Arxiu del mes: novembre 2011

Més desigualtat equival a menys creixement

dimecres, 30/11/2011

Sempre s’ha dit que el creixement econòmic té a veure amb moltes variables: disseny de les institucions econòmiques, del mercat laboral, de l’obertura cap a l’exterior, de l’estabilitat macroeconòmica o de l’acumulació de capital humà. Sens dubte totes elles tenen molta importància, però no podem deixar de banda un altre determinant d’aquest creixement: la desigualtat econòmica. Hi ha qui pensa que si l’economia creix i tothom és cada cop més ric, què més dóna que hi hagi una porció rica de la població a molta distància de la resta? Doncs sembla que sí que és important.

Andrew G. Berg i Jonathan D. Ostry, del Fons Monetari Internacional, expliquen que una desigualtat d’ingressos excessiva pot comprometre el creixement a llarg termini d’un país. I es veu clarament amb el següent gràfic:

Creixement i desigualtat

Es tracta d’una simple correlació entre la durada de períodes de creixement econòmic i la distribució dels ingressos. Els països de la mostra inclouen el Brasil, Bèlgica, Camerun, Colòmbia, Equador, El Salvador, Grècia, Guatemala, Jamaica, Jordània, Pakistan, Panamà, Singapur, Tailàndia i Zàmbia. La mesura de la desigualtat és el coeficient de Gini, que varia de 0 (totes les llars tenen el mateix ingrés) a 100 (tots els ingressos del país són rebuts per una llar). La tendència és clara: una major desigualtat està associada amb un menor creixement sostingut. A mesura que augmenta la desigualtat els períodes de creixement es fan més curts.

Però també hi ha altres reptes per aconseguir un creixement sostingut:

Efecte de diferents factors sobre el creixement

L’alçada de la columna mostra el percentatge d’augment en la durada del període de creixement com a resultat d’un augment en aquesta variable d’un 10%, ​​amb altres variables mantenint-se estables. Els factors més importants per garantir un creixement sostingut són una distribució relativament equitativa dels ingressos i una obertura comercial. Tenir institucions democràtiques sanes i que funcionin també té una mica d’influència. Per contra, tenir molta inversió estrangera o tenir el deute sota control no semblen ser variables importants. De fet, la variable més important és la desigualtat: una disminució del 10% de la desigualtat augmenta la durada d’un període de creixement en un 50%.

Les raons són diverses. Així a primer cop d’ull, unes quantes:

(1) Imperfeccions del mercat financer. La desigualtat acostuma a associar-se amb crisis financeres. Quan la desigualtat és molt alta la gent i les empreses tendeixen a endeutar-se per mantenir-se al dia amb les seves despeses, el que fa augmentar el risc de crisi quan comencen els impagaments. Us sona aquesta història? Jo ja n’he parlat, però el Fons Monetari Internacional té estudis molt més profunds al respecte, doneu-hi un cop d’ull.

(2) Imperfeccions del mercat creditici. Els ciutadans amb menors ingressos tenen més problemes per finançar activitats que milloren la productivitat i generen més creixement, com ara invertir en la seva educació. Ho expliquen molt bé Richard Wilkinson i  Kate Pickett al seu llibre “The Spirit Level: Why Greater Equality Makes Societies Stronger“.

(3) Estabilitat política. Les desigualtats poden comportar inestabilitat política i la incertesa resultant pot reduir els incentius per invertir i per tant posar en perill el creixement. D’altra banda, en moments de crisi és políticament arriscat, per exemple, reduir la despesa pública per evitar una crisi del deute quan la classe mitjana ja se sent com si estigués quedant enrere. I ja sabem que això de retallar fa augmentar la conflictivitat social.

Segur que algunes d’aquestes raons resulten familiars, donat que a la majoria dels països de la OECD la desigualtat ha augmentat a un ritme del 0’3% anual entre principis dels anys 80 i finals dels 2000, fins a situar-se a un 0’31 de mitjana. Les raons de l’augment d’aquestes desigualtats són diverses i depenen de cada país, però a Espanya bàsicament ha estat per un estancament del creixement dels salaris d’una banda i l’augment dels beneficis empresarials per l’altra (cosa de la que ja parlaré en un futur article).

En resum, si vols que el teu país creixi de forma constant i continuada presta atenció a l’estabilitat macroeconòmica, al disseny del mercat laboral o a l’obertura del teu mercat, però no deixis a cap dels teus ciutadans enrere.

Seguirà existint la Xina d’aquí 30 anys?

dilluns, 28/11/2011

Branco Milanovic no només és un dels millors experts en desigualtats del Banc Mundial, també és un dels millors professors que he tingut mai. I seva és una anècdota històrica sobre la desigualtat i els efectes que provoca. L’any 1970, durant l’època daurada de la força militar i política de la Unió Soviètica, hi havia un dissident soviètic anomenat Andrei Amalrik. Andrei va publicar aquell mateix any un article titulat “Seguirà vivint la Unió Soviètica l’any 1984?

