Resposta ràpida: sí. El comunisme va ser igualitari, massa i tot (d’això ja en parlaré al final). Hi ha un munt d’estudis que podeu consultar al respecte, el que més m’ha agradat és aquest de Montek S. Ahluwalia titulat “Inequality, poverty and development“. I si sabem que el comunisme va ser igualitari, el que ara m’interessa saber són quatre punts: (1) Quant més igualitari va ser el comunisme que el capitalisme? (2) Com es va assolir aquesta igualtat? (3) Va valer la pena? i (4) Quin tipus de desigualtats existien sota el comunisme?
Ja he dit abans que sí, el comunisme va ser igualitari, aquí la prova:
(1) Quant més igualitari va ser el comunisme que el capitalisme? El coeficient de Gini dels països comunistes variava entre el 0’20 i el 2’30, alguns d’ells assolint valors dels més baixos mai registrats després de la II Guerra Mundial. Aproximadament el comunisme va ser uns 7 o 8 punts més igualitari que el capitalisme, que rondava un coeficient de Gini entre el 0’30 i el 0’40. És a dir, el comunisme reduia la desigualtat al voltant d’un 25% respecte a la que caldria esperar sota el capitalisme.
(2) Com es va assolir aquesta igualtat? Hi ha unes quantes raons per les que es va assolir una desigualtat tan baixa. En primer lloc, acabant amb els ingressos més alts via nacionalització dels mitjans de producció i de la terra, fet que va acabar amb les grans fortunes industrials i terratinents. En segon, acabant amb els ingressos més baixos, via redistribució de riquesa i una política de plena ocupació (per molt inproductius que fossin aquells llocs de feina). En tercer lloc la instauració d’una educació gratuïta i obligatòria, seguida d’una limitació dels salaris, fet que va limitar la prima educativa (un dels problemes del comunisme que ja comentaré més avall). Això va fer reduir les diferències entre els treballadors més qualificats i menys qualificats o entre treballadors cognitius i treballadors manuals. Finalment també van ser especialment influents una extensa xarxa de serveis socials que avarcaven des dels cuidats a infants fins a la cura d’ancians, passant per transport subsidiat o vacances pagades per l’Estat.
(3) Va valer la pena? No, no va valer la pena. Per exemple, en un regim capitalista cada any d’educació afegit suposa entre un 7 i un 9% més de salari un cop s’entra al mercat laboral. En el cas del comunisme no existia cap diferència. És veritat que s’aconseguien unes diferències salarials increiblement baixes, però també s’eliminava qualsevol incentiu a treballar més dur o a estudiar més. Per què he d’estudiar més si al final acabaré cobrant el mateix que aquell que ha fet el mínim? Prefereixo passar-me el dia prenent el sol (tot i que a la Unió Soviètica de sol, poc).
Així doncs, no és sorprenent que la productivitat s’estanquès i la innovació desapareixés. Si no aconseguiré res millorant el meu producte o fent-lo de més qualitat, per què preocupar-se? Aquest fet explicaria per què les economies comunistes, en cinquanta anys d’existència, no van produir ni un sol producte d’èxit.
(4) Quin tipus de desigualtats existien sota el comunisme? Si bé és cert que la desigualtat era molt baixa als règims comunistes, tendim a pensar (encertadament) que els ciutadans d’aquests països no tenien aquesta percepció. Això té un parell d’explicacions. En primer lloc, aquells situats a la part superior de la jerarquia del partit o de l’Estat tenien accès a béns difícils d’aconseguir o implicaven un esforç complementari. Mentre la població general havia de fer cues per rebre la seva assignació de carn o d’oli, els més privilegiats ho rebien directament a casa. Aquestes diferències s’identificaven com grans luxes de l’aparell del partit, si bé és cert que el valor econòmic d’aquests béns era molt baix. En segon lloc, la mateixa jerarquia del partit gaudia de llars més grans, de vacances a indrets més luxosos o accès a determinats béns importats. Tot i així, no podem oblidar que l’elit comunista era molt més pobre que l’elit capitalista.
NOTA SOBRE LA SITUACIÓ ACTUAL: El Partit Comunista de la Federació Russa (l’hereu del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el PCUS) és la segona força política a Rússia i no és d’estranyar. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, la desigualtat es va doblar a Rússia per culpa d’una privatització profundament corrupta i una transició cap a l’economia de mercat poc transparent. Això fa que molts russos que abans estaven descontents amb el sistema comunista, ara el vegin com “un mal menor” comparat amb el capitalisme. Per a més informació sobre la transició al capitalisme doneu un cop d’ull a aquest estudi de Milanovic (Banc Mundial): “Income, inequality, and poverty during the transition from planned to market economy” (aviso, és un totxo de 250 pàgines).
