquells amb posicions polítiques oposades a les de Hitler van ser acomiadats de les universitats. La xifra d’acomiadaments va girar al voltant del 15% dels científics contractats de l’època. Entre els acomiadats destaquen Premis Nobel de física com Albert Einstein o Max Born i premis Nobel de química com Fritz Haber o Otto Meyerhof. Doncs resulta que aquests acomiadaments van ser més perjudicials que els bombardejos aliats sobre les universitats:

La destrucció del 10 per cent dels edificis de la universitat durant la campanya de bombardejos dels aliats va fer caure la productivitat prop d’un 0,05 de desviació estàndard en el curt termini, una reducció de la productivitat que és només una quarta part de l’efecte de l’acomiadament d’un 10% de la facultat. A més, l’efecte negatiu dels bombardejos no va ser persistent: el 1961, la productivitat dels departaments que havien estat bombardejats durant la Segona Guerra Mundial ja s’havia recuperat. La dels departaments que van acomiadar científics, no.

La caiguda de la productivitat va ser més gran i més persistent en aquells departaments que van acomiadar “científics estrella” que en els que van ser bombardejats. Això demostra que, almenys per aquest període històric, els cervells eren molt més importants que les instal·lacions per a la qualitat de la recerca.

I per què és important aquest estudi? Doncs bàsicament per dos raons:

(1) En els darrers anys la inversió en investigació científica s’ha centrat en adquirir i construir equipaments molt costosos, com ara els acceleradors de partícules. De moment, no està clar fins a quin punt aquesta despesa és més útil que contractar bon personal, però sembla ser que gastar els diners en atraure els millors científics és més útil que construir grans equipaments.

(2) En un moment de crisi com l’actual en que cal prioritzar la inversió d’investigació en aquelles partides que permetin aconseguir un major rendiment, aquest estudi pot servir per deixar clar que la contractació dels millors pensadors potser hauria de ser la darrera partida a retallar.

Servirà d’alguna cosa la mesura d’Obama de prohibir els fusells d’assalt?

dijous, 17/01/2013

Obama va anunciar ahir les mesures en resposta a la massacre a l’escola de Newtown, on el mes passat un jove va matar una vintena de nens i sis adults. Segons les dades de l’FBI, la tendència d’assassinats va a la baixa. L’any 1980, els Estats Units van patir 10’2 assassinats per cada 100.000 habitants, mentre que aquesta xifra es va reduir fins als 4’7 assassinats per cada 100.000 habitants l’any 2011. Centrant-nos en els darrers anys, el 2011 (el darrer amb dades disponibles) es van cometre 12.664 assassinats, 500 menys que l’any anterior:

Les armes de foc són, amb diferència, el mitjà pel qual són assassinades més persones als Estats Units. Si bé és cert que el número total d’assassinats s’ha anat reduint al llarg dels anys (passant dels gairebé 15.000 de l’any 2007 als 12.664 de 2011) el percentatge que representen els assassinats amb armes de foc no ha variat: al voltant del 67%. Amb la voluntat de seguir aquesta tendència de reducció del número d’assassinats, Obama ha presentat diferents mesures entre les que destaca la prohibició de comercialitzar fusells d’assalt. A priori pot semblar una gran idea, al cap i a la fi, sembla lògic fer tot el possible perquè la gent no pugui passejar-se pel barri amb una metralladora sota el braç. La pregunta és: servirà d’alguna cosa prohibir la venda d’aquest tipus d’arma de foc?

L’any 2011, el número de persones assassinades amb rifles (categoria on s’inclouen els fusells d’assalt) van ser 323. Això significa que si la mesura de prohibir la venda de fusells d’assalt que proposa Obama té un èxit total (cosa difícil d’aconseguir), els assassinats són els mateixos que aquest 2011 i tenen la mateixa distribució, com a màxim es reduirà un 2% el número de morts. És cert que menys dóna una pedra i que tota vida salvada és una gran victòria, però si realment el que es vol és reduir de forma contundent el número d’assassinats el que cal és centrar-se en les pistoles i armes de foc curtes, responsables de 6.220 assasinats (el 49% dels 12.664 homicidis totals del 2011).

Ara bé, tampoc podem oblidar que el camí per reduir el número d’assassinats haurà de ser un altre, com ja es va discutir en una entrada anterior en aquest mateix blog: Més armes de foc impliquen més assassinats?. Algunes de les propostes d’Obama, com l’exigència de comprovar els antecedents penals dels compradors o ampliar la cobertura mèdica en salut mental, són mesures en aquest sentit.

