Arxiu del mes: febrer 2012

Quins són els països més innovadors d’Europa?

dimarts , 28/02/2012

La Comissió Europea ha fet públic el seu informe en matèria d’innovació, l’Innovation Union Scoreboard (PDF). S’hi analitzen un munt de variables: investigació acadèmica, activitat empresarial, resultats educatius, número de patents registrades, col·laboració público-privada, etc. És un treball molt complet, així que doneu-li un cop d’ull, val la pena.

Innovation Union Scoreboard

Els líders de la classificació són els sospitosos habituals: Suècia, Dinamarca, Alemanya i Finlàndia.

A més, l’Innovation Union Scoreboard divideix els països en quatre grans grups: Líders d’innovació, Seguidors d’innovació, Innovadors moderats i Innovadors modestos. Espanya, per variar, es troba per sota del nivell europeu en innovació, el que permetria explicar per què té un nivell de productivitat tan baix.

D’altra banda, Europa segueix mantenint un nivell d’innovació superior al de les economies emergents com la Xina, Brasil o la Índia. Però per seguir al capdavant de la innovació l’informe destaca la importància d’un factor cabdal: les empreses. El sector privat és el principal motor de la innovació i potser és per això que Espanya té una posició tan baixa a la classificació. Donat que les PIMEs tendeixen a invertir menys en innovació per falta de recursos, un gran número d’aquest tipus d’empresa pot ser perjudicial, no només en termes de productivitat, si no també d’innovació.

Si Mariano Rajoy (que em consta que és lector del blog) es vol prendre el tema seriosament aquí li dono uns quants consells. Per eliminar les diferències respecte als nostres socis europeus cal prestar la màxima atenció a la innovació (especialment pel que fa a les empreses), millorant l’entorn i la legislació al respecte. Una major coordinació a nivell europeu en aquesta matèria per generar major excel·lència i atraure els millors talents del món tampoc ens aniria malament. I per últim, senyor Rajoy, faci les reformes que calguin perquè les empreses creixin molt, molt i molt.

8 coses a tenir en compte quan parlem de l’Eurovegas

divendres, 24/02/2012

Sigmund Freud parlava de la tendència humana a cercar la satisfacció immediata dels plaers o necessitats. Ho va anomenar “el principi del plaer“. El dilema apareix quan ens enfrontem a l’elecció entre dues opcions que tenen beneficis (utilitats) diferents i tenen lloc en moments temporals diferents. El principi del plaer ens diu que tendirem a escollir l’opció que tingui la utilitat més alta en el moment més proper. És el que en “behavioral economics” es coneix com “temporal discounting“. És cert que la nostra racionalitat, tot i que limitada, ens permet passar per alt aquesta satisfacció del plaer immediat i prendre decisions en funció de la planificació, però el principi del plaer ens segueix pressionant inconscientment. De fet, és cabdal per entendre les discussions que estem veient al voltant de l’Eurovegas.

Així doncs, Catalunya es troba davant d’una disjuntiva que encaixa perfectament amb el principi del plaer: (1) Construir l’Eurovegas amb la gran reducció d’atur i augment de la inversió que suposaria a curt termini o (2) renunciar a l’Eurovegas i optar per un creixement d’un altre tipus a llarg termini. Per tant, cal analitzar els beneficis que ens aporta cada opció i en quin moment arribaran aquests beneficis.


A favor de l’Eurovegas

1. Creació de llocs de treball. Si hi ha un argument estrella a favor de l’Eurovegas és aquest. Segons les dades que he anat veient es crearien al voltant de 276.000 llocs de feina, això significa que Catalunya passaria a tenir gairebé la meitat d’aturats (de 633.000 a 357.000). Sens dubte una gran temptació. Tot i així, com bé apunta el professor José Antonio Donaire, no ens podem prendre gaire seriosament aquestes dades.

2. Atracció d’alt poder adquisitiu. Els casinos mouen diners (molts diners) i això significa que pot portar gent amb diners (molts diners). L’atracció de gent amb poder adquisitiu o disposada a gastar beneficiaria el comerç i l’hostaleria  de l’àrea metropolitana.