En aquella època la pregunta semblava una bogeria: la Unió Soviètica tenia una potència militar que feia esgarrifar, una influència ideològica més enllà de les seves fronteres, una força productiva espectacular i 20 milions de persones que formaven part del partit comunista. Més tard es va demostrar que tenia raó; el que semblava impossible va esdevenir una realitat. És cert que no va encertar la data (la URSS desapareix a finals del 1991), però el títol no era més que un homenatge a la novel·la de George Orwell, 1984.

I què té tot això a veure amb la Xina? Doncs perquè pateix un problema semblant al que va tenir la Unió Soviètica: la major amenaça a la seva integritat política i territorial és la desigualtat. El coeficient de Gini (que mesura el nivell de desigualtat d’un Estat) ha passat d’un 0.3 a principis dels 80 a un 0.45 per a l’any 2005. Però el problema no només és la magnitud de la desigualtat, també és molt important la seva distribució.

Per veure-ho només cal que mirem la distribució dels seus nivells d’ingressos:

Nivell d'ingressos a la Xina

La Xina, amb el seu creixement a partir dels anys 90 s’ha centrat en el desenvolupament de les zones urbanes, produint una desigualtat territorial molt notable amb el problema que això comporta: augmentar la desigualtat entre províncies és molt desestabilitzador políticament.

El creixement xinès està molt concentrat a les zones costaneres, bàsicament a Shandong, Jiangsu, Zhejiang, Fujian i Guandong. Aquestes cinc províncies tenen una població de 340 milions (un quart de la població total xinesa) i representen un 40% del PIB de la Xina. Si hi afegim les tres ciutats-província (Beijing, Tianjin i Shanghai), superen el 50% del PIB xinès. D’altra banda, veiem que les províncies més pobres són Guizhou, Gansu i Yunnan. El PIB per càpita de les dues darreres era d’un 70% respecte la mitjana de la Xina per a l’any 1990; avui tenen un PIB per càpita del 50%. La província més pobre, Guizhou, ha passat de tenir la meitat del nivell de renda per càpita a un terç.

La diferència entre les províncies més pobres i les més riques per a l’any 1990 era de 7 a 1 i per al 2006 ja havia augmentat fins a 10 a 1. Això vol dir que les diferències actuals de la Xina són més grans que les existents a la Unió Soviètica just abans de la seva desintegració (6 a 1). Si la Xina ha estudiat una mica d’història potser faria bé en no deixar enrere algunes de les seves províncies i tractar d’aconseguir un creixement sostenible i equitatiu, no fos cas que, per molt que ara ens sembli impossible, acabés desapareixent en menys de 30 anys…

La composició del deute

dijous, 24/11/2011

Ja vaig comentar fa uns dies que el deute públic espanyol és més una conseqüència de la crisi que una causa. Tot i així, no podem passar per alt que el deute públic d’Espanya és un problema, no pas pel seu volum (és dels més baixos de la UE) si no pel fet de que sense ingressos l’Estat no pot pagar-lo. I l’economia està estancada, gairebé no genera ingressos.

És una situació realment complicada. Exceptuant les exportacions (i a petita escala), l’economia espanyola està paralitzada per una raó: l’endeutament privat.

Composició del deute

Les dades són del 2008, però la situació pel que fa a percentatge de la composició no ha variat gaire. De fet, ens serveix per veure d’on ve la frenada econòmica dels diferents països, quins són els seus majors problemes i quines serien (o haurien de ser) les solucions.

Bàsicament, el problema d’Espanya és el sector privat i les llars, seguit pel sector financer i en darrer lloc el sector públic (una distribució semblant a la francesa). Aquest volum de deute privat estanca l’economia espanyola, impedint la generació de riquesa imprescindible perquè l’Estat aconsegueixi els ingressos necessaris per tal de pagar el deute públic. D’aquí la importància de la reactivació econòmica i la generació d’ocupació per donar força a la demanda agregada.

Altres, en canvi, tenen preocupacions diferents. El Regne Unit té un clar problema amb el seu sector financer, endeutat fins a un 202% del PIB, tot i que també amb les seves llars i amb el seu sector privat. Japó el té amb el seu sector públic (deute del 188% del PIB), tot i que es troba en mans dels seus ciutadans, el que evita que sigui víctima de pressions exteriors i li permet més marge de maniobra.

