ARA Emprenem

L’educació és un factor capdalt per la productivitat dels països i pel benestar dels seus ciutadans. De fet, és l’ingredient indispensable per garantir l’èxit en una economia internacional que es farà molt més competitiva a mesura que avanci el temps. A més, també és de vital importància per garantir la igualtat d’oportunitats.

Malauradament Espanya no sembla entendre-ho. No deixem de veure reformes basades en dogmes o en idees no contrastades que passen per alt l’evidència empírica. Una de les evidències que resulta més sorprenent és que inundant el sistema educatiu amb diners no necessàriament es millora el resultat:

Les dades de la OECD són clares, hi ha tres coses que els diners no poden comprar: l’amor, la felicitat i uns bons resultats educatius. És cert que quants més diners es gasta un Estat en educació millors resultats s’obtenen, però això deixa de ser cert a partir del llindar dels 35.000 dòlars per estudiant (el mínim que es gasta qualsevol país desenvolupat). A partir d’aquesta xifra, la despesa en educació no és un bon indicador dels resultats educatius d’un sistema. Per exemple, Luxemburg obté uns resultats semblants als espanyols i en canvi destina més del doble de dòlars per estudiant.

Així doncs, què és el que fa que uns països obtinguin millors resultats que altres? Definitivament no és el “quant” si no el “com“. Més enllà dels 35.000 dòlars per estudiant, el que realment interessa és com s’inverteix aquest pressupost. Sobre quina és la prioritat a l’hora d’invertir, la OECD ho té clar: els millors resultats entre països de renda alta es donen en aquells Estats que més inverteixen en els seus mestres. Aquells que obtenen puntuacions més altes a les proves PISA són els que tendeixen a atraure els millors estudiants cap a la professió docent, oferint salaris més alts i un major estatus professional per sobre de prioritzar altres inversions, com per exemple tenir classes amb menys alumnes o un ordinador per cada alumne.

Un altre factor important és una elevada expectativa per a TOTS els estudiants. Ningú pot quedar enrera. Els professors i les escoles dels millors sistemes no permeten que els estudiants repeteixin cursos o que es traslladin a altres escoles. Ni tan sols segreguen els estudiants en funció de la capacitat. Es tracta de sistemes que garanteixen que tots els estudiants tinguin èxit, per molts problemes o necessitats especials que tinguin.

L’escola “Kirkkojärvi” a Espoo (Finlàndia)

A nivell curricular hem d’entendre que per tenir èxit al mercat laboral no serveix de res tenir la capacitat de vomitar informació. El que cal és que els nostres alumnes aprenguin a pensar críticament i a saber aplicar les seves habilitats a situacions per les que no estaven preparats. No té cap sentit que preparem un currículum de continguts concret perquè creiem que les generacions més joves els necessitaràn un cop surtin a buscar feina. Si amb prou feines sabem el que passarà amb l’economia d’aquí dues setmanes, com podem saber el que necessitaràn els nostres fills d’aquí 10, 15 o 20 anys? No hem de tenir una educació amb professors donant classes magistrals i els alumnes prenent apunts, hem d’aspirar a una educació que accepti l’incertesa i doni les eines per espavilar-se. Els estudiants han d’aprendre a fer recerca i buscar les seves pròpies respostes. Ens falta formació en eines i ens sobra en conceptes. Per posar un exemple, està molt bé que a la llicenciatura de Ciències Polítiques estudiem en profunditat a Hobbes o Rosseau, però no ens enganyem, això només ens servirà per fer-nos els interessants en una tertulia de bar. El que realment necessitem és (molt) més Excel i més SPSS.

L’evidència empírica en relació al que acabo de comentar és abundant i sorprenentment ignorada a Espanya. Què passaria si el nostre sistema sanitari passès per alt els estudis sobre com millorar la supervivència dels pacients i es dediquès a seguir els prejudicis de determinats doctors o polítics? Probablement encara estariem fent servir sangoneres per curar-nos. Per tant, deixeu-me ser contundent i afirmar que només hi ha una sola forma de millorar els nostres resultats educatius: evidència empírica. I l’evidència és clara: ens cal més qualitat de l’ensenyament, més lideratge i més recerca al respecte per aconseguir una millora sostenible del nostre sistema escolar.

*Extra Ball: si algú té interès sobre què diu l’evidència pel que fa al bon funcionament dels sistemes educatius que li doni un cop d’ull als informes de l’OECD o a aquest llibre: Finnish Lessons: What Can the World Learn from Educational Change in Finland?. Si us fa mandra llegir també teniu aquest vídeo: Strong Performers and Successful Reformers in Education.

Entrada publicada a Política Educativa el dimecres, 22/02/2012 a les 10:54.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.