3. Organització de congressos. A Las Vegas no només s’hi va a jugar. De fet, és la ciutat on es celebren les convencions més grans dels Estats Units, gràcies a la seva capacitat d’organitzar macro-events. El complex del casino serviria doncs per atraure encara més convencions i, de nou, beneficiar el comerç i l’hostaleria de l’àrea metropolitana.

4. Consumidor de serveis. Un dels grans problemes amb l’atur català i espanyol és que molts dels aturats ho tenen complicat per trobar feina. Són gent poc formada i de difícil conversió a sectors més industrials. Un complex d’oci com l’Eurovegas requereix un consum intensiu de mà d’obra que encaixa amb aquest perfil: cambrers, personal d’hotel, croupiers, caps de sala, seguretat, etc.


En contra de l’Eurovegas

5. Les condicions. Aquest és l’argument més fort en contra de l’Eurovegas. Les condicions que reclama Sheldon Adelson són, senzillament, innegociables.

6. La demanda. No tinc clar si hi haurà prou demanda per omplir l’Eurovegas de forma sostinguda un cop s’hagi posat en marxa. Potser sí o potser no.

7. El model de turisme. Catalunya fa molt temps que aposta per un turisme cultural, gastronòmic i de bon clima amb uns resultats realment bons. La inclusió de l’Eurovegas podria distorsionar la imatge que Catalunya s’ha forjat. Ho poso en cursiva perquè (de nou citant a Donaire) no està clar que això hagi de passar. D’altra banda poden aparèixer  problemes de seguretat si el projecte no es dota de la seguretat adequada.

8. Poc valor afegit. Que l’Eurovegas pot crear molta ocupació? Probablement. Que aquesta és de valor afegit? Ni de broma. Catalunya fa anys que aposta per convertir-se en un país amb un creixement basat en l’economia del coneixement. D’altra banda també és cert que no tots els aturats podran dedicar-se a feines d’alt valor afegit ni tampoc veig que sigui incompatible una cosa amb l’altra.

Però la creació de l’Eurovegas no és només un tema d’analitzar els beneficis i les pèrdues. Hi ha més coses a tenir en compte.

Per tant, Eurovegas sí o Eurovegas no?

Doncs sincerament, no ho sé. Segur que hi ha més raons per defensar o rebutjar l’Eurovegas a Catalunya, però no és tant un tema de quantitat de raons com de qualitat. Qualitat del model i sobretot de planificació ben feta. Sabem que som víctimes del principi del plaer (o temporal discounting, que és més cool) i que tenim tendència a concedir menys importància als beneficis del futur distant que a les recompenses del futur proper. Aquesta tendència a voler solucions ràpides i fàcils ens dificulta la planificació i la presa de decisions racionals. Ara bé, si som conscients de les forces que ens limiten, què impedeix que ens hi sobreposem? El que ens cal són muntanyes i muntanyes d’informes i estudis que limitin l’efecte del temporal discounting i ens permetin prendre la decisió més racional. Fins llavors no sé si estic a favor o en contra de l’Eurovegas.

Ja veieu, avui no m’ha sortit un article sobre dades, si no sobre la manca de dades. Coses que passen.

Què cal fer per millorar el nostre nivell educatiu?

dimecres, 22/02/2012

L’educació és un factor capdalt per la productivitat dels països i pel benestar dels seus ciutadans. De fet, és l’ingredient indispensable per garantir l’èxit en una economia internacional que es farà molt més competitiva a mesura que avanci el temps. A més, també és de vital importància per garantir la igualtat d’oportunitats.

