A l’article que vaig penjar l’altre dia sobre austeritat i creixement em van deixar el següent comentari: “L’austeritat no és més que l’adaptació del sistema públic a la economia real. Jo penso que els canvis estructurals són necessaris i que les polítiques de creixement han d´anar encaminades a activar el sistema productiu però en el sector privat, o sigui, les empreses; i mantenir l’austeritat del sistema públic fins que hi hagi creixement de la economia.” I parlant amb algun polític i un diputat em van defensar la mateixa posició. Segons aquesta tesi, si acabem amb el palanquejament (el deute) del sector públic, el sector privat podrà créixer i rellançar l’economia. El problema és que l’equació funciona, però a la inversa.
Finlàndia i Suècia, dos camins diferents
Durant els anys 80, Finlàndia i Suècia van inflar bombolles immobiliàries i creditícies que van acabar en crisis financeres. A partir de 1990, van entrar en recessió a mesura que el sector privat s’enfonsava i el sector públic s’endeutava. Suècia va doblar el seu deute públic i Finlàndia el va triplicar. Veient la situació, tots dos països van emprendre accions amb la voluntat de retornar al creixement. Quatre anys més tard, el 1994, Suècia tornava a créixer i va iniciar un procés de disciplina fiscal i de despalanquejament del sector públic seguint el següent esquema:
El gràfic serveix per fer-nos una idea de l’evolució que podem esperar de la crisi a Europa. Durant la primera fase de la recessió els dos països nòrdics van patir una situació de caiguda semblant. El seu PIB va caure a una mitjana anual del 3%. Posteriorment, les llars, les empreses i les institucions financeres van tractar de reduir el seu deute, obligant al país a oscil·lar entre taxes de creixement positives i negatives (un 1% de mitjana) i un augment del deute públic (durant 4 anys en el cas de Suècia i 6 en el de Finlàndia). A mesura que l’economia lluitava per sobreviure, els responsables polítics dels dos països van iniciar un procés de reestructuració i de nacionalització dels seus sectors bancaris, fins i tot creant un Banc Dolent en el cas de Suècia. D’altra banda també van promulgar una sèrie de reformes estructurals per impulsar la productivitat i millorar la competitivitat de les seves economies mitjançant canvis legislatius i projectes d’inversió pública.
L’any 1994, el creixement econòmic va començar a recuperar-se, creant les condicions òptimes per al darrer escenari, el despalanquejament del sector públic. A Suècia, el Partit Social Demòcrata va prometre portar les finances públiques sota control, reduint el dèficit fiscal del país d’un 7 per cent del PIB el 1993 (més del que té actualment Espanya) a zero el 1998 i van fer augmentar la inflació, així que poc a poc van començar a reduir el nivell de deute del sector públic en relació amb el PIB. Sense pressa però sense pausa.
Finlàndia en canvi va prendre un camí lleugerament diferent, semblant al que actualment recorre Europa. Va decantar-se per polítiques d’austeritat abans d’haver recuperat un creixement econòmic suficient per suavitar els efectes negatius del despalanquejament. Lluny de sortir de la crisi, el resultat va ser el mateix que estem patint nosaltres: augment de l’atur i allargament de la recessió. L’any 1992, un cop identificat l’error van procedir a aplicar polítiques d’estímul de l’economia i de reformes a l’estil suec, reservant el despalanquejament públic per quan arribés el creixement.
Per tant, què podem aprendre de l’experiència sueca i finesa?
(1) Cal estabilitzar el sistema bancari. A Finlàndia i Suècia els bancs que requerien poc capital van ser recapitalitzats, la resta nacionalitzats. Aquest és un punt clau per començar a parlar de despalancament. A Espanya sabem fa anys que el sistema bancari ha de ser intervingut i aquí ningú mou ni un dit. Senzillament es va esperant a que els bancs caiguin un per un quan la seva situació ja és insostenible. Cada cop que un polític o banquer afirma que el sistema financer espanyol és fort i completament segur, Espanya s’apropa una mica més a la situació que va patir (i pateix) el Japó.
(2) Cal establir un pla a llarg termini de sostenibilitat fiscal. Aplicar massa aviat i de forma massa agressiva polítiques d’austeritat per reduir la despesa pública frena la recuperació econòmica. Això ho va descobrir Finlàndia el 1992 (dos anys després de l’inici de la seva crisi) i Europa ho comença a descobrir ara (quatre anys tard). D’altra banda, també ha de ser ferm el compromís dels governs per fer front al deute públic un cop el país torni a créixer. Aquest és el moment en que cal iniciar el despalanquejament del sector públic, retornant tot el deute creat per impulsar els plans d’estímul.
(3) Calen reformes estructurals. Suècia i Finlàndia van dur a terme reformes per millorar les seves economies. Reformes per augmentar la productivitat i el creixement de sectors com el comerç minorista o la banca. En canvi, el Japó no va fer aquestes reformes, convertint-se en una economia a dues velocitats: una altament productiva i orientada a l’exportació i una altra formada per petites i mitjanes empreses molt menys productives i orientades al sector domèstic. Us sona aquest segon grup? Sí, és una de les raons per les que Espanya (en tenir tantes PIMES) és tan poc productiva.
(4) Cal augmentar les exportacions. Entre 1994 i 1998, les exportacions de Suècia i de Finlàndia van créixer un 9’7% i un 9’4% anual respectivament, ajudant a revifar les seves economies durant la segona fase de creixement econòmic i despalanquejament del sector públic. Es tractava d’un petit grup de grans empreses orientades a l’exportació, com ara la finlandesa Nokia. D’altra banda, la deprecació de la moneda també va ser una ajuda per impulsar les exportacions.
(5) Cal estabilitzar el sector immobiliari. Fa falta revisar la legislació relativa a l’ús del sòl. Posar traves a la nova construcció d’habitatges on realment no facin falta i rebaixar el preu dels ja existents fins al seu valor de mercat. Ara bé, a Espanya això portarà anys donada la magnitud de la bogeria de la bombolla immobilària.
NOTA: Si voleu més informació sobre la crisi de Suècia i Finlàndia podeu consultar aquest paper de Jaakko Kiander i Pentti Vartia, “Lessons from the crisis in Finland and Sweden in the 1990s”. A més, també hi ha més solucions complementàries que tenen a veure amb polítiques del Banc Central Europeu o del Banc Europeu d’Inversions, en parla Joseph Stiglitz a “After austerity“.
Sóc més de 'policy' que de 'politics'. He passat (estudiant) per la Universitat Pompeu Fabra, The Johns Hopkins University (USA) i la London School of Economics (UK). Actualment investigo en temes d'Smart City i sóc soci i analista a 
