Arxiu del mes: gener 2012

Espanya torna a la recessió

dimarts , 31/01/2012

Per si quedava algun optimista, l’INE va publicar ahir les dades sobre la comptabilitat espanyola per al quart trimestre de 2011 i els resultats no són gaire positius: la variació intertrimestral del PIB és del -0’3%.

Variació interanual del PIB

És cert que per parlar de recessió fan falta dos trimestres consecutius amb creixement negatiu, però l’evolució del PIB apunta en aquesta direcció: al gràfic es veu com s’ha passat d’un creixement del 0’9 al primer trimestre del 2011 a un 0’8 al segon i tercer, per finalment acabar amb un 0’3% per al quart trimestre. Tot i així, el PIB va créixer un 0’3 a nivell interanual i un 0’7 en el conjunt del 2011.

Hi ha quatre factors que podrien explicar aquesta situació: la inversió, el consum, la despesa pública i les exportacions (en definitiva, els determinants del creixement del PIB). La inversió i el consum cauen i es veuen molt afectats per les previsions econòmiques: L’Asociación de Usuarios de Bancos, Cajas y Seguros (ADICAE) publicava un estudi on es mostrava que la gent estalvia i no consumeix per por a que el panorama econòmic empitjori, el que provoca una reducció del consum i de la inversió. A sobre tenim un sector públic que no deixa de retallar serveis i salaris, el que accelera aquest empitjorament de la situació. És un cercle viciós de falta de confiança i trencar-lo és complicat.

És complicat perquè les opcions per trencar amb el cercle i fer créixer el PIB consisteixen en revertir la situació dels quatre factors anteriors: (1) un augment de la inversió i del consum, (2) de la despesa pública i/o (3) de les exportacions.

(1) Com voleu que consumeixi si ja estic molt endeutat i a sobre hi ha rumors de que em quedaré sense feina? Un augment de la inversió i del consum és inviable, bàsicament perquè l’endeutament privat a Espanya és un drama i com he comentat abans, davant les negres previsions la gent prefereix estalviar (els que poden, és clar). I si no hi ha consum no hi ha benefici per a les empreses, que acaben per no invertir.

(2) No és que el sector públic espanyol estigui molt endeutat, és que ningú li presta diners. La despesa pública tampoc té gaires possibilitats d’augmentar per falta de possibilitats de finançament, el que és relativament lògic. Si jo fos un inversor privat tampoc li deixaria gaires diners a Espanya veient les seves dades, però hi ha una darrera opció: un Banc Central Europeu que compri el meu deute. El problema és que tenim una política a nivell europeu molt centrada en l’austeritat. I atenció perquè això pot portar problemes.

(3) Així doncs, sembla ser que l’única opció a curt termini que hi ha són les exportacions:

Aportació de les exportacions al creixement del PIB

Veient el gràfic resulta evident que confiar tan sols en la demanda exterior tampoc és una opció. Per molt que estigui tenint un creixement positiude moment segueix sent un sector massa petit com per compensar les caigudes conjuntes de la inversió, el consum i la despesa pública. A més, s’acumula un dèficit molt elevat de la balança per compte corrent herència d’un creixement poc competitiu durant els temps de bonança: les importacions van créixer un 10’1% en termes nominals entre 1995 i 2008, mentre que les exportacions ho van fer un 8’5%. Per tant, com que la gent ni té la capacitat ni la voluntat de consumir, ni el govern d’Espanya ni la Unió Europea tenen cap interès en augmentar la despesa pública, el més probable és que seguim veient una caiguda del creixement del PIB i Espanya torni a entrar en recessió.

Pobresa i redistribució a Espanya

dijous, 26/01/2012

A mitjans d’aquest mes de gener la OECD va publicar un informe sobre la situació general de Xile, comparant les dades amb la resta de països de l’organització. Jo he volgut extreure’n dos gràfics sobre pobresa i refer-los, bàsicament perquè la qualitat és nefasta (de veritat, doneu-li un cop d’ull a l’informe i ja em direu si no us fan mal els ulls). Però més enllà de l’interès estètic dels gràfics, allò del que realment vull parlar és sobre la situació d’Espanya i els seus esforços per reduir la pobresa.