Top 5 de llibres del 2012

dijous, 27/12/2012

Molt sovint em trobo a gent, del ram de la politologia o aliens, que em pregunta per bons llibres sobre la temàtica. Com que m’ho han preguntat bastants cops i de vegades es fa difícil recomanar en funció dels gustos/coneixements del personal, aquí va el resum dels llibres que més m’han agradat aquest 2012.

Poor Economics: a radical rethinking of the way to fight global poverty – Abhijit V. Banerjee i Esther Duflo

A. V. Banerjee i E. Duflo (tots dos professors del MIT) són els autors d’aquest llibre que va guanyar el premi al “Business book of the year 2011″ atorgat pel Financial Times i Goldman Sachs. Entre els dos ens expliquen com s’enfronten al dia a dia les persones més pobres del planeta i com les seves decisions es veuen afectades per la falta de recursos, portant-los molt sovint a decisions que perpetuen la seva situació de pobresa. Però no espereu teories simples ni solucions fàcils i ràpides, no les trobareu en aquest llibre. Hi trobareu poca teoria, ja que la majoria dels arguments són basats en fets, observacions, estudis de camp i evidència empírica sobre la pobresa global. Es tracta d’una gran tasca d’anàlisi, amb dades de primer nivell però sense caure en un excessiu academicisme (el llibre està ple d’anècdotes i detalls sobre el dia al dia de la pobresa). Els temes que s’hi tracten són molts: finances, educació, polítiques públiques, institucions o corrupció.

Explaining Social Behavior: more nuts and bolts for the social sciences – Jon Elster

Jon Elster, que ha estat professor de la Columbia University o de la University of Chicago (entre altres), ens aporta una explicació sobre com funcionen els mecanismes socials que regeixen els individus i les societats. Per fer-ho es basa en un munt de referències a ciències com la biologia, l’economia, la política, la psicologia o a la filosofia i la història. Tracta temes com les motivacions de la gent, l’altruisme, les creences, les emocions, la racionalitat, la selecció natural, l’estratègia, la confiança, l’acció col·lectiva, la presa de decisions o les formes d’organització i les institucions. Ho fa de forma separada per cadascun dels temes, deixant al lector la costosa feina de fer-los interactuar entre ells, però amb un avantatge clar: tot està inundat d’exemples històrics, experiències personals, resultats d’estudis o a través dels clàssics de les ciències socials (Tocqueville, Pascal, Mill, etc.). A més, al final de cada capítol inclou bastanta bibliografia sobre el tema concret per si necessitem aprofundir en qualsevol dels aspectes que ha anat comentant.

The Haves and The Haves-Nots: a brief and idiosyncratic history of global inequality – Branko Milanovic

Branko Milanovic és el “lead economist” del departament d’investigació del Banc Mundial, especialista en desenvolupament i professor de la Johns Hopkins University. He tingut l’honor de tenir-lo com a professor i poder gaudir de les explicacions que s’exposen en aquest llibre al voltant de com les desigualtats d’ingressos i de benestar estan presents en la majoria de les nostres vides. Ho fa mitjançant les eines amb les que es treballen aquests temes: Kuznets Hypothesis, el coeficient Gini, el Purchasing Power Parity, etc. però sempre de forma planera i sense entrar en profunditats extremes. És un llibre més de divulgació que acadèmic. Tot i així, com en el llibre anterior, si ens interessa més la vessant acadèmica al final de cada capítol hi podem trobar una llista d’articles i llibres que tracten aspectes concrets de la desigualtat amb molta més profunditat.

The Wisdom of Crowds: Why the many are smarter than the few – James Surowiecki

The Wisdom of Crowds és un llibre sobre com les decisions dutes a terme per un grup (amb unes característiques determinades) acostumen a ser més encertades que les d’un sol individu, per molt informat o savi que aquest sigui. Es tracta d’explorar una branca de l’economia en interacció amb el camp de la psicologia. Les aplicacions del que ens explica són moltes i diverses: economia, política o la forma d’organització de les societats. És una forma relativament nova d’entendre el comportament humà, de com les societats prenen bones decisions sense saber-ho i de com acostumen a prendre males decisions quan es proposen conscientment fer-ho. També adjunta un munt d’evidència empírica (acadèmica i no acadèmica) sobre el tema, amb una bona bibliografia i exemples sobre els que buscar més informació.