Malauradament Espanya no sembla entendre-ho. No deixem de veure reformes basades en dogmes o en idees no contrastades que passen per alt l’evidència empírica. Una de les evidències que resulta més sorprenent és que inundant el sistema educatiu amb diners no necessàriament es millora el resultat:

Resultats PISA vs despesa per estudiant

Les dades de la OECD són clares, hi ha tres coses que els diners no poden comprar: l’amor, la felicitat i uns bons resultats educatius. És cert que quants més diners es gasta un Estat en educació millors resultats s’obtenen, però això deixa de ser cert a partir del llindar dels 35.000 dòlars per estudiant (el mínim que es gasta qualsevol país desenvolupat). A partir d’aquesta xifra, la despesa en educació no és un bon indicador dels resultats educatius d’un sistema. Per exemple, Luxemburg obté uns resultats semblants als espanyols i en canvi destina més del doble de dòlars per estudiant.

Així doncs, què és el que fa que uns països obtinguin millors resultats que altres? Definitivament no és el “quant” si no el “com“. Més enllà dels 35.000 dòlars per estudiant, el que realment interessa és com s’inverteix aquest pressupost. Sobre quina és la prioritat a l’hora d’invertir, la OECD ho té clar: els millors resultats entre països de renda alta es donen en aquells Estats que més inverteixen en els seus mestres. Aquells que obtenen puntuacions més altes a les proves PISA són els que tendeixen a atraure els millors estudiants cap a la professió docent, oferint salaris més alts i un major estatus professional per sobre de prioritzar altres inversions, com per exemple tenir classes amb menys alumnes o un ordinador per cada alumne.

Un altre factor important és una elevada expectativa per a TOTS els estudiants. Ningú pot quedar enrera. Els professors i les escoles dels millors sistemes no permeten que els estudiants repeteixin cursos o que es traslladin a altres escoles. Ni tan sols segreguen els estudiants en funció de la capacitat. Es tracta de sistemes que garanteixen que tots els estudiants tinguin èxit, per molts problemes o necessitats especials que tinguin.

L'escola "Kirkkojärvi" a Espoo, FinlàndiaL’escola “Kirkkojärvi” a Espoo (Finlàndia)

A nivell curricular hem d’entendre que per tenir èxit al mercat laboral no serveix de res tenir la capacitat de vomitar informació. El que cal és que els nostres alumnes aprenguin a pensar críticament i a saber aplicar les seves habilitats a situacions per les que no estaven preparats. No té cap sentit que preparem un currículum de continguts concret perquè creiem que les generacions més joves els necessitaràn un cop surtin a buscar feina. Si amb prou feines sabem el que passarà amb l’economia d’aquí dues setmanes, com podem saber el que necessitaràn els nostres fills d’aquí 10, 15 o 20 anys? No hem de tenir una educació amb professors donant classes magistrals i els alumnes prenent apunts, hem d’aspirar a una educació que accepti l’incertesa i doni les eines per espavilar-se. Els estudiants han d’aprendre a pensar, no a memoritzar, i buscar així les seves pròpies respostes. Ens falta formació en eines i ens sobra en conceptes. Per posar un exemple, està molt bé que a la llicenciatura de Ciències Polítiques estudiem en profunditat a Hobbes o Rosseau, però no ens enganyem, això només ens servirà per fer-nos els interessants en una tertulia de bar. El que realment necessitem és (molt) més Excel i més SPSS.

L’evidència empírica en relació al que acabo de comentar és abundant i sorprenentment ignorada a Espanya. Què passaria si el nostre sistema sanitari passès per alt els estudis sobre com millorar la supervivència dels pacients i es dediquès a seguir els prejudicis de determinats doctors o polítics? Probablement encara estariem fent servir sangoneres per curar-nos. Per tant, deixeu-me ser contundent i afirmar que només hi ha una sola forma de millorar els nostres resultats educatius: evidència empírica. I l’evidència és clara: ens cal més qualitat de l’ensenyament, més lideratge i més recerca al respecte per aconseguir una millora sostenible del nostre sistema escolar.

*Extra Ball: si algú té interès sobre què diu l’evidència pel que fa al bon funcionament dels sistemes educatius que li doni un cop d’ull als informes de l’OECD o a aquest llibre: Finnish Lessons: What Can the World Learn from Educational Change in Finland?. Si us fa mandra llegir també teniu aquest vídeo: Strong Performers and Successful Reformers in Education.