Una de les eines de l’Estat per reduir la desigualtat i la pobresa és mitjançant els impostos i les transferències socials. Programes destacats en aquest aspecte són Progresa-Oportunidades a Mèxic o Bolsa Família al Brasil. Però tot i els grans esforços que s’estan duent a terme al continent sud-americà, la situació de pobresa a l’Amèrica Llatina dista molt de la que tenim a Europa:

Població vivint amb menys del 50% dels ingressos mitjans

Pel que fa a la pobresa relativa, mesurada com el percentatge de població amb ingressos inferiors al 50% d’ingressos mitjans del país, França i Alemanya lideren la classificació. Aquesta informació però, ens importa poc. El que realment interessa és aquest mateix percentatge de pobresa un cop l’Estat ha actuat (el color blau més suau) via inversió en sanitat, educació i prestacions socials. En aquest cas, França és l’Estat que aconsegueix una reducció de la pobresa més gran, passant del 33% al 7%, una reducció d’un 26%. Suècia passa d’un 26% a un 8% (-18%) i Alemanya del 33% al 9% (-24%). Pel que fa a Espanya, parteix d’un punt inicial amb un 27% de la seva població en situació de pobresa. Mitjançant la inversió pública aquesta s’acaba reduint fins al 14%, un 13% menys. Si bé la dada pot semblar positiva, (ei, una reducció del 13% de la pobresa és molt!) la situació final no ho és tant. Un 14% de pobresa no és una dada per treure pit.

D’altra banda, la desigualtat és un concepte diferent al de pobresa. La pobresa fa referència a un estàndard de vida sota el qual els individus es consideren pobres, mentre que la desigualtat té a e veure amb quina distribució tenen els recursos entre els individus d’una societat. Això vol dir que la pobresa relativa i la seva definició té a veure amb els estàndards de vida de cada societat (cada Estat) i que per tant, es pot relacionar fàcilment amb la desigualtat d’aquesta mateixa societat. Per tant, fixant-nos en la desigualtat, encara hi ha espai de millora i camí per recórrer, especialment si ens fixem en els nostres companys europeus:

Desigualtat: coeficient de Gini

Hi ha països que parteixen de situacions molt desiguals però que gràcies als seus Estats de Benestar aconsegueixen reduir molt la desigualtat entre els seus habitants. Casos com els de Alemanya, França o Suècia són exemples clars, amb reduccions de desigualtats del voltant d’un 19%. Espanya només aconsegueix una reducció del 14%, passant d’un índex de Gini del 45% al 31%. I no podem oblidar una cosa: més desigualtat equival a menys creixement sostingut.

Europa i el risc d’una generació perduda de joves

dimarts , 24/01/2012

Més de cinc milions són els joves aturats a la Unió Europea. Això vol dir que un de cada cinc joves que vol treballar no troba un lloc de feina. L’atur juvenil europeu és ja del 20%, el doble de la taxa d’atur general, si bé és cert que les diferències entre Estats i entre regions dins dels països membres és molt àmplia:

Atur juvenil a Europa

Espanya lidera la classificació d’Estat segons el seu atur juvenil: la meitat dels joves espanyols (49%) no té feina. En segon lloc hi trobem els grecs amb un 45’1%, seguits de portuguesos (30’4%) i d’irlandesos (30’2%). I al volum de joves aturats també hi hem d’afegir un altre efecte igualment (o més) preocupant: l’efecte prolongat de la crisi i la seva influència sobre l’atur de llarga durada juvenil. Aquest tipus d’atur comença a ser una realitat en augment: el 28% dels joves desocupats menors de 25 anys ho han estat per més de 12 mesos.

Al mateix temps, el descens de contractes permanents ha colpejat de forma especialment forta als joves, que tenen una desproporcionada contractació temporal. Si bé és cert que els contractes temporals poden ser el primer pas per a formes més estables d’ocupació, aquells països on la proporció de contractació temporal és més alta són els mateixos on és més difícil passar a un contracte permanent. Això porta a mercats laborals segmentats, amb la gent jove atrapada a la part baixa del mercat laboral, rebent salaris més baixos i sense perspectiva d’una bona carrera professional.

De fet, els efectes negatius són tan grans que la European Foundation for the Improvement of Working and Living Conditions (Eurofound) va publicar un informe titulat The Social Impact of the Crisis on estima que el cost anual d’aquest atur juvenil suposa 2.000 milions d’euros setmanals a la societat europea, amb un total equivalent a l’1’1% del PIB anual de la UE. També xifren en 10.000 milions d’euros l’estalvi que suposaria retornar al mercat laboral tan sols un 10% d’aquests joves. I això per no parlar de l’èxode de capital humà -especialment aquell molt format- que provoca aquesta situació.

A més, no podem oblidar determinats col·lectius especialment vulnerables. Els joves amb discapacitats, amb un origen immigrant o de sexe femení es troben particularment exposats als riscos de l’atur, de l’atur de llarga durada o d’inactivitat.

