ARA Emprenem

Per si quedava algun optimista, l’INE va publicar ahir les dades sobre la comptabilitat espanyola per al quart trimestre de 2011 i els resultats no són gaire positius: la variació intertrimestral del PIB és del -0’3%.

És cert que per parlar de recessió fan falta dos trimestres consecutius amb creixement negatiu, però l’evolució del PIB apunta en aquesta direcció: al gràfic es veu com s’ha passat d’un creixement del 0’9 al primer trimestre del 2011 a un 0’8 al segon i tercer, per finalment acabar amb un 0’3% per al quart trimestre. Tot i així, el PIB va créixer un 0’3 a nivell interanual i un 0’7 en el conjunt del 2011.

Hi ha quatre factors que podrien explicar aquesta situació: la inversió, el consum, la despesa pública i les exportacions (en definitiva, els determinants del creixement del PIB). La inversió i el consum cauen i es veuen molt afectats per les previsions econòmiques: L’Asociación de Usuarios de Bancos, Cajas y Seguros (ADICAE) publicava un estudi on es mostrava que la gent estalvia i no consumeix per por a que el panorama econòmic empitjori, el que provoca una reducció del consum i de la inversió. A sobre tenim un sector públic que no deixa de retallar serveis i salaris, el que accelera aquest empitjorament de la situació. És un cercle viciós de falta de confiança i trencar-lo és complicat.

És complicat perquè les opcions per trencar amb el cercle i fer créixer el PIB consisteixen en revertir la situació dels quatre factors anteriors: (1) un augment de la inversió i del consum, (2) de la despesa pública i/o (3) de les exportacions.

(1) Com voleu que consumeixi si ja estic molt endeutat i a sobre hi ha rumors de que em quedaré sense feina? Un augment de la inversió i del consum és inviable, bàsicament perquè l’endeutament privat a Espanya és un drama i com he comentat abans, davant les negres previsions la gent prefereix estalviar (els que poden, és clar). I si no hi ha consum no hi ha benefici per a les empreses, que acaben per no invertir.

(2) No és que el sector públic espanyol estigui molt endeutat, és que ningú li presta diners. La despesa pública tampoc té gaires possibilitats d’augmentar per falta de possibilitats de finançament, el que és relativament lògic. Si jo fos un inversor privat tampoc li deixaria gaires diners a Espanya veient les seves dades, però hi ha una darrera opció: un Banc Central Europeu que compri el meu deute. El problema és que tenim una política a nivell europeu molt centrada en l’austeritat. I atenció perquè això pot portar problemes.

(3) Així doncs, sembla ser que l’única opció a curt termini que hi ha són les exportacions:

Veient el gràfic resulta evident que confiar tan sols en la demanda exterior tampoc és una opció. Per molt que estigui tenint un creixement positiu, de moment segueix sent un sector massa petit com per compensar les caigudes conjuntes de la inversió, el consum i la despesa pública. A més, s’acumula un dèficit molt elevat de la balança per compte corrent herència d’un creixement poc competitiu durant els temps de bonança: les importacions van créixer un 10’1% en termes nominals entre 1995 i 2008, mentre que les exportacions ho van fer un 8’5%. Per tant, com que la gent ni té la capacitat ni la voluntat de consumir, ni el govern d’Espanya ni la Unió Europea tenen cap interès en augmentar la despesa pública, el més probable és que seguim veient una caiguda del creixement del PIB i Espanya torni a entrar en recessió.