Per què Espanya tornarà a entrar en recessió?

dilluns, 20/02/2012

L’altre dia ja vaig apuntar algunes dades sobre per què Espanya entraria en recessió el primer trimestre del 2012. La crisi del deute i les mesures d’austeritat dutes a terme per solucionar-la no serveixen i n’hi ha que pensen que fins i tot poden ser contraproduents.

Aquest cop m’ho he estat mirant amb més deteniment, determinant per determinant del creixement del PIB. El Producte Interior Brut espanyol va caure un 0’3% el quart trimestre de 2011 i és el primer en caure després de set trimestres en positiu. Ara només falta que el primer trimestre del 2012 també sigui de caiguda i Espanya ja estarà oficialment en recessió. De fet, les dades apunten en aquesta direcció:

(1) El consum de les llars

Variació de la despesa de les llars

El consum de les llars va caure un 1’1% després del que semblava un inici de recuperació al trimestre anterior. Les raons són bàsicament dos: un descens de l’ocupació i una caiguda dels salaris. L’ocupació va disminuir un 3’3%, el que suposa al voltant de 570.000 llocs de feina menys, i els salaris, la principal font d’ingressos de les llars, van caure un 2’1%. Les llars (com la inversió de la que ara parlaré) són víctimes del seu excessiu endeutament.

(2) La inversió

Variació de la inversió

La inversió cau del -4% al -6’2%. Si ens mirem les dades desagregades per variables veurem que la inversió en materials cau un 6’5% i la inversió en béns immaterials cau un 0’3%. Això ha suposat que la inversió hagi passat de generar un valor de 238.667 milions l’any 2010 a 232.429 milions d’euros al 2011, o el que és el mateix, Espanya ha perdut 6.000 milions d’euros d’inversió.

La pèrdua d’inversió per subgrups és la següent: la inversió en maquinària decreix un -3’7% i els actius d’equip de transport un 0’1%. La caiguda més gran és la dels actius de construcció, que passen del -7% al -8’2%. Això fa que caiguin aquelles activitats relacionades amb aquests actius: construcció de vivendes (-8%) i construcció d’infraestructures (-11’9%). De fet, és fàcil entendre per quina raó les infraestructures són el tipus de construcció que més cauen si ens fixem en l’evolució de la despesa pública.

(3) La despesa pública

Variació de la despesa pública

Degut a les polítiques d’austeritat, la despesa pública cau un 3’6% principalment per un descens dels salaris dels treballadors públics (cosa que contribueix al descens de (1) el consum de les llars) i a una caiguda de les compres de béns i serveis.

(4) Les exportacions

Variació de les exportacions

Les exportacions de béns i serveis es frenen, moderant el seu creixement d’un 9’2% a un 5’2%. El que ens faltava. Si hi havia alguna possibilitat de sortir d’aquest fangar era via exportacions, però si la resta de socis de la Unió Europea (els principals importadors de productes espanyols) també viuen una desacceleració econòmica, és normal que les exportacions pateixin el mateix efecte. Segons l’Eurostat la zona euro es va contraure un 0’3% (Alemanya cau un 0’2%, en canvi veiem un creixement del 0’2% a França). D’altra banda, 5 països europeus ja es troben en recessió: Bèlgica, Grècia, Holanda, Itàlia i Portugal. El drama és que la majoria són els principals importadors de producció espanyola.

Com a notícia una mica positiva (i repeteixo: UNA MICA, que no és per tirar coets) ha estat un creixement de les exportacions de serveis que passen d’un 8’2% a un 10’1%.