The Size of Nations – Alberto Alesina i Enrico Spolaore

Aquest és el llibre que m’estic llegint ara. Alesina (Harvard University) i Spolaore (NBER) exploren les raons per les formacions i canvis de fronteres entre països. Parteix d’un punt que fins ara havia estat passat per alt: les fronteres, en tant que institucions creades per l’home, poden ser analitzades de forma sistemàtica. Argumenten que la mida òptima d’un país està determinada per una anàlisi cost-benefici i/o trade-off entre els beneficis de mida i els costos de l’heterogeneïtat. En un país gran, els costos per càpita poden ser baixos, però les preferències heterogènies d’una gran població fan difícil la prestació de serveis i la formulació de polítiques. En canvi, a països més petits pot resultar més fàcil respondre a les preferències dels ciutadans en una societat democràtica. Per fonamentar la seva anàlisi fan servir models analítics (sí, el llibre està ple de matemàtiques) que mostren com  la globalització, els conflictes internacionals i la democratització dels últims dos-cents anys es pot explicar per determinats patrons. Argumenten que la complexitat de les condicions del món real no s’oposa a una anàlisi sistemàtica, i que aquest tipus d’anàlisi, síntesi de l’economia, la ciència política i la història, ens pot ajudar a comprendre els esdeveniments del món real i, potser, arribar a una conclusió sobre quina és la mida òptima d’un Estat.

La Ciudad: economia, espacio, sociedad y medio ambiente – Josep Sorribes (editor) i altres autors.

Ja sé que aquest és el sisè llibre i això, suposadament, era un TOP 5, però deixeu-me acabar l’article amb una mica d’autobombo. “La Ciudad” és una obra col·lectiva duta a terme entre Luis del Romero Renau, Rafael Boix Domènech, Rafael Porcar Guerrero, Ramon Marrades Sempere, Jorge Galindo Alfonso, Pau Rausell Köster i jo mateix, Carlos Carrasco. El llibre ha estat coordinat pel professor d’Economia de la Universitat de València Josep Sorribes. Es tracta d’una aproximació transversal i pluridisciplinària per entendre com funcionen i com són governades les ciutats. Hi ha una mica de matemàtica als apartats d’economia, però és bastant assequible a tots els públics. S’hi tracten temes històrics, de desenvolupament econòmic, de la creació i gestió d’espais físics, de logística, mobilitat, d’habitatge, de com funciona el govern i política a la ciutat, d’exclusió social o d’ecologia urbana. No em direu que no té bona pinta!

Doncs aquests han estat els cinc llibres que més m’han agradat aquest 2012. N’he deixat bastants fora de la llista per no fer-me pesat, però també m’agradaria recomanar “The triumph of the city” d’Edward Glaeser (Harvard University), “Social Democracy Inside Out: Partisanship and Labor Market Policy in Advanced Industrialized Democracies” de David Rueda (Oxford University) o “Economía Urbana” de Roberto Camagni.

Els vincles entre política i negocis

dijous, 20/12/2012

Que els interessos comercials (com molts altres interessos) tracten d’influir en la formulació de polítiques ho sabem tots. Aquesta infuència es pot exercir legalment a través de grups de pressió o il·legalment a través de suborns. Però xafardejant una mica he trobat una altra forma que no acostumem a tenir tan present i que podria indicar que la relació entre els interessos comercials i la política es troben més integrats del que ens pensem.

Els empresaris poden entrar en política bàsicament de dues formes: presentant-se a les eleccions o sent nomenats per a càrrecs importants. La primera opció és la més comuna entre països en vies de desenvolupament, la segona és la forma d’entrada en política més probable en països desenvolupats.

Per estudiar aquest fenòmen, Christoph Moser i Simon Luechinger (University of Lucerne i KOF Swiss Economic Institute respectivament), han publicat un estudi fent servir dades sobre el nomenament de càrrecs del Departament de Defensa dels EUA durant sis administracions presidencials. Concretament es va observar l’efecte d’aquests nomenaments en els preus al que cotitzaven a borsa les empreses a les que estaven vinculats els designats. Aquests van ser els resultats:

Donada la importància de les connexions al Departament de Defensa i el volum de les compres que aquest efectua, els autors de l’estudi van trobar que els inversors esperen clarament que les empreses amb vincles polítics treguin profit d’aquestes connexions. A més, aquests efectes són majors a mesura que el nomenament és per a posicions superiors de govern. Un altre dels aspectes destacats és que també hi ha un major “efecte nomenament” si la persona designada no estava inclosa dins de les candidatures esperades o no era el candidat principal.

Aquestes dades són dels Estats Units, però estaria bé veure si aquest efecte també es produeix a nivell espanyol o català.