NOTA METODOLÒGICA: Atenció perquè dins del grup de països capitalistes hi he inclòs Finlàndia, Suècia o Noruega. Sí, són economies de mercat, però el grau d’intervenció estatal és molt més gran que al Regne Unit o Estats Units. Potser hagués estat més just analitzar-ho en tres grups: països comunistes, de tradició socialdemòcrata i capitalistes; però tampoc era aquest l’objectiu de l’article.
Sóc més de 'policy' que de 'politics'. He passat (estudiant) per la Universitat Pompeu Fabra, The Johns Hopkins University (USA) i la London School of Economics (UK). Actualment treballo a l'Àrea de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona.
Antoni Bons
23/03/2012 7:30
Primer de tot, dir-te que fa poc temps que he arribat a les teva pàgina, que la trobo molt interessant i que pot ser un molt bon espai de reflexió. Quan a l’economia soviètica / capitalista, en la qüestió dels incentius:: els principis polítics i socials de la revolució foren molt diversos – tota una gamma àmplia de pensament d’esquerres -. Tanmateix, consideraven possible i necessari construir una nova societat, diferent de la tradicional i l’occidental capitalista. Entenien que les persones no es movien exclusivament per incentius i raons econòmiques – comentar-te que la documentació antropològica, en aquest sentit, és àmplia, si bé poc coneguda car el pensament econòmic liberal s’ha imposat com a única veritat -. Podríem parlar de l’imperatiu categòric, com a deure moral, sense necessitat de considerar que 1000 euros em faran treballar i pensar més; investigo perquè necessito investigar o m’apassiona investigar; doneu-me els mitjans i ho faré…. el problema és quan un comissari polític i una ideologia reaccionari et condicionen la investigació – la negació del darwinisme per doctrina burgesa, p. ex. L’economia planificada, on imperaven criteris polítics – despesa militar, investigació nuclear – i no pas econòmics – satisfacció del benestar ciutadà -, ni els més elementals, la creació d’una burocràcia petrificada en la repetició mental, esdevingueren entrebancs insuperables; la constatació de l’engany, la mentida i la hipocresia d’una burocràcia corrupta….foren, també, factors decisius per a la fallida sistèmica. En una dimensió diferent, també hauríem de considerar el sentiment de pertinença comunitària, familiar i nacional incentius suficients per a transformar una societat – al Japó molt accentuada, la qual cosa va permetre endegar els canvis que varen permetre, al 1861, lliurar-se de la dominació europea. No nego pas els incentius econòmics, entenc que aquests, com la resta, són potenciat o limitats segons qui té el poder, i la cultura que l’acompanya.
Carlos Carrasco
23/03/2012 10:58
Hola Antoni, abans de res deixa’m agrair-te el comentari i ja saps que ets benvingut sempre que vulguis!
Dit això, tens tota la raó sobre el tema incentius. Els humans no només es mouen per incentius, ni tenim una racionalitat perfecta ni estem tot el dia pensant en economia. Jo mateix sóc voluntari de la Creu Roja i no espero cap remuneració a canvi.
De fet, seria més aviat un equilibri entre voluntat individual de contribuir a una societat i altres incentius (econòmics o punitius). El problema de la voluntat és que no sempre és prou ferma o potent per resistir 40 anys amb la mateixa força, en canvi, els incentius si estan ben dissenyats i són creixents, són més fàcils de portar a un major esforç. Això no vol dir que no comporti problemes, és clar.
També tens raó en que criteris polítics i estratègics-militars van primar per sobre altres coses segurament més importants.
Didac Jorda
14/02/2012 15:51
Ei Carlos, m’agrada molt el teu blog, pero crec que aquest darrer article es una mica demagog. Tant EUA com Finlandia requereixen explotar a paisos extremadament pobres per tenir el nivell de vida que tenen. Potser si que el capitalisme es mes igualitari, pero nomes intra-pais. De ben segur que sense el capitalisme Africa no seria tan pobre i el mon tan desigual.