Tot plegat, fa que l’evolució del PIB sigui aquesta:

Taxa de variació interanual del PIB

El PIB cau per falta de demanda agregada. Decreix un 0’3% respecte a l’anterior trimestre arrossegat per una caiguda del consum, un descens de la despesa pública i la falta d’inversió. De fet, la caiguda de la demanda nacional (un -2’9%) és el principal determinant de la situació espanyola i per tant, la seva reactivació és el principal objectiu que hauria de perseguir el govern de Rajoy. El problema és que les mesures encaminades a reactivar el consum de les llars, la despesa pública, la inversió o les exportacions, són lentes i cares; així que la cosa sembla clara: Espanya tornarà a entrar en recessió a finals de març.

Quanta riquesa acaparen els rics d’Espanya?

dimecres, 15/02/2012

La desigualtat ha anat en augment a partir dels anys 80. Ho podem saber fixant-nos en l’evolució de la concentració de riquesa a l’extrem superior de la distribució salarial (en definitiva, quin percentatge del total reben aquells que més cobren). Les dades són de l’OECD i aquest són els darrers resultats disponibles, els de l’any 2008:

Percentatge de riquesa en mans del 1% de renda superior

Els Estats Units i el Regne Unit són els països on la concentració de riquesa ha augmentat més en 30 anys. Estats Units va veure com l’1% més ric de la població revé l’any 2008 un 18% dels ingressos totals del país, enfront del 8% a l’any 1980. El Regne Unit va passar d’un 6’70% de la riquesa en mans del grup més ric (any 1980) a un 14’2%. Aquesta tendència es repeteix a -gairebé- tots els països de la mostra, si bé no ho fa amb la mateixa intensitat. A Espanya, l’1% de renda superior acapara un 8’8% de la riquesa anual que es genera al país, quan al 1980 aquest mateix grup tenia el 7’5%. A Suècia l’augment ha estat d’un 4% al 1980 a un 4’5% al 2008 (+0’5%). L’únic país de la mostra que redueix el percentatge de riquesa en mans de l’1% de renda superior són els Països Baixos, passant d’un 5’8% a un 5’6% (-0’2%).

Les raons per les que l’estrat superior de la distribució salarial acumula cada cop més riquesa són diverses i van des d’un descens en el tipus impositiu a les rendes més altes des dels anys 80 a unes taxes sobre beneficis del capital comparativament més baixes que les aplicades a rendes del treball. D’altra banda, també hi ha problemes estructurals inherents a cada país. Per exemple, en el cas d’Espanya té una especial influència sobre aquesta situació el mercat laboral. Com passa amb Grècia o Polònia, Espanya té una dispersió salarial molt gran, explicada en gran mesura per l’alta quantitat de contractes a temps parcial o temporals, així com una elevada taxa d’atur. Si hi afegim un sistema impositiu i de transferències socials no gaire progressiu, ja tenim tots els ingredients per un augment de la desigualtat i una major concentració de la riquesa en mans de l’1% de renda superior.

Va ser igualitari el comunisme?

dilluns, 13/02/2012

Resposta ràpida: sí, el comunisme va ser igualitari. Potser massa i tot (d’això ja en parlaré al final). Hi ha un munt d’estudis que podeu consultar al respecte, el que més m’ha agradat és aquest de Montek S. Ahluwalia titulat “Inequality, poverty and development“. I si sabem que el comunisme va ser igualitari, el que ara m’interessa saber són quatre punts: (1) Quant més igualitari va ser el comunisme que el capitalisme? (2) Com es va assolir aquesta igualtat? (3) Va valer la pena? i (4) Quin tipus de desigualtats existien sota el comunisme?

Ja he dit abans que sí, el comunisme va ser igualitari, aquí la prova:

Coeficient de Gini: Comunisme VS Capitalisme

(1) Quant més igualitari va ser el comunisme que el capitalisme? El coeficient de Gini dels països comunistes variava entre el 0’20 i el 0’23, alguns d’ells assolint valors dels més baixos mai registrats després de la II Guerra Mundial. Aproximadament el comunisme va ser uns 7 o 8 punts més igualitari que el capitalisme, que rondava un coeficient de Gini entre el 0’30 i el 0’40. És a dir, el comunisme reduia la desigualtat al voltant d’un 25% respecte a la que caldria esperar sota el capitalisme.

