Arxiu del mes: agost 2011

Quina és la millor forma d’embarcar en un avió?

dimecres, 31/08/2011

Fa un parell d’anys que no deixo d’agafar avions, especialment aquest darrer, on els viatges mensuals a Londres s’han convertit en habituals. I tantes hores d’aeroport, d’embarcament i de vol permeten pensar en moltes coses, entre d’altres, com s’organitza un aeroport. Depenent de la companyia aèria l’accés a l’avió es feia de forma diferent i jo sempre em preguntava quina era la més eficient. Doncs avui, gràcies a un article de la BBC, he trobat la resposta.

Embarcar en primer lloc a tots els seients de la finestra, seguits de la filera central i acabant pel passadís (mètode Wilma) augmenta l’eficiència en un 40%, però encara hi ha un sistema més efectiu: el mètode Steffen. El professor Jason Steffen es va dedicar a estudiar el fenomen i a buscar la forma més eficient d’embarcar els passatgers a l’avió mitjançant simulacions informàtiques. Aquests són els resultats:

La millor forma d'embarcar en un avió

El sistema de Steffen funciona de la següent forma: es comença a omplir l’avió per la part final (seient 12A) i es segueix pel 10A, 8A i així successivament. Un cop hem omplert la filera de la finestra amb els números parells es repeteix l’operació amb els imparells (9A, 7A, 5A…). Posteriorment es fa servir el mateix sistema per omplir la filera central i per acabar la filera del passadís.

L’estalvi de temps en aquest sistema s’explica pel fet que els passatgers no ocupen el mateix espai físic del passadís en cap moment, maximitzant l’eficiència de l’espai. Per provar l’efectivitat del seu sistema, Steffen va dur a terme una sèrie d’experiments amb diferents mètodes d’embarcament: en grups per zona de seient, del darrera cap al davant, aleatòriament, amb el mètode Wilma i, finalment, amb el mètode Steffen.

Els resultats eren en alguns casos sorprenents. El sistema aleatori, aplicat bàsicament per companyies de low cost, resultava ser més efectiu que el de grups per zona o el del darrera cap al davant amb seients numerats. Pel que sembla la gent és prou espavilada per moure’s cap als espais buits de forma que un embarcament aleatori acaba sent bastant més eficient del que podíem esperar.

Els temps d’embarcament segons els diferents mètodes són els següents:

  • Embarcament en grup per zona – 6:54
  • Del darrera cap al davant – 6:11
  • Aleatori – 4:44
  • Mètode Wilma – 4:13
  • Mètode Steffen – 3:36

Així doncs, sempre que us trobeu en una cua d’embarcament podeu provar de suggerir-li als encarregats de que us deixin pujar a l’avió de forma aleatòria. O si esteu d’humor podeu tractar d’explicar el mètode Steffen…

Els alts paguen més impostos

dijous, 25/08/2011

Avui he fet l’aperitiu a un xiringuito amb uns ex-companys d’estudis i hem començat a parlar de relacions estranyes entre variables. N’han sortit de molt curioses, però una m’ha cridat especialment l’atenció. “Els països amb una alçada mitja més elevada tenen administracions més grans“, m’han comentat. Tal com he arribat a casa m’he posat a buscar les dades… i aquest n’és el gràfic resultant:

Mida de l'administració i alçada

Per mesurar la mida de l’administració he agafat la variable d’ingressos en forma d’impostos com a % del PIB i, efectivament, sembla ser que els països amb els impostos més elevats són aquells amb la població més alta. Sé que correlació no implica causalitat, però no deixa de ser una relació curiosa.

Teòricament no hi ha cap raó per la qual les persones altes hagin de pagar més impostos (tot i que hi ha estudis de Harvard al respecte) però sembla que hi ha una variable exògena que afecta a les dos que hem escollit. Alguna idea sobre quina pot ser?

Borsa i disturbis

dissabte, 13/08/2011

Ahir estava llegint el New York Times (activitat entretinguda i freak on les hi hagi) i em va sorprendre una cosa. Fixant-me en els resultats setmanals de les principals borses d’Europa i Àsia n’hi ha una que destaca per sobre de la resta. Si bé totes han estat víctimes de la volatilitat d’aquests darrers dies, l’índex FTSE100 de la borsa del Regne Unit és la única que presenta números verds.

Aquesta és l’evolució setmanal:

Evolució setmanal de les borses

La única borsa que ha presentat beneficis (+1’4%) és la del mateix país on veiem les revoltes i disturbis nit rere nit (una possible explicació de per què passa això la vaig escriure ahir). Floyd Norris, del NY Times, es pregunta de forma irònica si això serà degut a la necessitat de reconstruir Londres després dels aldarulls. D’altra banda, la borsa que presenta una pitjor situació (-3’8%) és la que es considera l’economia més dura i pròspera de la Unió Monetària, Alemanya. Potser és degut a que sent la millor posicionada és la que més afectada es veurà per possibles plans de rescat futurs.

Si més no, és curiós.