Però no tot és negatiu a Europa. Si bé la situació és realment complicada a molts països, també és cert que hi ha uns quants Estats que no ho estan fent gens malament i dels que podem aprendre alguna cosa. A la majoria d’Estats membres, concretament a 18 dels 27, la taxa d’atur juvenil supera el 20%. Sis Estats membres tenen un atur entre el 10% i el 20% i n’hi ha tres que tenen una taxa d’atur juvenil per sota del 10%: Àustria, Alemanya i els Països Baixos.  De les dades d’atur d’Alemanya no me’n refio gaire, per tot allò de la precarietat dels minijobs i tal, però estaria bé que Mariano Rajoy (i Artur Mas!) anés pensant en enviar un grupet de gent dels ministeris a estudiar com funcionen Àustria i els Països Baixos en aquests temes.


				

L’èxode de treballadors espanyols

dijous, 19/01/2012

A finals de la dècada dels 90, Espanya havia sortit de la pobresa, adoptat l’euro com a moneda i era un país importador de mà d’obra immigrant. Les migracions massives dels treballadors espanyols poc qualificats cap al centre d’Europa i Amèrica Llatina durant els anys 50 i 60, eren història. Però hi ha països que semblen condemnats a repetir la seva història un cop rera l’altre.

Fa quatre dies, l’institut espanyol d’estadístíca (INE) feia públiques les dades sobre el saldo migratori, és a dir, la diferència entre el nombre de persones que entra a Espanya i el que surt. Les dades són un drama:

Saldo Migratori

Durant molts anys, l’afluència d’immigrants de països en vies de desenvolupament va suposar el combustible necessàri per moltes de les activitats que es duien a terme a Europa, però sobretot a Espanya, amb una economia basada en feines que no requerien gaire formació (construcció + turisme). Amb la crisi que pateixen aquests sectors extensius en treballadors poc qualificats, molts d’aquests immigrants estan retornant als seus països d’origen. D’altra banda però, i aquí rau el veritable drama, també estan emigrant els propis espanyols. Però no com durant la dècada dels 50 i 60, aquest cop qui marxa són els ciutadans més qualificats.

La raó? Una taxa d’atur que supera el 21% (gairebé el 50% en el cas dels joves) ha fet que Espanya es converteixi en un país exportador de persones per primer cop des del 1990. Aquest èxode de gent formada allarga els efectes de la crisi econòmica i retrassa la sortida de la recessió, ja que es tracta de persones amb una gran potencialitat per treballar, crear empreses i pagar impostos. Però encara queda una altra pregunta: on marxen els emigrants?

Destinació dels emigrants espanyols

Les principals destinacions dels emigrants espanyols són els països de la Unió Europea (42%), però també destinacions més remotes, especialment Amèrica Llatina (30%). La tercera destinació són els Estats Units, acollint un 8’5% dels emigrants espanyols. Els països d’Europa no pertanyents a la Unió Europea suposen el 7’3% i Àsia el 5’3%. La resta de destinacions tenen percentatges menors.

A més, la previsió és que la tendència no canvii. Amb un creixement per sota d’un 1% (i previsions de que Espanya tornarà a entrar en recessió) el número d’emigrants sembla que seguirà creixent. Però perquè no se m’acusi de ser massa negatiu, també hem de tenir en compte, com a mínim, un possible efecte positiu.

Els emigrants són joves formats que marxen cap a països majoritàriament més rics que Espanya, el que pot significar en molts casos una millora de coneixements i d’experiència laboral que revertirà en una millora de la productivitat un cop tornin a casa. Si és que tornen, és clar.

Espanya té una prestació d’atur excessiva?

dilluns, 16/01/2012

La prestació d’atur ofereix uns ingressos durant un temps determinat a persones que han perdut la seva feina i, de moment, no han estat capaços de trobar-ne una altra o d’iniciar un negoci per compte propi. El que m’interessa en aquest article és centrar-me en la durada d’aquesta prestació i per fer-ho he agafat les dades de la durada màxima possible a la que té dret un receptor de la prestació d’atur a diferents països:

Durada màxima de la prestació d'atur

El gràfic mostra com molts països (entre els que es troba Espanya) tenen prestacions d’atur superiors als 18 mesos. Tres dels països seleccionats ofereixen la prestació per temps indefinit si segueixes complint els requisits necessaris: Austràlia, Nova Zelanda i Bèlgica. Altres, en canvi, tenen prestacions molt curtes (Estats Units, Regne Unit o Itàlia).

La raó de l’existència d’aquestes diferències tan grans és que una prestació d’atur massa llarga sembla tenir costos i beneficis; implica un trade off. Un període de prestació més llarg pot fer que la gent trigui més en tornar a treballar, bàsicament perquè estan rebent uns ingressos sense necessitat d’estar ocupats. Ara bé, també tenim gent que no ha estat capaç de trobar feina i pels quals la prestació d’atur suposa una xarxa que els evita caure a la pobresa. D’altra banda, una durada més gran de la prestació pot incrementar l’eficiència de l’adequació del treball, és a dir, aconseguir el millor treballador per a cada lloc de feina donat que disposen de més temps per trobar una ocupació adient a les seves expectatives, formació o experiència. I aquesta eficiència en l’adequació implica un augment de la productivitat.