Obama guanya el darrer debat

dimarts , 23/10/2012

Obama guanya claríssimament el darrer debat:

La influència del “Gangnam Style” sobre la borsa

dilluns, 15/10/2012

La cançó de “Gangnam Style” està arrassant a totes les ràdios i discoteques del món. Jo mateix me’n declaro fan. La canta un coreà anomenat Park Jae-sang, més conegut com PSY. Si no sabeu de què parlo, aquí en teniu el videoclip. L’evolució de visualitzacions que ha seguit a Youtube ha estat aquesta:

La gràcia de tot això és que llegint el The Economist vaig topar-me amb un article molt curiós: hi ha una empresa de tecnologia coreana que ha disparat el preu de les seves accions… coincidint amb l’èxit de PSY. L’empresa és D.I. Corporation i aquesta és l’evolució de les seves accions en els darrers sis mesos:

Les seves accions han passat dels 2.000 a 5.700 punts en només tres setmanes o, el que és el mateix, de 1’80 a 5’12 dòlars. Algú podria pensar que es deu a una nova patent de semi-conductors o a l’adjudicació d’un macro-projecte tecnològic. Doncs no, la raó per la que aquesta empresa coreana ha augmentat tant el preu de les seves accions té més a veure amb el seu president i principal accionista: Park Won-ho.

Resulta que Park Won-ho és el pare de Park Jae-sang, el cantant PSY i autor de Gangnam Style. La raó per la que es produeix aquest fenomen no té explicació (de moment), però no és el primer cop que passa. L’any 2009, una empresa anomeada Bolak va passar dels 2.000 als 9.000 punts després de que el fill del propietari de l’empresa es casés amb la seva actual dona, integrant de la família que controla LG.

Potser una bona estratègia empresarial per sortir de la crisi és aconseguir que el teu fill composi la nova “Macarena” o el nou “Gangnam Style”.

Més armes de foc impliquen més assassinats?

dijous, 26/07/2012

Arràn de la matança de l’altre dia a un cinema nord-americà es va tornar a reobrir el debat sobre les armes de foc en mans de civils i els perills que comporten. Kiko Llaneras, a Politikon, fa un molt bon anàlisi de la situació mundial i als comentaris hi havia un parell de temes que quedaven per aclarir. Anem per parts.

En Kiko diu que “A la vista de estos datos surge una pregunta normal: ¿más armas significa más homicidios y más violencia? Y la respuesta parece ser que sí“; basant-se en una review bibliogràfica del Harvard Injury Control Research Center. Com que ell proporciona les dades sobre armes per cada 100 habitants, m’he posat a buscar les d’homicidis per armes de foc arreu del món.

Algunes coses que he trobat:

(1) No existeix correlació a nivell global entre les armes de foc i els homicidis d’un país. De fet, el país que té més armes de foc en mans de civils no és el que té més assassinats d’aquest tipus (Estats Units).

(1.1) Els països amb més assassinats per armes de foc són Hondures, El Salvador i Jamaica amb 68, 40 i 40 persones mortes per arma de foc per cada 100.000 habitants. Tot això, amb només 6, 6 i 8 armes per cada 100 habitants respectivament.

(1.2) Hi ha països amb moltes armes i pocs homicidis (Àustria o Alemanya) i països amb poques armes i molts homicidis per arma de foc (Puerto Rico o Sierra Leone). Ara bé, la falta de correlació a nivell mundial canvia si ens fixem en els països rics:

(2) Més armes equivalen a més homicidis amb armes de foc… sempre que parlem de països rics (amb una correlació bastant elevada: R2=0’5575). A primer cop d’ull ja es veu que hi ha un cas extrem, així que he provat a fer la correlació sense els Estats Units:

Si eliminem el cas dels Estats Units la correlació desapareix completament (R2 = 0’0216). Els països europeus no semblen veure’s afectats per la norma de “a major número d’armes, més assassinats amb armes de foc”. Alguna idea de per què passa això? Jo no en tinc la més mínima idea, així que s’accepten suggerències.

(3) Les armes de foc tampoc semblen explicar el tipus d’homicidi en un país:

Hi ha països on la majoria d’homicidis es cometen amb arma de foc tot i tenir-ne relativament poques en mans de civils (Itàlia, amb el 66% d’homicidis causats per armes de foc i 12 armes per cada 100 habitants) i altres amb una proporció baixa d’homicidis per arma de foc tenint en compte la quantitat d’aquest tipus d’arma en mans de civils (Noruega, amb 8’1% d’homicidis causats per arma de foc i 31 armes per cada 100 habitants). El país amb un percentatge més elevat d’assassinats per armes de foc és Puerto Rico, amb un percentatge sobre el total d’homicidis del 94’8%. El segon lloc l’ocupa Sierra Leone i després Saint Kitts and Nevis.