Retallades i disturbis

divendres, 12/08/2011

Els disturbis de Londres han propiciat moltes discussions. És culpa de la falta de valors dels joves? D’una educació massa laxa? De la falta d’autoritat? A Espanya s’ha escampat el moviment dels indignats al llarg i ample de tot el país i a Grècia no deixen de repetir-se manifestacions contra les decisions del govern. Per casualitat, aquests incidents han coincidit amb la publicació d’un estudi acadèmic de dos investigadors de la Universitat Pompeu Fabra.

Sota el títol “Austerity and Anarchy: Budget Cuts and Social Unrest in Europe, 1919-2010“, Jacopo Ponticelli i Hans-Joachim Voth han tractat de respondre a la pregunta de què ha d’esperar un govern si decideix retallar serveis per reduir les despeses. Què és el que empeny la gent a sortir al carrer, provocar disturbis, incendiar cotxes o assaltar comerços?

Una de les variables més citades són les retallades pressupostàries que afecten a programes socials destinats a la població menys privilegiada. Els autors han realitzat l’estudi mitjançant l’anàlisi de diferents tipus d’inestabilitat (manifestacions, disturbis, assassinats…) des de 1919 i han determinat que existeix una forta correlació entre ajustaments fiscals i la inestabilitat.

Aquest és el gràfic d’inestabilitat generat a partir de les dades recollides:

Número d'incidents a Europa

El període d’entre guerres, així com el final de la II Guerra Mundial són especialment conflictius. De la mateixa forma, entre el 1970 i els anys 90 hi ha també una gran inestabilitat. Un cop vista l’evolució dels conflictes socials cal veure si aquests tenen relació amb  la magnitud de les mesures d’austeritat. O el que és el mateix: volem saber si a mesura que augmenta l’austeritat augmenta també la conflictivitat. Per fer-ho els autors han creat l’indicador CHAOS, que és la suma de les mostres d’inestabilitat de tots els països al llarg de tots els anys.

Disturbis i retallades pressupostàries

Les barres es tornen més fosques a mesura que les mesures d’austeritat són més profundes. Quan la despesa es redueix en més d’un 2% del PIB la inestabilitat augmenta en tots els àmbits, però molt especialment els disturbis i les manifestacions. Un nivell de retallades del 5% (a l’estil de les que pateix Grècia actualment) suposen una inestabilitat molt alta. Tot i així, el salt qualitatiu de la variable CHAOS es produeix entre les retallades del 2% i les del 3%. És a dir, l’austeritat incrementa de forma molt considerable la probabilitat de patir disturbis.

Per cert, l’estudi també té un apartat bastant interessant. Ho sento molt per a la gran quantitat de gurus del 2.0 que hi ha actualment, però els mitjans de comunicació i les xarxes socials no tenen gaire importància en tot aquest tema. L’austeritat ha provocat disturbis d’importància semblant des de 1919 i no ha canviat per l’aparició de nous mitjans de comunicació ni xarxes socials.

Top 10 d’exèrcits del món

dijous, 11/08/2011

Ja he parlat de seguretat ciutadana a Barcelona, sobre el cost econòmic i humà de la guerra d’Iraq o sobre qui ven les armes a Gadaffi, però encara no he parlat de seguretat internacional. Si jo sóc un Estat amb ganes de brega, el primer que faré serà mirar si el meu objectiu té una defensa potent o si es tracta d’un enemic dèbil. Per saber-ho, una de les dades que més m’interessa és la mida del seu exèrcit:

Personal militar en actiu

Les primeres posicions del rànquing la ocupen països amb molta població: la Xina, els Estats Units i la Índia. Altres, en canvi, tenen grans exèrcits per haver patit guerres o trobar-se en zones militars sensibles (com ara l’Orient Mitjà); són els casos del Vietnam, Corea del Sud o l’Iran. Ara bé, qui té l’exèrcit més gran com a proporció de la seva població?

Personal militar per cada 1.000 habitants

El primer lloc l’ocupa Corea del Nord, amb un 48’7 soldats per cada 1.000 habitants. El segon lloc l’ocupa Eritrea amb un 37’8 persones de cada 1.000 de la població que forma part d’un exèrcit format exclusivament per tropes terrestres. El tercer lloc és per a Israel amb un exèrcit format per 23 soldats per cada 1.000 habitants. Estats Units cau del rànquing i passa a ocupar la 12ena posició, amb un 5 soldats de cada 1.000 persones de la seva població dedicada a la seguretat nacional. Pel que fa a la Xina la seva caiguda és encara més gran, tot i tenir l’exèrcit més gran del planeta, aquest només té 1’7 soldats per cada 1.000 habitants. Conclusió? A veure qui és el valent que li diu alguna cosa a la Xina…

Taxa d’atur dels joves espanyols

dilluns, 8/08/2011

L’atur espanyol és d’escàndol. La raons són diverses: un sector immobiliari amb un pes excessiu sobre el PIB, la tendència històrica de no invertir en capital social i fer-ho en capital amb baixos costos laborals (immigració, precarietat laboral, etc.), una inversió minúscula en I+D+i o una baixa relació entre la universitat i el món laboral. Però l’atur d’Espanya té una víctima especialment maltractada: els joves.