Aquesta dualitat explicaria per què hi ha tanta disparitat entre països. Hi ha Estats que han cregut més important el benefici d’una llarga protecció a canvi d’un cost en atur (que també és cert que es pot controlar amb mecanismes alternatius), en canvi, altres països han decidit que el cost en aturats era massa elevat i que una prestació de curta durada incentiva la recerca de feina.

Per tant, sabent que la prestació d’atur té un cost (menys ocupació) i un benefici (més seguretat), la pregunta és: quina és la proporció òptima entre el seu cost i el seu benefici? Té Espanya una prestació d’atur excessiva?

Per què Espanya ha de vigilar amb abril, juliol i octubre?

divendres, 13/01/2012

Mariano Rajoy respira tranquil. Espanya va col·locar ahir 10.000 milions de bons durant la primera subhasta de l’any (el doble dels 5.000 milions previstos). I no només això, ho ha fet a un interès rebaixat respecte a les subhastes anteriors. En concret s’han adjudicat 4.272 milions a tres anys amb un tipus d’interès del 3’576%. Uns altres 2.503 milions a quatre anys amb un interès del 3’883% i 3.211 milions a cinc anys amb un interès del 3’949%. Però atenció, tot i ser una bona notícia, Espanya no pot adormir-se:

Venciments del Tresor espanyol pel 2012

Aquests 10.000 milions només li serveixen per pagar els venciments del gener (uns 8.000 milions) i part dels de febrer. Espanya viu gairebé al límit, demana crèdits per fer front a pagaments de crèdits anteriors. Tant és així que els 10.000 milions només suposen un 6% del finançament necessari pel 2012: l’agència de qualificació Fitch ha calculat que Espanya necessitarà 165.300 milions d’euros per passar l’any. Si el ritme de col·locació segueix igual, el rendiment net (la diferència entre el que es col·loca i el que es paga en forma de venciment) serà de 36.000 milions d’euros per al 2012. És a dir, Espanya seguirà endeutant-se durant el 2013 per seguir pagant venciments de crèdits anteriors.

Què en traiem de tot això? Doncs que Mariano Rajoy i la Unió Europea ja poden posar-se les piles. Si el president espanyol vol rebaixar la prima de risc (evitant així l’augment de l’interès per a futurs crèdits) ha de concentrar les seves reformes durant el primer trimestre de l’any perquè quan arribin els mesos d’abril, juliol i octubre la cosa es complicarà molt (a l’octubre s’hauran de pagar 25.000 milions d’euros en venciments!). Ha d’aconseguir que Espanya comenci a créixer en breu o el país entrarà en una espiral d’endeutament per pagar els venciments de la que difícilment podrà sortir.

Cobren massa els nostres diputats?

dijous, 5/01/2012

Itàlia, en el seu afany de racionalitzar les seves despeses públiques, va crear una comissió d’estudi especial encapçalada pel cap de l’oficina estadística del país, Enrico Giovannini. L’objectiu era determinar si els diputats i polítics italians tenien uns sous massa elevats per l’estàndard europeu. Doncs bé, el 31 de desembre van publicar els primers resultats de l’informe amb els següents resultats (els de Catalunya els he inclòs jo, no surten a l’estudi):

Salari base dels diputats

El resultat és clar: els diputats italians cobren molt més que els seus homòlegs europeus, un 60% més que la mitjana, al mateix nivell que els americans. Això vol dir que un representant de la cambra baixa italiana rep 11.283€ mensuals, en comparació amb els 8.503€ dels holandesos, dels 3.350€ catalans o dels 2.814€ espanyols.

Si bé és cert que els Estats Units tenen un PIB més elevat (i per tant podem esperar uns salaris més elevats), no és el cas d’Itàlia, que tot i tenir un PIB semblant a l’espanyol, paga quatre cops més als seus diputats. També hem de tenir en compte que es tracta del salari base. Tal com indica l’informe és difícil quantificar tots els beneficis que obtenen els diputats més enllà del salari base. Per exemple, en concepte de despeses de representació i secretariat Itàlia destina 4.180€ mensuals per a cada diputat, França 6.340€ o els Països Baixos 193€ (les dades no estan disponibles per a Espanya). Per a Catalunya, si sumem les despeses de desplaçament, complements per raó de càrrec, etc. acaben cobrant entre 5.000 i 9.000€.

Sembla doncs, que Itàlia fa bé en reduir les retribucions dels seus diputats, però potser que Espanya i Catalunya comencin a pensar en pujar-se el sou, no? Bé, ara millor no, però sí quan la situació econòmica torni a la normalitat.