Si ens fixem en el percentatge de creixement del deute des de l’any 2000 Espanya és un dels països on més ràpidament ha crescut l’endeutament: un 14’5%; dada només superada per la Xina amb un creixement del deute del 15’1% en el període 2000-2008. El tercer lloc l’ocupa el Regne Unit amb un creixement del 10’2%. La resta mantenen un augment entre el 6 i el 7%; exceptuant el Japó: el seu deute només ha crescut un 0’3%.

Actualització: no us perdeu els comentaris, s’hi parla de coses interessants.

L’atur espanyol és pitjor del que ens pensem

dimarts , 22/11/2011

Les darreres dades de l’atur espanyol indiquen que s’ha superat la barrera del 20% de població sense feina. Doncs la situació és encara pitjor. Hi ha diferents nivells d’atur, depenent de l’amplitud amb la que definim el concepte. Una de les formes alternatives de mesurar l’atur és mitjançant la “taxa d’atur U-6″, que consisteix bàsicament en la suma de la taxa d’atur normal (U-3) més els “aturats, buscant feina però no disponibles immediatament” (U-4), més els “aturats, sense cercar feina” (U-5), més la “gent que treballa a temps parcial però voldria treballar més” (U-6).

L’Eurostat dóna les dades per separat, però és fàcil calcular U-6. Aquest n’és el resultat:

Taxa d'atur U-6

La taxa d’atur en alguns països és extremadament elevada. Espanya es troba al capdavant de la classificació d’estats per número d’aturats, tant si parlem de l’atur que es considera normalment com de l’U-6.

És important també destacar que hi ha certa diferència entre la taxa d’atur U-3 (la “típica”) i la U-6. Per exemple, Itàlia passa de tenir una de les taxes d’atur més baixes a tenir-ne una de les més altes per la gran quantitat d’aturats que no busquen feina. Per l’altra banda, Grècia ho fa relativament millor a U-6 que a U-3.

Si ens fixem en la gent que treballa a mitja jornada però voldria treballar més, hi ha països amb un atur relativament baix que podrien millorar la seva situació a la taxa U-6. El Regne Unit i Alemanya en són exemples.

En resum: (1) Espanya és un desastre. En tot. (2) Alguna cosa passa amb Itàlia i els aturats que no busquen feina. Influència del mercat negre? (3) Països com el Regne Unit o Alemanya haurien de prestar més atenció a la creació d’ocupació a temps complert.

L’excés de deute privat a Espanya

divendres, 18/11/2011

Espanya té un problema amb el deute, és innegable. Però ja vaig dir fa temps que el problema espanyol no és el deute públic, és el deute privat. La quarta economia de l’euro està estancada amb un 22% d’atur (el doble per als joves) i una previsió de creixement del PIB del 0’8%.

I l’economia està ofegada per culpa de l’endeutament empresarial:

Deute de les empreses privades no financeres

Al cap i a la fi, Espanya no té un deute públic difícil de pagar en una situació normal (una mica més del 60% del PIB, la mitjana de la UE és del 80%), al contrari que Grècia o Itàlia. L’autèntic drama és l’espiral a la baixa del deute privat, que provoca un creixement baix repercutint en una disminució d’ingressos de l’Estat.

En resum, el problema amb els deutes del sector privat s’estan traspassant al deute públic. Des de l’inici, la crisi d’Espanya ha estat una crisi privada, no pública. El deute públic és una conseqüència, no la causa de res. Una conseqüència provocada per la caiguda d’ingressos que va acompanyar la caiguda de l’activitat privada i un augment de la despesa pública via estabilitzadors automàtics (prestacions d’atur, etc.) i polítiques anticícliques.

Solucionar-ho és complicat. Els bancs es neguen a prestar diners per por als impagaments i l’Estat no pot endeutar-se per oferir crèdits públics per reactivar l’economia. Però sense demanda interna a Espanya encara li queda una solució: créixer via exportacions.

Resposta del mercat laboral espanyol a la crisi

dimecres, 16/11/2011

A Espanya el creixement del PIB ha caigut d’un 4% a l’any 2006 a un -3’7% per al 2009. La caiguda és semblant a la de la mitjana de la OECD que ha passat d’un 3’5% a un -4%. Però els efectes en termes d’ocupació no han estat els mateixos a tot arreu. Depenent de la configuració i la legislació del mercat laboral de cada Estat, la resposta ha estat diferent.

En un mercat laboral amb un cost d’acomiadament barat podem esperar que els ajustos es facin via acomiadaments (eix extensiu del treball) i en mercats amb un acomiadament més alt es faci via reducció de l’horari laboral (eix intensiu del treball). O dit més clarament: quan una empresa té problemes pot acomiadar treballadors o reduir les hores que aquests treballen, l’elecció dependrà en gran mesura de la rigidesa de la protecció d’acomiadament.