La taxa d’atur juvenil supera amb escreix el que una economia sana i pròspera hauria de tenir. Aquestes són les dades per al segon trimestre de 2011 comparat amb anys anteriors:

AturJovesEspanya.png

L’atur total supera ja el 20% de la població activa, sent la més alta de tota la Unió Europea. Però la taxa d’atur dels joves és de traca i mocador: un 43% dels joves entre 20 i 24 anys no tenen feina i la dels més joves és encara pitjor, un 63% dels joves d’entre 16 i 19 anys es troba a l’atur. És evident que aquestes taxes guarden una estreta relació amb el nivell d’estudis assolit, doncs a mesura que augmenten els estudis dels joves disminueix la seva taxa d’atur.

Per fer-nos una idea de la gravetat de la situació és bo comparar l’estat de l’atur juvenil espanyol amb la pitjor economia europea, la grega. Grècia és un Estat intervingut, arruïnat i que trigarà molts anys en recuperar el nivell de vida que duia fins ara (no gaire alt, per cert). Doncs aquestes són les seves dades d’atur juvenil:

AturJovesGrecia.png

Si bé les seves dades estan organitzades en grups d’edat diferents no és difícil veure que la situació espanyola pel que fa a l’atur juvenil és molt pitjor que la grega. A Grècia la situació més negativa la pateixen, com en el cas d’Espanya, els més joves. El grup de 15 a 24 anys té una taxa d’atur del 43%, al mateix nivell que els joves espanyols d’entre 20 i 24 anys. La de joves grecs entre 25 i 34 anys és del 23%, una mica més alta que l’atur total espanyol.

És cert que els problemes que travessen els dos Estats són molt diferents, però si alguna cosa ens indiquen aquestes dades és que alguna cosa falla al mercat laboral espanyol. I el que esta clar és que els problemes espanyols no es solucionaran amb més precarietat, amb més economia basada en els baixos costos laborals o amb la poca inversió en I+D+i que té actualment.

Com puntuen les agències de qualificació cada país?

dilluns, 1/08/2011

La prima de risc espanyola no deixa de disparar-se, assolint nivells de l’any 2008. Moody’s també va retallar la nota d’Irlanda fins a un Baa3, deixant el país al llindar de la qualificació escombraria. Portugal i Grècia no podien ser menys i també van veure la seva qualificació rebaixada.

Però qui són les agències de qualificació? Bàsicament n’hi ha tres: Fitch, Moody’s i Standard and Poor’s. Teòricament es dediquen a l’avaluació dels prestataris i de la seva capacitat de retornar els diners als prestadors; és a dir, ajuden a establir el preu just del deute públic. I dic “teòricament” perquè les agències de qualificació han estat profundament criticades per influenciar de forma massa exagerada (i sovint poc rigorosa) els mercats financers. A més, van perdre força reputació per la seva incapacitat (o falta de voluntat) de detectar les hipoteques subprime causants de l’actual crisi.

Tot i així, per a un Estat la pèrdua de qualificació és una molt mala notícia, doncs suposa molts problemes per aconseguir diners prestats al mercat, el que implica interessos més alts quan s’aconsegueix un crèdit. La qualificació mundial segons aquestes agències és la següent:

La qualificació crediticia al món

Clica a la imatge per ampliar-la

Si bé els Estats Units es troben al límit de veure rebaixada la seva qualificació, continuen dins del grup de la màxima qualificació. Grècia es troba en nivells de qualificació pitjors a alguns països en vies de desenvolupament com ara el Brasil, Mèxic o el Marroc, el que ajuda a imaginar la difícil situació que travessa aquest país. Espanya es troba actualment al mateix nivell que la Xina o Aràbia Saudí.

Pel que fa a les qualificacions europees, aquestes són les dades que proporciona Standard and Poor’s:

Qualificació crediticia a Europa

La pitjor situació és la de Grècia, a nivells d’inversió especulativa. Just després hi trobem països com Itàlia, Portugal, Irlanda o alguns de l’Europa de l’Est. Espanya té la qualificació de grau superior. La resta d’Estats europeus tenen tota la confiança de les agències de qualificació que els puntuen amb la màxima nota possible. El cas d’Islàndia és curiós, doncs la seva baixa qualificació és deguda a la seva negació (votada en referèndum) a rescatar els bancs en fallida per evitar que la població pagués els excessos del seu sector financer.

I qui són els que més pateixen amb la possibilitat de que Espanya (i els altres països amb pitjors qualificacions) no puguin retornar els diners que deuen? Doncs ho veiem cada cop que alguns Estats europeus insten a Espanya a prendre decisions dràstiques per equilibrar les finances públiques. Fins i tot encara que aquestes decisions i reformes siguin poc recomanables per a la recuperació econòmica. Potser és el moment de començar a no prendre tan seriosament les opinions d’unes agències de qualificació que no van saber puntuar com calia les hipoteques subprime, els CDOs o les fallides dels dos majors bancs islandesos.

Actualització a 6/8/2011: Finalment, els Estats Units han perdut la seva qualificació AAA i ha passat a rebre una AA+