A priori el títol pot semblar una tonteria, però si ens parem a pensar no ho és tant. Tothom ha visitat poblets de Catalunya on la gent passeja més que camina i on els botiguers t’atenen amb calma. O qui més qui menys ha viatjat a Londres o Nova York i s’ha sorprès de la velocitat a la que es mou tothom. Doncs resulta que això és un fet molt estudiat des de fa anys i les conclusions són clares: hi ha una forta relació entre velocitat dels peus i gruix de la cartera.
A l’any 1976 els psicòlegs Marc i Helen Bornstein van publicar un article a la revista Nature titulat “The pace of life“. El que pretenien estudiar era la influència d’una població creixent sobre el comportament dels individus. Per fer-ho, es van situar al centre de 15 ciutats diferents i van començar a mesurar la velocitat dels vianants. Sorprenentment, la correlació va resultar ser linear:
Amb un parell d’excepcions, els ciutadans de llocs com Brooklyn, Nova York (amb 2’6 milions de població), caminava més ràpid que aquells que vivien a Psychro, Grècia (amb una població de 365 persones). L’anàlisi indicava no només que la vida es més ràpida a la ciutat que al camp, si no que “el ritme de la vida varia de forma regular amb la grandària de la població local, independentment del context cultural“.
L’explicació de la relació entre la mida de la ciutat i la velocitat del caminar té a veure amb factors econòmics. Quan una ciutat es fa més gran els salaris i el cost de la vida tendeixen a créixer, i amb això el valor del temps dels seus residents. Com a resultat, l’estalvi del temps es fa més urgent i la vida es fa més precipitada. “El temps és or” que diuen.
Des de llavors s’han vingut fent més estudis sobre el tema i tots ells han confirmat les conclusions dels Bornstein, exceptuant que la relació no és linear si no logarítmica. Si passem per alt la ciutat de Nairobi (aquests no compten, que són els que guanyen totes les maratons), les ciutats més ràpides pertanyen a països desenvolupats. De fet, dos de les tres variables més influents en la velocitat dels vianants són el PIB del país i la seva paritat de poder adquisitiu. La tercera variable, de caire més sociològica, és l’individualisme dels seus ciutadans. Les conclusions són clares, segons Robert Levine: “This model assigns a key role to economic vitality, which emerged as the strongest predictor in our study. Faster paced places will tend to be more economically productive — which then raises the value of time and, subsequently, the pace of life“.
A mode d’anècdota, durant la meva temporada a Londres jo mateix caminava a la màxima velocitat i ara trobo que a Barcelona es camina massa lent. Excepte si vas llegint el Twitter al teu smart phone.
Sóc més de 'policy' que de 'politics'. He passat (estudiant) per la Universitat Pompeu Fabra, The Johns Hopkins University (USA) i la London School of Economics (UK). Actualment treballo a l'Àrea de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona.