(2) Com es va assolir aquesta igualtat? Hi ha unes quantes raons per les que es va assolir una desigualtat tan baixa. En primer lloc, acabant amb els ingressos més alts via nacionalització dels mitjans de producció i de la terra, fet que va eliminar les grans fortunes industrials i dels terratinents. En segon lloc, acabant amb els ingressos més baixos, via redistribució de riquesa i una política de plena ocupació (per molt inproductius que fossin aquells llocs de feina). En tercer lloc la instauració d’una educació gratuïta i obligatòria, seguida d’una limitació dels salaris, fet que va limitar la prima educativa (un dels problemes del comunisme que ja comentaré més avall). Això va fer reduir les diferències entre els treballadors més qualificats i menys qualificats o entre treballadors cognitius i treballadors manuals. Finalment també van ser especialment influents una extensa xarxa de serveis socials que avarcaven des dels cuidats a infants fins a la cura d’ancians, passant per transport subsidiat o vacances pagades per l’Estat.

(3) Va valer la pena? No, no va valer la pena. Per exemple, en un regim capitalista cada any d’educació afegit suposa entre un 7 i un 9% més de salari un cop s’entra al mercat laboral. En el cas del comunisme no existia cap diferència. És veritat que s’aconseguien unes diferències salarials increiblement baixes, però també s’eliminava qualsevol incentiu a treballar més dur o a estudiar més. Per què he d’estudiar més si al final acabaré cobrant el mateix que aquell que ha fet el mínim? Prefereixo passar-me el dia prenent el sol (tot i que a la Unió Soviètica de sol, poc).

Així doncs, no és sorprenent que la productivitat s’estanquès i la innovació desapareixés. Si no aconseguiré res millorant el meu producte o fent-lo de més qualitat, per què preocupar-se? Aquest fet explicaria per què les economies comunistes, en cinquanta anys d’existència, no van produir ni un sol producte d’èxit.

(4) Quin tipus de desigualtats existien sota el comunisme? Si bé és cert que la desigualtat era molt baixa als règims comunistes, tendim a pensar (encertadament) que els ciutadans d’aquests països no tenien aquesta percepció. Això té un parell d’explicacions. En primer lloc, aquells situats a la part superior de la jerarquia del partit o de l’Estat tenien accès a béns difícils d’aconseguir o que implicaven un esforç complementari. Mentre la població general havia de fer cues per rebre la seva assignació de carn o d’oli, els més privilegiats ho rebien directament a casa. Aquestes diferències s’identificaven com grans luxes de l’aparell del partit, si bé és cert que el valor econòmic d’aquests béns era molt baix.  En segon lloc, la mateixa jerarquia del partit gaudia de llars més grans, de vacances a indrets més luxosos o accès a determinats béns importats. Tot i així, no podem oblidar que l’elit comunista era molt més pobre que l’elit capitalista.

NOTA SOBRE LA SITUACIÓ ACTUAL: El Partit Comunista de la Federació Russa (l’hereu del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el PCUS) és la segona força política a Rússia i no és d’estranyar. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, la desigualtat es va doblar a Rússia per culpa d’una privatització profundament corrupta i una transició cap a l’economia de mercat poc transparent. Això fa que molts russos que abans estaven descontents amb el sistema comunista, ara el vegin com “un mal menor” comparat amb el capitalisme. Per a més informació sobre la transició al capitalisme doneu un cop d’ull a aquest estudi de Milanovic (Banc Mundial): “Income, inequality, and poverty during the transition from planned to market economy” (aviso, és un totxo de 250 pàgines).

NOTA METODOLÒGICA: Atenció perquè dins del grup de països capitalistes hi he inclòs Finlàndia, Suècia o Noruega. Sí, són economies de mercat, però el grau d’intervenció estatal és molt més gran que al Regne Unit o Estats Units. Potser hagués estat més just analitzar-ho en tres grups: països comunistes, de tradició socialdemòcrata i capitalistes; però tampoc era aquest l’objectiu de l’article.