Resumint, estic d’acord amb en Kiko quan diu que el factor “disponibilitat d’armes” no és tan important com pot semblar en principi. La disponibilitat d’armes de foc no sembla ser una raó suficient per explicar ni el número ni el tipus d’homicidi. Com ja s’apunta als comentaris del seu article, potser hauríem de mirar altres factors i variables (desigualtat econòmica? marginalitat? societats poc cohesionades?) per determinar la causalitat del fenomen. Alguna idea de què pot determinar el número i el tipus d’assassinats d’un país?

NOTA 1: No li feu gaire cas a aquest article, està escrit amb el cap mig de vacances i sense haver llegit detingudament el review de Harvard. Segur que hi ha coses que se m’escapen i aniria bé que me les comentéssiu.

NOTA 2: Els punts vermells als gràfics senyalen la situació d’Espanya.

Transport públic: Estats Units VS Europa

divendres, 18/05/2012

Via The Atlantic he descobert a Stefan Wehrmeyer, l’autor de la web Mapnificent. Es tracta d’una pàgina que fa servir les dades de Google Maps sobre trànsit i transport públic per calcular quina distància pots recórrer en un determinat temps. La comparació entre ciutats s’ha fet observant la distància que es pot desplaçar una persona en 30 minuts fent servir un bitllet de transport públic:

Com es pot veure als mapes, 30 minuts donen per molt a algunes ciutats i poc a altres. Miami, per exemple, ofereix una possibilitat de transport públic molt més petita que Nova York o Los Angeles. Tot i així, en general, les ciutats europees abasten una àrea molt més gran que les americanes. La raó té molt a veure amb la concentració i densitat de persones; molt més elevada a les ciutats europees que a les americanes, que són més extensives. Per cert, aquesta és una de les raons per les que Europa és més sostenible en termes ecològics que els Estats Units. Ja en parlaré més endavant. 

La velocitat dels vianants d’una ciutat, és un bon indicador econòmic?

dijous, 5/04/2012

A priori el títol pot semblar una tonteria, però si ens parem a pensar no ho és tant. Tothom ha visitat poblets de Catalunya on la gent passeja més que camina i on els botiguers t’atenen amb calma. O qui més qui menys ha viatjat a Londres o Nova York i s’ha sorprès de la velocitat a la que es mou tothom. Doncs resulta que això és un fet molt estudiat des de fa anys i les conclusions són clares: hi ha una forta relació entre velocitat dels peus i gruix de la cartera.

A l’any 1976 els psicòlegs Marc i Helen Bornstein van publicar un article a la revista Nature titulat “The pace of life“. El que pretenien estudiar era la influència d’una població creixent sobre el comportament dels individus. Per fer-ho, es van situar al centre de 15 ciutats diferents i van començar a mesurar la velocitat dels vianants. Sorprenentment, la correlació va resultar ser linear:

Població i velocitat dels vianants

Amb un parell d’excepcions, els ciutadans de llocs com Brooklyn, Nova York (amb 2’6 milions de població), caminava més ràpid que aquells que vivien a Psychro, Grècia (amb una població de 365 persones). L’anàlisi indicava no només que la vida es més ràpida a la ciutat que al camp, si no que “el ritme de la vida varia de forma regular amb la grandària de la població local, independentment del context cultural“.

L’explicació de la relació entre la mida de la ciutat i la velocitat del caminar té a veure amb factors econòmics. Quan una ciutat es fa més gran els salaris i el cost de la vida tendeixen a créixer, i amb això el valor del temps dels seus residents. Com a resultat, l’estalvi del temps es fa més urgent i la vida es fa més precipitada. “El temps és or” que diuen.

Des de llavors s’han vingut fent més estudis sobre el tema i tots ells han confirmat les conclusions dels Bornstein, exceptuant que la relació no és linear si no logarítmica. Si passem per alt la ciutat de Nairobi (aquests no compten, que són els que guanyen totes les maratons), les ciutats més ràpides pertanyen a països desenvolupats. De fet, dos de les tres variables més influents en la velocitat dels vianants són el PIB del país i la seva paritat de poder adquisitiu. La tercera variable, de caire més sociològica, és l’individualisme dels seus ciutadans. Les conclusions són clares, segons Robert Levine: “This model assigns a key role to economic vitality, which emerged as the strongest predictor in our study. Faster paced places will tend to be more economically productive — which then raises the value of time and, subsequently, the pace of life.

A mode d’anècdota, durant la meva temporada a Londres jo mateix caminava a la màxima velocitat i ara trobo que a Barcelona es camina massa lent. Excepte si vas llegint el Twitter al teu smart phone.