Carlos Carrasco
15/02/2012 11:58
Hola Didac, abans de res deixa’m donar-te les gràcies, no només per dir que t’agrada el blog si no per animar-te a comentar. El debat sempre és ben rebut
Sobre el que comentes: És cert que el món és ple d’injustícies, ara bé, de veritat són tantes com per ser el pal de paller del sistema? Quin % del PIB es troba recolzat sobre alguna injustícia? No sé fins a quin punt Finlàndia es nodreix d’injustícies per assolir el nivell de desenvolupament que té. Els Estats Units potser ja seria un altre tema. Un altre tema a discutir: no totes les injustícies les cometen els Estats, les empreses també en poden cometre i això escapa a la jurisdicció estatal si els crims es cometen fora de les fronteres establertes. Aquí hi tenen molt a dir els governants de l’Àfrica que, majoritàriament, són un desastre (corrupció i tota la pesca).
Dius que el capitalisme és més igualitari. Jo he defensat el contrari. El comunisme és més igualitari. Al coeficient de Gini com més a prop del 0 més igualitari ets i com més a prop de 1 més desigual. Fixa’t que al segon gràfic la columna del comunisme és més petita, més propera a 0 i per tant més igualitària.
Germ Benet
13/02/2012 10:43
El problema amb el comunisme que es va implantar a Rusia i ja no parlar amb els de l’orient llunyà, va ser creure que es podia estar per sobre dels Drets humans, caient en l’error que aquests drets aconseguits i alliberats despres de la revolució francesa eren un invent burgés, que les mases, i no pas la Raó tenien la potestat de jutjar a l’individu. Tot i així el capitalisme ho vulnera dia a dia i ens ho maquilla per a que sembli l’única opció (parlant de l’Estat de Dret i amb el suport del Mass Media). Son dos errors històrics que no tornarem a repetir.
”És veritat que s’aconseguien unes diferències salarials increiblement baixes, però també s’eliminava qualsevol incentiu a treballar més dur o a estudiar més. Per què he d’estudiar més si al final acabaré cobrant el mateix que aquell que ha fet el mínim? Prefereixo passar-me el dia prenent el sol (tot i que a la Unió Soviètica de sol, poc).”
Mmmm crec que es un comentari falaç al 100%, hauriem de veure quin es el fracàs escolar que hi havia a la URRS i quin hi ha a l’Europa Moderna, en ple cor del capitalisme, segurament ens enduriem una sorpresa. Ja que ara, en plena crisis, la gent rebutja l’estudiar, perque… total amb una carrera superior acabaré treballant de caixer! I es el pensament més extens entre la població estudiantil.
“Així doncs, no és sorprenent que la productivitat s’estanquès i la innovació desapareixés. Si no aconseguiré res millorant el meu producte o fent-lo de més qualitat, per què preocupar-se? Aquest fet explicaria per què les economies comunistes, en cinquanta anys d’existència, no van produir ni un sol producte d’èxit.”
Topicazo neoliberal. El capitalisme no pararà fins que aconsegueixi gastar l’últim bé de la terra, el comunisme, al meu pare es l’única solució per aconseguir frenar el canvi climàtic i les doctrines carnivores que llencen el producció, producció com a consigna. Realment el que tu tractes com un problema, era una altra forma de pensar, perque he de produir cada any 1.000.000 de torradores, si tota la població ja en té una que torra el pà i no s’espatlla? crec que no es pot jutjar amb el mateix varem una economia i l’altre.
Per acabar la carrera espacial, tot i que Estat Units arribes abans a la lluna, els Soviets van fer el primer vol no tripulat per humà (laika), el primer vol amb huma (Yuri Gagarin) i van fer aterrar un robot a la lluna que estava tripulat des de la terra… ojU!
Carlos Carrasco
15/02/2012 12:03
“Ja que ara, en plena crisis, la gent rebutja l’estudiar, perque… total amb una carrera superior acabaré treballant de caixer! I es el pensament més extens entre la població estudiantil.”
No, això passava a Espanya quan el creixement estava basat en mà d’obra poc qualificada. Llavors sí podia tenir sentit deixar d’estudiar si pensaves a curt termini. Amb la crisi la gent torna a estudiar, precisament perquè si ho fan tindran més oportunitats de trobar feina (el contrari del que passava amb el comunisme).
“Realment el que tu tractes com un problema, era una altra forma de pensar, perque he de produir cada any 1.000.000 de torradores, si tota la població ja en té una”
En cap moment he parlat de quantitats. La indústria comunista era capaç de produir igual (o més) que la capitalista. Estic parlant d’innovació i qualitat.