Exemples de països amb acomiadaments baixos són els Estats Units o Dinamarca i amb acomiadaments cars els Països Baixos, Alemanya o Espanya. Veiem doncs si es compleixen les prediccions d’ajustos intensius/extensius segons la protecció laboral:

Resposta del mercat laboral a la recessió
La major part de l’ajust a Dinamarca o als Estats Units ha estat, com s’esperava, a l’eix extensiu (persones ocupades). A països amb legislació de protecció laboral més estricta, com els Països Baixos o Alemanya, l’ajust ha estat bàsicament a l’eix intensiu (nombre d’hores treballades). Espanya però, és un cas diferent: l’ajust ha estat via acomiadament de treballadors. I això és estrany:

Resposta del mercat laboral a la recessió

Com he dit abans, que l’ajust sigui via acomiadaments o via reducció de la jornada laboral depèn en gran mesura de la legislació laboral i la protecció a l’acomiadament. Una major rigidesa d’aquesta protecció farà que sigui més barat un ajust via eix intensiu del treball. Tots els països segueixen aquesta tendència excepte Espanya i Portugal. Alguna idea de perquè?

Qui és l’emprenedor català?

dimecres, 9/11/2011

La creació d’empreses i l’emprenedoria és un dels temes que desperten més interès entre els mitjans de comunicació i partits polítics en constatar que són un dels pilars del desenvolupament econòmic i social d’un país, tant per la seva influència sobre la generació de llocs de treball com sobre el creixement econòmic.

El Global Entrepreneurship Monitor (GEM) és un estudi que té per objectiu l’obtenció de dades sobre l’activitat emprenedora arreu del món, a partir d’una extensa xarxa internacional que engloba en l’actualitat més de 70 països. Iniciat el 1999 per la London Business School amb un grup de deu països, Espanya s’hi va adherir l’any 2000 mitjançant l’Instituto de Empresa. El GEM-Catalunya es va iniciar l’any 2003, el que vol dir que tenim informació suficient per determinar quin és el perfil de l’emprenedor català: es tracta d’un home, d’entre 25 i 34 anys d’edat, amb formació universitària i amb un nivell de renda entre 20.001 i 40.000 euros anuals.

Gènere

Pel que fa al gènere, la majoria d’emprenedors catalans són homes, sent una de les assignatures pendents de Catalunya. Una de les raons d’aquesta diferència entre homes i dones podria ser la dificultat de conciliar la vida familiar amb l’activitat empresarial.

Edat

Quant a l’edat de les persones involucrades en un procés empresarial, els resultats del GEM mostren que la majoria d’emprenedors tenen entre 25 i 35 anys. Tot i així, aquest nivell de participació juvenil era superior a l’any 2009, amb un 53’5% davant del 49% del 2010. Això, juntament amb la caiguda de joves empresaris, és indicatiu de que la situació econòmica i les fortes barreres per accedir al món empresarial (especialment per la falta de finançament) fan que els joves catalans prefereixin no posar en marxa les seves iniciatives.

Nivell d'estudis

El nivell d’estudis formals és un factor important que contribueix a incrementar el capital humà i els resultats del GEM mostren que l’emprenedor català compta amb un alt nivell d’educació formal (65%). En el cas de la província de Barcelona aquesta proporció és especialment alta, arribant fins al 88% dels emprenedors. Es tracta d’una dada positiva per al teixit emprenedor català, doncs és indicativa de la capacitat de supervivència empresarial. Aquelles empreses creades per emprenedors que compten amb una formació més bona, disposen de més capital humà que es pot associar amb una major capacitat per suportar les conseqüències negatives de la crisi econòmica i els problemes que genera.

Renda

El nivell de renda és un altre dels components importants. La disponibilitat de recursos financers acostuma a anar lligada a la capacitat d’autofinançament. L’any 2010 el 29’1% dels emprenedors tenia un nivell d’ingressos superior als 40.000 euros anuals, proporció que està molt per sobre del valor observat per la població general (14’5%).

Com he dit al principi, no hi ha dubte que els emprenedors són una font de generació de llocs de treball i creixement econòmic. Ara bé, hi ha molta gent (i partits polítics) que atorguen als emprenedors la dura responsabilitat de treure l’economia de l’estancament actual i consideren l’emprenedoria com el remei que portarà Catalunya cap a la recuperació econòmica.

Ja he parlat aquí i aquí sobre el fet de que aquesta tasca és massa ambiciosa per ser duta a terme per l’emprenedoria tota sola. Tot i així, ha de quedar clar que els emprenedors tenen un paper molt important en la modernització del teixit econòmic i en l’establiment d’una nova estructura econòmica a Catalunya. Però per formar una economia moderna cal deixar de banda els barems purament quantitatius de l’emprenedoria i posar fi al foment indiscriminat de creació d’empreses. La qualitat, i no la quantitat, de l’activitat emprenedora és l’objectiu que ha de perseguir Catalunya.