Qui ha estat la persona més rica de la història?

dimecres, 8/02/2012

Saber qui ha estat la persona més rica de la història no és una feina fàcil. El principal inconvenient és que no tenim el tipus canviari entre els sestercis o denaris romans (o els doblons castellans, els morabatís àrabs, etc.) i els nostres euros o dòlars actuals. Encara menys podríem establir un “poder paritari de compra“, ja que el concepte de poder paritari de compra implica que amb X sestercis romans hom pot adquirir la mateixa cistella de béns que amb Y euros/dòlars. El problema és que els béns disponibles són molt diferents (encara que sembli mentida, no existien iPads a l’Imperi Romà) i encara que només féssim servir aquells que han existit a les dues èpoques tampoc seria comparable. No ho seria perquè a l’antiguitat els serveis eren relativament barats (els salaris eren molt baixos) i els béns relativament cars (una barra de pa o un litre d’oli d’oliva), justament al contrari que ara.

Per tant, la única forma de comparar el benestar i la riquesa en períodes tan distants és mitjançant la capacitat de contractar mà d’obra d’un individu en un temps i un espai determinat amb el salari disponible. Aquesta idea no és meva, és prestada de Branko Milanovic, director del Departament d’Investigació del Banc Mundial i un dels millors professors que he tingut mai (a més ja vaig parlar sobre ell en aquest article de la Xina).

Com que no podem saber quants homes podies contractar amb un tros de carn a la prehistòria, el més lògic és començar a buscar a partir de l’Imperi Romà, quan comença a existir una societat monetitzada i ben documentada. De rics en aquella època en podem trobar molts: Marc Cras, el Cèsar August o Marc Antoni (no el de la telenovel·la amb Cleopatra, un altre). D’aquests tres el més ric era Marc Antoni, amb un patrimoni de 300 milions de sestercis a l’any 52 dC i un salari de 12 milions anuals.

Tenint en compte que el salari mitjà d’un romà era de 380 sestercis a l’any, Marc Antoni era capaç de contractar unes 32.000 persones, suficient per omplir més de la meitat del Coliseu de Roma. I aquesta xifra com es compara amb rics més moderns?

Capacitat de contractar mà d'obra

John D. Rockefeller va assolir el seu pic de riquesa a l’any 1937, amb 1.400 milions de dòlars, el que equival a 116.000 treballadors americans per aquell mateix any.  Això vol dir que Rockefeller era gairebé quatre cops més ric que Marc Antoni o el que és el mateix, tenia la capacitat d’omplir el Camp Nou de treballadors i encara li quedarien uns quants milers de persones fent cua a la porta. Bill Gates té una fortuna de 56.000 milions de dòlars, amb uns ingressos anuals al voltant dels 3.500 milions. Donat que el salari mitjà americà és de 48.000 dòlars, Gates té capacitat per contractar a 73.000 treballadors. Això el situa per sobre de Marc Antoni però per sota de Rockefeller. Carlos Slim, l’home més ric del món per al 2011, té actualment la capacitat de contractar 440.000 mexicans amb un salari de més de 6.000 milions de dòlars anuals. Però atenció a la trampa, té aquesta capacitat perquè pertany a un país en vies de desenvolupament.

Per tant, qui ha estat la persona més rica de la història? Com que vivim en un món globalitzat, jo em decantaria per John D. Rockefeller. La raó és que ha estat la persona amb capacitat de contractar més treballadors dins del país més ric del món (i per tant, els més cars) en un moment determinat. Ara bé, si ens centrem en el poder que influeixen sobre els seus països d’origen sense importar si són rics o pobres, és evident que Carlos Slim s’emporta la palma. Perquè no ens enganyem, quan tens uns ingressos de 3.000 milions de dòlars anuals el que pots comprar amb un milió extra ja no és un iot més gran o una mansió més luxosa, el que comences a comprar és poder (soft power que dirien els politòlegs).